AVATAR

A vegades cal sacrificar els propis gustos o interessos per saber per on va el món. És a dir, en algunes ocasions es pot llegir l'ABC per captar l'ànima de la capital, escoltar Radio Intereconomía per endinsar-se en la dimensió desconeguda o fins i tot pagar set euros i ficar-se en un cinema per descobrir noves tendències, encara que no siguin les teves. Sempre ha estat ben vist tenir temes variats de conversa, i no en seré jo ara l'excepció.

Abans de les nou nominacions als Oscar, Avatar ja lluïa una extensa crítica favorable i un boca-orella definitiu. Calia anar-hi i poder-hi dir la meva, tot i que la ciència ficció, d'entrada, no és el que més m'atrau. Un cop disposada a passar-me 160 minuts dins un cinema (entrada super amortizada!) arribava el moment de ficar-me en la història o de mirar-la de lluny, amb un ull a la pantalla i un altre al rellotge.... Doncs, com acostuma a passar sovint, el que va triomfar va ser el pla B, és a dir, el del rellotge.

Avatar és una pel·lícula molt ben feta, amb uns mitjans tècnics d'animació espectaculars, amb uns efectes especials sorprenents... però amb una història tan fluixa, tan poc desenvolupada, tan de bons i dolents... que et dóna la sensació que el director ha volgut estirar com un xiclet un guió sense força i que de tant estirar-lo s'ha deformat del tot. És cert que hi ha idees interessants (la sociologia del poble indígena ho és, si més no per fer-ne un paral·lel amb el nostre món actual -la idea de divinitat, el vincle, la fidelitat, la interioritat...) però de cap manera em va resultar suficient per arribar a sentir-me involucrada per una història que, pel meu gust, no s'aguanta. Comprenc, en part, les nombroses nominacions, igual que comprenc que s'han de recuperar amb escreix els més de 200 milions de dòlars i els Oscar són un trampolí immillorable. No comprenc l'avatarmania, a no ser que, definitivament, aquest món ja no sigui el meu.

Teresa

CAMINAR EN L'AMOR DE DÉU

Les religioses del Sagrat Cor, els mesos abans de la professió perpètua, dediquem un temps a preparar aquest compromís. Ho fem a Roma, en el sí d'un grup internacional. Tot i tenir una experiència prèvia de la diversitat de la nostra congregació, conviure diàriament amb companyes de Corea, Perú, USA, India, Egipte, Congo... és una escola de respecte, de paciència i de tolerància, que dóna per fruit una immensa riquesa i una vivència que guardes per tota la vida.

Ahir vaig arribar de passar uns dies a Roma per acompanyar algunes rscj amigues que ahir feien els seus vots perpetus. Només observant la fotografia de la celebració es pot captar la riquesa de la diversitat, la paciència dels diferents ritmes, el respecte pels diferents tarannàs. Cada una amb la seva manera de fer, i totes unides pel nom que els han atorgat com a grup: caminar en l'Amor de Déu.

Felicitats Blandine, Choi, Amira, Valeria, Olaya, Kathy, Ribinbella, Anita, Karla, Dorothée, Mari Carmen, Immaculate, Diana i Anna. Amb aquest nom com a consigna podeu arribar ben lluny !!

Teresa

Si voleu veure'n més fotos, enllaceu amb la web rscjinternational

CADENA DE RECEPTES

No acostumo a dedicar gaire temps als correus que arriben carregats de powerpoints de fotos espectaculars o textos inspiradors. Més aviat els ignoro, a no ser que m'arribin amb un missatge personal, destacant-ne el seu interès o la seva vàlua específica. Encara menys cas faig a les missives que reclamen reenviar aquell correu a no sé quanta gent (em recorden a aquelles cartes de la pesseta de quan jo era adolescent, amb amenaça de tota mena d'infortunis si no la seguies). Però l'altre dia, la M. Àngels em va suggerir seguir una cadena de receptes de cuina. Tenia que renviar-la a 20 persones i no recordo quantes en rebria. Receptes fàcils, d'aquelles que no ens cal ni mirar quantitats ni ingredients perquè la sabem de memòria i té l'èxit assegurat. Vaig enviar el meu Flam d'espàrrecs i ja n'he rebut cinc de diferents, totes elles molt senzilles, ràpides i de bon menjar.
Me n'acabo d'adonar que al meu perfil d'aquest bloc confesso la meva passió pels fogons, però també pel previ que és anar al mercat a comprar (en el meu cas el del Cabanyal) i la fase intermitja/posterior, que és anar deixant-t'ho tot net mentre treballo i seure a taula amb la cuina neta i endreçada. La cuina i els seus olors, colors, gustos... atrau i enganxa. Té un toc d'originalitat que fins i tot em fa sentir com una artista davant d'una nova creació, tan efímera com algunes obres del millor art contemporani. Això si... a l'hora de dur-lo a taula no s'hi val a badar i compleixo estrictament el refranyer: a la taula i al llit, al primer crit!

Teresa

APRENENTS DE LA VIDUA DE L'EVANGELI

Quan la realitat és converteix en tragèdia i ens sentim empesos a la solidaritat, ens gratem les butxaques (o el compte corrent) i aportem una part del que tenim. Si recordeu aquella vídua de Marc o Lluc, tot i oferir dues monedes petites, estava prescindint de molt més del valor real de les monedes, estava aportant tot el que tenia per viure.

Quan aquests dies els alumnes col·laboren econòmicament amb Haití, veus el que els costa reunciar al que tenen. No guanyen diners però sí en disposen, perquè està clar que els caps de setmana en gasten, a vegades quantitats que m'arriben a sorprendre. Per això quan una alumna avui se m'ha acostat per donar-me unes monedes per ajudar a Haití, m'ha semblat reviure l'escena de la vídua, la de qui tot i passar certa necessitat, sap que sempre hi ha gent que pateix més que ella.

El jesuita Benjamín González Buelta ("El rostro femenino del Reino. Orar con Jesús y las mujeres"- Sal Terrae) ens interpreta l'escena d'una manera molt suggerent:

A Noemí, la viuda pobre,todavía le dolían los dedos de las manos cuando depositó en silencio su ofrenda para los pobres
en el cepillo del templo. Había trabajado todo el día cosechando aceitunas
en el olivar de Sadoc, un alto funcionario. Al final de la jornada, pensó que ningún vecino estaba en apuro urgente. Ella no había comprado nada a crédito en la tienda de Josías. Su velo descolorido podía durar mas tiempo. Y no le seducirían el corazón las baratijas que anunciaba un vendedor ambulante sentado en su camello. Noemí sabía mucho de hambres hincadas como un alfiler en el centro del estómago, de deudas enviando mensajeros con insistencia y amenaza, y de emergencias repentinas desequilibrando en un instante la frágil existencia.
Por eso dejó con alegría unos centavos en el templo, regalo suyo y de Dios para un hermano. Era poco dinero, pero lo era todo para ella. Y todo el corazón quedó abierto para todo el don que el Dios del Reino le ofrecía.

Teresa

POBRESA, CRISI... ACCIÓ!

Tota situació inesperada i impactant necessita un temps d'assimilació, un espai en el que recordar on som, què ha passat i cap a on volem anar a partir d'aquell moment. Una pèrdua, una gran noticia, un esdeveniment sobtat ens pot fer trontollar per uns moments, dubtar del que fins aleshores semblava una veritat segura. Tota situació de crisi pot ser una oportunitat, si així ho volem.
La realitat que el món pateix avui: la pobresa, el repartiment injust de les riqueses, la violència que se'n deriva, la manca de solidaritat... sembla esvair-se en moments puntuals, de crisi, davant de grans catàstrofes. Des de dimecres passat som testimonis de múltiples crides a ajudar qui està molt pitjor que nosaltres, sense casa, sense aigua potable, sense menjar calent. I ja no parlem dels milers de morts, que per desgràcia ja no necessiten cap gest de solidaritat.

Avui alguns alumnes de l'escola estaven inquiets: volien fer alguna cosa per Haití. Estan acostumats a Campanyes de Nadal, de Solidaritat, dies de la Pau.... en un calendari establert des de l'inici de curs. Però la vida ens trastoca l'agenda i també les programacions pastorals, i exigeix una dosi d'espontaneitat i rebel·lia. El que els adults no sabíem com moure, ho han pensat ells.

Mentre un alumne miri més enllà d'ell mateix... valdrà la pena seguir educant.

Teresa

NÉIXER DE NOU

Deu ser que no recordem el moment del nostre naixement i per aixo hem suavitzat tot el significat d'aquesta expressió. Tots voldriem ser com Nicodem, néixer de nou, i no recordem el bé que s'estava en el sí de la nostra mare, ni som conscients dels nostres plors així que vam treure el cap (mai més ben dit) en aquest món extrany i complicat. Jo també m'havia apuntat als que consideraven la possibilitat d'un canvi radical de vida de manera bucòlica, ja fos de manera material o espiritual.

Però des d'ahir crec que val més anar tirant amb el que tinc, procurar rectificar en allò que estigui al meu abast i deixar-me de transformacions de soca arrel. Perquè ahir vaig nèixer de nou: per efecte de les fortes ventades que vam patir a València, una finestra gran de la sala on jo era va petar, convertint el menjador de casa en una estesa de vidres de tota mida. En sentir l'espetec vaig aixecar-me corrents i em vaig dirigir cap a la porta, vaig mirar enrera i encara no sóc capaç d'entendre com cap ni un d'aquells innumerables troços de vidre no em va fer mal. És ara, amb el pas de les hores, que constato la fragilitat de la vida, dels nostres plans, de tot allò que volem tenir controlat i apamat i que en un instant pot convertir-se en no res.

Ahir vaig néixer de nou i no em va agradar l'experiència. Si era un signe d'alguna mena, perfereixo un altre tipus de llenguatge, menys traumàtic i devastador. Si va ser cosa de l'atzar, no puc deixar de donar gràcies per poder-ho explicar.

Teresa

PLOU SOBRE MULLAT

Perquè Haití, on ahir van patir un terratrèmol de 7, 3 graus a l'escla de Richter és el país situat al lloc 147è a la llista del PNUD. Perquè Haití, on ahir la gent va haver de domir al carrer per manca de casa i por a les rèpliques, el 95% és població d'ascendència africana, és a dir, descendents d'esclaus. Perquè Haití, on ahir van morir milers de persones (és d'hora per establir cap xifra definitiva), té una esperança de vida de 57 anys. Perquè Haití, on ahir van quedar afectats més de 3 milions de persones segons dades de la Creu Roja, només té un 52,9% de la seva població alfabetitzada. I tot plegat, perquè quasi bé res passa per casualitat .

Teresa

(P.D.: em diuen que les rscj d'Haití es troben bé; em consola però no ho és tot. Com que no tinc més rostres de referència en aquest país, em pregunto amb tristesa què haurà passat amb els nens de la foto que il·lustrava el post del darrer 7 de gener)

"BUSCANDO A ERIC"

Fent cas del bloc Viure i conviure, he anat a veure "Buscando a Eric". Per la qüestió de quadrar horaris i disponibilitat personal, l'he vista en versió original, la qual cosa m'ha fet treballar una mica més d'allò que és habitual però també m'ha fet apreciar-la en tot el seu realisme. "Buscando a Eric" és una comèdia dramàtica, barreja de somriure i tensió, tot esperant un final suficientment amable per tornar a casa amb el cor esplaiat. I de ben segur que ho aconsengueix.

Eric, un carter de Manchester, veu com la seva vida ha anat de mal en pitjor en els darrers trenta anys, quan, endut pel pànic a les responsabilitats, va fugir de casa. Actualment, conviu amb dos fillastres adolescents convertits en inquilins de casa seva i només compta amb el suport incondicional dels seus companys de feina. Aquests, empesos pel desig d'ajudar el seu amic, afavoreixen que Eric, el carter, mantingui converses certes però irreals amb Eric Cantona, the King, el seu ídol del Manchester United dels 80 i 90. Amb el seu ajut anirà resolent els deutes del passat i els comptes presents, fins retrobar l'Eric que va ser, el que encara era.

Àgil i amena, no decau en cap moment el seu interès i ens pot ensenyar molt sobre la vida.

Teresa

SEMPRE HI SOM A TEMPS

Si ets jove, si et sents jove, si amb la teva edat i condició sents que cada dia t'espera tota una vida per davant, aquest vídeo és impuls, és expriència, és amistat, és novetat. Bona música, bona lletra, excel·lents imatges. Valors eterns, nous llenguatges.

Teresa

MOLT MÉS QUE JOGUINES

A aquesta foto no li calen gaire paraules. Són uns nens i nenes d'Haití, el país més pobre d'Amèrica, cadascú amb la seva joguina de Nadal. Sopresa i il·lusió per uns infants mancats de quasi bé tot, excepte del dret a ser nens, a poder fer-se adults, a viure en igualtat de condicions.

La feina de que conservin la il·lusió i tinguin un futur digne és nostra.

Teresa

PEREGRINS EN NIT DE REIS

He passat uns dies en una casa d'acollida del Camino de Santiago, a la zona de Navarra. Allí m'hi he trobat aquesta imatge del Nen Jesús, envoltat per un munt de peticions escrites en moltes llengües diferents, dels peregrins que aquests dies fan Camí, seguint estrelles i acollint la pluja, el fred, i sovint la soledat. M'ha impactat descobrir que hi ha tanta gent disposada a fer camí, malgrat les inclemències del temps i els dies de festa. Es posen les botes i es carreguen la motxil·la, sabent que l'important no és arribar, sinó fer camí. Gent que surt en la recerca de senyals que indiquin dreceres cap a la veritat, i que per aconseguir-ho paga els preus de la incomoditat, de l'esforç, del cansament. De tant en tant apareixen les espurnes de llum, que sovint són en forma de company de camí, o en taula parada on es comparteix l'aliment i l'amistat recent estrenada. Però també de vegades, aquesta llum és en forma d'intuïcions interiors, quan hom és capaç de formular reconeixements agraïts, rellegint la vida i albirant somnis i projectes.

I per tot això en aquesta nit màgica, em resulta fàcil d'imaginar els tres Reis darrera l'estrella, peregrins en recerca de missatges d'esperança, i capaços de deixar-se seduïr per un Tu:

"Una persona sigue siendo cristiana mientras se esfuerce por prestar su adhesión central, mientras trate de pronunicar el sí fundamental de la confianza, aun cuando no sepa situar bien o resolver muchas particularidades (...) Porque la fe, en su núcleo, no es, digámolso una vez más, un sistema de conocimientos, sino una confianza. la fe cristiana es encontrar un Tú que me sostiene y que, a pesar de la imperfección y del carácter intrínsecamente incompleto de todo encuentro humano, regala la promesa de un amor indestructible que no sólo aspira a la eternidad, sino que la otorga"

Joseph Ratzinger ("Fe y futuro" DDB, Bilbao 2008)

Bona nit de Reis a tots!

Màngels

LA FE DELS MALALTS

Per una malaltia puntual, el passat diumenge la meva mare va haver d'estar-se al llit. Li van prescriure tres dies de repòs abans de tornar a fer vida normal. Li vaig suggerir veure la missa que fan per televisió. Quan va ser l'hora, des de casa, va participar amb absoluta comunió amb el que se celebrava en uns estudis de televisió. Potser fins i tot més que molts diumenges a l'església, amb mil i un sorolls i distraccions.

Pels que tenim agilitat i possibilitat de moure'ns, una missa per televisió ens pot semblar una cosa carrinclona, d'altres temps. Pels que han de romandre a casa, al llit, en una cadira de rodes... celebrar la fe d'una manera cuidada els ajuda a sentir-se acompanyats en la seva fe i els permet participar de cor en el banquet de Jesús. Avui sóc més capaç d'entendre el bé que aquest senzill mitjà pot fer a tanta gent mancada de salut i de forces, però que se senten en el camí de l'autèntica salut de la salvació.

Teresa

BON NADAL

Els comentaris-felicitacions de la Cati i l'Eloi al post d'ahir reclamaven, d'una subtil manera, que des d'aquest bloc felicitessim el Nadal a tots els amics i amigues, als que ens segueixen fidelment, als que de tant en tant es deixen caure per aquí, a aquella persona que avui l'obre per primer cop (i esperem que no sigui l'últim).

Amb el llindar de sensacions cobert gràcies a les nadales, pessebres, neules i torrons.. només volem desitjar-vos que el bon Jesús es faci present en la vostra vida i que la transformi dia a dia. Així el món sencer brillarà d'una altra manera, més intensa, més plena.

BON NADAL A TOTHOM!!

M. Àngels i Teresa

CARPE DIEM

Qui dies passa anys empeny, es diu tot sovint. No només la dita és una veritat com un temple, sinó que els dies passen tan depressa, el temps s'escola amb tanta rapidesa que quan tens un moment per aturar-te, te'n fas incrèdulament conscient.

Avui me n'adono de que començo les vacances de Nadal després de quasi quatre mesos de classe, de que demà "El cor de la ciutat" em deixa després de més de nou anys de companyia, de que dissabte em retrobo amb oncles i cosins en el tradicional dinar de Sant Esteve. Un altre desembre, un altre Nadal.

Crec que des de sempre he tingut un agut sentit del pas del temps. Sé que molta gent ho viu com una lluita, com si la realitat es pogués capgirar. El temps ha deixat petjada en el meu cos, el que he viscut m'ha fet el que ara sóc, les persones que he conegut em configuren .

Quan els meus alumnes es queden tots cofois amb l'expressió carpe diem em fa por que no l'estiguin malinterpretant. Aprofitar el moment, per a mi, és prendre consciència. No cal esvalotar-se ni viure el present com si fos el darrer minut de la nostra vida.

Viure, assaborir la vida, fer-se conscient del moment.. són actes que reclamen temps i disposició personal. Per no arribar la mort descobrint que no hem viscut.

Teresa