LOS IDUS DE MARZO

Reconec que vaig triar "Los idus de Marzo" per la propaganda que n'han fet. Tenia alguna altra opció, però havia sentit que aquesta pel·lícula de George Clooney era "de les que feien pensar". Mai s'ha de desaprofitar l'ocasió d'activar les neurones.

L'argument ens fica al cor de la política, amb les seves aliances, traïcions, veritat i mentides. Un món sense regles on el triomf ho justifica tot. Em pregunto si no passa el mateix en moltes esferes del món professional, i relacional. No crec que calgui dedicar-se a la política per descobrir la part més fosca de les persones i aquelles supòsits que posen preu a quasi bé tothom. Tant se val... les ambicions humanes formen part del nostre factor humà, i crec que ningú se'n salva.
La pel·lícula m'ha agradat. En la meva opinió, va de menys a més. Una primera meitat expositiva que no acaba d'arrencar i una segona part més dinàmica i on les veritats van sortint a la llum, esquitxant sense pietat a tots els personatges. Allà on es busca el poder no hi ha lloc per a la ingenuïtat ni els idealismes: o et fas fort o abandones el vaixell.
Ben dirigida, molt ben interpretada, s'agraeix un cinema "dels que fan pensar".

Teresa Gomà

JO ET PERDONO, VES-TE'N EN PAU

El temps de quaresma, ben aprofitat, dóna per molt. Ja ens estan anunciant a totes les parròquies i moviments la celebració penitencial pròpia d'aquest temps, és a dir, un espai on reconèixer que a vegades ens equivoquem. Si aquest espai ha de ser mitjançant un sagrament i si aquest sagrament ha de ser individual... ja són altres temes... però el cert és que fem el mal que no volem, i d'això no se'n salva ningú.
Tots hem tingut alguna vegada a la vida aquella malestar interior que és fruit de la nostra pròpia consciència, i hem necessitat explicar-ho, i a vegades, ser-ne perdonats. Quina por em fan les persones que no mostren cap penediment pels seus mals actes !! I quan això és en adolescents, la por es multiplica... Distingir el bé i el mal, i el dolor que les meves accions pot provocar en altres, és un pas pacificador en mi i en la meva vida. Vet aquí que potser sí que tinc una petita part de responsabilitat en la pau del món !!
Us presento el darrer documental de "30 minuts". Al País Basc saben molt bé què és el dolor. I la por. I la venjança. Però alguns han fet un pas endavant i no es volen quedar en la rancúnia. Volen experimentar la pau i viure en pau. Alguns, pocs, s'hi han atrevit i el seu testimoni m'esperona.

Teresa

40 DIES ... i 40 NITS

No tenim temps, o el que tenim el gastem en altres coses. Ens bullen els problemes i les preocupacions. Voldriem viure'ns d'una altra manera però apretem a còrrer si veiem que els dels costat també ho fan i la nostra agenda, sense voler-ho, treu fum. Què ens passa?
Avui, dimecres de cendra, iniciem un temps llarg, quaranta dies, que a vegades se'ns farà pesat, cansat, buit. Més de cinc setmanes acompanyant a Jesús en el seu camí particular cap a la creu, passant pel patiment, vivint la incomprensió i el rebuig. Ja voldriem fer-li costat, però no sabem si serem constants. Som de temps breus, escassos i comptats... i quaranta dies és massa de temps !!
Doncs anem entrenant-nos-hi, perquè resistir i combatre les dificultats de la vida, gaudir i compartir la felicitat, són tasques de tota una vida !

Teresa

RETALLAR-SE EL SOU

Encara estic ben parada amb la notícia de que el bisbe de Solsona, Xavier Novell Gomà, s'ha abaixat el sou un 25%, a més de fer una donació de 300.000 euros (un 10% del pressupost anual de la diòcesi) a Càritas. Com que exemples com aquest no sovintegen, és just destacar-lo. És conscient que molt gent arreu de casa nostra ho passa malament, i no es vol quedar al marge dels corrents de solidaritat que sorgeixen, ja sigui de manera pública o privada. Fins i tot els que penseu "cobrarà 900 euros al mes... però té moltes despeses cobertes" no deixeu de tenir raó, però ens calen gestos públics per part de les persones que haurien de ser referència en una societat, i ell s'hi ha posat.

Ara bé... a més d'això, en l'escrit que sortirà aquest diumenge en el full de la diòcesi, sembla que també demana als treballadors la mínima oposició als ajustos pressupostaris. El text no està publicat i caldrà llegir-lo de primera mà, però d'entrada crec que els treballadors han de poder expressar-se, proposar solucions alternatives, desenmascarar el malbaratament i els grans forats de l'administració pública o els escàndols de l'empresa privada. És època de vaques flaques, però no és temps d'empassar-se rodes de molí.

Teresa

JO TAMBÉ HI ERA

Jo vaig ser una de les quasi 3.000 persones que ahir van anar a la Fundació Tàpies. I al comiat de cos present de la Victòria dels Àngels, de Salvador Espriu. I a la manifestació contra la temuda sentència contra l'Estatut. I a la final de la Copa del Rei de fa dos anys a València.
Cada una d'aquestes presències té les seves raons: la casualitat, la passió, el sentiment d'identitat. Ahir, la raó va ser una primera reacció de "entrada de franc" barrejada amb un desig de conèixer un autor nostre de qui en sabia ban poca cosa i que considero poc comprensible, si és que l'art ha de passar necessàriament per la raó.

Però crec que un impuls de fons que m'empeny és sentir-me part de la història. Voler ser-hi en el moment que s'escau, sentir-me part d'alguna cosa important, bategar al mateix ritme que el món en el que visc. No només per dir: "jo també hi era", sinó per sentir en la pròpia pell l'ambient, el dol, l'alegria, l'esclat. Per poder viure en directe el que passa i no viure'm enllaunada a través de la televisió. Per saber-me viva.

Teresa

ADMIRACIÓ

La notícia del cessament d'activitat de Spanair i el posterior concurs de creditors ha sacsejat la vida de moltes persones: les que anaven a viatjar a curt plaç i que ràpidament han hagut de buscar una solució d'emergència, les que tenien bitllets per més endavant i que veuen afectades unes petites vacances o un viatge de feina, i els treballadors que ara veuen perillar no només la nòmina del mes de gener sinó el seu contracte laboral. També ha afectat, no ho oblidem, a altres companyies que, com els voltors, en sobrevolen les restes tot planificant un augment de mercat i de clients. Aquests són els únics que es freguen les mans en tot aquest conflicte.

Però el que vull és destacar la bona feina dels treballadors. D'un dia per l'altre reps un missatge en el que se't comunica la fallida de la teva empresa, el teu futur (família, hipoteca...) està en joc i malgrat tot, surts de casa, et poses l'uniforme i et disposes a una maratoniana jornada d'atendre reclamacions i d'escoltar les queixes dels passatgers afectats. Segurament més d'un treballador hagués pogut dir: "entenc la seva situació, però posi's en la meva pell: mentre l'atenc no sé si podré fer front al pagament del pis, a les quotes de l'escola, als plaços compromesos. Mentre l'escolto, la meva vida es trasbalsa i l'estabilitat ja és una cosa del passat, potser per sempre. Mentre intento solucionar-li un vol de tornada a casa, no sé què passarà amb el meu salari de gener..."

És veritat que treballem per un sou, i tant de bo el sou cobreixi les nostres expectatives humanes i econòmiques. Ens podrem sentir afortunats. Per això té, per a mi, tant de mèrit que unes persones en la corda fluixa donin la cara per una empresa que els deixa al carrer, i ho facin amb el mateix esperit de servei que quan les coses anaven bé. La meva admiració cap a ells.

Teresa

TINC ELS MEUS DUBTES

Ja fa força anys, en un curs d'estiu del Sagrat Cor, el Norberto Alcover, jesuïta entès en el món dels mitjans de comunicació, ens feia una advertència: "dubteu de tot el que us diguin els diaris"... No m'ho vaig prendre al peu de la lletra, però de tant en tant em torna.

Temps després, vaig passar uns mesos a Chicago, ciutat preciosa per qui tingui l'oportunitat de visitar-la. Amb la meva guia Michelin sota el braç, la vaig descobrir pam a pam. Recordo un immens edifici del centre, prop del riu i d'un pont que s'aixecava majestuós al pas dels vaixells, que era la seu del famós diari Chicago Tribune (Tribune Tower). A la seva façana s'hi inserien moltes pedres significatives per a la història (capricis del director del diari de l'època) i una d'elles, suposadament, l'havien portat de la lluna quan Armstrong la va trepitjar.

Fins aquí la narració... i ara vénen els dubtes. Mai he entès que, amb el ritme de la nostra tecnologia, més de quaranta anys després d'aquell 21 de juliol de 1969, no s'hagi tornat a la lluna i, posats a fet, no entenc que no estigui parcel·lada i urbanitzada. Avui, Pedro Duque afirma a "La Vanguardia" que som més a prop de tornar a la lluna que de trepitjar Mart. No sé si tot és una gran farsa i algú fa anys que es riu descaradament de tots nosaltres. Només sé el meu mòbil de fa quatre anys és del tot absolet al costat dels que porten els meus alumnes, que no sé què fer-ne dels VHS que tinc a casa ben avorrits i que com em descuidi, o em familiaritzo amb Twitter o em convertiré en una peça de museu. Quan tot va a aquesta velocitat... algú comprèn que no haguem trepitjat una i mil vegades la lluna?

Teresa

LE HAVRE

Res millor que una bona estona de cinema per concloure una setmana que m'ha suposat una bona dosi de gimnàstica mental i afectiva. Un ensurt familiar m'ha fet canviar els plans, els meus plans sempre organitzats amb molt de temps i que busquen quadrar activitats, agenda i la meva pròpia persona. Quasi bé sempre ho aconsegueixo, i quan no, intento ser intel·ligent, és a dir, acceptar que cal una certa flexibilitat i reconèixer que no passa res per saltar-se una reunió i que fins i tot està bé que alguna vegada ens trobin a faltar !
Així doncs, alliberada de reunions, viatges i els serrells que sempre se'n deriven, m'he quedat a Barcelona i he pogut anar a veure "Le Havre", una pel·lícula francesa sobre la immigració il·legal, un drama que sabem existeix però que moltes vegades ens queda lluny... tan lluny com imaginar-se la vida dels subsaharians que veiem recollint ferros als contenidors o els que es dediquen al "top manta" per la zona més comercial de Barcelona.

"Le Havre" és una pel·lícula poc comercial, però quan he arribat només quedaven dues butaques, bon senyal. La seva història és la dels que, amb papers o sense, no tenen res a perdre i per això mateix la solidaritat entre ells és més espontània i creïble. En la pròpia necessitat és més fàcil reconèixer les mancances dels altres i fer-te-les teves, i que surti allò més bo que tots portem a dintre. I tot això amb un humor molt fi, poc convencional, que ajuda a sortir de la tragèdia per uns moments, com tots hem fet alguna vegada en situacions difícils de la nostra vida. Perquè existeixen històries com la de "Le Havre", podem creure en els miracles.

Teresa

TORNAR A CASA

Quan parlem de "casa nostra", sembla que només ens poguem referir a un lloc: allà on tinc les meves coses, on viuen les persones amb qui em sento afectivament més lligada, a prop d'on tinc la feina... Saber-nos a casa suposa un cúmul de sentiments, d'experiències, de records que a vegades són tan intensos a tants llocs que podem sentir-nos a casa a diverses cases o espais.

Fa dos dies que sóc a Bilbao. Les reunions, que mai s'acaben, m'hi han portat, i des de que vaig aterrar m'hi he sentit a casa. No hi tinc res meu aquí, però hi vaig deixar tres anys de bones experiències, hores de classe i estudi, passejos per una ciutat encara per pulir i aquell verd sempre intens que envolta la ciutat. Hi he anat tornant (amigues, serveis concrets...) i n'he augmentat les referències. Als múltiples records s'hi afegeixen persones concretes que encara hi viuen i que, amb deu anys més a sobre, em recorden qui vaig ser i qui sóc encara. Són testimonis fidels de la meva vida.

La meva vida itinerant és una oportunitat d'ampliar el meu horitzó i la porxada de casa meva.

Teresa

CRIADAS Y SEÑORAS

Acabo de veure un excel·lent pel·lícula: "Criadas y señoras". M'ho van proposar sense saber massa què anava a veure. La primera dada era que la sala (petita) del cinema era plena de gom a gom. Gent cansada de família? Gent farta de comprar? Potser una mica de tot això i de persones amb ganes de veure bon cinema, que sempre n'hi ha.

La pel·lícula es situa en els anys 1960 a l'Estat de Carolina del Sud, als EEUU. La segregació racial és un fet, els rebrots del ku-kux-klan són esporàdics però letals... i enmig d'aquesta realitat, un grup de dones de servei, filles de criades i nétes d'esclaves, exposen les seves vides per tal que el que estan vivint i patint algun dia arribi a ser història passada.

M'ha resultat un argument molt equilibrat entre el drama contingut i el somriure a estones, amb una protagonista que travessarà els límits de la segregació per explicar-ne les vergonyes: humiliacions, silencis, resignació. Una fotografia esplèndida, una ambientació molt acurada i el regal d'unes interpretacions excel·lents que et fan passar els 137 minuts d'una volada.

Qui n'explica el fets té molt mèrit, però més encara les que els va patir en primera persona, generació rera generació, fins que la mateixa història es va negar a justificar aquella barbàrie.

Teresa

BON NADAL

Faig meves les paraules de Pere Casaldàliga, en el poema que ha fet per a aquest Nadal 2011.
Amb ell us desitjo de tot cor unes molt bones festes. Fins ben aviat. Teresa

Nadal, un Nadal altre:
per descobrir, acollir i anunciar
el Déu-amb-nosaltres, avui, aquí;
segons Mateu, capítol 25.
Qui s'entén amb els pobres
pot entendre's amb Déu.

Només així, fet infant,
fet Déu vingut a menys,
podríem trobar-te,
diàriament nostre,
entre Betlem i la Pasqua,
Jesús, el de Natzaret.

Any Nou, Temps Nou,
alternatiu
en Política, en Economia, en Religió.
Contra els grans projectes de mort,
el gran projecte de la Vida.
Contra el consumisme depredador
entre armes i agrotòxics,
consumim indignació
amb tendresa i militància.
Visquem en Sumak Kawsay.

Terra i Pau pel Poble Palestí,
pel Poble Kaiowá Guarani,
per tots els pobles indígenes i quilombolas,
per totes les migracions del món,
pels milions de gent humana
condemnada a la fam...

Malgrat totes les crisis,
si podem bressar Déu
entre els braços de Maria i Josep,
no hi ha motiu per tenir por.
Déu és a l'abast
de la nostra Esperança.

FELIÇOS, MALGRAT TOT

Ho comentàvem l'altre dia. Amb cert optimisme alguns afirmaven que si, que a grans trets érem feliços. Que si sortiem al carrer, la gent amb la que ens trobariem eren gent fonamentalment feliç. I jo, em vaig quedar amb l'interrogant al cor, potser una mica experimentada en la vida i observadora de la realitat. Al vespre em feia la pregunta: si de veritat som feliços... perquè l'abús d'alcohol? perquè el consum de drogues? perquè l'àmplia prescripció d'ansiolítics? Crec que alguna cosa ens diu que no acabem de saber viure i necessitem algunes vies de fugida de la realitat... senyal inequívoc que no tot va tan bé.
Ara que ho penso... les riuades de compradors d'aquestes dates nadalenques també són un signe d'on posem massa vegades la felicitat: fora de nosaltres, en objectes que ens són aliens, en experiències que impacten en la nostra persona i que generen més inestabilitat que altra cosa.

El meu desig: que vivim des del cor aquest dies finals d'advent, que sapiguem descobrir l'esperança que s'amaga en una menjadora.

Teresa

HABEMUS PAPAM

Parlar de l'Església o reflexionar sobre la seva significativitat en el món d'avui sempre és una oportunitat per als cristians. Si aquesta reflexió es fa amb respecte, en podem parlar d'igual a igual. Si l'expressió és insultant o grollera, tanquem les portes a qualsevol diàleg. I això en qualsevol tema.

Ahir vaig anar a veure "Habemus papam". Em va sorprendre el tema: què passaria si el papa recent escollit no es veiés amb cor de liderar una Església necessitada de canvis profunds i renunciés al seu pontificat? Darrera aquesta trama crec que s'amaga un crit a favor de nous aires a l'Església, barrejat amb un humor molt ben trobat i una direcció que ha mimat les escenes i els seus personatges, molts d'ells cardenals retinguts al Vaticà fins que el Sant Pare no surti al balcó i es faci públic el seu nom. Una cosa em va sorprendre del començament: en el moment de l'elecció, la majoria d'ells expressen internament que no volen ser escollits per al càrrec. I em pregunto... aquest aparent signe d'humilitat (o comoditat...) és real en el nostre món d'avui, per molt seguidors de Crist que siguin? Crec que a vegades ens creiem que els cristians estem fora del món, però poques vegades és així. De fet, el que ens toca és ser part de la història, i això només es fa si tenim els peus ben plantats al nostre món, un món també ple de gelosia, afany de poder i autocomplaença. O algú crec que per ser cristians n'estem alliberats?

Teresa

GRAN RECAPTE

Avui i demà, el Banc del Aliments, organitza l'anomenat "gran recapte". Durant dos dies, a mercats i supermercats de tot Catalunya, tindrem l'oportunitat, de manera senzilla i efectiva, de posar el nostre granet de sorra per alleugerir la situació de fam i precarietat de moltes famílies de casa nostra. Sabem que la crisi ha colpejat fins i tot famílies que fa uns anys no podien preveure patir problemes econòmics i que avui es troben en el grup dels anomenats "pobres". El nombre de persones necessitades s'ha disparat, i les donacions... han minvat.
Massa sovint sento dir que no ens refiem de les entitats que recullen les nostres ajudes econòmiques. És cert que hi ha hagut casos de malbaratament i engany que han fet molt mal als qui de bona fe hi havien col·laborat. Però quan davant d'aquestes situacions ens pleguem de braços... no estem fent cap favor als destinataris de la nostra solidaritat. És per això que la iniciativa del Banc dels Aliments, i sobretot la seva feina continuada, em resulta tan interessant fins i tot per a butxaques amb pocs recursos. Qui no pot col·laborar avui i demà amb un quilo de llenties o d'arròs? Només cal que, quan faci la meva compra, agafi algun producte més i l'entregui al punt de recollida. I si m'és possible, faci aquest gest de manera periòdica, perquè les necessitats bàsiques no s'esgoten amb el Nadal. Ben fàcil, ben senzill, ben eficaç.

Teresa