divendres, 3 de març de 2017

QURESMA: SABER DIR SÍ



Sovint se'ns presenta la Quaresma com el temps en el que diem no: no a certs plaers, a la carn els divendres... com si aquests gestos, per sí sols, tinguessin un valor intrínsec. 

Fa poc m'arribava una entrevista a Lady Gaga, artista polifacètica, antiga alumna del Sagrat Cor de Nova York (Manhattan, en concret). Ella deia: "No estigueu tothora pendents dels vostres telèfons mòbils. No vivim en un món molt superficial? La cultura pop és molt superficial i necessitem ser més profunds. M'entristeix veure'm com una màquina de fer diners. Què vaig fer? Vaig començar a dir no. No a aquesta foto, no a aquest esdeveniment.... I poc a poc, però amb seguretat, vaig començar a recordar qui era."
Amb aquesta manera de dir tan clara, fruit de la seva pròpia experiència i segur que no fàcil d'assumir.... Lady Gaga ens convida a fer el seu propi procés, i tot dient no amb valentia, dir sí a tantes coses que no ens podem ni imaginar la vida que s'hi amaga. Paraules i invitació plenes de sentit en aquest inici de Quaresma.

Teresa Gomà, rscj 

diumenge, 15 de gener de 2017

PROHIBIT QUEIXAR-SE

Sembla que el fred ha bloquejat aquest bloc... i no és així. Una mica el fred, una mica la manca de temps, una mica altres responsabilitats i cert relaxament.... però el fet d'escriure el que vaig vivint, segueix ben present en la intenció i en la pràctica, però potser altres espais s'han endut la preferència. 
Ve el fred, potser el més important d'aquest hivern. Ens tancarem a casa i només sortirem ben abrigats i amb el desig d'aixoplugar-nos de nou el més aviat possible. Tapats fins a les orelles, buscarem un sostre, una manta, una casa ben condicionada per a aquest moment. 
En dies així, a més de recordar aquells que dormen al carrer, les víctimes de la pobres energètica.... caldrà tenir ben presents tots aquells que, en situacions límit i fruit de la inoperància política, viuen aquests dies, mesos i anys, en l'abandó i l'oblit potser no d'alguns de nosaltres, però sí de la majoria i, sobretot, dels que tenen en les seves mans les decisions que puguin alleugerir la seva situació. 
Si pensem una mica en ells, tardarem tres segons a plànyer-nos del fred, la neu o el vent.... i en aquest interval, potser ens estalviarem la queixa.

Teresa Gomà, rscj

divendres, 11 de novembre de 2016

I ARA QUÈ?

Pocs es podien imaginar el resultat d'unes eleccions tan cabdals com les dels Estats Units. Les eufòries d'uns i altres expressades en uns mítings assajats, topaven amb el que semblava el més assenyat, per elecció o per eliminació. Hillary representava la continuïtat de l'Amèrica moderna, lliure, igualitària. Però com en les millors pel·lícules que t'ofereixen un final amb un gir inesperat, només aptes per a persones sense cardiopaties, la matinada del dimecres vam sentir una mena d'ofec, com quan se't talla la respiració i busques ansiós una nova alenada d'aire per seguir respirant. Trump, el pitjor dels dimonis tal i com se'ns ha presentat, i hem pogut constatar en alguns dels seus trets, anava guanyant als anomenats "estats oscil·lants" i tot ens portava a un resultat inesperat. Alegria per a uns, immensa tristesa per a altres, incredulitat per a quasi bé tots. 
Després de veure a un Obama fent esforços per posar bona cara davant de Trump em pregunto: i ara què? Sense entrar en els àmbits complexos de l'alta política, i pensant en les meves germanes del Sagrat Cor de la província dels Estats Units, imagino que el que ara toca és continuar... Amb la seva excel·lent feina educativa, amb el seu incansable treball en el camp social, en la seva recerca teològica... Continuar perque no hi havia res assolit, i perque queda molt per fer. Continuar en un país que vol sortir de la crisi, que necessita integrar els seus immigrants, que ha de refer confiances afeblides. Continuar com sempre, en una situació més hostil. Seguir treballant incansablement per un món millor, cadascú en el seu racó. 
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 16 d’octubre de 2016

MATER, ICONA DEL SAGRAT COR

En aquesta època que ens ha tocat viure, allò visual predomina per sobre de moltes paraules. Ens arriba més una imatge impactant, que una descripció precisa i exacta. Només cal veure que el fenòmen de les xarxes socials (per exemple instagram) es basen en la imatge com a reclam quasi bé absolut. 
Al Sagrat Cor tenim els nostres propis símbols visuals, i entre ells en destaca un: la figura de Mater Admirabilis, que celebrarem aquest proper dijous dia 20 d'octubre. Mater va ser pintada per una postulant, Paulina Perdrau, i s'ha convertit en la icona de les escoles del Sagrat Cor arreu del món. La seva serenitat, disposició... atrauen a aquell qui la contempla. 
En concret, en destaco avui l'instant en que s'emmarca: el llibre al costat, el fus a l'espera, la mirada cap a l'interior.... No ens estarà expressant la necessitat d'aturar la feina per tal de retrobar-ne el sentit? No serà que sense aquestes pauses la vida se'ns escapa? No serà aquesta l'oportunitat de fugir de la simple eficàcia deshumanitzada?
Mater, icona del Sagrat Cor a tot el món, un repte per a la nostra vida.

Teresa Gomà, rscj

divendres, 30 de setembre de 2016

LA PAU A COLÒMBIA, UN REPTE I UN EXEMPLE

En el nostre àmbit diari diem que ens comprometem o que treballem per la pau. En les nostres relacions, amb els companys de feina, amb els fills i nebots... ens mou el convenciment de que un diàleg, si és horitzontal i honest, ens obrirà a noves oportunitats impensables però del tot possibles. 
L'exemple de Colòmbia, que acaba de firmar un acord de pau després de més de 50 anys de violència, marca una fita entre altres casos similars que busquen un final satisfactori. Després de quatre anys de negociacions (ningú ha dit que dialogar sigui fàcil) per fi el país té l'oportunitat de ratificar que és possible començar de nou, deixant enrere 6 milions de desplaçats, 45 mil desapareguts i més de 25 assassinats. 
Començar de nou no significa oblida, ni està exempt de preguntes i reptes, sinó suposa donar-se l'oportunitat de fer viables les pretensions d'uns i altres per un camí nou, el de les idees, els partits, les urnes. I que el que vingui sigui per la força de les majories i no per la por que paralitza, divideix i mata. 
El repte de la pau comença a casa, però s'expandeix com cercles concèntrics d'aigua.
Teresa Gomà, rscj

divendres, 2 de setembre de 2016

VIURE LA PRÒPIA VIDA

Acabar l'estiu es sinònim de rutina, de paisatge vell, d’un camí ja conegut. Com quan passes moltes vegades per un mateix lloc i ja no t’embadaleix la sorpresa. Sense novetat, l’interès minva.
Així molts de nosaltres afrontem aquest inici de curs, comun ritual mancat de l’espurna que faci diferent allò nou, la mirada que descobreixi el detall amagat. Sense aquest extra de curiositat, l’automatisme ens devorarà i passarem més temps de l’escaient assenyalant les festes i els ponts que tenim abans de Nadal, com a subtil escapatòria.
Viure la pròpia vida neix en la pròpia capacitat per assumir-la. Aquest do, que se’ns suposa, passa per temps de crisi. És molt més fàcil encuriosir-nos per la vida dels veïns que per la nostra, i sempre ens quedaran les xerrameques d’escala o els programes que viuen de vendre’s, sense pietat, a ells mateixos.
Viure la pròpia vida ens unifica, ens recorda el nostre nom. Ens obliga a multiplicar els dons, a vendre-ho tot per un bé més gran. Ens situa en el nostre lloc, ens fa afortunats, únics, autèntics.
Es necessiten persones valentes que assumeixin viure el que els toca, el que aquest curs que just comencem ens durà. Que posin la seva persona davant Déu i se sentin regalats en cada instant de la seva vida.

Teresa Gomà, rscj

dimecres, 10 d’agost de 2016

VACANCES, VACANCES

A vegades recordo el gran Karlos Arguiñano, que com a cuiner no em sembla de gran excel·lència, però sí com a comunicador, amb un llenguatge planer, amb un humor molt particular.... que durant tants anys ha aparescut a la sales, cuines.... de tantes cases amb els seus plats i les seves bromes. Li recordo aquella qualificació de "rico, rico", destacant les bondats d'un peix, una carn o un plat de verdures. Dues vegades "rico" no vol dir una altra cosa que bo de debò. No ho poseu en dubte. 
Així, em sento fent "vacances, vacances", és a dir, desconnectant, vivint experiències precioses, fent altres coses, acabant feines pendents, descansant..... Uns dies a Navarra, temps en família, la JMJ a Cracòvia amb un grup de joves excepcional, alguns dies amb amigues.... i alhora, fent el que més m'agrada: escriure, preparar classes, cuinant...  Aquest és el meu estiu, q
uan ja n'ha passat més del 50%. 
Necessitem l'estiu, el descans, canviar d'activitat, d'horitzons.... però també necessito mantenir un fil amb la meva vida quotidiana, com el seguiment del Capítol General i la seva difusió a les xarxes socials, la feina de l'escola en petites dosis.... Sóc una sola persona, i no em puc girar com un mitjó només perquè estic en un altre context.Ho necessito i crec que em serà una ajuda el dia 1 de setembre a les 9h del matí. 

Teresa Gomà, rscj

dilluns, 11 de juliol de 2016

EL CAMÍ ES LA VIDA MATEIXA


Acabo de tornar de passar uns dies a la nostra comunitat de Zabaldika, en ple Camí de Santiago, i puc afirmar que ha estat una experiència molt completa. En primer lloc, l'acollida de la comunitat, com sempre, immillorable. I no només aquí.... allà on vaig hi trobo la mateixa familiaritat que et fa sentir com a casa des del primer moment. 
En segon lloc, uns dies per avaluar l'any, per assentar el tancament de la meva comunitat, el canvi a una altra... en un procés de trasllat físic i afectiu. 
I en tercer lloc, l'experiència de conviure amb els pelegrins que veia passar, amb els que visitaven l'església, els que venien a la pregària al vespre. L'estona compartida era un moment molt especial al final del dia. Persones de totes les edats, de qualsevol lloc del món, compartint una cançó, una experiència, un text de la Bíblia, una benedicció i molt força per continuar caminant....
Si m'hagués de quedar amb alguna idea de tot plegat, com que el camí t'obliga a anar lleuger d'equipatge, crec que seria amb dues paraules: intuïció - recerca. La intuïció és el que ens fa sortir, a vegades sense grans conviccions, ens posa dempeus.... i ens fa caminar per la ruta de la vida amb una actitud sempre de recerca, on no hi ha lloc per a instal·lar-se ni per sentir que ja s'ha arribat. Aquesta actitud, durant uns dies, una setmanes... o la resta de la vida, perquè el que s'ha descobert no permet fer com abans. 
El Camí de la vida és llarg com la mateixa vida. El Camí, és en essència, la vida mateixa. 
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 26 de juny de 2016

26 DE JUNY: PASSI EL QUE PASSI


Pendents dels resultat electorals d'avui 26 de juny, i davant de molt comentaris apocalíptics sobre el moment que ens toca viure, no vull a afegir la meva reflexió a les veus negatives que sento per tot arreu. Crec en les oportunitats, i en els canvis. L'estabilitat té moltes coses bones, però fa que qualsevol sacseig aparegui com una situació de pèrdua, de por, d'inseguretat. Si els polítics espanyols no han sabut dialogar o arribar a pactes, no és la fi del món. Potser és el reflex de la nostra societat, de la meva escala de veïns o de la meva família. No ens hi hem de resignar, però qui ens ha dit que els polítics tenen aprovat el curs de convivència social? Hi ha molt "egos" en joc, moltes promeses difícils de complir, massa estratègies potser poc madures quan es van exposar a la plaça pública. És per això que necessito fer-me meu aquest temps d'oportunitats: noves aliances, noves veus, noves idees.... Nous acords per un futur millor. I si en quedo decebuda, m'hauré d'esperar quatre anys (o potser menys) per intentar-ho de nou. Però em paga la pena jugar al joc de la llibertat i la democràcia. Que d'obscurantisme de debò ja en vam patir massa temps. 

Teresa Gomà, rscj

dijous, 2 de juny de 2016

FESTA DEL SAGRAT COR: VENIU A MI

La festa del Sagrat Cor, encara que variable en el calendari, apareix sempre a final de curs, a vegades molt al final, quan arribem sense forces al darrer tram previ a les vacances d’estiu.  Per a molts, i cada vegada més, és una festa que passa inadvertida, com una devoció d’altres temps, sense adonar-nos-en que quasi totes les esglésies tenen una capella o un altar dedicat a venerar la imatge del Cor de Jesús. La pedagogia de la litúrgia no és gratuïta, però a vegades cal donar-li un nou llenguatge, un nou sentit per a un temps diferent.

“Veniu a mi els que esteu cansats i afeixugats i jo us alleujaré”, ens diu l’evangeli de Mateu (cap 11). Jesús es presenta com l’”espai verd” del que parlen avui tots els llibres d’autoajuda, o el “cel blau” de les meditacions relaxants que tant atrauen a la nostra societat estressada, esgotada de correr cap a on ben bé no se sap. El carisma de Jesús, la seva autoritat, el seu missatge, els seus gestos… ens conviden a buscar en Ell el nostre consol i la nostra sanació. El seu Cor, es l’espai obert que ens acull. L’indret on som perdonats. L’alegria serena però encomanadissa. L’aliment que sacia la nostra ansietat inconfessada.

Podem convertir la nostra vida en una carrera sense meta. Podem viure carregant-nos a les espatlles les nostres mancances sense arribar a acceptar-les mai. Podem, fins i tot, fugir de la nostra pròpia existència vivint la vida dels altres. Però també, i a això se’ns convida, podem aixoplugar-nos en aquest Cor amorós sense límits i trobar en ell el sentit i la pau.

Teresa Gomà

dijous, 26 de maig de 2016

CELEBRANT ELS ORÍGENS, CONSTRUINT EL PRESENT

Ahir a l'escola vam celebrar el dia de Santa Magdalena Sofia. És una immillorable ocasió per trobar-nos tots al pati, més de 1200 persones, i celebrar allò que ens permet ser, en un mateix espai, amb un mateix desig. Magdalena Sofia va ser una dona que no es va conformar. Va desestimar una vida còmoda i tranquil·la per oferir a les nenes i joves del seu temps la mateixa oportunitat que ella havia tingut: una educació integral, exigent i completa. Sota la guia del seu germà Lluís, es va sentir afortunada i no ho va voler només per a ella. Si altres se'n poguessin beneficiar.... quina joia !!
Magdalena Sofia va voler incidir en les necessitats de la França del seu temps. Avui ens toca a nosaltres fer-ho, i per això a l'escola hem treballat i fet nostre el drama dels refugiats. I hem aportat també el nostre granet de sorra: un missatge fet entre totes les classes, que es pot veure des del carrer i que diu: "Som generosos i acollidors amb els refugiats".
Si amb tot el que passa al nostre voltant ens quedéssim passius i cofois, no seriem bons hereus de la tradició educadora del Sagrat Cor que hem rebut. Si la crisi dels valors humans, a qualsevol lloc on passi, no ens toqués el cor, no seriem bons transmissors als infants i joves de l'esperit transformador que Magdalena Sofia sempre va somiar i del que ens ha fet dipositaris. 
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 9 de maig de 2016

L'ÀNIMA MALMESA D'EUROPA

Vaig assistir el passat dimecres a una taula rodona molt interessant sobre "L'ànima d'Europa" organitzada per la Fundació Joan Maragall. Molt suggerents les aportaciones de Francesc Torralba, Vicenç Villatoro i Josep Ramoneda. Em va servir per recordar que la crisi que estem vivint no ve de nou i que certs valors d'Europa s'han anat perdent amb els anys, que es viu una tensió evident entre èpoques i un problema real de convivència amb la diferència, entre moltes altres idees. 

Em diu la ràdio avui que és el Dia d'Europa. Me'l miro amb escepticisme perquè en aquest projecte hi ha massa coses que grinyolen. Ens n'hauriem de sentir orgullosos però costa. El que hauria de ser, a més a més d'altres coses, un projecte en favor dels valors que sempre s'han destacat del nostre continent, sembla haver oblidat aquesta dimensió de l'eruopeïtat. Ara predomina l'euro, els acords econòmics, les tanques frontereres i les repatriacions del que no són benvinguts, encara que fugin d'una guerra.
I per acabar, un periodista de Catalunya Ràdio, que es troba a Idomeni, acaba de dir: "Tothom hauria de veure això". Tot i entendre el missatge, hi discrepo. "Ningú no hauria de viure això". L'ànima d'Europa està malmesa, ferida i gangrenada de mort.
Teresa Gomà, religiosa del Sagrat Cor

divendres, 29 d’abril de 2016

ABRAÇADES QUE CUREN

Encara recordo, ja fa anys, la visita a Barcelona d'una dona índia anomenada Amma que afirmava que les seves abraçades curaven. No sé si les seves eres especialment curatives, però tots tenim experiència d'algunes abraçades que ens han buidat l'angoixa interna i hem pogut continuar pel camí de la vida.

Fa poc, una dona equatoriana coneguda, tot explicant-me el drama del terratrèmol al seu país, em va dir: "Li puc demanar un favor? Doni'm una abraçada..." I per uns segons vaig poder sentir tot el seu dolor en forma de llàgrimes sense consol....  Aquest moment em va fer pensar en els drames que vivim a distància i que se'ns fan més difícils d'assumir. Com els dols quan no podem acompanyar la família o els amics, sembla que no siguin reals. La distància distorsiona els fets i no ens ajuda a pair-los. 
M'uneixo amb aquest escrit al mig milió d'equatorians que resideixen a l'Estat espanyol. Des d'Europa han de viure la destrucció d'una part del país, centenars de morts, milers de ferits.... El seu dolor és el nostre perquè la raça humana hauria de sentir com a propi qualsevol patiment.
Teresa Gomà, rscj

dimarts, 19 d’abril de 2016

VOLER O NO VOLER

Que un Sant Pare faci un viatge fora del Vaticà ja ens mostra una Església que no es tanca en els murs d'un petit estat ple de secrets i suposades intrigues.  Que ho faci per captar l'atenció de mig món, ens parla de signe i oportunitat. Que s'acompanyi d'altres líders cristians ens parla de coherència, de creences, de la Creu i de la Pasqua. Que de tornada a casa s'emporti dues famílies, dotze persones (el nou poble salvat per l'esperança?), per oferir-los una nova vida és el reflex de la voluntat de voler fer alguna cosa davant d'un drama del que la història ens jutjarà. De la mateixa manera, els que no fan res o només convoquen cimeres i reunions sense efectes pràctics de compassió i empatia, ho diuen tot amb els seus discursos i passivitat. 


Tot és voluntat, o se'n té o no se'n té. I les paraules buides, per elles mateixes, ja ho diuen tot.


Teresa Gomà, rscj