divendres, 2 de setembre de 2016

VIURE LA PRÒPIA VIDA

Acabar l'estiu es sinònim de rutina, de paisatge vell, d’un camí ja conegut. Com quan passes moltes vegades per un mateix lloc i ja no t’embadaleix la sorpresa. Sense novetat, l’interès minva.
Així molts de nosaltres afrontem aquest inici de curs, comun ritual mancat de l’espurna que faci diferent allò nou, la mirada que descobreixi el detall amagat. Sense aquest extra de curiositat, l’automatisme ens devorarà i passarem més temps de l’escaient assenyalant les festes i els ponts que tenim abans de Nadal, com a subtil escapatòria.
Viure la pròpia vida neix en la pròpia capacitat per assumir-la. Aquest do, que se’ns suposa, passa per temps de crisi. És molt més fàcil encuriosir-nos per la vida dels veïns que per la nostra, i sempre ens quedaran les xerrameques d’escala o els programes que viuen de vendre’s, sense pietat, a ells mateixos.
Viure la pròpia vida ens unifica, ens recorda el nostre nom. Ens obliga a multiplicar els dons, a vendre-ho tot per un bé més gran. Ens situa en el nostre lloc, ens fa afortunats, únics, autèntics.
Es necessiten persones valentes que assumeixin viure el que els toca, el que aquest curs que just comencem ens durà. Que posin la seva persona davant Déu i se sentin regalats en cada instant de la seva vida.

Teresa Gomà, rscj

dimecres, 10 d’agost de 2016

VACANCES, VACANCES

A vegades recordo el gran Karlos Arguiñano, que com a cuiner no em sembla de gran excel·lència, però sí com a comunicador, amb un llenguatge planer, amb un humor molt particular.... que durant tants anys ha aparescut a la sales, cuines.... de tantes cases amb els seus plats i les seves bromes. Li recordo aquella qualificació de "rico, rico", destacant les bondats d'un peix, una carn o un plat de verdures. Dues vegades "rico" no vol dir una altra cosa que bo de debò. No ho poseu en dubte. 
Així, em sento fent "vacances, vacances", és a dir, desconnectant, vivint experiències precioses, fent altres coses, acabant feines pendents, descansant..... Uns dies a Navarra, temps en família, la JMJ a Cracòvia amb un grup de joves excepcional, alguns dies amb amigues.... i alhora, fent el que més m'agrada: escriure, preparar classes, cuinant...  Aquest és el meu estiu, q
uan ja n'ha passat més del 50%. 
Necessitem l'estiu, el descans, canviar d'activitat, d'horitzons.... però també necessito mantenir un fil amb la meva vida quotidiana, com el seguiment del Capítol General i la seva difusió a les xarxes socials, la feina de l'escola en petites dosis.... Sóc una sola persona, i no em puc girar com un mitjó només perquè estic en un altre context.Ho necessito i crec que em serà una ajuda el dia 1 de setembre a les 9h del matí. 

Teresa Gomà, rscj

dilluns, 11 de juliol de 2016

EL CAMÍ ES LA VIDA MATEIXA


Acabo de tornar de passar uns dies a la nostra comunitat de Zabaldika, en ple Camí de Santiago, i puc afirmar que ha estat una experiència molt completa. En primer lloc, l'acollida de la comunitat, com sempre, immillorable. I no només aquí.... allà on vaig hi trobo la mateixa familiaritat que et fa sentir com a casa des del primer moment. 
En segon lloc, uns dies per avaluar l'any, per assentar el tancament de la meva comunitat, el canvi a una altra... en un procés de trasllat físic i afectiu. 
I en tercer lloc, l'experiència de conviure amb els pelegrins que veia passar, amb els que visitaven l'església, els que venien a la pregària al vespre. L'estona compartida era un moment molt especial al final del dia. Persones de totes les edats, de qualsevol lloc del món, compartint una cançó, una experiència, un text de la Bíblia, una benedicció i molt força per continuar caminant....
Si m'hagués de quedar amb alguna idea de tot plegat, com que el camí t'obliga a anar lleuger d'equipatge, crec que seria amb dues paraules: intuïció - recerca. La intuïció és el que ens fa sortir, a vegades sense grans conviccions, ens posa dempeus.... i ens fa caminar per la ruta de la vida amb una actitud sempre de recerca, on no hi ha lloc per a instal·lar-se ni per sentir que ja s'ha arribat. Aquesta actitud, durant uns dies, una setmanes... o la resta de la vida, perquè el que s'ha descobert no permet fer com abans. 
El Camí de la vida és llarg com la mateixa vida. El Camí, és en essència, la vida mateixa. 
Teresa Gomà, rscj

diumenge, 26 de juny de 2016

26 DE JUNY: PASSI EL QUE PASSI


Pendents dels resultat electorals d'avui 26 de juny, i davant de molt comentaris apocalíptics sobre el moment que ens toca viure, no vull a afegir la meva reflexió a les veus negatives que sento per tot arreu. Crec en les oportunitats, i en els canvis. L'estabilitat té moltes coses bones, però fa que qualsevol sacseig aparegui com una situació de pèrdua, de por, d'inseguretat. Si els polítics espanyols no han sabut dialogar o arribar a pactes, no és la fi del món. Potser és el reflex de la nostra societat, de la meva escala de veïns o de la meva família. No ens hi hem de resignar, però qui ens ha dit que els polítics tenen aprovat el curs de convivència social? Hi ha molt "egos" en joc, moltes promeses difícils de complir, massa estratègies potser poc madures quan es van exposar a la plaça pública. És per això que necessito fer-me meu aquest temps d'oportunitats: noves aliances, noves veus, noves idees.... Nous acords per un futur millor. I si en quedo decebuda, m'hauré d'esperar quatre anys (o potser menys) per intentar-ho de nou. Però em paga la pena jugar al joc de la llibertat i la democràcia. Que d'obscurantisme de debò ja en vam patir massa temps. 

Teresa Gomà, rscj

dijous, 2 de juny de 2016

FESTA DEL SAGRAT COR: VENIU A MI

La festa del Sagrat Cor, encara que variable en el calendari, apareix sempre a final de curs, a vegades molt al final, quan arribem sense forces al darrer tram previ a les vacances d’estiu.  Per a molts, i cada vegada més, és una festa que passa inadvertida, com una devoció d’altres temps, sense adonar-nos-en que quasi totes les esglésies tenen una capella o un altar dedicat a venerar la imatge del Cor de Jesús. La pedagogia de la litúrgia no és gratuïta, però a vegades cal donar-li un nou llenguatge, un nou sentit per a un temps diferent.

“Veniu a mi els que esteu cansats i afeixugats i jo us alleujaré”, ens diu l’evangeli de Mateu (cap 11). Jesús es presenta com l’”espai verd” del que parlen avui tots els llibres d’autoajuda, o el “cel blau” de les meditacions relaxants que tant atrauen a la nostra societat estressada, esgotada de correr cap a on ben bé no se sap. El carisma de Jesús, la seva autoritat, el seu missatge, els seus gestos… ens conviden a buscar en Ell el nostre consol i la nostra sanació. El seu Cor, es l’espai obert que ens acull. L’indret on som perdonats. L’alegria serena però encomanadissa. L’aliment que sacia la nostra ansietat inconfessada.

Podem convertir la nostra vida en una carrera sense meta. Podem viure carregant-nos a les espatlles les nostres mancances sense arribar a acceptar-les mai. Podem, fins i tot, fugir de la nostra pròpia existència vivint la vida dels altres. Però també, i a això se’ns convida, podem aixoplugar-nos en aquest Cor amorós sense límits i trobar en ell el sentit i la pau.

Teresa Gomà

dijous, 26 de maig de 2016

CELEBRANT ELS ORÍGENS, CONSTRUINT EL PRESENT

Ahir a l'escola vam celebrar el dia de Santa Magdalena Sofia. És una immillorable ocasió per trobar-nos tots al pati, més de 1200 persones, i celebrar allò que ens permet ser, en un mateix espai, amb un mateix desig. Magdalena Sofia va ser una dona que no es va conformar. Va desestimar una vida còmoda i tranquil·la per oferir a les nenes i joves del seu temps la mateixa oportunitat que ella havia tingut: una educació integral, exigent i completa. Sota la guia del seu germà Lluís, es va sentir afortunada i no ho va voler només per a ella. Si altres se'n poguessin beneficiar.... quina joia !!
Magdalena Sofia va voler incidir en les necessitats de la França del seu temps. Avui ens toca a nosaltres fer-ho, i per això a l'escola hem treballat i fet nostre el drama dels refugiats. I hem aportat també el nostre granet de sorra: un missatge fet entre totes les classes, que es pot veure des del carrer i que diu: "Som generosos i acollidors amb els refugiats".
Si amb tot el que passa al nostre voltant ens quedéssim passius i cofois, no seriem bons hereus de la tradició educadora del Sagrat Cor que hem rebut. Si la crisi dels valors humans, a qualsevol lloc on passi, no ens toqués el cor, no seriem bons transmissors als infants i joves de l'esperit transformador que Magdalena Sofia sempre va somiar i del que ens ha fet dipositaris. 
Teresa Gomà, rscj

dilluns, 9 de maig de 2016

L'ÀNIMA MALMESA D'EUROPA

Vaig assistir el passat dimecres a una taula rodona molt interessant sobre "L'ànima d'Europa" organitzada per la Fundació Joan Maragall. Molt suggerents les aportaciones de Francesc Torralba, Vicenç Villatoro i Josep Ramoneda. Em va servir per recordar que la crisi que estem vivint no ve de nou i que certs valors d'Europa s'han anat perdent amb els anys, que es viu una tensió evident entre èpoques i un problema real de convivència amb la diferència, entre moltes altres idees. 

Em diu la ràdio avui que és el Dia d'Europa. Me'l miro amb escepticisme perquè en aquest projecte hi ha massa coses que grinyolen. Ens n'hauriem de sentir orgullosos però costa. El que hauria de ser, a més a més d'altres coses, un projecte en favor dels valors que sempre s'han destacat del nostre continent, sembla haver oblidat aquesta dimensió de l'eruopeïtat. Ara predomina l'euro, els acords econòmics, les tanques frontereres i les repatriacions del que no són benvinguts, encara que fugin d'una guerra.
I per acabar, un periodista de Catalunya Ràdio, que es troba a Idomeni, acaba de dir: "Tothom hauria de veure això". Tot i entendre el missatge, hi discrepo. "Ningú no hauria de viure això". L'ànima d'Europa està malmesa, ferida i gangrenada de mort.
Teresa Gomà, religiosa del Sagrat Cor

divendres, 29 d’abril de 2016

ABRAÇADES QUE CUREN

Encara recordo, ja fa anys, la visita a Barcelona d'una dona índia anomenada Amma que afirmava que les seves abraçades curaven. No sé si les seves eres especialment curatives, però tots tenim experiència d'algunes abraçades que ens han buidat l'angoixa interna i hem pogut continuar pel camí de la vida.

Fa poc, una dona equatoriana coneguda, tot explicant-me el drama del terratrèmol al seu país, em va dir: "Li puc demanar un favor? Doni'm una abraçada..." I per uns segons vaig poder sentir tot el seu dolor en forma de llàgrimes sense consol....  Aquest moment em va fer pensar en els drames que vivim a distància i que se'ns fan més difícils d'assumir. Com els dols quan no podem acompanyar la família o els amics, sembla que no siguin reals. La distància distorsiona els fets i no ens ajuda a pair-los. 
M'uneixo amb aquest escrit al mig milió d'equatorians que resideixen a l'Estat espanyol. Des d'Europa han de viure la destrucció d'una part del país, centenars de morts, milers de ferits.... El seu dolor és el nostre perquè la raça humana hauria de sentir com a propi qualsevol patiment.
Teresa Gomà, rscj

dimarts, 19 d’abril de 2016

VOLER O NO VOLER

Que un Sant Pare faci un viatge fora del Vaticà ja ens mostra una Església que no es tanca en els murs d'un petit estat ple de secrets i suposades intrigues.  Que ho faci per captar l'atenció de mig món, ens parla de signe i oportunitat. Que s'acompanyi d'altres líders cristians ens parla de coherència, de creences, de la Creu i de la Pasqua. Que de tornada a casa s'emporti dues famílies, dotze persones (el nou poble salvat per l'esperança?), per oferir-los una nova vida és el reflex de la voluntat de voler fer alguna cosa davant d'un drama del que la història ens jutjarà. De la mateixa manera, els que no fan res o només convoquen cimeres i reunions sense efectes pràctics de compassió i empatia, ho diuen tot amb els seus discursos i passivitat. 


Tot és voluntat, o se'n té o no se'n té. I les paraules buides, per elles mateixes, ja ho diuen tot.


Teresa Gomà, rscj

divendres, 25 de març de 2016

UN ANY MÉS? UN SIMPLE RECORD?

En plena Setmana Santa, acostumats com estem als ritus propis d'aquests dies, és possible que només estiguem passant una Setmana Santa més. Complint tots els preceptes, hores santes, via crucis.... ens donem per satisfets. Qui dies passa anys empeny, i tenim la sort d'arribar al 2016. Ja és molt. 
La temptació és, com qui acumula objectes, acumular litúrgies amb tota la bona intenció. El repte és fer-les vida amb allò essencial de cada dia: fraternitat, servei, patiment, mort, vida i esperança. I ser-ne exemple els uns als altres. 
Teresa Gomà, rscj

divendres, 11 de març de 2016

EL VALOR D'UNA SOLA VIDA


Si, com a mi, us agrada el cinema, és possible que hàgiu vist "Salvar al soldado Ryan", una epopeia que narra els esforços per rescatar l'únic fill viu d'una família dels EEUU en plena guerra del Vietnam. Si aquella història us va agradar, és molt possible que quasi vint anys després hageu anat a veure "Mart", del mateix Matt Damon, on fa d'astronauta que passa un any i mig sol a Mart esperant que tornin a buscar-lo. Enginy, supervivència, heroisme, tensió dramàtica.... que en fan una pel·lícula interessant de veure. 

Mentre ahir en gaudia, no podia deixar de pensar en el fràgil valor de la vida i el seu preu, que no es paga igual en un lloc o altre del nostre món. Pensava en els refugiats aturats a Grècia per unes tanques aixecades expressament per a ells, en els 22.000 nens que moren cada dia per causes evitables, en les malalties que maten però que no són rendibles econòmicament per impulsar-ne la investigació.... 

Sí, cada vida té un valor, però la d'alguns és immens pel seu rèdit polític, i la d'altres és tan ínfima que no mereix ser coherents, posar-se d'acord i buscar solucions. Mentre el drama s'apodera del nostre planeta, un astronauta o un soldat hauran de posar-se a la cua d'una humanitat malalta de la seva pròpia epidèmia: la vida només té valor si has nascut en el lloc escaient. Si no, ningú plorarà el teu infortuni. 

Teresa Gomà, rscj

dilluns, 29 de febrer de 2016

DI CAPRIO, UN LLARG CAMÍ

Per fí aquesta matinada (hora catalana) li han concedit a Leonardo di Carpio l'Oscar a millor actor. Dic per fí.... perquè ha estat un llarg camí fins assolir aquest reconeixement. Jo li hagués donat molt abans, però no hi pinto res en això dels premis del cinema. 
Penso en Leonardo i em ve a la memòria una de les seves primeres pel·lícules "A qui estima en Gibert Grape?", on feia una destacada actuació sent encara molt jove. Aquesta història la vaig veure diverses vegades en l'etern trajecte Bilbao-Barcelona en autobús quan jo vivia al País Basc.Han passat més de 15 anys i tant ell com jo hem anat fent en el nostre camí. Potser en aquell moment no podíem esperar que aquell jovenet es convertís en l'actor que avui és. Tampoc podia imaginar que jo poc després viuria sis mesos a Chicago, m'entusiasmaria amb la tasca docent, passaria nou anys a València, participaria en un Capítol General del Sagrat Cor, celebraria el millor Barça de tota la història, acompanyaria el meu germà al Vietnam a recollir el meu nebot....
Cadascú el seu camí, cadascú els seus somnis, moltes sorpreses....i les que vindran !!

Teresa Gomà, rscj

diumenge, 21 de febrer de 2016

LA VELLA QUARESMA

Portem ja deu dies de Quaresma. Un temps diferent, un temps feixuc. Res a veure, ni en l'ambient ni en la litúrgia, amb l'Advent, un altre temps intens de preparació. Advent i Quaresma, dues oportunitats que entomem de manera ben diferent. Serà que l'Advent ens rep amb llums, cançons, botigues engalanades i la Quaresma no? També de cara als infants, el Nadal que s'apropa té molts al·licient, començant pel calendari per anar obrint finestretes.... mentre que la Setmana Santa se'ns acosta fosca i austera, com pertoca. Ara bé, tinc un record de la meva primera escola, la figura de la Vella Quaresma, que ahir vaig retrobar a l'aparador de la pastisseria Foix a la plaça de Sarrià. Una dona gran, amb set peus (un per cada diumenge de Quaresma), que porta els productes típics de l'època (bacallà, arengades, verdures....) i que ens fa memòria dels dejunis d'aquest temps. En aquesta pastisseria, de cada peu en penjava una bosseta de llaminadures.... un detall poc adient al sentit de la Quaresma, però em pregunto si no seria escaient per introduir els més menuts a la litúrgia i tradició d'aquestes setmanes. 
                                                                                                                       
                                                                                  Teresa Gomà, rscj

dijous, 4 de febrer de 2016

TEMPS LÍQUIDS, TEMPS LÚCIDS


No cal dir que vivim temps d'incerteses, de canvis, d'inestabilitat. Potser hem conclòs l'època de les grans certeses i ens toca caminar a les palpentes. Caldrà acostumar-se a les noves formes, a les noves idees i maneres de fer. A les rastes al Congrés, a les modes on "tot s'hi val"... 

Magdalena Sofia va ser filla del seu temps, però sempre va voler anar més enllà. No es va conformar amb allò establert i va trencar motlles. Aquest tarannà, que no s'improvisa, va mantenir-se amb tota lucidesa fins a la seva velles. I aquesta frase, escrita als seus 83 anys, n'és una mostra: "els temps canvien i nosaltres hem de canviar amb ells". Tot un exemple d'una dona gran i malalta, però de ment i cor obert.

Teresa Gomà, rscj