TALLER DE VIDA RELIGIOSA

Després de presentar ja fa uns dies els Exercicis en la vida, aquí teniu una altra proposta per a joves. El Taller de vida religiosa vol acostar aquest estil de vida a aquells i aquelles que en algún moment han tingut curiositat per saber-ne alguna cosa més, per mirar-s'ho desde dins, per conèixer de primera mà com són i què fan els que n'han fet una opció de vida. Persones normals que un moment concret segueixen un impuls, una intuïció, i que al llarg de la seva vida la constaten en la seva entrega i disponibilitat al servei del Regne. Una experiència profunda de pregària, la vida en comunitat, una existència viscuda com a servei seran els elements clau per a convertir en opció arrelada i vivificadora aquella crida inicial i aquell desig de fer grans coses.

Si tens entre 20 i 35 anys i alguna vegada has volgut conèixer d'aprop la vida religiosa apostòlica, et convidem a endinsar-t'hi en una experència de tres caps de setmana en diferents comunitats.

El món està en mans dels qui tenen el coratge de somiar i córrer el risc de viure els seus somnis. Paulo Coelho

Teresa

COMUNITAT DE ROQUETES (2a part)

Aquesta setmana he tornat a Roquetes. Em van convidar a la primera pregària que la nova comunitat vol obrir mensualment, per a tots aquells que s'hi vulguin afegir. Va ser una estona de compartir senzill, amb intervals de textos i cants, i acabant amb un sopar ple de rialles i d'anècdotes d'aquests primeres setmanes comunitàries.

Arrel del post anterior que vaig escriure sobre la comunitat de Roquetes, he rebut algunes preguntes sobre l'origen i els objectius d'aquest nou projecte. Potser haurien de ser els membres de la comunitat qui en donessin la resposta, però com que tinc el privilegi de conèixer-los i d'acompanyar-los en el camí des dels inicis, me'n faig portaveu:

La nova comunitat de Roquetes neix del desig d'un grup de joves, nois i noies, de voler viure en recerca i amb coherència, una opció per l'evangeli alhora que un compromís per un món més sostenible per a tots. En una mà els criteris de fraternitat de Jesús, i a l'altra, poder experimentar, portar a lla pràctica un estil de vida més ecològic i solidari. Com? convivint i compartint les despeses de la vivenda, apostant per un consum amb criteris, fent xarxa amb les estructures socials del barri, i portant a la pregària diària els reptes i els dubtes, el desig de perdó i l'acció de gràcies que il·lumina el Déu de la vida.

Crec que iniciatives com aquesta són bona notícia i llavor de Regne. Esperança més que mai necessària en aquest temps de crisi i desencís, on sembla que tot és corrupció, i on sembla que les cimeres internacionals i els propòsits dels polítics dels grans partits no acaben de trobar solució.

Màngels

NOU BLOC

Avui us presento un nou bloc en el panorama virtual en català: viure i conviure. Al capdavant del projecte, la Montserrat ens hi vol transmetre els seus records, experiències i pensaments. Ja fa temps que recull per escrit els moments més importants de la seva vida, una vida plena i viscuda. La idea del bloc sorgeix d'una invitació a compartir les seves reflexions quotidianes amb un públic més ampli. No ha estat fàcil convèncer-la, de fet, ha calgut insistir-hi una mica. Al final, una espurna d'il·lusió en la seva mirada em va fer entendre que ja havia arribat el moment de fer-lo realitat. Facilitats els mitjans tècnics, ara, el cada dia, li correspon a ella. I qui en tingui interès, pot acompanyar-la en aquesta aventura de la vida compartida que són els blocs.

Teresa

EXERCICIS EN LA VIDA

Una proposta de pregària, continuada, amb seguiment personalitzat i experiència de grup: si tens entre 20 i 35 anys i voldries un acompanyament en la pregària seguint el mètode de St Ignasi, si ets un buscador o buscadora incansable, si necessites anar integrant el que vius... potser t'interessa la nostra proposta.

T'oferim el que nosaltres mateixes hem viscut, el que ens ha ajudat, el que ens dóna sentit.

Si et vols apuntar o estar en contacte amb nosaltres: pastoral@rscj.es

QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

Diuen que abans, els pactes es tancaven amb una encaixada de mans. N'hi havia prou amb la paraula donada i el gest que la refrendava. Avui, tot més complexe i sofisticat, necessitem mil i un avals i contractes per fiar-nos de qui tenim al davant. De fet, no regalem la nostra confiança a qualsevol, sinó que els moments delicats i el temps seran els que ens diran si podem arribar a posar la mà al foc per algú.
No crec que vagi per la vida amb un lliri a la mà, però els darrers esdeveniments públics a Catalunya i fora de Catalunya, em fan adonar de la dificultat de creure en les persones. Semblava d'una manera i ha acabat resultant d'una altra... Una cançó massa vegades escoltada i un sentiment intern de protecció, de prendre distància per tal de no penedir-nos de la confiança regalada.

Com que no m'agrada dubtar de tot i de tothom, m'arriscaré a equivocar-me. Vull creure en la bona fe, l'honestedat i la generositat. Vull pensar que no tothom va per la vida aprofiant-se de les circumstàncies. Vull confiar en les persones, en la grandesa humana, i mirar d'entendre la fragilitat.

Teresa

PROTAGONISTES

Persisteixo en l'intent d'educar mitjançant el cinema. Quan es pot, amb bon cinema, però en altres ocasions n'hi haurà prou que sigui una pel·lícula amb moments aprofitables i que els nois en surtin amb la sensació de que han après alguna cosa nova (sensació que amb el llibre sobre la taula cada cop és més difícil). Diuen que els agrada anar al video, i a mi també
Avui m'hi he passat quatre hores: amb els de Batxillerat hem acabat "El club dels poetes morts" i amb els de 2n de l'ESO, hem vist l'inici de "La ciutat de l'alegria". En ambdós casos, històries de profundes transformacions personals, amb diversos resultats, tan diversos com els nois que em mirava de reüll: els que no volien perdre cap detall de l'argument, els que miraven el rellotge cada 5 minuts, els que arribaven tard... Una història, la de ser estudiant, adolescent, incomprès per naturalesa. Moltes il·lusions, molts somnis... i tants desenllaços com persones tinc al davant.

Teresa

MATER

Totes les escoles del Sagrat Cor arreu del món avui estan de festa. La celebració de Mater, aquella imatge que associen a un passadís o a una capella del col·legi, és potser dels pocs signes identificatius que recorden un cop superen l'etapa escolar.

Mater és una imatge de la Mare de Déu pintada a Roma per Paulina Perdrau, una postulant, i que és venerada des del 1849 per tota l'Església.

Mater és avui una invitació a viure de manera equilibrada el treball i la vida interior. El fus és la realitat de la feina concreta; el llibre és l'espai personal que tots necessitem per saber qui som i què volem. La seva actitud d'inactivitat només és momentània; no descansa, reposa. D'un moment a l'altre reprendrà la tasca quotidiana: és la seva missió, se'n sap deutora.

Mater ens invita a una interioritat activa, o com algú va expressar d'una altra manera, a la contemplació en l'acció.

Teresa

EM DESCALÇO...

Em descalço, i no em sap cap greu fer-ho, davant els nois de la convivència d'avui. Tretze joves de 16 anys, fidels a la seva edat, a la seva condició, als seus dubtes... però contundents en la seva opció de fe. Jesús els invita a una vida diferent, agraeixen els espais per trobar-se, reflexionar i escoltar-se els uns als altres. De fet, si fos per ells.... cada mes fariem una sortida com la d'avui.

Crec que no me'ls mereixo, que m'ho posen massa fàcil, que jo, la monitora, sóc la principal beneficiària del grup.

Davant d'ells em decalço, trepitjo la terra sagrada del qui es fa preguntes de fons, de qui expressa les pors, de qui és capaç de confiar en algú més enllà d'ell mateix.

Que la vida us conservi la bondat dels vostres cors. Sou els nous brots d'un món millor.

Teresa

LAMENTAR-SE NO SERVEIX DE RES

Que vivim en temps de crisi ho sentim per tot arreu i ho patim cada dia. Potser la nostra capacitat adquisitiva ha minvat o veiem que al nostre voltant altres persones ho passen magre per mantenir les despeses bàsiques habituals.

De la necessitat en sorgeix el lament, propi o aliè, i els temps que corren no inviten a l'esperança. Sobrevivim al moment, esperant uns "brots verds" reals que indiquin un canvi d'era. Però mentre no arriben, diverses entitats civils s'han mobilitzat per ajudar als que més estan patint tota aquesta situació: diuen que a Catalunya 500.000 persones passen gana. Els Banc dels aliments ens ofereix la possibilitat de passar de la queixa estèril, dels retrets infroctuosos, al gest concret i útil. Fins el dia 17 d'octubre han organitzat un gran recapte d'aliments de llarga durada (llegums, pasta, arròs, conserves...) per ajudar a les famílies més afectades per la crisi. Si som dels que ens preguntem què podem fer, aquesta és la nostra oportunitat!!

Teresa

NOMÉS CAL PROPOSAR-S'HO

Acabo d'arribar de Màlaga, sí, una ciutat que és molt més que les platges que l'envolten i tot el turisme d'estiu que s'hi congrega. He descobert una petita joia del món romà, un vestigi dels set segles de domini islàmic, unes profundes arrels picassianes. Una ciutat que val molt la pena i una gent que encara val més. Ho dic perquè m'he trobat en tot moment sorpresa per la seva amabilitat i aquest tret m'ha acabat convèncer respecte al conjunt de la visita. Deu ser que el clima ho fa, que la mida tan humana de la ciutat hi ajuda, que el menjar i el beure són un punt a favor... però hi deu haver algun factor decisiu que la fa especialment acollidora i li dóna un encís molt particular. Realment sembla que no costi gaire anar per la vida fent la vida més amable al nostre voltant, però resulta que la majoria de dies no ho fem, per les presses o pel que sigui. Si no ens surt com un fet natural, potser és que ens ho hem de proposar. Tots hi sortirem guanyant.

Teresa

Obama, nou messies

M'he quedat ben sorpresa amb la notícia. D'entrada he pensat que era una broma: és 28 de deseembre, dia dels innocents? després he tingut un rampell maliciós: li donen el nobel perquè no s'enfadi, després del desencís de perdre els jocs olímpics a favor de Rio? Anant una mica més enllà, he pensat en com haurà sentat la notícia a l'Iraq, a l'Afganistan, als presoners del corredor de la mort. D'altres, els qui sobreviuen com poden al món desigual pagant-ne la pitjor part, potser ni se n'han assabentat. Potser millor.

He escoltat el discurs d'Obama acceptant el premi, i m'ha semblat humil i esperançat. Serà que per fi arriba el salvador? serà aquest el líder honest que ens sàpiga guiar cap a la justícia d'un món en pau? serà prou valent per no deixar-se corrompre? serà l'Obama un bon referent per a la humanitat i no només un bon tarannnà?

No sé perquè, em venen al cap aquelles paraules del profeta Isaïes, que l'evangeli de Mateu utilitza per descriure Jesús, com el servent del Senyor:

Aqui teniu el meu servent, que jo he escollit, el meu estimat, en qui m'he complagut. Posaré damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom. (Mt12, 18-21/Is42, 1-4).

Així sigui.

màngels

QUI ENS HO HAVIA DE DIR!

Ens encanta exigir responsabilitats. Qui la fa la paga, diem amb convenciment. El nostre dit assenyala amb facilitat el culpable, el transgressor, la mà excutora... però no sempre som conscients de la nostra responsabilitat en aquells fets que jutgem.

Ens escandalitzem dels que accepten regals a canvi de contractes profitosos, dels que es queden allò que no és seu, dels que s'aprofiten dels seus llocs de privilegi. Ens n'escandalitzem i tenim dret a fer-ho... perque qui obra de manera incorrecta (immoral o il·legal) ha de rebre el seu càstig, però potser la nostra reacció no seria la mateixa si en preguntessim: he comès algún acte similar alguna vegada? Mai m'he aprofitat de la meva posició? De veritat no tinc res per amagar?

No justifico, no exculpo. Només afirmo que, a petita escala, potser els nostres actes no són tan purs com ens agradaria.

Teresa Gomà

GRÀCIES, MERCEDES SOSA

Acabo de saber que la Mercedes Sosa ha mort. Per qui no la conegui, ha estat una de les grans veus de llatinoamèrica. Dona compromesa, la Negra ha estat la veu de tots aquells que han patit la política totalitària de l'Amèrica de la segona meitat del segle XX. Ella mateixa va patir l'exili i va viure de prop la repressió. La seva honestedat n'han fet un simbol més enllà de fronteres i generacions i encara avui, a milers de quilòmetres de la seva terra argentina, podem cantar de memòria algunes de les seves cançons.

Mercedes Sosa és, sense dubte, un referent. Algú amb qui redescobreixes el poder de la lluita i la força de l'esperança. Amb morts com la seva només em pregunto qui els substitueix quan falten.

Avui, la seva veu i el seu "Gracias a la vida" adquireix un to diferent.

Teresa

Nova comunitat

Ahir em van convidar a sopar a Roquetes. De nou vaig agafar el metro i durant els vint minuts del trajecte vaig aprofitar per fullejar el nou llibret de Cristianisme i Justícia del Gonzalez Faus: Por de Jesús. L'oportunitat per recuperar la figura d'un Jesús que allibera i que et mobilitza.

Dos trams de llargues escales automàtiques s'enfilen pels carrers costeruts del barri, i en pujar-los, respiro a fons la fresca amb olor de pins, i també me n'adono dels papers i la brossa que s'amuntega a banda i banda, i de les altres olors que em parlen d'humanitat educada en altres valors...

De nou arribo a casa. Però aquesta vegada no tinc claus, i he de trucar al timbre. De seguida el bon gust de l'acollida: un sopar casolà, les estovalles africanes, rialles i abraçades quan van arribant els altres, una conversa senzilla per posar-nos al dia. Ja hi ha molta feina feta: la mudança, la neteja, la capella, els menús, les primeres compres i la visita als veïns i les entitats del barri. Brindem la nova casa.

S'acaba el sopar i arriba el moment del comiat. Una espelma al centre de la taula, i una benedicció personalitzada: el Senyor beneix, diu bé del Pere, de la Laia, de la Núria i de l'Efraín, perquè ells volen aprendre a estimar el món a través del seu treball i de la seva pregària, a través de la seva vida.

Gràcies, comunitat de Roquetes!

màngels