FENT LA MALETA

Avui toca fer la maleta. No torno a València fins el 30 d'agost i no m'agradaria deixar-me res important. En ocasions com aquestes, necessito temps per poder pensar poc a poc. Fa un any la maleta era d'hivern per anar a Perú. Per sort, avui només he de pensar en roba lleugera i de màniga curta, la qual cosa em facilita molt la tasca.

Aquest estiu començo amb una activitat per a joves: un camp de treball a Barcelona, on els nois i noies, provinents de Saragossa, Pamplona i Barcelona, passaran el dia fent de monitors al Casal Escó de Barcelona. També vull ficar aquesta activitat entre les samarretes, les abarques... No els conec de res, però recordo que a la seva edat, les meves ganes de noves experiències eren infinites i estic agraïda a qui me les va oferir.

L'equip que ho estem preparant estem il·lusionats: cada vespre i el cap de setmana tindrem una estona per reflexionar el que estan vivint i ho farem des de la pedagogia dels Exercicis. Qui sóc jo, el mal, l'opció per Jesús, la vida que sorgeix de la mort... Un camí de vida.

Fa uns dies l'evangeli deia: "No heu pagat res per rebre aquest poder, doneu-ho també sense pagar". Vaja, que no em vull deixar ni la il·lusió ni la gratuïtat de regalar el que jo vaig rebre ja fa molts anys!!

Teresa

TOCAR DE PEUS A TERRA

Fa uns dies, la Roser feia un comentari al post Sobreviure, arran de la mort de M. Jackson: Si mirem actors, actrius, polítics, escriptors quan es creuen que són importants i els va bé, en un principi ser el centre, la cosa acaba malament. Aleshores, quina és la solució? només penso en dues coses serenitat i humilitat. Qué en penses?

Crec que realment la llista de persones que han malbaratat la seva vida arrossegades per l'èxit, els diners, la por al fracàs, no saber gestionar la fama... és inacabable. Com en una ascenció, massa vegades, un cop al cim, han descobert el vertigen i no han sabut fer el descens en condicions. I s'han deixat caure muntanya avall, sense prendre mesures, sense control, sense poder assaborir el que ha suposat la fita conseguida.

Sí, crec que la serenitat i la humilitat són condicions necessàries per a poder arribar i per gaudir de la vista. La serenitat que t'evita actes imprudents en condicions arriscades i la humilitat de no creure't més del que ets. Altres condicions? Una que em sembla fonamental: l'entorn. Moltes vegades parlem de gent molt jove que triomfa, que amb 18 o 20 anys és la millor del món en la seva disciplina, professió. En les seves circumstàncies, el més normal és creure-s'ho i entrar en una espiral impossible de controlar. El que és extraordinari és que algú que els estimi de veritat els ajudi a mantenir-se amb els peus a terra. No per això deixaran de ser els millors, ben al contrari, podran gestionar l'èxit i segurament en podran gaudir.

Acabo amb una anècdota ben pràctica i real: vaig sentir que Rafa Nadal s'estava en un hotel de luxe i pensava baixar a sopar amb pantalons curts. Amb algú com ell farien una excepció en les normes habituals. Quan el seu oncle ho va saber, el va fer anar a l'habitació a canviar-se, com hagués fet qualsevol altre hoste.

Teresa

QUÈ ENS FA FELIÇOS?

Això és el que sovint ens preguntem: realment, què ens fa feliços? Perquè crec que ja hem descobert que ni el consum desaforat, ni unes vacances paradisíaques, ni... Res de tot això ens assegura que, un cop a casa, es nostres actes ens facin sentir allò que en diriem, feliços. En tot cas ens proporcionen una sensació de plaer, de felicitat, però convertir aquest terme en només una sensació es un pur reduccionisme.

Aquest cap de setmana he sortit la llista dels països més feliços, i l'encapçala un petit i llunyà pais com Costa Rica. De fet, entre els 10 primers no n'hi ha cap d'europeu. D'aquí ja en trec una màxima: els diners no fan la felicitat, ni el progrés, ni l'accés massiu a les noves tecnologies... Entre aquests primers països, el 90% són llatinoamericans, i no em sorprèn. He conegut força gent d'aquelles terres i crec que tenen un do que els fa viure amb alegria i esperança, també quan sembla que tot els va en contra.

I en concret, què té Costa Rica que el faci merèixer aquest primer lloc? Doncs, en primer lloc, el que no té és exèrcit (un paradís pels pacifistes), ni grans indústries, i aconsegueixen un gran equilibri entre producció-consum que fa que la seva "petjada ecològica" sigui quasi bé la ideal. A més, una bona part del pais és zona natural protegida i la seva esperança de vida és de les més altes del món.

Cap ciutadà de Costa Rica lidera la llista Forbes dels homes i dones més rics del món, no en coneixem esportistes d'èlite, ni segurament en sabriem dir el nom del seu president, però... la majoria de la població se sent feliç. Potser no és cap dada espectacular, però a mi em sembla, pel seu abast social, més significativa que moltes altres.

Teresa

SOBREVIURE

La majoria de les morts passen ben desapercebudes. Només se'n fan ressò la família, els amics i coneguts. Altres morts tenen una cobertura mundial, mediàtica... com la del Michael Jackson. Des de que em vaig adormir amb la notícia de la seva mort a mig confirmar, i en la mesura que se n'han donant informacions diverses, em ronda una idea pel cap.

No sé de què ens sorprenem quan ens expliquen els detalls del seu final (tot i que puguin ser exagerats): que si era calb, que si pesava 51 kilos, que si necessitava dosis fortíssimes de medicaments per viure... I dic que no em sorprèn perquè tot sovint els mitjans ens expliquen l'augment del consum d'ansiolítics i antidepressius a les nostres farmàcies, així com la seva venda il·legal, l'augment del consum d'alchol, de drogues de disseny entre els joves i no tan joves... L'exagerat consum que en Michael Jackson en feia i la seva tràgica mort, no és res més que una qüestió de proporcionalitat. La seva vida, en boca de tots des de només 5 anys, els seus èxits i fracassos mudials, les greus acusacions i judicis, se li va fer insuportables. Necessitava de la manera que fos, sobreviure a tot plegat. Necessitava un suport extern a ell mateix per no trencar-se, com tantes altres persones. En el seu cas, com que tot era de dimensions planetàries, el dolor i l'angoixa eren més difícils de curar. I la solució va esdevenir una dosi mortal.

Teresa

L'ESGLÉSIA AL CARRER

Massa vegades ens planyem que l'Església que surt multitudinàriament al carrer, la que participa en grans actes, és una Església que no ens representa. Del braç de certs partits es fa seu l'espai públic... i costa d'explicar, de justificar, de mantenir-se al marge de certs comentaris o crítiques. Jo sóc de les que creuen que els bisbes tenen molt a dir en veu alta: qüestions polítiques, econòmiques de repercussions socials, morals... No crec en un cristianisme "ad intra" sinó "ad extra",sense imposar, per a tot aquell que vulgui escoltar. L'Església i els cristians, precisament per no convertir-se en una secta amb un llenguatge i unes formes cada vegada més inintel·ligibles, han de ser uns més allà on es troba la gent.
Qui no sàpiga per on començar, un petit suggeriment: el dimecres es farà a Santa Maria del Mar, a les 19h 30, un funeral públic en memòria de Vicent Ferrer. Hi assistirà la seva vídua, que ha volgut celebrar aquest acte a la ciutat que el va veure néixer. La nostra simple presència pot ser un símbol de comunió amb les 100.000 persones que van assistir al funeral del seu "babà" i esdevenir una expressió rotunda, un crit incontestable del cristianisme que volem: compromès, generós, acollidor, evangèlic.

Teresa

COCA DE SANT JOAN

Pot semblar que després de més de quinze anys rodant pel món, les pròpies tradicions es devaluen, ja no interessen i decauen. València significa el punt just que permet saber-me lluny de casa i alhora sentir-me'n ben aprop. El clima, la llengua, el mar... em parlen de la meva pròpia terra. Les palmeres, la política, els tarongers... em tornen a la realitat.

A València he descobert tradicions úniques (els altars de St. Vicenç, el Corpus, les Falles, la Setmana Santa marinera...) hi he participat i les disfruto. Són festes al carrer, vistoses, on s'hi aplega molta gent, d'ací i d'allà.

Però també m'agrada conservar allò propi, i ahir aquest record tenia forma ovalada i gust de fruita confitada. Hi vam afegir una orxata, per allò de recordar on som, però el sabor de la coca, feta a València per un pastisser català, em va fer imaginar els petards, les fogueres, la nit de festa. (Aquí la festa només es fa a la platja. Els barris, mentrestant, romanen tranquils. L'endemà és feiner i no s'hi val a badar)

A mi, de fet, les fruites i els pinyons no m'agraden massa, però reconec que a vegades el paladar connecta més amb el cor que amb el gust. Així, fins i tot allò que no ens atrau, ens resulta plaent i saborós com cap altra cosa en el món.

Teresa

VICENÇ FERRER

Ja feia temps que s'esperava la notícia, però no per previsible ha deixat de copsar la consciència de milions de persones. Un home bo, un sant per a alguns, ha deixat la seva petjada en la nostra història i en la vida dels més pobres d'Anantapur, a l'India. Una vida dedicada als que menys tenen, un projecte d'esperança fet realitat. Si algú dubtava que efectivament hi ha una altra església, amagada, silenciosa, crítica, voluntariosa, aquí en té un exemple ben palpable. Caldria tenir l'ànima cega, o molt mala fe, per no reconèixer en aquesta barreja de català i indi un home tossut, il·lusionat, coherent, un creient de cor generós.
Teresa

ESTEM DE FESTA !!

Avui és una festa de família i d'Església: el Sagrat Cor. Prenent certa perspectiva d'una iconografia tradicional que a molta gent, com a mi mateixa, no atrau, la festa d'avui ens recorda que Déu és amor, compassió i misericòrdia i que aquesta és la invitació vital que se'ns fa: viure des d'aquestes actituds per tal fer present l'Amor del seu Cor allà on el dolor conviu amb l'esperança i el desig de viure.

En un dia com avui tota la Societat del Sagrat Cor, amics i famílies... s'uneixen i fa realitat allò que anomenem Cor Unum, un sol cor, un sol batec, i ens hi ajuda la carta que tradicionalment escriu per aquesta data la nostra Superiora General. D'aquesta carta de la Kathleen Conan n'extrec un fragment:

Avui, com ho va fer en el seu temps, Sofia ens crida a arrelar-nos en les cultures i els mons que estan constituint el nostre segle. Ens crida a fer-nos presents allà on el cor del nostre poble està sent traspassat, on les ferides de la creació i del cosmos estan demanant una resposta. Sofia ens anima a afinar la nostra capacitat de discerniment i de perspectiva, per tal que puguem entendre la interconnexió les nostres eleccions. Ella ens anima a desenvolupar la nostra sensibilitat i compromís per descobrir en el nostre context el rostre de Déu, els brots d'amor i les capacitats per construir una vida de justícia, pau i d'integritat de la creació.

Tradició i actualitat, arrels profundes i brots que neixen, contemplació i compromís concret.

Bona festa a tothom!

Teresa

PREPARANT L'ESTIU

Ara que, qui més qui menys, estem tots preparant l'estiu, potser seria bona una petita reflexió sobre quina mena de vacances volem realment viure. De fet, les vacances no només ens parlen del temps d'estiu, d'oci, de descans. Organitzar les vacances també ens parla de quina vida volem i què fem quan el dia a dia ens ofereix un petit respir: quin pes hi té la família, la comunitat, la formació, la pregària, els altres...

Us recomano aquest video. Subtil, sense escarafalls, no ens deixarà indiferents. Quinze dies d'agost... de fet, una petita vida concentrada.

Teresa

JA SÉ PER QUI VOTARÉ

Si, perquè recordo que diumenge de nou hi ha eleccions, les europees, que sempre ens passen més desaparecebudes. Després de donar-hi moltes voltes, de considerar diferents aspectes i criteris, crec que ja sé per qui votaré. No és fàcil, no. Dretes, esquerres, utòpics, sobiranistes, europeistes... Tot un reguitzell d'ideologies que se'ns apropen amb la intenció clara d'esgarrapar un vot al contrincant. Però per fi ho tinc clar. Votaré, és a dir, aniré a votar per:

* els més de 2.000 joves morts a Tiananmen ara fa 20 anys, que farts d'un sistema totalitari, reclamaven la democràcia.

*per la birmana Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la Pau l'any 1991, en arrest domicilari per denunciar els abusos de la junta militar i reclamar eleccions lliures.

*per les dones d'Arabia Saudita, sense dret a expressar-se en unes eleccions.

*pels quaranta anys de dictadura franquista, per la memòra històrica d'un pais sense drets ni llibertats, per la lluita contra l'oblit.

Teresa

UN HOME DE PROFIT

L'Eugènia Alsina, des de Santa María de Huerta (Sòria) ens comunica una activitat que han fet alguns alumnes de l'escola i que podem veure i votar per internet:

El Col·legi Sagrat Cor de Santa María de Huerta ha participat en el primer concurs de curtmetratges sobre els drets dels nens amb una cinta anomenada "Un hombre de provecho".

Han triat el primer dels articles de la Declaració dels Drets dels Infants, i de manera específica el dret a jugar. Volen incidir en la necessitat del joc com a part de l'aprenentatge propi de la infantesa, així com el fet de que privar-los d'aquest dret els impedeix desenvolupar comportaments socials i físics tan naturals i necessaris com els comportaments intel·lectuals.
Espero que us agradi i que si ho voleu, el podeu votar seleccionant les cinc estrelles (màxima puntuació) que hi ha a sota. Per veure'l, feu clic aquí

Eugènia

PRENDRE DISTÀNCIA

D'aquí a només tres setmanes enviem els nanos a casa, al casal, amb els pares, on sigui... i nosaltres ens quedem acabant correcions, avaluant, tancant el curs.

Ara que ja veig el final, i potser aquest any més que altres, crec que això de distanciar-nos durant dos mesos i escaig és bo, és sa, és de justícia. Em miro els alumnes i em reconec molt unida a la majoria d'ells. No en va hem passat junts moltes coses: aprenentatges, entrebancs, descobriments diversos... Però tot i considerar-me vocacionada per a això de l'educació, necessito prendre distància... Separar-se d'allò que estimes? Sona incoherent però no ho deu ser tant. Tot té el seu ritme i el seu temps, i a l'aula, arribat el juny, les hormones reboten per totes les parets amb tanta força que encara algú prendrà mal... Per això és savi dir-se adéu, separar-se, i qui sap si trobar-se a faltar.

Teresa

PARIS, PARIS...

Ahir vaig arribar de Paris. Hi he estat 48 hores, la qual cosa sembla que no doni per gaire, però posada a aprofitar el temps, m'ha donat per un dia de reunió sobre la pàgina web de la Societat del Sagrat Cor, per un passeig per la Torre Eiffel i per un dia dedicat a allò que en podriem anomenar:"seguint les petjades de Magdalena Sofia". Crec que ha estat la sisena vegada que visitava aquesta ciutat, així que hi anava sense urgències turístiques, convençuda que aquesta no en serà la darrera visita. I com que només tenia un dia lliure vaig voler dedicar-lo a completar el que m'ha suposat a publicació de la breu biografia de la seva vida.

Vaig conèixer els diferents emplaçaments de les primeres cases de la Societat: la rue de Postes (d'on en va sortir el carruatge amb les primeres religioses que van anar a Amèrica), la rue Cassini (una casa molt estimada per Magdalena Sofia), l'Hotel Biron (escenari de moments dificils en la història de la Societat i actual museu Rodin)..., i la darrera casa, on va morir, del boulevard dels Invalides.

Vaig prendre consciència de l'expansió d'aquells anys i de la necessitat de buscar solucions a la manca d'espais. De la presència i el protagonisme de la Societat en aquell segle XIX parisenc. No es fa difícil entendre que cada cop més diòcesis en reclamessin la seva presència.

El meu pelegrinatge va acabar a l'església de Saint-François Xavier, enfront la casa on va morir Magdalena Sofia. Allà, el proper 19 de juny (festa del Sagrat Cor), hi traslladaran les seves restes provinents de Bèlgica. Després d'un període rellevant, d'expansió, de protagonisme, la "petita Societat" torna a la fragilitat dels seus inicis. Una fragilitat que amaga l'oportunitat de compartir el nostre carisma i el llegat de 200 anys d'història amb totes aquelles persones que es traslladaran a Paris per compartir un dia històric. Un oportunitat de sentir-nos Església. Una ocasió per agrair la vida d'una dona que és nostra i alhora de tothom.

Teresa

I DEMÀ... QUÈ?

Perquè avui és dia de son, molta son, de celebracions, de festa. De buidar els kioscos, de llegir tots els comentaris, totes les anàl·lisis i reaccions. Dia d'orgull, de reviure, de sortir al carrer amb cara de joia absoluta. De sentir-se viu i feliç.

Però demà... caldrà tornar a la feina, al cada dia, a saber guanyar i a saber perdre, a sentir-se humà, limitat, normal. A la rutina d'un nou començament, d'unes expectatives difícils de complir, amb humilitat i amb l'única promesa d'una feina ben feta, de correr i intentar fer fàcil allò dificilíssim.

Però sempre guardarem a la memòria i al cor aquesta experiència: l'avinentesa d'haver tingut un any, un dia, un instant màgic i de saber gaudir-lo, de tocar la glòria amb les dues mans sense que ens tremolessin les cames, d'haver estat al cim sabedors de l'esforç i el patiment que comporta.

Avui toca celebrar. I demà... la història ens dirà si és humanament possible repetir una fita com aquesta.

Teresa