dilluns, 31 de desembre de 2007

ÚLTIMES HORES DE L´ANY

Ens trobem ja a les últimes hores de l´any 2007. Un any que pel simple fet de tenir 365 dies, 8760 hores, està ple d´esdeveniments polítics, econòmics, socials, humans, cristians, comunitaris, familiars, personals,... fins i tot, un any ple d´omisions de fets, que potser hauríem d´haver dut a terme i per una raó o una altra els hem deixat passar o negat ...

Si no ho heu fet ja, us recomano que avui, demà, quan pogueu... busqueu i trobeu una estona tranquil.la per recordar (=tornar a passar pel cor), amb Déu, què ha estat l´any 2007 per tú. Entre d´altres qüestions i maneres, per exemple:

- Tornar a sentir aquells moments on Déu es va fer especialment present.
Quins sentiments afloren?.
Quins aspectes comuns hi ha entre ells?

- Veure quins han estat els fets concrets que més m´han afectat (positiva o negativament).
Com he reaccionat?
Què he après d´aquestes situacions?
Quins han estat els sentiments?

- Quins han estat els fets que m´haurien d´haver afectat més o als quals els hi hauria d´haver dedicat més temps i, en canvi, han passat més desaparcebuts o he possat una cuirassa?
Per quin motiu?.
Quins sentiments vaig tenir?

- Què vull intentar tenir més en compte aquest any?

Finalment, quedar-me amb el sentiment intern, i conseqüències externes, dels moments on he sentit a Déu més proper. Aquells on es va fer present més especialment, en els que veig que Ell hi era me´n adonés o no, Ell m´acompanyava de la mà o agafava en braços...

Eugènia

dissabte, 29 de desembre de 2007

TRANQUILITAT I BONS ALIMENTS

El títol d'aquest post és la definició del que estan sent aquests dies a Barcelona. Els darrers anys em repartia les vacances entre uns dies amb una amiga i uns dies a Barcelona amb la família. La meva amiga Mª Eugènia està a Uganda, així que estic passant més dies amb la mare, visitant ties meves, el meu fillol, altres amistats... A més, com que a casa som pocs i els regals de la mare ja els tenia comprats, només em falta un despertador pel meu germà. Agraeixo poder passejar per la ciutat sense una lllista de regals pendents per comprar. Es viu el Nadal d'una manera més tranquila.
Així, ahir vaig poder anar al cinema amb dues companyes rscj. Sí, m'agrada trobar-me amb la gent amb la que faig camí en la Societat del Sagrat Cor. I trobar-me per fer coses diferents a les habituals reunions i trobades. Em reafirma que a més de germanes en la fe som companyes. I amb algunes, amigues. Vam anat a veure "Un funeral de muerte". Pels que vulgeu passar-ho bé aquests dies, és una comèdia molt recomanable. Anglesa, esbojarrada i intel.ligent alhora, molt ben feta. Una bona estona fet película.
I dels bons aliments... no cal que us en parli. L'escudella i carn d'olla de la mare, els torrons i les neules, el panettone... com diem els catalans, jo sóc de vida i tot m'aprofita.
Gràcies, Senyor, per les vacances compartides i la companyia.
Gràcies pel descans que ens refà i ens és impuls alhora.
Gràcies pel regal immillorable de saber-nos sempre en les teves mans.
Teresa

dijous, 27 de desembre de 2007

2008, ANY INTERNACIONAL DE LES LLENGÜES

Ara que acabem 2007, miro endavant i descobreixo que fa uns mesos l'ONU va declarar l'any 2008 com l'Any Internacional de les llengües. La seva intenció no és altra que alertar sobre la situació d'abandó de moltes llengües del nostre planeta, en clar retrocés vers els grans imperis lingüístics, liderats per l'anglès i altres idiomes aclaparadorament majoritaris.
Al nostre planeta hi ha més de 6.000 llengües. La meitat d'elles es troben concentrades en sis estats: a Papúa Nova Guinea (832), Indonèsia (731), Nigèria (515), l'Índia (400), Mèxic (295), Camerún (286), Austràlia (268) i Brasil (234). Però, al Brasil, no parlaven portuguès? Doncs està clar que no només, sinó que el llegat indígena és riquíssim i que la seva extinció s'està convertint en un acte de deliverada criminalitat.
La meitat de les llengües del món estan en perill d'extinció. Perdre-les seria tan greu com acabar amb l'ós polar o el cipripedi (orquídea del Pirineu). És reduir el nostre llegat, estrènyer la pluralitat. És donar la raó als que afirmen que aquesta faceta de la globalització és imparable i que el que hem de fer és obrir-nos al món d'una vegada i deixar-nos de romanticismes.
Però jo encara crec en certs ideals: en la llengua dels meus avantpassats, en el país que m'ha tocat, petit però meu, en el triomf d'allò que és dèbil i fràgil, en la raó dels qui no es donen per vençuts.
Teresa

dimarts, 25 de desembre de 2007

M'HI APUNTO!!!

Aprofito la fotografia que ens hem fet amb la família per felicitar les festes, per a transmetre el meu desig per aquest Nadal, i ho podríem subtitular com: Nadal, la festa de l'opció. Déu opta per la humanitat i per això neix home. Si Déu opta per la humanitat és perquè creu en nosaltres, perquè creu que tenim possibilitats. La pregunta següent és automàtica: I nosaltres, optem per aquest Déu-humanitat?
Optar per Déu-home te moltes conseqüències. La primera és preguntar-nos si realment nosaltres optem per la humanitat, si optem per reconèixer l'alteritat, la fraternitat, com a criteri imprescindible per al desenvolupament humà. La segona crec que hauria de passar pel creixament en la llibertat, perquè la llibertat és la gran promesa dels fills de Déu. Seguiria, fent servir el pessebre com a icona del món al revés que proposen les benaurances: perquè els feliços son els pobres, els nets de cor, els pacificadors, els qui opten per la justícia, els perseguits,...
Personalment aquest Nadal faig el propòsit d'apuntar-me a deixar enrere la mediocritat i la desesperança per superar el bloqueig del no-hi-ha-res-a-fer. També m'apunto a recuperar l'autenticitat i la utopia necessàries per a arriscar, i així apostar per una Vida amb majúscules, que és la promesa i la certesa de que un altre món és possible per a tots. I sobretot, m'apunto a saber buscar en el Jesús de l'evangeli les increïbles possibilitats de canvi que pot suposar l'amor autèntic i concret.
Us desitjo un molt bon Nadal però sobretot, moltes opcions, opcions que ens ajudin a celebrar el tresor de tenir un sentit per a viure, perquè així sigui Nadal cada dia.
màngels

dilluns, 24 de desembre de 2007

EMMANUEL

Hi ha textos de la Bíblia que, encara que els hagis llegit moltes vegades, de cop se't presenten com nous, carregats d’una energia i una lluminositat especials. Això m’ha passat amb un text propi d’aquests dies. És d'Isaïes i diu: La noia tindrà un fill i li posaràs per nom Emmanuel, que vol dir Déu- amb- nosaltres.
Aquesta paraula es refereix a l'esposa del rei de Judà, que està prenyada. Una noia que espera un nen, com tantes noies i tants nens.
Totes les mares del món un dia tenen aquesta revelació: tindràs un fill. I per a totes aquest fill és la vida, és el futur, és el signe del Emmanuel.
I això m’ha fet pensar que, desde que vàrem néixer, cadascun de nosaltres és presència de Déu en el nostre món. Una presència moltes vegades opaca, pero que resta com una espurna en el fons de tot ésser. Fer més trasparent aquesta presència seria la tasca de la nostra vida, del nostre Nadal. Trasparència que es tradueix potser en l’ estimació, el somriure, les abraçades, la paciència, el silenci, la companyia, la fortalesa, el perdó, l’amistat, l’amor.
Allò que Déu és per a nosaltres, ho podem ser els uns pels altres perquè portem la seva llavor dins nostre. Jo crec que aquest és el misteri de Nadal. El misteri de l’Emmanuel.

Ma Rosa Subirà

diumenge, 23 de desembre de 2007

MAGDALENA SOFIA I L'ADVENT

Magdalena Sofia deia: la litúrgia és la meva passió dominant.
Vivia amb intensitat la pregària de l'Església i en feia una pauta pel dia a dia. Ja en la seva maduresa personal, escrivia a les religioses:
Que aquests sants dies siguin per a nosaltres un recés prologat. Que enmig de les diferents activitats, el vostre cor es tombi cap a Jesús, que els vostres afectes es dirigeixin a Jesús en el sí de Maria. Així podrem preparar-nos a la seva vinguda en nosaltres, doncs per a això ha vingut a la terra, per néixer i desenvolupar-se en la nostra vida. I quan arribi el bonic dia de Nadal, gaudirem aquella pau que els àngels van anunciar a la gent de bona voluntat.
Magdalena Sofia Barat
(Conferència, 1 de Desembre de 1855)

dijous, 20 de desembre de 2007

MIRA QUE SI EM TOCA!!

Ja s'acosta la Grossa! Sí, el premi a tantes il.lusions, incofessables o no, torna a ser aquí. Dissabte serà un matí de ràdios, de cantarelles inacabables, d'anècotes per a la història. De cava i d'algunes celebracions retransmeses a peu de carrer. Diuen que a l'Estat ens gastarem un 3% més que l'any passat. Fins aquí bé, més o menys l'augment de l'IPC. Però també diuen que cadascú de nosaltres es gastarà 75€ per cap en dècims i participacions. I és aquí on, per més que m'hi entesti, no em surten els comptes: si jo només m'he gastat 5 € en participacions (per l'Associació del Pare Manel, i la Penya Blaugrana de Sant Feliu de Guixols - els colors tiren ...), qui es gasta per mi els altres 70€ que em corresponen?
Crec que la mateixa necessitat ens fa centrar la il.lusió en un dia, en un número, en un desig. Mira que si em toca!! pensen molts. Li demanem a la sort el que la vida ens nega, convençuts de que ens mereixem algunes angoixes menys. Mentrestant, i per si de cas tot seguís igual, ens preparem per viure amb normalitat el dia 23, que la veritable fortuna és despertar-se i viure cada dia.
Teresa

dimarts, 18 de desembre de 2007

PARADOXES NADALENQUES

Em ressonen especialment en aquests dies els missatges contradictoris, i em sento visquent, poc o molt com tots, enfrontada a la paradoxa: benvinguts sopars de nadal per fomentar una "germanor" del "bon rotllo" que s'apaga amb la primera espelma de l'any nou; maratons i campanyes solidàries que ens rasquen la butxaca i la consciència, però no la set de justícia, mentre on realment posem l'esperança és en el numeret de la grossa que, aquest any si, tocarà segur; dinars familiars amb el compromís de quedar bé; carrers plens de llums, compres apresurades, taules ben parades, vestits de lluentons, i els esquis apunt; tot plegat un excés del consum que no aconsegueix d'enganyar la buidor de ningú, o potser només la dels nens que encara creuen amb el nadal que s'anuncia per la tele, això si, cada any amb més anticipació.

Crec que conec a molt poca gent que se senti satisfeta amb aquest plantejament del Nadal. Pensant-hi bé, ara mateix crec que no podria dir gairebé cap nom. I això em fa pensar que si en realitat tot aquest muntatge de nadal que ens venen, no ens el creiem ningú, per què no el deixem córrer? per què no ens aturem un moment i pensem què significa per a nosaltres el nadal i què és el que realment volem celebrar? per què no ens plantem davant del pessebre i deixem que sigui aquesta imatge la que ens digui el veritable sentit?


Queda una setmana per Nadal. Em proposo de pensar-hi.

màngels

dilluns, 17 de desembre de 2007

SETMANES RODONES

En el meu argot, i potser també en el d'alguns que llegiu això, les setmanes rodones són aquelles que no tenen un principi i un final clar, que enllacen el diumenge amb el dilluns amb una naturalitat a la que no m'acabo d'acostumar i a la que fins i tot crec que no és bo acostumar-s'hi.
Diuen que Jesús es va sentir sovint pressionat pels qui el reclamaven, i en diverses ocasions va haver de marxar d'aquells llocs on se sentia massa estressat (que diríem ara), així que no deu ser una cosa tan extraordinària aquesta necessitat d'aturar-me, encara que només sigui per resoldre afers tan prosaics com rentar roba, netejar l'habitació o planxar, per no parlar d'estones de llegir, relaxar-me, xerrar, escriure, organitzar...
M'agrada molt la majoria de coses que faig. Disfruto amb quasi bé totes les meves activitats, però per no estirar més el braç que la màniga també necessito el que s'anomenen "espais verds": espais de qualitat, a vegades a soles a vegades acompanyats, en silenci o no, en el que refer-me i sentir que condueixo la meva vida i no que la vida m'arrossega a mi.
Teresa

diumenge, 16 de desembre de 2007

DÉU DE LES PETITES COSES

Immersa en aquest gran misteri de la teva vinguda i des del silenci que em permet escoltar-te, acompanyar-te; ajuda’m, Senyor, a reconèixer-te “Déu de les petites coses”, a conèixer-te millor, a descobrir la teva paraula, el teu cor, a estimar-te en la senzillesa de la remor de la vida, de les persones; a seguir-te amb passes curtes però arriscades; sola o amb altres, però sempre a prop, molt a prop teu.

dissabte, 15 de desembre de 2007

SOPARS I DINARS NADALENCS

A la comunitat, amb els amics, amb els companys de feina, familiars ... ja hem començat les trobades nadalenques. És maco veure i viure com la celebració del Nadal ens convoca al voltant de la taula, una taula preparada amb molt d´amor, plena de detalls, pensant en les persones convidades, altres taules són "reservades" havent escollit prèviament quin és el lloc on ens trobarem millor, si venen nens que tinguin un espai, ... I, tot per compartir l´alegria, l´amistat, l´estimació que existeix entre nosaltres. És un moment maco, relaxat, on la gent es mostra tal com és i el que vol és passar una bona estona compartint i fent festa.
Ahir va venir a sopar un grup de set persones que coordina una rscj de la comunitat a celebrar el Nadal. Va ser una estona entranyable!. Entre tots van portar i fer el sopar, llàstima que jo estigui a règim... els hi vaig dir que estaria bé tornessin quan l´hagi acabat i així poguer tastar els seus plats que tan bona pinta fèien!. Fins i tot van fer-se l´amic invisible. Hauríeu de veure l´ho bé que s´ho van passar fent-ho!, possaven una il.lusió a l´hora d´obrir els regals!, quins riures!, i, quines abraçades d´agraïment és feien!

Que disfruteu els dinars i sopars nadalencs plens d´estimació!, jo avui tinc dinar i sopar amb diferentes persones!

Eugenia

dijous, 13 de desembre de 2007

NEIX, PER FAVOR !!

De nou l'ambient nadalenc. De nou els llums, les aglomeracions, les presses. Ens atansem al pessebre tan atrafegats que ni tan sols sabem a què hi anem. Si hi anem per nosaltres o empesos pels altres, si portem quelcom o ho anem a buscar, si hi anem o en venim. Si miréssim al nostre voltant, potser descobriríem les necessitats dels que ens hi acompanyen, i amb les seves, les nostres pròpies mancances. Companyia, pau, futur, fe. Una mica d'alegria i un xic d'esperança.
El camí de Betlem és la ruta dels qui encara esperen. Dels qui clamen per un retorn al que vam ser. Dels qui no tenen res o s'han alliberat d'ells mateixos. Dels que qui són capaços de mirar més enllà, seguir l'estrella i cridar: Neix, per favor!
Teresa

dimarts, 11 de desembre de 2007

AL·LELUIA

Ara feia bastants dies que no em deixava veure per aquest bloc de notes compartit. M'acostuma a passar a finals de trimestre, que se m'acumul·len els "temes" i no em queda més remei que anar retallant. Potser algun dia escric sobre l'experiència espiritual i de creixement humà que em suposa haver de dir que no a coses, per tal de poder dir millor que si a allò que considero important. D'alguna manera no és altra cosa que aprendre a discernir, i s'hi juguen tants factors i condicionants!
Un dels motius que m'ha dut al silenci ha estat l'experiència d'acompanyar un grup de joves a Taizé. La proposta d'unir-nos quatre escoles per fer un autocar i aventurar-nos a visitar aquest lloc tocat per l'Esperit ha possibilitat que dos xavals d'un entorn molt poc treballat religiosament i molt secularitzat, tastessin l'aventura interior que és sempre Taizé. Hem vist, i hem tornat transformats.
Quin és l'atractiu de Taizé? què és el que provoca que setmana darrera setmana i any rere any, Taizé sigui lloc de convocatòria de milers de joves arribats d'arreu, en un espai on el plat fort són les tres estones llargues de pregària? què els suposa a nois i noies sense gaire formació religiosa i amb molts de dubtes, entrar en l'experiència del silenci i d'uns cants repetitius que concentren saviesa espiritual d'evangeli? Potser és la mateixa senzillesa de la proposta la que els confronta i remou?
Vine, i ho veuràs. Veuràs com és veritat que el fruit del silenci és la pregària, i com el fruit de la pregària és la fe, i com el fruit de la fe és l'amor, ... M'he convertit de nou a Taizé!
màngels

dilluns, 10 de desembre de 2007

DIA SENSE COMPRES

Amb la ressaca a sobre del pont, més o menys festiu segons les agendes, comencem una nova setmana. Diuen que molts dels que s'han quedat a casa, han aprofitat per avançar les compres nadalenques. Les botigues plenes a vessar i la febre del consum que de nou ens ataca.
Què fer si ens sentim incòmodes amb aquesta manera de passar les festes o si voldriem un altre estil de celebracions? El passat 23 de Novembre Ecologistes en Acció i altres entitats de més de vint països van fer una proposta ben interessant: convertir aquesta data en un Dia sense compres. És a dir, ens convidaven a passar tot el dia sense haver de comprar res. Les raons? Els excessos en enllumenat, embolcalls i deixalles d'aquests dies, signe de la nostra opulència, en contrast amb les creixents xifres de la pobresa.
De ben segur que a casa tenim tot el que necessitem per passar 24h. I algunes més, gosaria dir. Així doncs... perquè caure en aquesta fal.lera transaccionista?
Algún dia d'aquest Advent faré meva aquesta iniciativa i ho faré conscientment. Des d'ara mateix m'apunto al Dia sense compres.
Teresa

diumenge, 9 de desembre de 2007

L'ESPERANÇA

L'esperança és l'oxigen de l'ànima.
L'esperança és la pregària del pobre.
L'esperança és el silenci de la vida.
L'esperança és la força del dèbil.
L'esperança és l'eternitat dels senzills.
L'esperança és la inagotable providència de Déu.
L'esperança és la tendresa de Déu.
L'esperança és la santedat dels inocents.
L'esperança és el valor dels valents
que lluiten per l'eternitat.
L'esperança és el secret de Déu i la veu dels sense veu.
L'esperança venç impossibles i conquereix eternitats.
Alvaro de Jesús Puerta

dimecres, 5 de desembre de 2007

EXPOSICIÓ

Diumenge vaig anar en grup a veure l’exposició “L’art a la Venècia dels segles XVII i XVIII”. Sempre és impactant visitar la Pedrera i més per una exposició tan interessant. És una bona manera de passar agradablement el matí d’un dia de festa.
Però, el que donava singularitat a aquesta visita és que el grup el formàvem cecs i deficients visuals amb bastons blancs o gossos Pigalle (alguns anàven amb acompanyants vidents).
L’exposició era de pintura i no hi havia res que es pogués tocar.
No es veu però es poden aprendre moltes coses: la cultura al segles XVII, la lluita de Venècia per no decaure, les “vedute”, els llibres d’en Goldoni i la producció editorial, els quadres de Tiepolo, les disbauxes del Carnaval i un munt de coses més.
Ens van explicar alguns quadres: colors, tècnica, composició.
He anat altres vegades a veure exposicions amb cecs però mai tan “visuals” com aquesta. No hi ha res amb relleu per poder tocar !
Vaig sortir contenta perquè havíem gaudit i après però sobretot pel fet que un grup de cecs pugui anar “normalment” (sempre és necessària una explicació) a veure una exposició de pintura.
Fa només cinc anys semblava impensable: “pobrets cecs que es quedin a casa...”
I si això que és poc i obra de pocs ens ha fet millorat tant, no podrem, entre tots, aconseguir que el nostre món millori i creure’ns que “un altre món és possible”?

Roser

dilluns, 3 de desembre de 2007

JUNTS I DIFERENTS, EN LA MATEIXA DIRECCIÓ

Cada any l'escola tria una frase, un lema, una idea que ens serveixi de fil per a tot el curs. Des de fa dos anys, a més de les paraules li donem una imatge. Per sort, en qualsevol gran col.lectiu hi ha gent de tota mena, i és clar, a València hi ha d'haver artistes per força.
Aquesta any la frase insisteix en la necessitat de viure i valorar la diversitat. La diversitat de Godella no és la pluralitat de races. El poble i la zona tenen poca immigració. Però sí que sabem molt bé quina és l'especificitat de cada alumne, i més en un centre d'integració com el nostre, amb un bon grup d'alumnes amb necessitats especials diverses. Tots ens sentim responsables de fer que se sentin com a casa. Un cap a l'any tornen els que ja han sortit de l'escola. Aleshores te n'assebentes que han après un ofici, estan treballant... Ells són un dels nostres tresors. I la seva integració real a l'escola i a la societat, un dels nostres reptes.

Teresa

diumenge, 2 de desembre de 2007

VINE SENYOR JESÚS!

VINE!
De nou Advent. De nou preguem les pregàries de l'expectació i de la constància, els cants d'esperança i de la promesa. I una altra vegada tota misèria i tota expectació es troben en la paraula: VINE

VINE!
Oh extranya pregària!, ja has vingut, ja has plantat la teva tenda de campanya entre nosaltres, has particpat de la nostra vida amb les seves petites alegries, amb la seva llarga rutina, i el seu amarg final. Podriem convidar-te amb el nostre VINE a alguna cosa més que això? I, malgrat tot, plens d'esperança, et diem:

TU ETS QUI HA DE VENIR
Tu véns. Això no és ni passat ni futur, sinó el present que es va omplint d'ell mateix. Sempre present a l'hora de la vinguda. Fes que visquem en aquesta hora per tal de viure en tu, oh Déu que ha de venir.

K. Rahner

dijous, 29 de novembre de 2007

ASSAJOS D'ESPERANÇA

La meva província del Sagrat Cor (Espanya Nord) estem vivint un any realment difícil. En quatre mesos han mort, després d'una llarga malaltia, dues companyes relativament joves. En ambdos casos, han sabut viure aquest temps de lluita i espera amb una enteresa exemplar. Tot un testimoni per a les que les vèiem viure.
Se'm fa dificil trobar paraules quan sents que se'n va gent tan valuosa. Gent en la plenitud de la vida, dinàmica i entregada. La sensació que em queda no encerta a trobar les paraules. Em sento convidada a viure en esperança, però a estones ni això em surt. Potser caldrà aprendre del seu mateix testimoni: la confiança i la generositat fins al final. Confiança en el Déu de la Vida, i generositat fins a l'extrem, sense mesura, sense recança. I creure's de debò que la vida és regal, és do, fent d'aquesta experiència un clam de confiança: tant en la vida com en la mort, som del Senyor.

Teresa

dilluns, 26 de novembre de 2007

CONTRASTOS DE BON MATÍ

M'agrada matinar. Bé, també m'agrada fer una mica el mandra quan es pot, però una mica molt mica... perquè sinó em llevo amb la impressió d'estar perdent el matí. Fins i tot els caps de setmana m'agrada aprofitar el temps, sortir al carrer, comprar el pa... Cadascú té les seves dèries.
Quan sóc a Barcelona dormo a casa de la meva mare. La zona, tocant al carrer Balmes, està plena de bars nocturns i afterhours. Així que, de bon matí, dues realitats es superposen: els que ens acabem de llevar, recent dutxats i amb el cap clar, i els que surten dels locals de nit, cansats, beguts, que amb prou feines s'aguanten drets.
No puc evitar sentir una certa pena al veure'ls. Qui escriu és una abstèmia convençuda (prefereixo l'aigua de Vichy al cava!!), a la que li agrada passar-s'ho bé, però que no arriba a entendre que per fer festa calgui perdre la consciència d'un mateix.
La nit, l'alcohol i les drogues són un problema social. Per a molta gent és el moment de fugir dels convencionalismes, d'oblidar els problemes del cada dia. Però si només sabem fugir... quan ens toqui fer-nos responsables de la nostra pròpia vida, en sabrem?
Teresa

divendres, 23 de novembre de 2007

ENAMORA´T

"Nada puede importar más que encontrar a Dios. Es decir, enamorarse de Él de una manera definitiva y absoluta. Aquello de lo que te enamora atrapa tu imaginación, y acaba por ir dejando su huella en todo. Será lo que decida qué es lo que te saca de la cama mañana, qué haces con tus atardeceres, en qué empleas tus fines de semana, lo que lees, lo que conoces, lo que rompe tu corazón, y lo que te sobrecoge de alegría y gratitud.

¡Enamórate! ¡Permanece en el amor! Todo será de otra manera"

Pedro Arrupe, S.I.


Aquest text del Pedro Arrupe ens parla de l´importància de trobar l´Amor i voler restar en ell indefinidament, com aquell que ha trobat una perla preciosa. Ens convida a ser conscients de que, quan és així, les coses són diferents, veiem moltes tonalitats als colors, escoltem les melodies des d´una escala determinada, disfrutem i fem disfrutar més de tot, fem "bogeries" per Ell, la imaginació i creativitat volen, ens deixem empènyer cap a horitzons insospitats, ens dona sentit e il.lumina al nostre quefer diari ... I, tot plegat, fa que anem deixant petjades amoroses per allà on passem.

Pare, ajuda´ns a restar cada vegada més en Tú. Que el teu amor ens porti a ser "bojos/es" per Jesucrist, com ho fou aquell pelegrí de Loiola.

Eugènia

dijous, 22 de novembre de 2007

TAN LLUNY, TAN APROP

Fa uns dies el responsable del teatre de l'escola va marxar a Cuba. A la tornada, em portava un full amb la imatge que acompanya aquest escrit. El va agafar a la Universitat i la sorpresa va ser que el text era una frase de Santa Magdalena Sofia Barat: "Com més ens haguem negat a nosaltres mateixos durant el dia, més aprop estarem cada nit del cor del nostre Déu". Va haver de recòrrer milers de kilòmetres per trobar-se amb algú tan familiar, tan proper. Ell no sabia que a Cuba hi ha religioses del Sagrat Cor, en concret, 15 rscj, algunes cubanes, altres extrangeres.

Em va recordar la impressió viscuda quan, anant pel món, et trobes germanes disseminades pels cinc continents. És una extranya alegria saber que la missió es prolonga molt més enllà de la meva tasca concreta. Cadascuna una responsabilitat, totes una missió comuna, arrelades en cada realitat, atentes a noves necessitats.

La internacionalitat ens defineix des de bon principi. La urgència de noves fundacions no permetia fer càlculs. Així que hi havia un grupet de joves religioses preparades, se les enviava allà on se'ns demanava. La mateixa vida va convertir aquella petita Societat en el que és avui: una gran família estesa arreu del món.

Teresa

dimarts, 20 de novembre de 2007

"THE HUB" el "You Tube" dels DRETS HUMANS

Han tingut una bona idea, fer el "The Hub" que equival al "You Tube" però monotemàtic sobre els Drets Humans. Us recomano entrar i anar mirant tranquil.lament els materials penjats, realment mostren l´urgència d´actuar en molts camps a nivell local e internacional.

També, a nivell personal em porta a qüestionar-me i veure que puc anar fent el que està a l´abast dins la meva qüotidianitat i, que, afecta globalment per ser una part de la cadena. Puc intentar viure, consumir, fer, opinar, recolzar... afavorint un món de tots i totes, tenint tant en compte els que són a prop com els que estàn lluny, l´avui com el demà, els meus interessos com els dels altres, mullant-me per la justícia, ...

Abans d´actuar o no actuar, hauria d´intentar dedicar un moment, encara que fos mig minut, a pensar-hi una mica més enllà del meu ego i fer les coses més a consciència per un món de tots/es.

Aquí sota us posso un exemple dels vídeos que hi podem trobar.

Es titula: Now is the hardest time, la veu està en espanyol i dura uns 9 minuts.

Eugenia

dilluns, 19 de novembre de 2007

LA PASSIÓ DE CRIST

Retornant al tema de la mort de Jesús... Reconec que no m'agrada la pel.lícula del Mel Gibson que porta aquest títol. No m'agrada el seu director ni el seu plantejament. Considero un reduccionisme narrar només els tres darrers dies de la vida de Jesús, com si per ells mateixos poguessin explicar el perquè d'aquell desenllaç. I trobo també que, per molt realista que sigui, el director ha abusat de l'aspecte sofrent. De fet, jo encara no l'he pogut veure sencera. Quan comença a ser fuetejat, m'aixeco. Ja en tinc prou. No necessito veure-ho amb tota la cruesa per imaginar que, probablement, debia ser així.
I si em mostro tan bel.ligerant contra aquesta història, perquè posar-la a classe? Doncs perquè ells, que estan a l'aguait de tot el que surt per la televisió, me la demanen. I he optat per aquella màxima que diu: "si no pots contra ells, uneix-t'hi". Total, que encara que m'havia jurat i perjurat que mai no ho faria, aquest any cediré. En veurem un tros, mitja hora: els judicis. Només aquesta part. La resta la poden descobrir cada dia en el món que els envolta: els refugiats, els malalts de SIDA, els condemnats a mort, els oblidats, els invisibles...

Teresa

diumenge, 18 de novembre de 2007

PHILIPPINE DUCHESNE

Avui, 18 de novembre, és la festa d'una religiosa del Sagrat Cor, missionera del s. XIX amb una vida extraordinària. Es deia Rose Philippine Duchesne, que vol dir "del Roure".
Nascuda a França, dins una família benestant i cristiana, va passar els anys de juventut en plena Revolució Francesa arriscant la seva vida per ajudar als presos i ensenyant d'amagat catecisme als infants.


Quan la revolució s´acabà va buscar com realitzar el seu somni de donar la vida a Déu i als altres d'una manera més radical, tot començant per donar els seus béns als pobres.
Després, coneix a Sofia Barat i s'enrola en el seu projecte d'una nova forma de vida religiosa.
Però, França era massa petita pels seus somnis d'anar arreu del món a portar l'Evangeli. I, al cap de poc temps va demanar anar a Amèrica del Nord on no hi havia encara cap comunitat ni escoles per nenes.
Pionera de la frontera americana a la primera meitat del segle XIX és un exemple de dona valenta, agosarada, austera, apassionada pel Regne. De temperament fort i voluntat decidida. La seva vida va ser un obrir-se a lo nou, obrir camins, malgrat les dificultats, que van ser moltes: pobresa de medis, incomprensió, malalties, oposició per part d'uns i altres, llunyania del centre de la Congregació, etc.
Va intentar sempre crear ponts entre dos mons: Europa i Amèrica; diferents classes socials; diverses races (Europeus, nadius americans, indis, negres, i els nouvinguts a les terres de la Louisiana...).
En aquella part d'Amèrica del Nord, va fer possible l'educació per a les noies, quan, fins aleshores, estava destinada només als nois. Va obrir escoles gratuïtes per als pobres i els esclaus allà on mai n´hi havia hagut. Va respectar la dignitat dels aborígens americans quan alguns immigrants irresponsables els hi prenien les terres o els mataven.
Durant molts anys va demanar anar a viure entre els indis potowatomies i, finalment li fou concedit, pero va haver d´acceptar la seva dificultat de comunicació per l´idioma.
L'ideal de la seva vida no va ser la santedat, sinó la donació total de les seves forces a Déu i als altres, en especial als més pobres i dèbils.
El mòbil de la seva acció va ser l'amor de Jesucrist i el desig de fer-lo conèixer arreu de la terra.
No va tenir gaires èxits, no sempre va encertar amb les millors solucions, no va poguer aprendre la llengua dels nadius, no va brillar la seva figura com la d'una heroïna. Però, això sí, va ser una dona de pregària, hores i hores de pregària, fins el punt de que els indis l'anomenaven "la-dona-que-sempre-resa".
Va morir com el gra de blat, en el solc, ja molt gran, quan amb prou feines podia fer altre activitat que resar, callar i donar la seva vida, amb la seguretat i l'esperança posada en el Déu que l'havia seduït.
MªRosa rscj

dijous, 15 de novembre de 2007

PERÒ JESÚS... NO VA MORIR DE VELL?

Sí, heu llegit bé... Aquesta perla, fruit de la més inocent espontaneitat, és una d'aquelles frases que potser no voldries haver sentit mai, però que un cop ressonen entre quatre parets, demanen una petita reflexió.
Que algú pugui arribar als 16 anys pensant que Jesús va morir al llit, de vell, podria ser tot un canvi des del punt de vista teològic. Si hagués estat així, quin nou llenguatge emprar per parlar de mort redemptora? com parlar de ser conseqüent fins a la mort, i una mort en creu? què canviaria en la nostra manera d'entendre la salvació?
Davant d'un fet que sembla del tot històric, per evitar certs raonaments "màgics" o certes frases memoritzades (Jesús mor per salvar-nos del pecat...), els insisteixo que la salvació de Jesús no ve per un determinat mètode d'execució romà, sinó que se'ns dóna perquè amb els seu testimoni coherent ens mostra una nova manera de viure i de relacionar-nos, d'optar pel bé, de viure pels altres.
Crec que és com plantejar-se el fet de que Jesús probablement no va néixer a Betlem. Potser és menys "nadalenc", però no li treu cap força a la seva presència real i històrica entre nosaltres.
Com a mínim els altres companys van esclatar a riure... i, al cap d'un moment, la noia també. Al menys, estaven escoltant.
Teresa

dimarts, 13 de novembre de 2007

DEMOCRÀCIA I DIPLOMÀCIA?


Aquest cap de setmana hem estat entretinguts amb la cimera iberoamericana, i els comentaris d'anada i tornada de polítics i periodistes, que es feien ressò de les intervencions de Chavez, del Rei, Zapatero,... tot plegat m'ha deixat una mica perplexa, potser perquè tal com va funcionant el món, poso el poder sota sospita i em costa de posicionar-me. Els uns s'escuden en la democràcia per justificar polítiques intervencionistes i d'altres, en nom de la mateixa democràcia, acoten la llibertat del poble. Democràcia o diplomàcia? els polítics estan al servei del poble o dels vots? ens diuen el que pensen o el que queda "políticament correcte" de pensar en aquest món globalitzat que ens volen fer creure de pensament únic?

M'arriba una carta d'una veneçolana, reaccionant davant dels fets ocorreguts el passat 10 de novembre, i les sospites se'm confirmen:


"Tengo que decirte que en este momento estoy un poco molesta, un poco indignada, ofendida, CALLADA, un poco oprimida………..
Los medios de comunicación no sirven, no están a la altura de la realidad que viven los pueblos del mundo, están siendo mediadores de imperios, ya lo decían grandes pensadores que estos son UN IMPERIO MAS……
Lo que ha ocurrido en la cumbre IBEROAMERICANA es una de las muestras de los poderes concentrados en lugares específicos del mundo….
Definitivamente no saben que detrás de estos movimientos sociales impulsado por los presidentes de las naciones que antes te mencioné, está el pueblo! Esta la historia VIVA están muchos y muchos sueños construyéndose poco a poco.
Sabes algo? Y disculpándome ante tu idea; yo no pienso que nuestro presidente Chávez tiene que tener DIPLOMACIA ¿Por qué tiene que ser igual a los demás? ¿Por qué tiene que responder a un modelo impuesto por la sociedad occidental? Si por la sangre nuestra corre sangre de wuaicaipuro que lo asesinaron por defender lo que soñaba.. ¿Por qué tiene que tener diplomacia ante el hambre que pasan tantos pueblos latinoamericanos? ¿Por qué tiene que llevar la ropa que ellos quieren?
Además resulta que la diplomacia ¿Para que se usa?, para decir que los países están bien cuando es mentira? ¿Para decir que estamos trabajando por los pobres cuando no dejo entrar a mis hermanos latinoamericanos en la patria de otros? ¿Para que se utiliza la diplomacia cuando se mueren tantos en la guerra de Irak y no somos capaces de gritarle al mundo que los ayudaremos; Cuando 115 países votan por el NO BLOQUEO A CUBA y tres dicen que SI y sigue el bloqueo?,¿Para que es la diplomacia para disfrazar las realidades? ¿Para mandar a matar, a bombardear? ¿Para que mi lenguaje lo entiendan los de arriba y los de abajo se queden como si nada ha pasado y pisoteados? ¿Para qué es la diplomacia cuando tantas madres sufren en los barrios de Bolivia o el las aldeas de Haití? ¿Para que es la diplomacia en estos casos, para decir que todo está bien en el mundo como lo han hecho tantos y han tapado la realidad en el mundo durante tantos y tantos años? ¿Para qué quieren que nuestro Presidente sea Diplomático, si ser diplomático es descontextualizar a la realidad de los pueblos?

Sabes algo?

Pienso que cuando dejemos de imponer modelos y aceptemos la vida como somos y como cada quien quiere ser sin diplomacias… seremos más felices todos. Y cuando seamos capaces de leer las realidades desde diferentes pies, vamos a tocar el alma de Dios… "


Res més a dir.

màngels

dilluns, 12 de novembre de 2007

LA SUMA DE LOS DÍAS

No sabria explicar perquè m'agrada tant la Isabel Allende. Però sé que la majoria del seus llibres em captiven des del primer moment (n'excloc la seva triologia d'aventures). Barreja de sinceritat, ironia i creativitat, el resultat és una estona entranyable on descobrir-me en el que l'autora expressa d'ella mateixa i el seu món, a voltes real, a voltes no tant.
M'agraden els seus jocs de paraules, les seves metàfores, la seva finesa. Em recorda molt a les meves amigues llatinoamericanes: la seva expressió és infinitament més rica que la meva. Són originals i troben les paraules més idònies per expressar les grans veritats de la vida.
"La suma de los días" és la seva darrera novel.la. La seva agent la va invitar a narrar unes noves memòries, justament a partir de la mort de la seva filla Paula. Després de resistir-s'hi pel què diran, ho fa amb la justa senzillesa que permet desvetllar al gran públic les "vergonyes" de la seva família, sense que deixi de ser un signe de normalitat, per tal que tots hi reconeguem les nostres pròpies històries aparentement inconfessables.
L'obra s'endinsa en les dificultats de cada dia, els fantasmes de cadascú, la valentia, les pors i els afectes. La lluita per l'amor i la família. I per sobre de tot i sempre, la passió per viure.
I jo ho disfruto i li agraeixo.

Teresa

dissabte, 10 de novembre de 2007

BENVINGUDA A CASA!

Avui, dintre d´una estoneta arribarà a la comunitat rscj de roquetes la Núria. Tot i que actualment ella viu en el seu propi pis a barcelona, té el seu treball ... vol venir i ve a formar part de la comunitat durant un temps per tal d´experimentar i tastar la vida comunitària religiosa.

Com podeu imaginar, aquí estem més que encantades de rebre-la!

Tenim moltes ganes de compartir la vida, anar creixent i aprenent els uns dels altres.
Per això, és fonamental fer de casa nostra la casa de tots ...
Així que, benvinguda a casa Núria!, desitjo que sigui una bona experiència, que sapiguem ser naturals i senzilles, acollidores i que t´hi sentis com a casa.
Eugenia

divendres, 9 de novembre de 2007

ACOLLIDA

Els dimecres a la comunitat, els dediquem a l'acollida. En el nostre projecte d'inici de curs vam sentir que volíem concretar d'una manera pràctica el desig que tenim, d'obrir la porta de casa i d'oferir el nostre espai per a qui tingui ganes d'un compartir senzill al voltant de la taula, i d'una estona de pregària per acabar el dia donant gràcies a Déu. Aquesta setmana hem tingut la sort de que el Xavi i la Maria s'hi afegissin, i com passa sovint, després de xerrar una estona sobre la vida de cadascú, és inevitable que sorgeixin intuïcions, somnis. I d'aqui als projectes, és un pas. Tinc l'experiència de que això s'acaba transformant en una excursió, en anar a veure un pel·lícula, llegir un llibre, acompanyar un grup de revisió de vida, un camp de treball a l'estiu, un voluntariat al tercer món, un recés per a joves,...
Em suggereix que acollir no és només convidar i preparar el sopar. Acollir comporta deixar que l'altre t'interrogui, et mogui, et motivi, et transformi.
Després de la visita del Xavi i la Maria, tenim un escrit a la porta (degut a les obres a l'escala, tenim la porta empaperada!): "En aquesta casa us acolliran molt bé!!!". Em fa sentir cert orgull, no us ho negaré, però també m'anima a no mirar l'agenda pensant en com col·locar els propers projectes "acollits".
Sembla que sóc la del "tripartit"del cafezoom, que aguanto el tipus espantant els virus i d'altres agents parasitaris com puc. Ho diré fluixet, no sigui el cas que demà mateix caigui sota els seus efectes. Els d'aquesta mena no els vull pas acollir!!!!
màngels

dijous, 8 de novembre de 2007

TOTALMENT PRESCINDIBLE

Sembla que a les del Cafezoombloc ens toca passar un temps de fragilitat i paciència. Jo, com l'Eugènia, he estat uns dies KO, és a dir, malalta, feta un nyap, sense servir per a res més que per enyorar (quines coses...) la quotidianitat (M. Àngels... ull viu!!). A més, la malaltia em va agafar amb la família, lluny de València, i durant tres dies no m'he sentit recuperada com per afrontar la gimcama de l'Adif a base de trens i autobusos per l'anomenat "corredor del mediterrani".
M'he sentit molt afortunada: cuidada, atesa... Només en puc estar agraïda (gràcies de nou, mare!!)
Però també m'he sentit molt impacient. Cada dia deia a la comunitat i a l'escola: demà vindré. I em llevava (o ho intentava) i el desig apareixia com una missió impossible. El meu neguit augmentava quan imaginava els alumnes aprofitant poc les substitucions, o els de confirmació sense possibilitat de reunió, o havent d'ajornar el Dept de Pastoral... Aquests pensaments em neguitejaven i augmentaven el meu malestar.
Quan m'he refet? Quan els antibiòtics han fet la seva feina... i jo ha estat capaç d'anul.lar-ho tot i acceptar passar una setmana en blanc. Ja res em pressionava a fixar la data de la meva tornada.
M'hagués agradat viure aquesta setmana d'una altra manera, però les coses vénen com vénen i és de savis saber-ho acceptar. Imprescindibles? Mai o quasi bé mai, per sort.
Teresa

dimarts, 6 de novembre de 2007

FRAGILITAT

He passat més de deu dies amb molt mal d´estòmac ... però ja estic bé!.
Què tornin les castanyes, boniatos i panellets!, que jo en vull! ;-)

En els moments així, de debilitat, fragilitat, dependència ... es pot aprendre i descobrir molt de tu mateixa, de les reaccions vàries que tenim, del deixar-se o no cuidar, de l´agrair l´atenció i detalls dels altres, del saber ser pacient, d´obeir al metge, de buscar el "niu", de saber-nos fràgils i dependents, creatures confiades en les mans del Creador que és tot Amor.

També, ajuda a conèixer als qui t´envolten. Quin és el grau de sensibilitat, d´atenció, d´interés, de detalls, de comprensió, que són capaços de donar, d´estar atents, de fer-se presents encara que sigui en la distància, grau de saber o intentar tenir cura de l´altra, de fer-la sentir acompanyada i propera. Hi ha tantes maneres i estils com persones existeixen, anant desde qui es desviu oferint-se totalment fins qui ni se´n entera o no entèn el teu estat.

Això sí, està clar que tots agraïm les mostres d´afecte i proximitat d´aquells que més estimem, o hauríem d´estimar més ...

Gràcies als que heu estat "a prop" aquests dies!

Eugenia

PS: Mireu quines fotos més maques han penjat a la web rscj internacional ... jejeje, l´artista sóc jo! Espai Creatiu RSCJ

diumenge, 4 de novembre de 2007

REFLEXIONS DE LA MEVA FEINA DE CADA DIA

Fa més de 20 anys que el meu dia a dia transcórre a les aules de secundària entre adolescents. Entre ells, i amb els companys i companyes de tres escoles diferents (Barcelona, Palma i València), he anat descobrint i formulant una vocació educadora que em fa viure el dia a dia amb renovada il.lusió i entusiasme. Agraeixo el privilegi de ser testimoni de tants processos de creixement personal i descoberta de valors fonamentals : solidaritat, amistat, tolerància,…Sabem que molts educadors viuen experiències dures i desencisadores entre els adolescents : sembla que res funciona, que els esforços no arriben enlloc, que l’entorn consumista i materialista se’ls empassa…La meva experiència no és aquesta (malgrat que a moments he caigut en la temptació de fer d’altaveu de les veus “dels profetes pessimistes”): un infant, un adolescent té moltes potencialitats per poder desenvolupar,…però necessita d’aquells referents que van guiant l’emergència de totes les noves energies… Bastants adolescents m’han formulat que esperen això dels adults, no volen en nosaltres uns amics ni, com diuen ells, uns “col.legues”, amb paraules vacil.lants ens demanen que siguem TESTIMONIS COHERENTS que ajudin a cercar, trobar i VIURE AMB PLÉ SENTIT.

Pilar Pavia, rscj

divendres, 2 de novembre de 2007

DIA DE DIFUNTS

Dia de difunts, dia per recordar els qui ens acompanyen des de la seva absència, i fer memòria agraïda de tot el que ens ha suposat compartir amb ells la vida.
Potser anirem al cementiri, potser portarem flors, potser encara hi cabran les paraules, el gest, el plor. O potser ja no, que ja fa massa temps, el temps que esborra, que matitza, que endolceix, que consola.
El dia dels difunts és un dia trist? podem celebrar-hi el testimoni de la vida que es passa el relleu, podem celebrar l'amor que resta per sempre. I els cristians? podem mirar l'evangeli, i ens trobem amb l'escena de Jesús plorant l'amic Llàtzer, enterrat a la tomba. I podem escoltar la seva promesa al reu, amb qui comparteix l'agonia: "avui seràs amb mi al Paradís".
M'agrada una litúrgia que contempla la vida en totes les seves dimensions, també la de la mort. Encara que costi, encara que avui no es porti, encara que sigui més higiènic incinerar, encara que prefereixi no pensar-hi fins que no m'hi hagi de trobar.
màngels

dijous, 1 de novembre de 2007

DESHUMANITZADA

Arribo a classe. Tanco la porta i demano que s'asseguin, que treguin els llibres, els quaderns... i que vagin obrint per la pàgina on ens havíem quedat. Tot a corre-cuita. Tot amb un to massa fort. La Maria em diu: "Ei... bon dia!!" mentre em reclama una entrada més suau, més humana. No reacciono encara, però als 5 minuts els reconec que arribava tard i que volent recuperar el temps perdut, he entrat en tromba, sense ni tant sols mirar-los a la cara, sense captar l'ànim de la classe en aquell dia i hora concret... M'he sentit poc humana, perquè ha prevalgut l'eficàcia per davant de la persona, encara que hagi estat per 5 minuts...


Per sort aquesta vegada he pogut rectificar, i tan amics! Però... què passa quan em dono un cop amb algú pel carrer i tots dos seguim com si res? què passa quan sé que se'm necessita i em faig la despistada? què passa quan visc només pels resultats? Que la terra seguirà voltant, però una mica més deshumanitzada.


Teresa

dimarts, 30 d’octubre de 2007

CONFIRMACIONS

Aquest cap de setmana he estat a Montserrat amb un grup de nois i noies que acompanyo en la preparació del sagrament de la Confirmació. He de dir que moltes vegades la catequesi sagramental em planteja dubtes, per un cantó perquè no em queda clar de si encara estem en les darreres seqüeles d'un cristianisme sociològic, i això explicaria que els xavals estan més motivats per la pressió familiar que pel propi convenciment del que pot significar per a ells, seguir a Jesús i treballar pel Regne. Però també em surt l'interrogant sobre el model d'església que presentem a la catequesi, sovint més en la línia d'un idealisme comunitari i fratern, dialogant i acollidor, que en la mesura del possible, defuig del model jerarquitzat i dogmàtic que per altra banda, és amb el que majoritàriament es reconeix a la institució eclesial.
D'altres dubtes m'han vingut, veient la tele aquest diumenge, on el procés de beatificació d'alguns dels màrtirs de la guerra civil espanyola es convertia una vegada més, en una demostració d'un cristianisme de masses i banderes.
Però per sort, el fet d'anar a Montserrat amb els nanos de la Confirmació ha estat una oportunitat d'agraïment i de testimoni: hi hem celebrat els 50 anys de vida religiosa del meu company catequista i hem anat a veure a un bon amic que està a Montserrat, tastant i obrint-se a la possibilitat de que la vida monàstica pugui ser el seu camí de major felicitat.
De tornada cap a Barcelona, em sortia als llavis un somriure de satisfacció. No sé què s'emportaran aquests nois i noies de totes les sessions de catequesi. Potser la Confirmació sigui la seva darrera experiència comunitària de la fe. Però després de la visita a Montserrat, em sento confirmada en el valor de l'experiència compartida i del testimoniatge. Això ja no els ho treu ningú!
màngels

dilluns, 29 d’octubre de 2007

COHERÈNCIA DE VIDA, SIGNE DE CREDIBILITAT

Durant els dies de pregària d'aquest passat estiu, em vaig topar de nou amb aquell text de Marc que diu: "Aleshores van a Cafarnaüm, i de seguida en dissabte, entrava a la sinagoga, i ensenyava. I es mervallaven de la seva doctrina; perquè els ensenyava com qui té autoritat, i no com els escribes" (Mc 1, 21-22). Sempre m'ha cridat l'atenció aquesta autoritat de Jesús. Altres contemporanis seus predicaven, feien miracles, tenien deixebles... però ell ensenya amb una autoritat inusual. M'imagino la força de la seva mirada, la compassió dels seus gestos, la novetat de les seves paraules. M'imagino el trasvals que això va suposar en moltes persones massa ufanoses o desesperançades. Per a totes elles, la relació amb aquell natzarè els va capgirar la vida. A partir d'aquell encontre, ja res no va ser igual.
Estic convençuda de que en aquell temps, com avui, l'autoritat personal té molt a veure amb la coherència de la pròpia vida. Aviat es nota aviat qui només diu paraules boniques i més aviat encara ens en cansem. En qui confiem? En aquelles persones que traspuen credibilitat: saben del que parlen perquè han fet vida les seves paraules.
En aquests temps de promeses incomplertes, de paraules buides, de vides enganyoses... nosaltres, com anem de coherència i credibilitat?
Teresa

dissabte, 27 d’octubre de 2007

LA NINA DE SAL

M’he apuntat a un seminari sobre ”L’experiència de revelació en les diverses religions”. El primer dia, el professor ens va preguntar: Com explicaríeu vosaltres l’experiència de la revelació? Jo ho vaig fer recordant una història oriental que potser coneixereu:
Hi havia una nina de sal que va sentir a dir que la sal sortia de l’oceà. Això la va intrigar molt. I va sentir un desig fort d’anar-lo a conèixer. I començà a preguntar a tothom on era l’oceà, com era. Alguns entesos li varen dir que era difícil d’explicar i que lo millor era anar a trobar-lo. Llavors va anar preguntant a uns i altres com s’hi anava i alguns li anaven indicant els camins.
Finalment després de molt caminar, un bon dia veié la immensitat blava al seu davant i es quedà meravellada.
- Oh, que n’ets de gran i bonic!- va dir-li .
Però l’oceà li va contestar:
- No em coneixeràs fins que entris.
Ella es va anar acostant a la vora de les ones, fins que una li va mullar el peu. Aquell contacte li va semblar meravellós , però de sobte es va adonar de que el peu se li anava desfent; i va cridar espantada::
-Ets terrible.. !
Però l’oceà li va dir:
-No tinguis por. Només qui entra m’arriba a conèixer
La nina en tenia tantes ganes que, finalment, s´hi va ficar d’un salt. Poc a poc el seu cos anava desfent-se i quan ja no quedava d’ella més que una mica d’escuma blanca es va sentir la veu feliç de la nina que deia:
-Ara ja sé qui ets, ara ja sé qui sóc!

El professor ens va dir que aquest conte explica bé l’ esencial de la revelació: La set que brolla dins de la persona, els orientadors del camí, la descoberta, i l’entrega al misteri.
Us desitjo tenir-ne l’experiència.


Ma.Rosa

divendres, 26 d’octubre de 2007

BEAUTIFUL DAY, BEAUTIFUL SONG



Dia de núvols que ha acabat descarregant pluja just al sortir de l'escola. Em deixo el mòbil a casa i aprenc a superar l'ansietat de la desconnexió. Metro congestionat per avaries i esquerdes (el subsòl de Barcelona és un formatge de gruyère?). Quedo per dinar i em donen carbasses. Totes les hores plenes de classes, fins i tot la de guàrdia. Adolescents amb ganes de gresca i desmotivació general per la polifonia vocal del Renaixement. Classe de reli a 3r d'ESO: quan és per a tú un dia bonic?
  • Quan tinc a prop les persones que m'estimen i que estimo.

  • Pels simples detalls: algú que pensa en mi i m'envia una carta o em truca, o que veus algú que et fa il·lusió.

  • Quan estàs satisfeta de tu mateixa, orgullosa.

  • Quan estic molt content i tot em surt bé.

  • Quan estic content de mi mateix.

  • Quan tinc bons motius per riure.

  • Quan em demostren que m'estimen.

  • Quan estic amb les meves amigues i amb la meva família.

  • Quan assoleixo els objectius que m'he proposat.
I per a tú, quan és un dia bonic?

màngels

(amb el meu sincer agraïment als prega-rock i als U2. Avui m'heu salvat la classe de religió, els xavals s'ho han passat bé, i jo he tingut un bon dia!)

dijous, 25 d’octubre de 2007

LA VERITABLE SAVIESA

Llegeixo una entrevista a l'escriptor Javier Marías a El País. A casa meva l'aprecien molt i tinc curiositat per conèixer-lo una mica millor. Em sorprèn que escriu a màquina, que corregeix a mà, que s'enyora de certs valors i d'una educació que troba a faltar... És com un home d'altres temps perdut enmig del nostre món, però un home carregat de saviesa. Segur que hi ha una herència del seu pare (el filòsof Julián Marías), i també, moltes hores de silenci i de trobar-se amb ell mateix davant d'un full en blanc. Hores de qüestionar-se el que viu, d'autoconeixença, de madurar. En el reportatge ho explicita ben clarament: La gente no aguanta un minuto de silencio, por eso hay música en todas partes. Es un bien preciado porque es una de las cosas que nos permite pensar.
Crec que està carregat de raó. El pitjor càstig per a molts és un espai aparentment buit. Per això ens afanyem a omplir-lo de televisió, ràdio, mp3 i mp4, dvd portàtils, música ambiental... El silenci és un extrany company que ens incomoda i se'ns fa insuportable. El defugim i l'esquivem si se'ns acosta. I no ens n'adonem que entrar-hi és creuar el llindar de la pròpia persona i obrir la porta de la veritable saviesa.

Teresa

dimecres, 24 d’octubre de 2007

HABITACIÓ

Per fi us presento l´habitació completa!!. Quines ganes!!!. He tingut alguns "problemes" tècnics i de temps ja superats!!

A veure, tot i que us la presenti per parts, no significa que hagi crescut en tamany ... continua sent la mini-habitació del primer dia ... l´únic que ara està super plena de sentit i estimació per part de tots.

Just aquí al costat esquerre podeu veure les portes de l´armari (entrant a mà dreta, topes amb ell només obrir la porta), abans eren llises, ara estan amb diferents dibuixos fets pels meus dos nebots tan estimats. Donen a l´habitació color, il.lusió, estimació, transparència, innocència.... un toc molt especial.

Al costat de l´armari, darrera la porta d´entrada, a mà esquerre, trobem una estanteria (a sobre del llit), que hi ha el que veieu en aquesta altra foto.

Al prestatge inferior hi han alguns llibres (estic estudiant....), una espelma regalada per una amiga, un posa espelmes de taizé regalat per un amic, una espelma en forma de cor regalat per una amiga rscj, un posa llapisos regalat per una germana meva i comprat a l´últim viatge familiar que hem fet, una caracola de mar regalada per un amic bolivià on hi vaig viure dos estius seguits (en total 4 mesos) fent de voluntària en un internat enmig de la selva, una altra espelma regalada per una de la comunitat, i per últim, un despertador. Així doncs, és un altre racó entranyable on hi ha representada la família, la congregació, la comunitat, els amics i els més pobres.

En el prestatge del mig trobem més llibres, una altra espelma, quadrada i baixa, regalada per una altra amiga i un cubilet on hi possa entre les diferents cares "Col.laboraré amb Déu a crear un món Bo i Bonic per a Tothom amb el meu Amor i Alegria", en una cara surt un cor i en una altra la cara d´una persona. D´on ha sortit?. Doncs resulta que amb la meva germana menor faig catequesi a nens i nenes a una parròquia, i una de les activitats a fer el curs passat va ser aquesta, així que com em va agradar molt, la meva germana em va fer un. És maquíssim!!!

Al prestatge de dalt de tot, podeu veure això d´aquí sota. És un moble de calaixets, fet per una de les meves tietes, especialment pel dia que vaig entrar a viure a la comunitat de roquetes. En el calaix de dalt a l´esquerre possa Eugenia i la data 27.09.07. Tot un detallàs per part seva!. Sap que valoro quantitat les coses fetes a mà i personalitzades. Així que m´encanta!!!!


A més, per diferents llocs hi ha imans en forma d´animals, abarques,... de diferents viatges i moments especials.

Bé, sota l´estanteria just obrir la porta tenim el llit amb un nòrdic de colors vermells, taronges, grocs,... regalat pel pare i un coixí quadrat que em va regalar una germana. Saber-me en bones mans ajuda a descansar en pau i tranquil.litat ... ;-)

A sobre el llit podeu veure la creu que hi ha. També, és una creu especial donat que va ser dels últims vots d´un religiós i em fa tenir present a tots aquells religiosos grans i vellets que conec i estimo tant (tinc costum d´anar-los a visitar de tant en tant). A més, als peus té un anell fet per mi, dels mateixos colors que vaig fer una pulsera a ma mare quan vaig marxar a bolívia i, que ella va possar durant tot aquell temps, i després deixà (encara hi és), als peus d´una creu que hi ha a la seva habitació. Tanta simbolització al darrera!!!. A cada un dels dos braços hi ha una cinta lligada: al braç dret hi ha una que hi diu "viu el somni" i, al braç esquerre la importància de treballar per la Justícia.


A continuació, a la dreta del llit, hi ha la finestra, la taula i el suro. La finestra oberta al món, a la natura, a la realitat, a una classe social baixa, a la diversitat,... A la taula una làmpara i ordinador regalats en diferents moments pel pare per tal d´estar còmode treballant el doctorat, un portallapisos fet a les benetes de montserrat, una cadira "heretada" de la última rscj que va estar en aquesta habitació, la taula portada amb uns amics i regalada per uns altres amics religiosos.

És maca aquesta sensació de que tot són regals amb simbolismes i estimacions determinades.


Aquí a la dreta, veiem el suro. En ell hi he penjat algunes fotos fetes per mi en diferents moments, una postaleta regalada, la creació de miquel àngel, una postaleta comprada durant un camp de treball que vaig fer a Argèlia, una creu del voluntariat a Bolívia d´una altra voluntària bolviana, un rosari que era de la mare, una lletra tau (la "creu dels franciscans"), un calendari i la planificació dels estudis.

A més, entre aquest suro i l´armari hi ha un quadre fet amb fotos familiars que em van fer els meus germans. Una passada!!!

I, també tinc un barnús regalat per la meva àvia, les tovalloles, la ràdio-despertador i catifeta regalats pels germans, un radiador regalat per un tiet ...

Així doncs, ja veieu!. És una habitació plena d´estimació, d´il.lusions, de transparència, de colors... una habitació on hi és tothom present!, Jhs, la família, la congregació, els amics, els més pobres, el món, l´estudi, altres congregacions, els somnis, la natura ... m´hi sento ben acompanyada en ella!

Eugenia

dimarts, 23 d’octubre de 2007

RESISTÈNCIA

Durant la meva estada a Roma el curs passat, vaig tenir l’oportunitat de veure una exposició de pintures de Chagall. Em va impartar moltíssim, sobretot per la seva idea de posar colors a l’espiritualitat. Chagall utilitza uns colors forts i un imaginari oníric per expressar el seu món interior. Però potser el que em va sobtar més va ser el que tot i la seva condició jueva, Chagall utilitza la imatge del Crist crucificat per simbolitzar la humanitat sofrent en un context molt dur, com era el patiment de la Segona Guerra Mundial, particularment escabrós i cruel amb el poble jueu. Resistència, Resurrecció i Alliberament són tres quadres excepcionals que canten a l’esperança de la vida en l’amor, després de denunciar l’horror de la mort sense sentit. Resistència, resurrecció i alliberament crec que són tres estadis espirituals que ens toca de viure a tots des de la fe, la mateixa fe que segons la carta als romans (Rm 4), és la única que ens fa justos. La justícia humana és norma, és llei. La justícia de la fe és l’amor.
La resistència viscuda des de la fe és una resistència conscient, que no oculta la foscor sinó que l’emmarca i en fa denúncia. S’obre al judici assenyalant la víctima i plorant el botxí.
Alguna vegada ja he compartit en aquest espai la situació de malaltia que estem visquent amb el meu pare, i és des d’aquest context que avui us comparteixo la meva reflexió. Segueix la carta als romans mencionant la fe d’Abraham, una fe que el portà a esperar contra tota esperança. I esperar contra tota esperança sembla que és el que em toca amb la malaltia del meu pare. Esperar sabent que és una malaltia degenerativa, esperar contra l’esperança de la curació. I llavors, QUÈ cal esperar?
He trobat una resposta en la Resistència, que és mantenir-se tot i no entendre, fer-se insubmís al dolor i estimar el qui pateix.
Esperar en la Resistència, perquè no és el què sinó el QUI, el que pot donar la resposta: Esperar el qui dóna sentit a la creu, esperar el Crist, el qui ressuscita i allibera.
Des d'avui em declaro “resistent", i demano la gràcia de l'esperança, encara que sigui avançant un mes el temps litúrgic d'Advent!

màngels

(i perdoneu la mala imatge, però no n'he trobat d'altra. Us recomano que busqueu Resistance, de Marc Chagall)

dilluns, 22 d’octubre de 2007

SÍ, SÓC CRISTIÀ... PASSA ALGUNA COSA?

Fa uns dies vam reemprendre les activitats de la Red Ignaciana de Espiritualidad, les quatre escoles de València (Jesuïtes, Esclaves, Jesús-Maria i Sagrat Cor) que col.laborem plegats per oferir noves propostes pastorals als nostres joves de Confirmació.
Vam tenir una convivència d'inici de curs a Siete Aguas, un espai diferent on aprofundir la fe d'una manera lúdica. Hi van participar 40 joves, tots ells amb ganes de conèixer una mica més a Jesús. Alguns d'ells, l'endemà a classe, es manifestaven en veu alta com a creients. I a mi, en aquell ambient menys favorable, se'm feia un cert nus a la gola. Eren molt valents i m'ensenyaven moltes coses: a ser qui sóc i com sóc en totes les circumstàncies. Perquè ha de ser més fàcil afirmar-se ateu? Només perquè és el que es porta?
El que de veritat es porta i tots valorem és ser un mateix, ahir i demà, davant d'uns i dels altres, sense deixar-se emportar per modes puntuals ni ventoleres impersonals. Autoafirmar-se en allò que som, construir-se sobre la roca, a recer de les tempestes, per saber afrontar les crítiques i fer-nos forts amb els primers dubtes. En altres paraules, ser assertiu també en qüestió de fe.

Teresa

dissabte, 20 d’octubre de 2007

FESTA DE MATER

Avui dia 20 d'octubre a tota la Societat del Sagrat Cor se celebra la festa de Mater, aquest fresc que va pintar una jove postulant anomenada Paulina Pedrau, que més tard seria religiosa, i que l'any 1846 el papa Pius IX, meravellat per la imatge, va establir com a festa en una visita seva a la Trinitá dei Monti a Roma.
Aquesta imatge de la Mare de Déu manté una actitud que és invitació a la pregària i el recolliment interior, és alhora que simbol del treball i l'estudi, amb el fus i el llibre que acompanyen la protagonista. Les religioses del Sagrat Cor ens afirmem "totalment contemplatives i totalment apostòliques"... no és ella un símbol d'aquest dificil equilibri?
Tots els alumnes de les nostres escoles la coneixen i la senten com a seva perquè es troba a tots els centres dels cinc continents, i d'alguna manera és una presència que els acompanya durant tota la seva formació.
També demà a les dues províncies d'Espanya tenim un altre motiu d'alegria: la inauguració del nou Noviciat al barri Oliver de Saragossa. L'Inma i la Kenny comencen aquesta nova etapa en el seu camí de formación en la vida religiosa. Els desitgem que sigui un temps d'autoconeixença, de recerca en llibertat, de disponibilitat, de sentir la fidelitat de Déu i l'amor de les germanes.
Teresa

dijous, 18 d’octubre de 2007

CONDUIR I CONDUIR-SE

Llegeixo aquests dies alguns comentaris sobre una reivindicació d'una feminista d'Aràbia Saudí. D'entrada m'espero qualsevol cosa en un país que fins fa quatre dies (en concret, fins l'any 2005) tenia prohibit en la pràctica el vot a les dones i que no les deixa anar pel carrer si no van acompanyades d'un home de la família més pròxima. La seva demanda és ben senzilla: exigeixen el dret a conduir.
El que pot semblar una vanalitat, amaga unes implicacions que no s'escapen als legisladors del país: conduir és un signe de llibertat. Tenir un cotxe a la meva disposició m'assegura poder traslladar-me amb autonomia, triar l'hora de marxar, decidir cap a on anar. Jo, més d'una vegada, he somiat que condueixo, i sempre ho he relacionat amb el fet de prendre alguna decisió, de conduir la meva pròpia vida. Les raons religioses són tan ridícules com que una dona al volant pot ser més fàcilment agredida o que així s'afavoriríen les aventures extramatrimonials. Està clar que no interessa tractar a les dones d'igual a igual, convertir-les en éssers adults. Un etern menor d'edat, en principi, serà sumís i ens donarà menys problemes.

Teresa

dimarts, 16 d’octubre de 2007

MÚSICS DE CARRER

Una de les avantatjes de viure en una gran ciutat és la diversitat de cultures i per tant de músiques, que és possible de trobar en un mateix dia: els que fan play back i es traslladen amunt i avall carregats amb tota mena de carrets, sobretot pels passadissos del metro. Els "raperos" i acròbates del hip-hop, especialistes en places públiques. Els ballarins de tango argentins i els mims asiàtics. Els zíngars romanesos, pertanyents a famílies de tradició musical centenària. Els pseudo-místics, capaços d'entrar en estat d'èxtasi enmig del brogit de la gent que continua passejant o carregant bosses de les compres rebaixades. Els imitadors, que inten d'aproximar-se a l'ídol de moda en l'entonació, en l'ambientació i en el físic. Els canta-autors, que posen tot el seu art en cada nota, perquè mai no se sap quan pot aparèixer un cop de sort. Els show-mans, capaços de muntar grans espectacles de llum i sò per a crear una atmosfera màgica i emotiva en uns pocs metres quadrats asfaltats. Els alumnes del conservatori que aprofiten per estudiar, alhora que guanyen uns calerons (o és que els fan fora de casa?). També hi ha els qui s'ho "curren", i es presenten ben vestits, fins i tot amb l'americana i els talons, per mantenir la dignitat musical en qualsevol ocasió. Els qui s'emporten els amics, i plegats s'engresquen fins i tot a muntar coreografies seguint ritmes i lletres dels esclaus africans arribats a terres nord-americanes. Els joglars actualitzats, carregats de titelles, perruques, animals, acordions i flautes, capaços d'improvitzar una dansa i fer-se fotos amb el públic més menut.
Els que m'agraden més? sempre he sentit debilitat pels músics de jazz, pel que tenen de bohemis i de saber gaudir el moment a base de saber-lo improvitzar. Però darrerament em té el cor robat un músic de l'intercanvi de la Línia 4 a la 5 en l'estació de Verdaguer. Trobo que és estoic mantenir-se amb el somriure als llavis i cantar Gracias a la Vida mentre la gent atravessa els passadissos corrent i amb cara de dilluns mal paït. Si el veieu, segur que estareu d'acord amb mi que els músics del carrer tenen la gràcia de donar a la ciutat l'intent de fer la vida més agradable als altres. Sortireu del metro xiulant!
mangels


dilluns, 15 d’octubre de 2007

GRÀCIES, SR NOBEL

Gràcies, Sr Nobel, per reconèixer a temps que la seva gran fortuna provenia de la dinamita, un invent potencialment molt perjudicial per a la humanitat.
Gràcies, per destinar a la seva Fundació la major part dels seus diners, i així deixar a la història un testimoni de compromís personal amb el bé.

Gràcies, perquè cada any ens recorda que hi ha persones que s'esforcen en fer la vida una mica millor als altres.

Gràcies, per descobrir-nos realitats arreu del món on brolla la justícia i la pau, per donar-nos a conèixer persones com Rigoberta Menchú i la seva lluita a favor dels indígenes, Wangari Maathai i la seva feina col.lectiva per un continent entossudit en sobreviure, Muhammad Yunus i el seu secret convenciment de que economia i justícia no són incompatibles.

Gràcies, Sr Nobel, perquè ara mateix algú s'està qüestionant per primera vegada que potser sí que cal tenir cura del planeta, i així fer possible que a la utopia profètica d'uns quants s'hi sumin molts altres.

Teresa Gomà

divendres, 12 d’octubre de 2007

PELEGRINACIÓ

Avui, la Roser, religiosa del Sagrat Cor que viu a Barcelona en la comunitat que hi ha per la rambla prim ens comenta el seu pelegrinatge a Terra Santa:

He pelegrinat a Terra Santa. Ja hi havia anat però aquesta vegada ha estat diferent. Potser per la bona organització, pel l’ambient del grup, per mi mateixa... No ho sé. Ha estat una experiència forta de fe.
Sóc creient – crec que fortament creient - però molt poc “crèdula”. Em rellisquen detalls que no toquen a l’essència de la fe.
Però allà, a la Gal.lilea, mirant el llac i el cel que va veure Jesús, semblava que es feia més present i que em tornava a dir molt baixet: Benaurats..., Estimeu-vos..., vols venir amb mi?
S’hi estava bé.
Em feia basarda pujar a Jerusalem: Caifàs, Judes, Pilat, Getsemaní, la Creu. Què fort! Preferia quedar-me a Gal.lilea on tot era més suau...
Però havia de seguir els companys; no em podia quedar sola a Tiberíades. I vaig pensar que a Jesús també li va costar pujar a Jerusalem on no li esperava res de bo.
I vaig intentar pujar amb Ell.

Em va impressionar més del que pensava: baixar la muntanya de les Oliveres fins a Getsemaní, la desunió dels cristians al Sant Sepulcre, el Via Crucis pels carrers de bon matí, la casa de Caifàs...
Va ésser la vida de Jesús i és la de milions d’homes en el nostre avui.

He tornat desitjant, més que mai, fer camí amb Jesús i dient-li: gràcies per haver vingut a caminar amb nosaltres, per haver-te “ficat” en la nostra història, en aquest món tan desgavellat.

Roser Serra, rscj

dijous, 11 d’octubre de 2007

VALORS D'AHIR, AVUI I SEMPRE

Els que aneu seguint el bloc, sabeu que amb els de 4rt de l'ESO hem estat amb el tema del fet religiós. I també sabeu que m'agrada molt el cinema. Aquest any volia introduir alguna pel.lícula interessant abans d'endinsar-nos en altres qüestions més denses com Jesús i el naixement de l'Església. Se'm va ocòrrer "Teresa de Calcuta", una pel.lícula moderna sobre la vida d'aquesta monja que va entregar la vida als més pobres entre els pobres, als més menypreats i invisibles de la societat de la India del seu temps. Tenia els meus dubtes de la resposta dels alumnes adolescents, i la meva sopresa ha estat aquest matí quan hem reprès el film i alguns em deien que els agradava molt. La clau? Crec que hi ha valors que són atemporals: la bondat, la misericòrida, la compassió... i quan ens hi topem, descobrim que n'anàvem molt mancats. Crec que el que ofereix el personatge de Teresa de Calcuta és un retrobament amb el millor de la persona, amb la seva capacitat innata de fer el bé, de deixar un món millor al que va trobar, i per a nosaltres és com retrobar-nos amb el paradís perdut que no ho sabiem i enyoravem. Ahir, avui, demà. Amb quinze anys, amb quaranta, amb seixanta.
Teresa

dimarts, 9 d’octubre de 2007

APRENDRE A ESTIMAR



Després del cap de setmana a Montserrat, en un temps privilegiat de la comunitat per a elaborar el projecte que volem viure aquest any, la lectura de l'evangeli d'avui em confirma en un dels grans objectius: aprendre a estimar-nos. Sembla obvi, però és que resulta que som un grup de dones que no ens hem pas triat per a viure juntes! La comunitat per a mi, és repte i és regal.

Aprendre a estimar de veritat, passa per saber-me posar en el lloc de l'altre, i deixar que la vida de l'altre interfereixi en la meva. No és això el que ens ensenya Jesús en la seva paràbola del bon samarità? Però a l'hora de la veritat, me n'adono no només que encara estic molt lluny del que vol dir estimar, sinó que sovint vaig en la direcció contrària, igual com li passa al pobre Jonàs davant l'encàrrec que reb d'anar a Nínive... A mi em passa igual, i sovint em trobo en la direcció contrària. El sacerdot i el levita de la paràbola veuen l'home ferit del camí, com jo veig la companya preocupada, el pare malalt, els xavals de l'escola que ja no segueixen el ritme, etc. No és un tema de ceguera sinó de projecció de mirada. Perquè sovint em trobo que veig la situació de necessitat, però la veig des de mi, des de la meva pressa, des dels meus propis projectes. En canvi el samarità es deixa desinstal·lar, deixa que la necessitat de l'altre passi per davant. Això és estimar de debò. Arribar aquí suposa un pas previ d'ascesi, de renúncia personal al meu jo, per a que l'altre creixi, per a que l'altre sigui. I avui us confesso que encara em sento massa plena del meu jo.

Engolida per la bal·lena del meu ego, em proposo una mica d'humilitat, almenys per saber demanar perdó i recomençar l'aprenentatge de l'amor. Que el gran mestre Jesús m'hi acompanyi!

màngels

(aquarel·la de Sophie Maïlle rscj)