divendres, 30 de març de 2007

PLANETA i CONSUM

Em preocupa veure com el nostre consum creixent destrueix i anima l´escalfament del planeta. Els medis de comunicació ens fan creure que podem reduir les nostres mancances afectives, pors, tristeses,... que serem l´enveja de tothom, que serem els més macos i millors, que sol.lucionarem els nostres problemes, que tindrem la felicitat assegurada ... tot... amb una bona dosi de "consum". Però....
- La "felicitat" no és una cosa externa a la persona. No és pot comprar. Encara que tinguem moltes coses al nostre voltant, sino estem bé amb nosaltres mateixos no serem feliços.
És necessària una "recompensa" quan he passat un mal dia o tinc problemes? Puc reduir-les o canviar-les per quelcom que no faci mal al planeta? Quins altres "mètodes" m´han servit en ocasions anteriors a afrontar el "problema" i buscar-ne sol.lucions més reals i duraderes? Quines altres podrien ajudar-me? "Si vols deixar de patir, deixa de desitjar".
- El nostre consum va destruint el nostre propi planeta. Potser nosaltres no arribarem a patir les conseqüències més dures, però, els que ara són nens/es sí que les patiran. La vida al món podria acabar-se. I, tot i així, faig alguna cosa en el meu dia a dia per ser més austera en els meus hàbits? Per exemple, reciclo? reutilitzo?
- El consum és una adicció, on hi juguen els impulsos i les necessitats fictícies, ens porta a una roda a la que potser deixem de decidir per nosaltres mateixos i ens descobrim consumint coses que no hauríem comprat mai, o que no necessitem o que ... Abans d´anar a pagar a la caixa em paro i penso si realment necessito el que porto a les mans?
- Si no vigilem, ens podem trobar visquent per a consumir, té sentit? Creiem que som lliures quan consumim, però, realment ho som? Repasant objectivament les compres d´aquestes dues últimes setmanes, què sento? Sóc esclava del màrketing?
Què he fet fins ara pel planeta?
Què faig?
Què faré?
Eugènia
PS1: A la columna de la dreta teniu uns apartats, "notícies" i "món", on podeu trobar enllaços amb informació respecte a temes relacionats.
PS2: Calcula la teva petjada al món, quants móns necessites?

dijous, 29 de març de 2007

I TU, QUÈ VAS FER PER AJUDAR-LA?

En el text d'ahir feia una referència a la fotografia que va guanyar el premi Pulitzer de 1994, aquella nena moribunda, aquell voltor atent, aquell fotògraf que hi va veure una oportunitat única...
M'ha impressionat molt rellegir la història que aquests dies ha aparegut als mitjans de comunicació: la història de Kevin Carter, un fotògraf blanc de sudàfrica, sensible al patiment del seu continent i desitjós de mostrar-lo al món, que no va saber integrar el, probablement, moment més àlgit de la seva carrera professional. Davant aquella imatge esgarrifosa, família i amics li preguntaven: i després, què vas fer per ajudar-la? I la seva resposta era res... Al cap de dos mesos de guanyar el premi, es va suicidar.
Aquesta història, que podria no ser real però ho és, és la història de cadascun de nosaltres. Imatges com aquesta no ens són extranyes. Es cert que ens arriben amortiguades per la fredor d'una pantalla, però la televisió no se les inventa. I només ens cal sortir de casa per veure'n moltes d'altres que no ens haurien de deixar indiferents.
I la pregunta torna a ser la mateixa: i tu, què vas fer per ajudar-los?
I la resposta només depèn d'un mateix...
Teresa

dimecres, 28 de març de 2007

ALLIBERANT-NOS DE LA CULPA

Per vàries bandes m'han arribat darrerament comentaris o fets sobre el tema de la culpa: el documental sobre l'autor de la foto que va guanyar el pullitzer l'any 1994 (recordeu?, aquella imatge al Sudan d'una nena morint-se i un voltor a l'aguait...) i que ofegat pels remordiments de no haver ajudat la nena es va suicidar, el testimoni del pilot que va llençar la primera bomba atòmica i després es va fer monjo, un alumne meu que no havia obeït els pares i va necessitar descarregar els seus escrúpols amb la seva àvia...
Tot això m'ha portat a pensar en que hi ha un sentiment molt humà anomenat culpa i una necessitat més humana encara d'alliberar-nos-en, que no és exclusiva del confessionari ni de les celebracions de reconciliació quaresmals, sinó que té a veure amb la possibilitat de viure en pau amb un mateix.
Quan actuar en consciència no és sinònim de fer en cada moment el que vull, m'obro a la possibilitat de redreçar aquells actes que s'han allunyat del meu sistema de valors.
A l'evangeli en tenim un cas clar: Judes no pot viure amb el pes de saber-se clau en la mort de Jesús, mentre que Pere és capaç de plorar les llàgrimes de la inconsistència i la traïció.
La resposta de Jesús és rotunda. "Ves-te'n i no pequis més".
Teresa

dimarts, 27 de març de 2007

2.UNA SANTA D´AHIR I D´AVUI. M.SOFIA BARAT

(La introducció i primer capítol van ser penjats el 20 de març. Els podeu trobar a la part dreta de la pantalla inicial del bloc, on diu "etiquetes", heu de clickar a "rscj", dintre trobareu "1.Una santa d´ahir i d´avui. M.Sofia Barat", o bé, directament per la data: 20 de març).

2. PARIS:
Sofia decideix respondre a l´invitació del seu germà Lluís per anar a Paris i continuar formant-se sota el seu guiatge. Un Paris arrassat, on els nobles i clèrigues es mantenien ocults, uns havien fugit, altres havien mort... la guillotina encara imposava el règim del Terror. Tot i així, a partir del 1795, començà la llibertat de cultes.

Ells dos estàven allotjats a l´Hotel de Tournelle, aprop de la casa on va ser acollit en Lluís per la señora Duval temps enrera, a un barri aristocràtic.


A l´inici del 1800, en Lluís començà a participar del grup "Pares de la fe" (seguidors d´Ignasi de Loiola, la Companyia estava suprimida per decret papal desde 1773) que movia el P. José Varin. Un dia, en Varin va retrobar-se i va tornar amb els companys del San Sulpici ("Pares del Sagrat Cor" i després "Pares de la fe") l´objectiu dels quals era restablir la disolta Companyia de Jesús. El cap del grup, en Leonor Francisco de Tournély, gran místic, morí amb quasi 30 anys, deixant com a successor a en Varin. El grup tenia molta devoció al Sagrat Cor de Jesús, a l´amor ardent i encès, veient dos vertents: adoració-entrega personal i propagació-expansió.

- "una ànima contemplativa en un cor apostòlic".


En Lluís, que pertanyia a aquest grup, va parlar de la Sofia a en Varin. Aquest últim, la va voler conèixer. Quan va parlar amb ella, va sentir com Déu volia aixecar la Societat del Sagrat Cor tenint-la com a ciment. Per tant, va començar a acompanyar-la espiritualment. I, poc a poc, li anava "desplegant" els "plans" que tenia, heretats del Tournély.

- "Ho pensaré-va contestar tímidament als apremis del P.Varin. Sofia ho va madurar en el silenci de l´oració. I es va decidir per la humilitat. Era el seu camí preferit. Segons una vella idea seva, era com el camí curt per arribar abans a la santedat". "Acceptà, doncs, humilment".


- "Per la meva banda, jo no sabia res ni era capaç de preveure res. Jo em vaig limitar a acceptar el que se´m oferia".

Es van unir: la mística de l´amor al Sagrat Cor (Tournély), l´ardor apostòlic (Varin), l´austeritat i disciplina (Lluís Barat) i l´ànima de la Sofia. Per tant, la Societat del Sagrat Cor és fruit d´una lenta maduració fecundant amb el de Sofia.
Varin seguí i acompanyà d´aprop a la comunitat formada per Sofia, O.Bailly, Sra. Louquet i Margarita, on el centre de la seva devoció era el Cor de Jesús. Es tractava d´omplir-se per després donar a les altres ànimes el mateix contingut.

- "Contemplar i donar als demés de la pròpia contemplació és més perfecte que contemplar simplement. Així com il.luminar és molt més perfecte que lluir només" (un pensament de St.Tomàs al que fèia referència sovint el P. Varin).

El 21 de novembre (festa de la presentació de Maria al temple) de 1800 van donar un pas més presentant-se davant el Senyor per fer-li ofrenda total de les seves vides.

Eugènia

dilluns, 26 de març de 2007

GRÀCIES, LLUÍS

Dissabte nit em vaig quedar embadalida veient el darrer concert de Lluís Llach. Amb l'estona, vaig anar prenent consciència que amb el seu adéu als escenaris, es clou una etapa de la meva vida. Les seves lletres i cançons em recordaven diversos concerts, eternes reivindicacions, itaques que es van anar formulant amb els anys i que m'han dut, en part, on sóc ara.
Amb ell desapareix un referent de país, de llengua, de lluita. Ahir, introduint les cançons, feia referència a l'anhel d'humanitat del nostre món, i ho explicitava així: Tant de bo un nen quan li preguntin què vol ser quan sigui gran digui -Jo vull ser una bona persona.
Amb les seves cançons he après que ser bona persona suposa doldre's de la injustícia, comprometre's per un país petit i pel món sencer, estimar els amics, ser agraït...
Gràcies Lluís per ser testimoni d'idees valentes i coherents. No te'n vagis gaire lluny, que encara ens queda molta feina per fer.
Teresa

dissabte, 24 de març de 2007

DESCALÇAR-SE PER ENTRAR EN L´ALTRE

M´han enviat un power point titulat "descalçar-se per entrar en l´altre" que parla de l´altre com a "sagrat".
- “No t´acostis més, treu-te les teves sabates perquè el que trepitges és un lloc sagrat".
Com entro en els altres? en tinc cura?, sóc conscient que és un lloc "sagrat"? (calçada? descalçada?)
- "Inmediatament vaig experimentar una resistència: “no volia embrutar-me”. Em resultava més segur caminar calçada".
Què m´impedeix descalçar-me?
- Caminant descalça "necessitava mirar a cada pas el que trepitjava, estar atenta al lloc a on anava a possar el meu péu".
Quanta vida descobreixo anant descalça?
- "Vaig poder veure també com descalça, caminava més lentament; no utilitzava el meu ritme actual, sino que tractava de trepitjar suament".
Les presses em porten a deixar petjades "no desitjades" en els altres? Què puc fer per relantitzar el ritme d´entrada en els altres i ser més "suau"?
- "Aquesta pujada m´exigia caminar encara més lentament i quant més difícil era el terreny més suavitat i més cura havia de tenir per entrar".
Com tenir en compte els diferents "terrenys sagrats" en els que hi entro adaptant-me a ells i no anant sempre a la meva?
- "Després d´aquest recorregut , vaig poder veure clarament que descalçar-me és entrar sense prejudicis, ... atenta a la necessitat de l´altra persona, sense esperar una resposta determinada. És entrar sense interessos, despullada de la meva ànima…".
Em descalço i despullo de mi mateixa deixant que sigui l´altre qui brotlli tal com és? Potencio i faig créixer l´ho millor de l´altre sense determinacions, límits, "petjades"...?
- "...aturar-me, descalçar-me i entrar a cada persona com en un lloc sagrat".
La meva relació amb els altres té en compte que sóc davant del "sagrat"?
Pare, ajuda´ns a anar descalços per la vida. A ser fidels al teu seguiment en la nostra relació diària amb l´ho "sagrat".
Eugènia

divendres, 23 de març de 2007

TERESA, EL CUERPO DE CRISTO

La pel.lícula "Teresa, el cuerpo de Cristo" no m´ha convençut gens.
- Una vida cristiana tant fonda com la de Santa Teresa de Jesús, doctora de l´Església, gran mística, amb molts escrits de la seva vida espiritual, una vida que parla per si mateixa, tants bons passatges per fer pel.lícules ... és tractada simplement.
- Molt superficial, mostrant poc coneixement i/o oblit del perquè de la seva rellevància i raó de fer-ne una pel.lícula sobre ella, donant accent a allò més casuístic, oblidant i faltant la profunditat que es va donar a la vida de la Santa.
- Es ven amb un cartell sensual de l´actriu que representa a Santa Teresa nua, com si l´important d´una santa fós la part externa i física. I, amb la mà del Crist a sobre. S´intenta identificar l´experiència mística amb una experiència més "sensual-carnal".
M´ha quedat la impressió d´estar davant d´un producte purament marketingnià, sense fons i buscador del dubte. Com si s´haguessin volgut aprofitar d´aquest "cicle" de cinema amb accent "religiós" que ve donant-se amb una certa acceptació en quant a públic i "recaudació", com van ser la Passió de Crist, el Codi da Vinci...
M´esperava una altra cosa i m´he trobat amb això. Llàstima!!.
Més que anar a veure aquesta pel.lícula, us recomano llegir coses de l´obra de Santa Teresa de Jesús, que sí valen la pena, i molt!. O que aneu a veure alguna altra pel.lícula...
Eugènia

dijous, 22 de març de 2007

CONCERT SOLIDARI

Ja fa unes setmanes us explicava que la Red Ignaciana de Evangelización, quatre Col.legis de València que col.laborem en la pastoral dels Batxillerats, estàvem preparant un concert solidari. Voliem adreçar-nos als nostres joves amb el seu propi llenguatge i formes. Un acte obert, lúdic, de nit, on poder expressar el seu món i les seves rebel.lies amb les seves paraules i ritmes.
Aprofitant aquesta cojuntura hi hem volgut incorporar el valor que suposa pensar una mica més enllà, i els diners que recollim seran per a un projecte d'Entrecultures: rehabilitar unes escoles de Libèria.

Tota aquesta moguda em fa reflexionar sobre la necessitat d'acostar la fe i els valors de l'evangeli als llenguatges d'avui. Sobre l'atemporalitat d'un missatge que necessita ser constantment actualitzat. Sobre l'esforç extra que suposa posar-hi creativitat.
El concert serà aquest divendres, al Centro Arrupe. Acabarem tard i cansats. Em donaré per satisfeta si tots marxem amb ganes de repetir l'experiència: un nou concert, unes convivències... ganes de companys, d'amics, de compartir, de fe, de Vida.

Teresa

dimecres, 21 de març de 2007

L'ESTRÈS, VIRTUT DEL NOSTRE TEMPS?

En aquestes darreres setmanes de trimestre no serà gens extrany que se'ns acumuli la feina: acabar l'avaluació (notes, exàmens...), preparar activitats per Setmana Santa (Pasqües, Celebracions...), deixar enllestides algunes feines... No sabem com però l'agenda es va omplint i sembla que tot sigui prioritari. Ens creiem imprescindibles i no ho som. Mai ho som.
Ens pot agradar que ens reclamin. Ens podem sentir peces fonamentals d'un centre, associació, escola... I un dia la malaltia, un imprevist... ens descobreixen que la nostra absència és relativa. I que la vida continua, gràcies a Déu.
La temptació d'aquesta temporada pot ser la de creure'ns imprescindibles. Aleshores caldrà recòrrer a unes sàvies paraules fetes vida: cal treballar com si tot depengués de nosaltres, sabent que en el fons tot depèn de Déu. (Pedro Arrupe, sj)

Teresa

dimarts, 20 de març de 2007

1.UNA SANTA D´AHIR I D´AVUI. M.SOFIA BARAT


M´estic llegint el llibre "Una santa de hoy y de ayer", escrit per Joaquín L. Ortega, que parla de Santa Magdalena Sofia Barat (1779-1865), fundadora de la nostra congregació, les Religioses del Sagrat Cor. M´agrada perquè ens la fa especialment propera i vivencial, ens acosta la seva persona a partir dels llocs geogràfics on va anar. De fet, dedica tot un capítol a cada un d´aquests: 1. Joigny, 2. Paris. 3. Amiens, 4. Grenoble, 5. Poitiers, 6. Hotel Biron, 7. La Trinità dei Monti, 8. Santa Rufina, 9. Villa Lante, 10. Conflans i 11. Jette. És un llibre molt còmode de llegir, planer, que ens explica bé el context, descriptiu fent-nos imaginar tant la imatge com els sentiments i moviments interns,... ens fica a dintre del llibre, ens convida a pregar... és complet, enriquidor, on es transmet bé l´espiritualitat i carisma que hi ha darrera la Santa: descobrir i manifestar l´amor de Déu.

Us aniré compartint la lectura, per poder fer junts el viatge al llarg de la vida de la Sofia.

1. JOIGNY (França)
M. Sofia Barat va néixer al 1779 a Joigny, població de la Borgonya situada a uns 100 kms de Paris. Per entrar a Joigny, famós pel "vi gris" i els cargols, es creua el riu Yonne. A la seva colina, la de St. Jacques, la família Barat tenia una vinya.
La casa dels Barat, era senzilla i humil (el menjador és el que hi ha a la foto de l´esquerra). Eren una família austera, rígida i profundament religiosa. La Sofia tenia dos germans més grans, en Lluís (sacerdot) i la MªLluïsa (casada amb un comerciant).

De la seva infància se sap ben poc perquè va ser extraordinàriament natural, com ho va ser tota la seva vida, persona i espiritualitat.

- "La seva espiritualitat serà sempre com un d´aquests rius subterranis. Una bena amagada que fertilitza profunds i bellíssims paissatges interiors".
- "És precisament la seva simplicitat el que la fa digna de ser proposada com exemple. Res excepcional en ella, però tot excepcionalment profund".
- "Un amor humil, quiet, entregat...".
- "La humilitat va ser, efectivament, un dels amors de la seva vida". "Els sants m´asusten, però tots tenen un costat per on jo podria apropar-me a ells. És la humilitat".
Diuen que quan preguntàven a la Sofia "què t´ha portat al món?", ella contestava convençuda, "el foc", perquè el dia abans de nèixer va cremar-se la casa contigua, fent avançar el part.

El seu germà Lluís, onze anys més gran que ella, que és va ordenar sacerdot, va encarregar-se de la seva formació i acompanyament espiritual.

Els hi va tocar viure un temps dur, la revolució francesa, cops a l´església, guillotina, clandestinitat... en Lluís va haver de marxar a Paris, va ser empressonat un temps... La situació va fer que la Sofia madurés més ràpid del compte, que aumentés la proximitat i ternura vers els pares en aquells moments difícils. Fins que un dia..., el germà tornà a Joigny!. Tot observant la maduresa de la seva germana, li propossà anar a Paris amb ell per tal de continuar amb la formació. Però, la Sofia s´havia convertit en aquell temps en un pilar de la casa i no va poder ser. Això sí, van començar una llarga correspondència durant un temps, fins que, finalment, va decidir anar a viure amb ell a Paris, ella tenia 16 anys.

Eugènia

dilluns, 19 de març de 2007

EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

Quan llegeixo la implantació de la nova assignatura "Educació per a la ciutadania", sense entrar, si això és possible, en disputes polítiques, em pregunto perquè ens cal una nova matèria com aquesta en un curriculum escolar tan atapeït. De fet, no sé si cal una reforma en aquest aspecte, però el que sí crec que cal és ensenyar a les noves generacions que el nostre sistema polític s'enfonsa si deixem que siguin només els polítics els que decideixen què li cal i què no li cal a una societat. L'exemple de la baixa participació en el referèndum per l'Estatut andalús fa unes setmanes (i no fa gaire més en el de Catalunya) amb només un 36% de persones amb dret a vot que el van exercir, em fa pensar que el desinterés o la desil.lusió ens han envaït. En qualsevol dels dos casos assistim a una fractura entre el món de les decisions polítiques i el món del carrer. Un país necessita una societat civil forta, compromesa, il.lusionada, que en cap cas és el que tenim ara. La nova matèria que es proposa pot ser un estímul a la convivència, la participació, el compromís, valors profundament humans i alhora cristians. Potser cal arraconar la por i els absolutismes i extreure'n l'oportunitat.
Teresa

dissabte, 17 de març de 2007

EUTANÀSIA

El tema de l´eutanàsia està candent com podem veure en els casos que van sortint a la premsa i mitjans de comunicació. A l´última persona afectada, que hem seguit aquesta mateixa setmana, van haver-la de treure d´un hospital perquè allà no li volien treure els mitjans artificials que la mantenien viva. Així que, un hospital catòlic, dels germans de Sant Joan de Déu, van obrir les seves portes per acollir-la i acabar amb el seu sofriment inhumà.
Però, què és el que hauríem de fer en aquests casos?, què és l´ho més ètic i cristià?

En Francesc Abel, jesuïta, doctor en medicina, expert en temes bioètics amb reconeixement mundial i director de l´Institut Borja de Bioètica, va ser entrevistat fa uns tres mesos, a un diari de girona, on donava una sèrie de respostes que crec ens poden donar una mica de "llum":
- "A nivell teòric qui està més capacitat per decidir si viu dignament o no aquell malalt és el metge, però a nivell empíric és el malalt".
- "Un gran perill són aquests tractaments que sembla que no s´acabin mai i que forcen molts pacients a desitjar la mort abans de continuar sent, amb tota la bona intenció, torturats pels metges".
- "Molts han après que el metge ho ha de fer tot per salvar la vida del pacient, oblidant tot allò raonable".
- "Hi ha un nivell de sofriment humà contra el qual s´ha de lluitar, però avui en dia hi ha determinades sortides que realment es caracteritzen pel seu caràcter inhumà".
-"S´ha de lluitar contra la malaltia, però des del punt de vista mèdic s´ha d´acceptar que la mort guanyarà".
- "S´ha de tenir clar quan es pot dir "ja n´hi ha prou", del tractament".
- Tres paraules: "coneixement, ètica i seny".
- Importància de "tractar bé el dolor".
- "Les cures pal.liatives només arriben al 30% de la població que en necessita".
Eugènia



divendres, 16 de març de 2007

"QUI NO ESTÀ AMB MI, ESTÀ CONTRA MI"

L’evangeli d’aquesta setmana posa en boca de Jesús unes paraules dures: “Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa.”(Lc11, 14-23). El context d’aquestes paraules és la sospita i el cor endurit dels qui davant de la curació d’un mut, li qüestionen l’autoritat a Jesús i l’acusen d’utilitzar armes del diable per manipular el poble. Una acusació molt dura, i més per a qui està posant en joc la seva vida per causa de l’amor. Qui és capaç de pensar això de Jesús és perquè ha de tenir un cor molt endurit, o perquè ha de veure massa amenaçats els seus propis interessos. La por ens fa cecs! I això em fa pensar en les ocasions en les que em deixo endur per la sospita i poso en qüestió les actuacions dels altres quan no estan en consonància amb la meva pròpia manera de pensar…
Just aquesta setmana estàn coincidint dues declaracions del Vaticà que m’han fet arrufar el nas: la normalització litúrgica del llatí i del cant gregorià (en clara línia d’aproximació a l’església tradicionalista del cardenal Lefevre), i fer un toc d´atenció a Jon Sobrino per la seva teologia que destaca la humanitat de Jesús per sobre de la seva divinitat. No he aprofundit massa en els motius d’aquestes decisions preses per la Congregació per a la Doctrina de la Fe, instrument de l’església catòlica per assegurar les línies dogmàtiques. Però sí que em preocupa la “coincidència” de les dues notificacions en la mateixa setmana, i em surt una reflexió arrel de l’evangeli. “Qui no està amb mi, està contra mi”. “Amb mi”, en la comunió de l’església, volem apostar per una manera d’entendre la celebració de la fe, la litúrgia, com elitista i excloent, en una llengua morta que ningú no enten ni parla? “Amb mi”, en unió amb l’església, volem advertir respecte la trajectòria d’un germà que s’ha passat la vida optant per ser veu dels exclosos d’Amèrica Llatina, i ha hagut de sofrir en pròpia carn el martiri dels seus companys al Salvador?
No ho entenc! No ho entenc i em dol!!! Sento que amb aquestes actuacions l’església jeràrquica escampa i no recull. Escampa separació i escàndol, i no recull els fruits del perdó i de la bondat.
Que el Senyor ens ajudi a no endurir el cor, però també a no renunciar de ser veu i pregunta, perquè l’esperit crític no està renyit amb l’esperit de comunió. I que l’últim criteri sigui sempre l’amor.
MªÀngels

dijous, 15 de març de 2007

FENT COMPRENSIBLE LA VIDA RELIGIOSA...

Ahir em vaig trobar escarrassant-me per fer comprensible la Vida Religiosa als meus alumnes de 4rt de l'ESO... Notava les seves mirades de perplexitat i sorpresa. Crec que no comprenien res o ben poca cosa. Les meves paraules no els eren intel.ligibles. Pobresa? Obediència? Castedat? Mots ridículs o buits per a unes edats inquietes.
Cada intent de verbalitzar el que visc, el que sóc, m'és una oportunitat de trobar expressions escaients a vivències absolutament personals. El mateix em passa en comunitat, a la Confirmació... Però, a la vegada, cada intent és una oportunitat per a reformular-me a mi mateixa el que sóc i el que visc, sense espiritualismes, sense frases fetes, sense embuts.
Cal esforçar-se a formular... i on no hi arribin les paraules, hi arribi la pròpia vida...
Teresa

dimecres, 14 de març de 2007

CUANDO EL EVANGELIO IRRUMPE EN EL CUERPO

Cuando el Evangelio irrumpe en el cuerpo
no es la paz de la siesta lo que llega,
es la revolución,
es ver como escapan de las manos las riendas de nuestra vida,
es una locura insólita,
es la inmensa alegría acompañada del hondo dolor.

Cuando el Evangelio irrumpe en el cuerpo
llega disfrazado de humanidad,
miserable y extraordinaria;
marcará nuestra vida para siempre,
hará una línea en nuestra historia
que divida el antes y el ahora;
y nos dejará pobres, inmensamente pobres,
desposeídas de nosotras mismas,
pero firmes en la esperanza y abiertas hacia la libertad.


Cuando el Evangelio irrumpa en el cuerpo
habrá que pedir ayuda.
A fuerza de mente, corazón y Gracia, le reconoceremos.
Pero no, no será la paz de la siesta lo que llegue.
Nos dejará despiertas y atentas,
Nos hará humildes y solidarias,
nos atraerá hacia otros…
y nos pondrá en Camino,
proclamando que el reinado de Dios ya se acerca.
Ana Morales, rscj
México D.F.

dimarts, 13 de març de 2007

TERRA SANTA

He passat uns dies molt especials, d´aquest temps quaresmal, a Terra Santa. He visitat llocs de gran alegria, senzillesa, amor i humanitat a Betlem. Allà on Jesús es va fer home, nascut de la Verge, a un racó, entre roques i animals. I, el camp dels pastors on l´àngel els hi comunicà la Bona Notícia. A Jerusalem, altres paratges més d´entrega, patiment, dolor, pregària, perdó, fe, esperança, resurrecció, estimació fins a l´extrem. Vam anar a l´hort de Getsemaní on Jesús passà l´última nit pregant, entre les oliveres (arbre de la zona), abans que el prenguessin. També, va ser una bona experiència fer la "via dolorosa" (o via crucis), parant a les estacions i recordant què va passar a cada una d´elles, anàvem caminant per aquells carrerons per on Jesús mateix passà amb la creu a sobre, flagelat, humiliat, arrossegant-se com podia, fins que no va poder més i van fer que Simó, el Cirineu agafés la creu a la cinquena estació. El Gòlgota, que és allà on el van crucificar, el Sant Sepulcre amb la llosa que tancava, la capella de l´àngel on és va aparèixer a les dones per anunciar-lis que Crist havia ressucitat!!!
Els moviments interns, del cor, no van parar i encara són en moviment assimilant. Ha estat un regal poder ser allà i rememorar especialment el naixement, els últims dies i la mort de Jesús en el lloc geogràfic on van donar-se.
A l´hora, dona molt a pensar la dolenta relació entre palestins e israelites. És "normal" veure molts joves pel carrer, esperant l´autobús, passejant,... vestits/des de soldats amb la metralleta a les mans preparats/des per reaccionar disparant. Hi ha molts murs fets i s´aixequen més i més per tal d´evitar altres matances a l´hora que separen els territoris. La necessitat d´anar amb autocar i guia palestí a Betlem per perill de ser "apedrejats" com van ser-ho fa uns mesos altres turistes, es respira molta pobresa, por ... mantinguem l´esperança de que algun dia pugui ser una terra de pau.
Eugènia

dilluns, 12 de març de 2007

LLISTA FORBES

Acaba de sortir publicada a la revista Forbes la llista de les persones més riques del món. Es una llista que provoca admiració i enveges. Bill Gates segueix encapçalant el rànking amb una fortuna de 51 milers de milions de dolars. El segueixen personatges com el propietari d'IKEA, la fundadora de l'Oréal, els fundadors de Wal-Mart, Zara... Avui hi ha 793 persones al món amb fortunes superior a 1.ooo milions de dolars, un 15% més que l'any passat.
Una llista per a la reflexió, si de reull mirem la realitat que ens envolta: Al Niger la meitat de la població no té accés a aigua potable. A Malawi l'esperança de vida és de 39 anys. A Yemen, més del 50% de la població no saben ni llegir ni escriure.
Aquestes dades em suggereixen unes qüestions: ¿és possible acumular una fortuna com les de la llista Forbes amb el treball de les pròpies mans? ¿Quanta gent està patint les conseqüències d'un comerç mundial monopolitzat? ¿Com podem admirar uns homes i dones que fonamenten la seva riquesa amparant-se o creant estructures del tot injustes?
Jo, quan llegeixo aquestes notícies, sento una mica, per no dir molta, vergonya.
Teresa

dissabte, 10 de març de 2007

CELIBAT PER AMOR

Llegeixo en el dominical de El Pais de la setmana passada, que estem vivint una nova revolució sexual. Diu que els espanyols han sortit de l’armari, i que ara tot val.
Val, doncs resulta que en els meus vots religiosos un és el vot de castedat. M’agrada més dir que visc en celibat per amor. Per què? Hi ha èpoques en que m’ho plantejo més, d’altres no tant, no sempre estic disposada a donar raons, tot i que acostuma a ser una pregunta recurrent quan et mous dins de l’àmbit educatiu d’adolescents. Resulta exòtic! Forma part de la meva opció de vida, la manera com sento que sóc cridada a estimar, donant la vida per amor. Entenc que no sempre és fàcil d’entendre, però tampoc no tinc la pretensió d’entendre perquè tal persona ha escollit tal altra com a parella, o perquè tinc tanta gent amiga que no troba amb qui compartir la vida. És qüestió de química? No podria dir que amb Jesús se’m “mouen les hormones”. Tampoc sento que el celibat sigui un preu a pagar, un peatge costós per aconseguir un bé major. Per a mi seria una castració. Tampoc no puc dir que no tingui moments de dificultat…
En realitat crec que viure el celibat és un do. Un do que m’obre a la vida, que em fa generosa, fecunda. Perquè em sento capaç d’establir relacions verdaderes i sanes, i perquè el celibat m’ho potencia i li afegeix qualitat dins la meva opció de vida, la qualitat de la passió per Jesús que em treu el millor de mi mateixa i em porta a ser una rebel pel Regne!
Visc en celibat perquè crec en l’amor, perquè he estat seduïda per un amor absolut que em fa dir que només hi ha un Senyor, un guia, un mestre, un amor absolut que opto per fer-lo l’absolut de la meva vida. Un amor absolut que em porta a entregar lliurement la meva vida pel Regne.
I crec que això, viscut en el concret de la vida ordinària, no es cap espiritualisme sinó fidelitat en el dia a dia, com qualsevol amor que es vol prendre seriosament!
M. Àngels


(dibuix: Sophie Maille, rscj)

dijous, 8 de març de 2007

DONES I EVANGELI

Estic fent un curs de post grau sobre “Orígens del cristianisme” a la Universitat de Deusto. El faig en dos blocs de dues setmanes, l’estiu passat i el proper. Al final de cada bloc hem d’elaborar un treball de síntesi d’alguns dels temes treballats. Quan em va tocar triar-lo, vaig buscar un tema que em toqués de ben aprop, i em vaig decidir pel de les dones i el seguiment de Jesús en el segle I.
He descobert una realitat femenina necesitada d’una paraula d’acollida, d’un gest d’inclusió. Unes dones limitades (amb algunes excepcions) al cercle domèstic van acollir amb joia la bona notícia de l’evangeli que les feia protagonistes de la seva pròpia vida, les feia mares de les noves esglésies domèstiques, i d’una altra manera, eren capaces d’engendrar vida en mig d’una societat formal i rigorosa com la jueva de fa 2.000 anys. El missatge de Jesús es va convertir per a elles en bona notícia de manera molt concreta. I com a dones que eren, no es podien guardar per a elles el millor. Anunciar l’evangeli es va convertir en urgència i necessitat, i es van afanyar a compartir amb altres el que les havia curat, reintegrat, salvat.
Teresa

dimecres, 7 de març de 2007

FALLES

A València, des del dia 1 de Març, l'ambient es va engrescant: comencen les "mascletàs", els petards, surten als carrers els casals fallers, les parades de xocolota i bunyols... Un enrenou considerable que acaba amb la "cremà", nit de Sant Josep feta catarsi.
No sempre em resulta fàcil entendre aquestes tradicions. Em costa pensar que tant esforç, diners i energies desapareixin com si res. Però davant d'aquesta extranya sensació hi surt guanyant la il.lusió i la creativitat, la sàtira dels "ninots" i el sentit popular d'una festa que ens recorda la futilitat de la nostra pròpia vida.
Per més poderosos o enginyosos que ens creguem, la vida esdevé cendra, no res. El sentit de tot plegat és saber en què posem la il.lusió i l'esperança, i sobretot, què en fem de la vida mentre la tenim entre les mans.
Teresa

dimarts, 6 de març de 2007

PER QUÈ?

Avui estic plena d´interrogants perquè m´he trobat amb "les mans a la massa". Aquestes qüestions són esperançadores, buscadores i amb "set" d´una vida més coherent i més entregada... sempre més...
- Per què em moc entre dos pols oposats? Per què quan ja he fet alguna passa reduint la distància entre ells, en busca dels "grisos", arriba un dia que torno una mica enrera? (sort que queda quelcom ja caminat... i que la segona vegada potser és més lleuger per ser més "conegut"...)

- Per què dic sí a certs "caramels" que se´m faciliten? Tothom pot accedir-hi a ells? Haig de tirar-los endavant? (cada cosa té el seu moment... i algunes mai l´haurien de tenir en una opció fundamental per Jesús... no es pot servir a dos senyors, binaris...).

- Per què en determinats moments no controlo la il.lusió i la disponibilitat davant certs "projectes" oblidant la meva "obligació" principal del moment a la que he estat "enviada"? Per què no penso més enllà, les conseqüències? Per què no miro aquests "projectes" amb els ulls d´una persona com el Joan (amic que viu al carrer) i escolto què em diu al respecte? (assaborir les coses amb dificultats incloses, no fugir-ne, no anar a mitges, què em dius, Jesús?, ...)

- Per què sento una crida forta a voler discernir la meva vida quotidiana, cada moment, cada instant... , fer de la meva vida un discerniment, i ho deixo de fer portant-me per la comoditat, per les "possibilitats" que la vida m´ofereix, portada per la "roda"...?
Què és el que vull que mogui més la meva vida, segons l´elecció lliure i personal feta?
Les actituts, sentiments, valors, principis,... el cor de Jesús de Natzaret vull que siguin el meu referent! Confio i espero que amb Ell avançaré en aquest camí que tinc al davant, aixecant-me agafada de la mà de qui sé ens estima, i ho va fer fins a l´extrem!!!, quina passada!!!
Eugènia

dilluns, 5 de març de 2007

A CONTRACORRENT

Aquest passat cap de setmana hem tingut una convivència de Confirmació. Hi anava amb els vint joves que el proper 24 de Març de confirmaran. Haviem de fer una mica de síntesi dels dos anys de preparació i organitzar les qüestions pràctiques, que en són un munt.
M'impressiona la seva honradesa. Se senten tocats per Jesús, alguns d'ells sense saber ni com. Els amics no els entenen, i la família se'ls mira sense preguntar. Fan un camí amb molts pocs referents. Algún company, algún professor. I la figura de Jesús: l'Amic, el Mestre, aquell de qui observen un estil de vida diferent, lliure, coherent, sense convencionalismes.
Són valents. Cal ser molt valent per plantejar-se un estil de vida a contracorrent i no avergonyir-se'n. Saben que deixar l'escola, el canvi de contextos, l'ambient de la universitat, ... no els serà propici per continuar el seu camí de fe. Caldrà confiar de nou en l'Amic i el Mestre, que sap el que necessitem abans que li demanem... Que Déu hi faci més que nosaltres!
Teresa

diumenge, 4 de març de 2007

FEM UN MES

Fa un mes que vam crear CAFEZOOMBLOC!
Aquest primer temps el valorem positivament perquè ha estat un període:
- En que hem començat a donar-nos a conèixer.
- Hem trobat nous company@s de camí que ens heu estat aportant i seguint la pista.
- De “sembrar” i saber "esperar"...
- D´ajuda e idees compartides amb la resta de blocaires.
- On s´ha fet present el recolzament de moltes persones ...
Un temps de gràcia!
Moltes gràcies a tot@s!
Eugènia

dissabte, 3 de març de 2007

COMUNITAT: ESCOLA D´AMOR

Visc a una comunitat internacional formada per una asiàtica coreana, quatre americanes, de les quals una és xileno-boliviana, una és colombiana i les altres dues són peruanes. Les europees som sis, una italiana, una francesa, una hongaresa, i dins de l'estat espanyol, una castellana de Salamanca, una canària i una servidora, catalana. Les edats van des dels 32 fins els 60. Dins de les peculiaritats, tenim una artista que s'expressa -quasi sempre!- pintant aquarel.les, una vegetariana, una esportista fan del jogging, dues matemàtiques, una que prega fent ioga i una fanàtica de la música clàssica -jo-. Cal afegir a la diversitat de temperaments, que totes som dones, que estem a Roma i que passem moltes hores juntes, i tot plegat dóna com a resultat que el clima de la casa passi dels estats més nostàlgics als mes esbojarrats que us podeu imaginar, passant per estones de gran silenci i debats de molta intensitat...
Aquests dies he reflexionat sobre aquest "caldo de cultiu" i sobre el sentit de la comunitat en una opció de vida religiosa, i la resposta que em surt és que la comunitat és una gran escola d'amor. A la comunitat aprenem a conviure, a organitzar-nos les feines, a compartir la fe i la vida, els somnis, les preocupacions. Però sense dubte, el gran aprenentatge és el del perdó, perquè el frec a frec del cada dia provoca inevitables ruptures i ferides, amb les que cal aprendre a crèixer per a que cicatritzin bé. Per això entenc que la vida comunitària és molt més que viure juntes! té la gràcia de que juntes creixem molt més en l'aprenentatge del que vol dir estimar de debò. Potser per això Jesús a l'evangeli (Mt5, 20-26) ens avisa sobre el sentit profund del manament del "no matar", i ens porta a cuidar de no irritar-nos amb el germà, de no insultar, de no maleir... i ens convida a que abans de presentar-nos davant Déu anem a refer les relacions amb els germans.
La quaresma és un temps interessant, no?
MªÀngels

divendres, 2 de març de 2007

CEGUESA

A l´informe Visión de Negocio fet per Intermón Oxfam i la Fundació Visió Mundi donen les següents dades.

SITUACIÓ:
- El 90% dels cecs viuen a països pobres.
- Hi ha uns 37 milions de persones completament cegues.
- A moltes regions hi ha una vinculació directe entre els nivells de ceguera i l´esperança de vida.
- La ceguera és evitable a 3 de cada 4 casos amb un petit esforç.
SOL.LUCIONS POSSIBLES:
- OMS: Invertir la tendència mundial donant prioritat a millorar els serveis d´atenció oftalmològica --> en lloc dels més de 75 milions de cecs previstos al 2020, hi hauria menys de 25 milions.
- INFORME VN: Reduir aquest cost garantitzant l´accès a medicaments genèrics.
PER PREGAR:
El troç de l´evangeli (Mc 10, 46-51) en el que el cec Bartimeu demana a Jhs veure ("Rabuni, fes que hi vegi") és el centre del nostre projecte comunitari d´enguany. En ell, vèiem 4 direccions a la pregunta:
1. Deixem que Jhs ens pregunti: "Què vols que faci per tu?"
2. Li preguntem nosaltres a Ell: "Què vols que faci per Tu?"
3. Preguntem al "cec": "Què vols que faci per tu?"
4. Deixem que el "cec" ens pregunti: "Què vols que faci per tu?"
Mi 6, 8: El Senyor respon: «Ja t'han ensenyat, home, què és bo, què espera de tu el Senyor: practica la justícia, estima la bondat, comporta't humilment amb el teu Déu.»
Si ens féssim més sovint aquestes qüestions i vivíssim el que se´ns demana: "que tants sols practiquem la justícia i caminem humilment amb el nostre Déu", segurament, el sofriment humà (a tots nivells) causat per la nostra "ceguesa" seria inferior. Deixem que ens parlin els "cecs"? Tenim por als compromisos i responsabilitats que demanin un esforç concret?, retirem la mirada a aquells que demanen humanitat?, pors a perdre comoditats?, donar només del que em sobra?, el meu "jo" per sobre de qualsevol altre persona al preu que sigui?
Eugènia

dijous, 1 de març de 2007

PERQUÈ BUSQUEU ENTRE ELS MORTS EL QUI ÉS VIU?

Diuen que han trobat la tomba de Jesús. I la de Maria, i Maria Magdalena... Que Jesús va tenir un fill i que no va ressucitar. Aquest cap de setmana emetran el documental que ho explica tot. Segur que serà el "top ten" de les preguntes a classe de religió... ja m'ho temo.

Arran d'aquesta notícia em ve la frase de l'Evangeli: Perquè busqueu entre els morts el qui és viu? Perquè ens entestem en buscar una restes improbables quan la nostra tasca és descobrir i fer presents els signes de vida en el nostre món? Es clar que cal ser rigorosos amb les nostres creences, però la fe no és una ciència exacta i a vegades alguns, interessadament, ho volen oblidar.
Teresa