dijous, 31 de maig de 2007

AIXÒ S'ACABA!!

Ja fa dies que visc amb la sensació que aquest curs està dat i beneït. A l'horitzó ja només hi tenim els exàmens, les recuperacions, les avaluacions... Falta encara un mes per començar les vacances, i em fa por que aquesta sensació em faci baixar la guàrdia.
Recordo que quan vaig ser a Roma per preparar-me per la professió perpètua, les tres companyes de la RD del Congo ja havien fet maletes una setmana abans: era la seva manera de dir que enyoraven la seva terra, el clima, el menjar, l'idioma... i ho entenc molt bé.
Però no és aquest el meu cas i voldria fugir del perill de viure aquest final de manera precipitada. Encara queden molts dubtes per aclarir, molts nervis per superar, molta paciència mútua per demostrar, molts (i bons) moments de convivència.
I amb aquest sentiment se m'en barreja un altre: aquest curs m'ha passat volant!! I contra això sí que no sé què fer-hi. ¿Deu ser que estic a punt de començar la segona meitat de la vida i les "tornades" sempre ens semblen més ràpides? No ho sé pas. Però estic contenta d'aquest any. Amb algunes coses a millorar, el balanç és molt positiu.
I contra possibles enyorances, el realisme del "sant tornem-hi" de setembre, o en expressió d'uns dibuixos de la meva infantesa: "No se vayan todavía, aún hay más".
Teresa

dimecres, 30 de maig de 2007

EL QUE SABEM DE JESÚS

M'estic llegint una interessant obra sobre Jesús, escrita per M. Quesnel. Feia temps que en tenia ganes per allò de intentar lligar el Jesús en el que creus amb el Jesús que va existir realment, és a dir, el Jesús històric amb el Crist de la fe. Perque necessito raonar la fe, explicar-me-la a mi mateixa per a poder creure realment. En això els adolescents em són una escola insubstituïble. Les seves preguntes, algunes certament malicioses, m'obliguen a formar-me, a llegir, a repensar i a reformular allò en el que crec. Com explicar-los la resurrecció? Els miracles? La Pentecosta? Si no m'ho puc explicar a mi mateixa, mai els ho podré transmetre a ells.
Avui he intentat explicar-los que les llengües de foc era només un recurs simbòlic de Lluc... i al cap d'un segons em preguntaven si no se'ls havien cremat els cabells... És cert que sempre n'hi ha algún que no escolta, però és igualment cert que cal saber expressar en el seu llenguatge tota aquesta riquesa simbòlica bíblica, i jo, pel que es veu, encara n'estic aprenent.
El llibre de Quezel ofereix pistes per a una aproximació a una explicació raonada i històrica del personatge de Jesús: on va nèixer, quan, el significat de ser gal.lileu, la seva predicació, el perquè de la seva mort... Un llenguatge planer, unes argumentacions a l'abast de tothom, un nombre de pàgines escaient, converteixen aquest llibre en un bon company de camí d'aquesta fe que, si es vol fer un lloc en el pensament actual, necessita madurar a la llum de la raó.
Teresa

dimarts, 29 de maig de 2007

PROFESSIÓ PERPÈTUA RSCJ

Aquest diumenge passat han fet la professió perpètua a Roma unes quantes religioses del Sagrat Cor de tot el món (entre elles la MªÀngels que coneixeu perquè ha escrit en aquest bloc algunes vegades). És un pas definitiu, els vots perpetus, compromís per sempre.

Vaig tenir la sort de poder ser allà. Una experiència increible la de sentir de prop i veure les expressions i emocions que fèien quan, lliurement, una a una, anàven dient davant la superiora general que volien seguir Jesús i formar part de la societat del sagrat cor i, que per això es comprometien als vots de pobresa, obediència i castedat, com a mitjà i desig de ser més lliures en aquest seguiment. Impressionant!. Van ser maques les emocions externes (llàgrimes, silencis...) de les que professàven per ser un moment intensíssim.

Llavors, la superiora general els hi responia que la societat del Sagrat Cor les acollia felices i amb joia, desitjant caminar totes juntes per descobrint i manifestant l´amor de Déu que trobem al cor de Jesús, a les seves actituds, maneres de fer, de sentir, etc.

Després de la cerimònia, on hi havia un cor de nens de Napòls, guitarra, organista, famílies i amics de les professes, les provincials, les conselleres generals i rscj. Vam fer un pica a pica com a dinar. Era maco veure tanta diversitat de llengües diferents,... i com tothom s´entenia amb bona voluntat.

També, va ser una oportunitat per conèixer més aquesta família del Sagrat Cor a nivell internacional, present a tot el món, adaptada a cada cultura però amb un fons comú ben present, el descobrir i manifestar l´amor de Déu, profunditzar en el Jesús de Natzaret a partir del sentir i fer del seu cor.

Eugènia

dilluns, 28 de maig de 2007

POLÒNIA

Avui, dia de mil comentaris, reflexions, anàlisis polítiques pròpies de la jornada post electoral, em ve de gust expressar la meva gratitud i fer el meu petit homenatge a un programa de temàtica política, gens seriòs ni avorrit, que crec que trenca motlles i diu molt a favor de la creativitat dels mitjans catalans: Polònia.
Cada dijous, els mateixos polítics que han envaït casa nostra durant les darreres setmanes tenen un espai on desfogar tics i manies, on mostrar-se exageradament com són, sense embuts.
Que el president Montilla parla un català extraordinàriament deficitari... algú ho dubta? I si és així, perquè amagar-ho? Polònia descriu de manera satírica i exagerada la nostra realitat, però no s'inventa res.
La mateixa productora va intentar un programa similar d'àmbit espanyol, a Antena 3, i va fracassar. Potser és que els polacos seguim sent diferents...
No sé quin és el secret de l'èxit, però sí reconec el mèrit del Toni Soler, el Sergi Mas, el Bruno Oro... i tants altres que cada setmana ens regalen una mirada al país i els seus polítics tal com són.
Teresa

dissabte, 26 de maig de 2007

AMB el COR

Dijous, després d´una entranyable conversa desde el cor, vaig tornar caminant a casa. Tot passejant anava pensant que és curiós com m´ajuda escoltar i veure la manera que certes persones, amb les que ens estimem molt, em resalten aspectes que algunes vegades abans ja he pensat o pregat i, d´altres, no havia tingut en compte. Veure com subratllen punts als quals potser jo no els hi he donat la importància que l´altre li dona, o els he vist amb uns altres ulls, o he deixat que s´esvaissin amb el temps sense més... És d´agrair comptar amb gent propera que no es cansa de remarcar el que és el fonamental. Com si s´anessin encenent llumetes pel camí.

A més, és fantàstic veure com certes preguntes, interpel.lacions, comentaris, fan a vegades que ens trobem responent i confirmant l´opció fonamental escollida. Això ho dic, perquè em va passar, també l´altre dia. Vaig sentir que la resposta que donava a una pregunta era com una "renovació" de sentiments, creences i decisions, com quan renovem les promeses del bateig, o diem el credo... on el seguiment de Jesús és el que hi ha al fons.

Agrair doncs, aquestes relacions de respecte, amor i profunditat on es prioritza l´opció fonamental per Jesús.
Eugènia

divendres, 25 de maig de 2007

FESTA a la FAMÍLIA RSCJ

Avui, 25 de maig, és festa grossa a la família de la Societat del Sagrat Cor. Celebrem l´aniversari de la canonització de la fundadora, Santa Magdalena Sofia Barat.

Les de Barcelona ens reunirem al voltant de l´altar fent Eucaristia i, després, compartirem un berenar sopar "pica-pica".


A continuació, transcric alguns paràgrafs que ens apropen a la Sofia:

"(...) No puedo expresar la dicha de encontrarnos. Nuestro mayor consuelo era la fuerza de nuestra unión basada sólo en Dios. Hablábamos juntas frente al fuego de la cocina" (Sta.M.Sofia Barat).

"Si em fós donat tornar a viure, no seria sino per obeir a l´Esperit Sant i per no obrar sino per Ell" (Sta.M.Sofia Barat) .

"Pasa con el Señor todo el tiempo que puedas sustraer de las ocupaciones; acostúmbrate después a vaciar tus potencias de la ocupación y del recuerdo de las cosas y de las personas que suceden: en cuanto hayamos concluido un asunto, recibido una visita, dejemos el resultado a nuestro Señor y no nos gocemos en recordarlo, tal vez saborear lo que nos haya interesado, el éxito que hemos tenido, las alabanzas... ¿quién sabe?... ¡el amor propio es tan sutil!. Dejemos todo eso y volvamos enseguida al pensamiento de nuestro Señor como el pez que se ha sacado del agua y, cuando la vuelve a ver se precipita en ella... (M du Rousier, 1842).

"En las diferentes fases de su vida, Sofía había dado muchos pasos en solitario. Había encontrado la valentía para salir de las tinieblas de la timidez hasta convertirse en Superiora. Su extraordinaria capacidad para tratar con la gente inspiró a sus compañeras. Experimentó las alegrías y las penas de la amistad y pagó el precio de la efusión desmedida. Tuvo que someterse al rechazo y al ridículo de alguna de sus compañeras más queridas y de algunos sectores de la Iglesia y de la sociedad en general. Y, sin embargo, encontró libertad interior y fuerza personal... En cada etapa del viaje tuvo sus penas y sus alegrías, porque con esa grandeza de corazón y esa valentía supo responder a la vida... Encontró una fuente de vitalidad en su fe en Dios y en la oración, donde recobraba su aliento (P. Kilroy).

"Els temps canvien i nosaltres hem de canviar amb ells" (Sta.M.Sofia Barat).


Eugènia

dijous, 24 de maig de 2007

SÓC EL QUE MENJO?

Dimarts vam tenir la darrera sessió de l'Escola de pares i mares d'ESO i Batxillerat. La convoquem tres cops durant l'any per tractar temes que siguin interessants i puguin ser útils a les famílies a l'hora d'educar els fills en aquestes edats certament complicades. En aquesta ocasió el tema era l'alimentació dels fills. La ponent va començar mostrant un panorama ampli sobre nutrició, va seguir amb uns consells sobre alimentació a l'adolescència i va acabar amb una descripció del que s'anomenen transtorns alimentaris (anorèxia, bulímia...). La clau? Una alimentació variada i una educació en aquest sentit des de ben petits... com en tot. I un interrogant... ¿Perquè associem festa i celebració a menjars inadequats (refrescos ensucrats, hamburgueses hipercalòriques...)? Amb això els estem introduïnt en una dinàmica difícilment redreçable...
Ens trobem dividits entre un món on milions de persones passen fam i on tants d' altres moren per l'obsessió de no menjar. Es una situació de bojos, realment...
Jo, que sóc de les que han de vigilar amb el pes, cuidant el que menjo no només aconsegueixo un estil de vida més sa, sinó també (i sobretot) un estil de vida en que jo decideixo què vull i què necessito menjar en cada moment, en que fujo de necessitats creades per altres, en que experimento la meva pròpia llibertat i responsabilitat, també a taula.
Teresa

dimecres, 23 de maig de 2007

PEQUEÑA MISS SUNSHINE

Algun avantatge ha de tenir fer viatges en tren amb una certa freqüència. I és que et permet, en algunes ocasions molt afortunades, recuperar bones pel.lícules no vistes en el seu moment al cinema. Aquest va ser el cas de dijous passat. Sempre estic atenta a l'anunci de la pel.lícula que acompanya la salutació d'inici de trajecte: "Pequeña Miss Sunshine" ("Little Miss Sunshine"), van dir en aquesta ocasió. Recordava un trailer poc atractiu, que em feia pensar en una altra comèdia americana, barroera i insubstancial.
Però, per sort, estava ben equivocada... "Pequeña Miss Sunshine" és una sorprenent història d'una família d'inadaptats (un pare fracassat, una fill erigit en semiautista, un avi aficionat a les drogues, un oncle amb tendències suïcides...) que de manera inesperada han de fer un llarg camí en fugoneta per acompanyar a la més petita a un concurs de bellesa infantil.
La família en sí, l'accidentat trajecte i el mateix concurs (autèntic apoteosi final) es converteixen en l'excusa d' una ferotge crítica al pensament nordamericà de l'èxit i el fracàs, de la bellesa, dels ideals fugissers... Tot fa que passis una bona estona, i que et facis teu el drama que s'amaga darrera cada un dels personatges. I que, si ho vols, assumeixis la seva invitació a riure-te'n una mica de la pròpia vida i de la realitat que l' envolta.
No en va, aquesta pel.licula va guanyar un César, dos Oscar, i va ser premiada als festivals de Sundance i de Sant Sebastià.
Teresa

dimarts, 22 de maig de 2007

AIGUA VIVA

Divendres al vespre ens vam reunir a la comunitat del raval rscj joves, laiques, rscj de la comunitat i la que escriu. Després d´una estona de presentacions, comentar, ensenyar el pis a les que no el coneixien.... vam passar a compartir la pregària.
Una pregària preparada amb detall per dues de les rscj joves. Centrada en el troç de l´evangeli de la samaritana a la que Jesús li demana aigua i Ell li parla de l´Aigua que dona vida, que sacia per sempre i que és aigua viva. El pou pot representar la nostra vida quotidiana, amb un Jesús que se´ns acosta i fa proper, on ens ofereix aigua viva, ajudant-nos a parar i veure les coses amb la seva mirada i veure el seu pas a la nostra vida.

Van portar com a símbol un mocador que els hi havien regalat d´ Uganda, blau, que fèia de pou i, una gerra també de l´Àfrica, per treure l´aigua del pou ... Així, també, teníem ben presents a la resta del món, especialment als més pobres.

Va ser maco el que es va compartir, moments personals que s´estan vivint, l´agraïment al Pare, a les altres, l´aprofundiment en aquest fragment,...

A continuació, vam compartir la taula, el sopar fet per una rscj de la comunitat (que diumenge va marxar al Senegal per un mes). Va ser un continuar l´anar a fons que s´havia començat abans i durant la pregària. Un compartir la vida des de l´ho més profund de cada una obtenint de les altres gran respecte, escolta, diàleg i empatia.

Va ser una trobada comunitària entranyable, plena de confiança i obertura. És magnífic i d´agrair el grau de confiança que es va crear, el nivell de profunditat amb el que es va parlar, l´escolta que hi hagué, l´acompanyament, l´aire de família que es respirà ...

Eugènia

dilluns, 21 de maig de 2007

IF IT'S NOT FUN, WHY DO IT?

Ahir vaig veure aquest logo publicitari... i em va sobtar. Si no és divertit, perquè fer-ho? Vaig aterrar de cop en un món que no és el meu i que no m'agrada, i no per un moralisme estricte, sinó perquè crec que no ajuda a construir la persona, a formar-la, a assolir una visió real de la vida i del món. Si només hem de fer allò que ens resulta divertit, i fins i tot diria, agradable...
Què fem cada dilluns quan sona el despertador?
Què fan els pares de família quan la criatura plora de nit?
Què ens sostè quan sentim la fragilitat o la
mort d'aprop?
Què cal fer quan els estudis, la feina, les diverses obligacions... em demanen un esforç extra?
Què ens proposem quan veiem la realitat de la fam al món, de la injustícia, de la pobresa?

Algú pot dir : si no és divertit, no val la pena cap esforç, cap renúncia, cap plantejament.... i seguirà vivint, però mai sabrà de debò què és...
L'intent de ser bons professionals, de ser competents, de realitzar-nos en allò que fem.
L'estimació de debò, gratuïta, desinteressada.
Saber assumir que la vida és un do.
Conèixer el premi de la superació personal, la constància i l'esforç.
Sentir-se part d'una realitat molt més àmplia i comprometre's amb ella.

Teresa

divendres, 18 de maig de 2007

SEGUINT les PETJADES de SOFIA

Aquest estiu hi ha la possibilitat de viure uns dies -23 al 31 juliol- de "vacances alternatives". Aquestes seran seguint les petjades de Sofia, fundadora de la societat del Sagrat Cor, al poble on va néixer, Joigny, dins la Borgonya francesa.

Tal i com diuen la Sophie i la M.Àngels, les rscj dinamitzadores d´aquest temps, volen ser uns dies de:

- Compartir en un ambient familiar

- Descobrir la família del Sagrat Cor

- Col.laborar en algunes feines: pintura, jardí, mermelades

- Passejar per la borgonya francesa

- Conviure amb joves d´Espanya i França

- Compartir i celebrar la fe

Si voleu inscriure-us o més informació podeu contactar amb:
M.Àngels Melgosa (mangels113@hotmail.com): 680650196
Sophie Maille (sophie.maille@rscj.com): (0033)146779287
Eugènia

dimecres, 16 de maig de 2007

LA INTUÏCIÓ DE LUTER

Aquests dies estem veient a classe la pel.lícula LUTER. Sense ser una gran pel.lícula, em resulta molt interessant per la seva aproximació a aquest personatge que va denunciar la corrupció i les males pràctiques d'una l'Església que al segla XVI anava a la deriva. La compravenda d'indulgències, l'ànsia de poder, la inducció interessada de temor en els fidels... eren els signes externs del que es deien continuadors de l'obra i el missatge de Jesús. Luter, bon catòlic, reacciona contra tanta mentida, i proposa tornar a les arrels del cristianisme, a la mateixa figura de Jesús tal i com s'expressa a l'Escriptura. D'aquí a penjar les 95 tesis a la porta del castell de Wittenberg, les tensions amb l'Església de Roma, l'excomunió i l'escisió amb els seus seguidors, només hi ha un pas...
Crec que Luter va tenir una bona inuïció, però que el va portar massa lluny. Em pregunto si no hagués estat possible una altra sortida. Cal tenir en compte que només va ser un conflicte religiós. Els prínceps alemanys es volien distanciar de l'Emperador Carles, que els era un extrany. I van aprofitar l'ocasió.
Luter m'és referència d'una Església que cíclicament ha de tornar, una i altra vegada, al seu fonament, a la seva única raó de ser: al Déu de Jesús, compassiu i misericordiós amb tothom, acollidor dels més pobres, atent a les necessitats de cada moment, humil i generós.
Em miro la meva Església, em repasso l'Evangeli, i no em queda clara la resposta: en quin moment del moviment pendular ens trobem ara mateix?
Teresa

dimarts, 15 de maig de 2007

TROBADA CANDIDATES a TORREBLANCA


Aquest cap de setmana passat hem tingut una trobada de candidates a Torreblanca (Sevilla). És un barri marginal, amb molta droga, raça gitana, brutícia pels carrers i situada als afores de la ciutat. Això sí, és maco veure com la gent és coneix pel carrer, la sensació de "poble" hi és.

Les religioses del Sagrat Cor desde fa molts anys tenen un col.legi i dues comunitats inserides en aquest barri. A més, col.laboren a la parròquia, a la pastoral de la salut i altres.

En quant a la trobada, cal dir que ha estat una bona oportunitat per aprofundir en el coneixement de les rscj, per situar el barri de Torreblanca, compartir amb les companyes candidates i les encarregades de la formació incial, conèixer la comunitat que ens ha rebut, a les germanes grans de la residència de Sevilla, a algunes rscj d´una altra comunitat de Sevilla amb les que vam passejar per Sevilla, etc.

Us presento a les altres dues candidates:

Una d´elles està visquent a la comunitat que hi ha a Fuerteventura (Illes Canàries). Col.labora a la Creu Roja amb els inmigrants que van arribant en els "cayucos" i "pasteres", en la seva acollida i, també, en la posterior formació per tal que poguin anar adquirint coneixements que els serveixin com pot ser l´informàtica bàsica. A més, està fent un treball d´investigació referent als immigrants i que acabarà ben aviat.

L´altra, que viu a la comunitat del rabal a Barcelona, sempre ha treballat com a educadora especial en una escola amb molta empenta social i humana. Com que la seva mare és gran, està molt atenta d´ella, fent-se present sovint, treient-la a donar voltes per tal que li toqui "l´aire", està atenta a que no es llagui i, el que és més important, l´acompanya i fa companyia.

Ha estat un bon cap de setmana!

Eugènia

dilluns, 14 de maig de 2007

4.UNA SANTA D´AHIR I D´AVUI. M.SOFIA BARAT

(Els altres capítols els podeu trobar a la part dreta de la pantalla del bloc. On diu "etiquetes" heu de clickar a "rscj")

Sofía llegó a Grenoble en 1804. Lugar que le fue fuente de luz y consolación durante y después de las crisis de Amiens. Donde se fundó Ste.Marie d´en Haut, siendo un gran paso para la vida apostólica de la Sociedad del Sagrado Corazón.

La persona de la que le había hablado el P. Varin, y por la cual valía la pena ir a Grenoble, era Filipina Duchesne. Filipina nació en Grenoble el 29 de abril de 1769. Fue educada por las salesas en Ste. Marie d´en Haut e hizo el noviciado. Estuvo haciendo una gran labor de caridad espiritual y corporal (presos, hospitales, moribundos, etc.). Después de la época del Terror, muchas de sus hermanas de congregación habían muerto, otras no tenían fuerzas para seguir, quedando un grupo reducido. Se agregaron a la Sociedad del Sagrado Corazón, creciendo una gran y profunda amistad entre Filipina y Sofía. Sofía era serena, de dar pasos firmes, luz, mientras que Filipina era más de prisa, fuego, quemaba con ardores. En esta última, se iba manifestando la vocación misionera en diversas ocasiones a la que Sofía respondía recomendando serenidad y calma.

Al final de la crisis de St.Estève y del II Capítulo General, Filipina fue a París donde fue elegida Secretaria General del Instituto (aunque por su corazón seguía saliendo la vocación misionera).

En 1817, el obispo de Nueva Orleans, Mons. Dubourg, fue a ver a Sofía pidiendo colaboración. Al cabo de un año fueron a América 5 de ellas: Filipina Duchesne, Octavia Berthold, Eugenia Audé, Catalina Lamane, Margarita Manteau. Llegaron después de unos 3 meses de navegación, el 29 de mayo de 1818, día del Sagrado Corazón. Se establecieron en S. Carlos (selva y desierto a la vez). La América que se encuentran es la recién independencia de Estados Unidos, con población heterogénea, con blancos explotadores de negros, indígenes incultos. Ellas se instalaron con una gran pobreza y aguantaron muchas adversidades.

Sofía y Filipina mantuvieron una larga y constante correspondencia, durante los 34 años que la segunda estuvo en américa, hasta fallecer el 18 de noviembre de 1852, dejando más de 300 religiosas del Sagrado Corazón en América.

Dos frases de Filipina que dan a conocer más su manera de ser y sentir:

- "Jamás he tenido triunfos personales, pero Dios me ha dado la gracia de gozar en los éxitos de los otros".

- "Si mi carne pudiese convertirse en dinero, la regalaría con gusto para sostener las misiones".

Posteriormente, dejaron Ste. Marie d´en Haut y se abrió el colegio y comunidad de Boisfleury.

Eugènia

diumenge, 13 de maig de 2007

EL QUE NO S'EXPRESSA, NO ES VIU

Darrerament per vàries bandes he escoltat la mateixa frase: una experiència que no s'expressa, no s'ha viscut. I m'ha fet pensar en tantes vegades que visc de manera compulsiva, quasi sense assaborir allò viscut. I tantes experiències profitoses que s'han perdut en la memòria per no saber posar-hi nom. I m'ha fet pensar en aquest mateix bloc... No serà el bloc un espai privilegiat per anomenar, per posar paraules concretes, per fixar en el cor el que vivim de manera atabalada? No serà el bloc un intent actual d'aquella estona en la que ens asseiem davant el diari personal i repassàvem la pròpia vida? I ja en clau de fe, no serà un bon company de la pregària comunitària o personal del vespre?
Repassar, recollir, revisar, repensar... perquè tanta feina quan anem tan justos de temps? En el meu cas ho tinc clar: per saber què vull, per aprendre a triar, per no deixar-me arrossegar.
I als que ens agrada escriure, sembla que la vida se'ns escapa si no hi posem les paraules addients. I sabem trobar l'estona necessària. I amb el temps, superem les vergonyes i ens animem a fer-ho en públic. I aleshores, com en quasi bé tot, descobrim que no estem sols ni som els únics.
Repassar, recollir, revisar, repensar... per ser lliure, en definitiva.
Teresa

divendres, 11 de maig de 2007

NOVETATS a la COMUNITAT

Avui, com cada dijous, ens hem reunit per dinar i fer la reunió setmanal de la comunitat de roquetes. Ha estat un dia especial per dos aspectes:

- Ha vingut la Montse, jove rscj barcelonina, que fa un any va fer la professió perpètua (el que el dia 27 d´aquest mes farà la M.Àngels, Teje, Sophie, Pepi,... a Roma). Llavors va ser quan demanà a la Superiora General ser enviada on hi fés falta del tercer món. Porta un any a una comunitat de l´Argentina, i col.labora amb els nens del carrer i amb pressoners. Se la veu molt contenta! Quan porti dos anys farà una avaluació i decidirà si es queda i passa a ser de la província d´argentina per sempre o bé torna a la d´aquí. Ha sigut una sort tenir-la entre nosaltres i que ens apropès la realitat argentina, la seva experiència, els seus punts de vista a les nostres realitats, etc.

- Ha arribat la Maria, jove rscj valenciana, que fa un any va fer els primers vots. Després d´estudiar psicologia, va presentar-se al PIR (per fer de psicòloga clínica). Fa poc va anar a escollir plaça agafant un hospital aprop de Barcelona. Ja forma part de la comunitat de roquetes! Benvinguda! Va arribar ahir a la tarda, està més o menys instal.lada (encara ha de desfer algunes capses...) i avui ha estat la primera reunió comunitària amb ella. Més vida a la comunitat!

Eugènia

dijous, 10 de maig de 2007

LA BARCA DELS DESITJOS

Estem en etapa prelectoral, i es nota. Tothom aprofita per a fer el seu agost. Els polítics, per descomptat: és la seva professió. I els ciutadans no es queden enrera: és el moment de fer-se sentir.
Aquests dies es passeja per València la barca dels desitjos, una barca de vela llatina que recull els desitjos dels barris en aquesta etapa prelectoral. El diumenge va començar el recorregut a Natzaret, on jo visc. Xiquets i grans hi van poder deixar els seus missatges amb idees per millorar el barri.
En uns dies que la paraula barco s'associa a milions d'euros i a Copa Amèrica, aquesta senzilla iniciativa vol acostar-se a la realitat de la gent, que només seguim la Copa per la televisió i que, tenint el port tan a la vora, quasi ni en veiem els beneficis.
I si es tracta de demanar algún desig... em faig meu el lema d'aquesta Campanya: un altre model de ciutat (i de país, i de món) és possible! !
Teresa

dimecres, 9 de maig de 2007

FRAGILITATS VÀRIES

Aquests dies em toca "anar de metges". Hi ha qui va de copes, altres de compres... i n'hi ha que, en certs moments de la nostra vida, ens toca "anar de metges", ja se sap: revisions, proves... per descartar certes patologies i gaudir d'una vida el més normal possible. L'altre dia em vaig estar esperant una hora sencera al Centre de Salut del barri. Va ser un autèntic laboratori sociològic: immigrants recentment arribats, avis amb mil xacres, gent com jo poc acostumada a aquestes litúrgies... I no em queixo de l'espera. Encara podem donar gràcies del nostre sistema de públic de sanitat. Molt pitjor ho tenen a tants altres països. Em deien que a l'Àfrica t'has de portar tu mateixa els medicaments i tot el que necessitis pels tractaments (cànules, xeringues...).
Trobar-me en aquest món em fa prendre consciència de la pròpia limitació i em fa rebutjar la falsa idea de l'omnipotència humana. No som eterns ni ens venen la salut enlloc. Som, entre moltes altres coses, fragilitat. I cal estar preparats per quan ens toqui descobrir-ho.
Teresa

dimarts, 8 de maig de 2007

LIGERO DE EQUIPAJE

Us recomano el llibre Ligero de Equipaje. Tony de Mello un profeta para nuestro tiempo. escrit per Carlos G. Vallés. És un llibre que no et deixa indiferent convidant a viure amb una pobresa com a filosofia molt gran, a viure la vida a fons i amb intensitat, cada moment, cada instantat, a acceptar la realitat del nostre ser i dels altres, etc. Això sí, cal llegir-lo amb tranquil.litat perquè hi ha molts temes. Us transcric algunes frases que fan reflexionar:
- “Su memoria exacta, su cálida espontaneidad y, sobre todo, su capacidad básica de vivir el presente como si nada hubiera existido antes ni hubiera de existir después, daban a sus contactos con cualquier persona una intimidad y un ardor que calaban a fondo y dejaban huella permanente en grata memoria.”

- “Generoso sin límites en darle tiempo a cualquiera que lo necesitara.”

-“¿Estás dispuesto a vivir con tu problema?. Asunto concluido. Si no puedes cambiarlo, acéptalo. Y la aceptación misma es la que preparará el camino al cambio, si es que ha de producirse.”

- “En la única ocasión de su vida que aceptó ser tartamudo, dejó de serlo. La naturaleza humana se resiste con toda su alma cuando alguien intenta cambiarla directamente, mientras que cambia por sí misma cuando la dejan en paz o la empujan en dirección contraria. Los burros hacen exactamente lo mismo.”

- “Deja a tu hermano en paz, no sólo en tus acciones, sino aun en tus pensamientos, y acéptalo y ámalo tal como es. El deseo de cambiar a otros, tanto como el deseo de cambiarse a sí mismo, viene fundamentalmente de la intolerancia, y por eso viene torcido de raíz.”

- "Cada vez que te quejas de alguien estás diciendo que tú eres mejor que él".

- "El gran secreto de Tony era que no sólo nos enseñaba a orar, sino a disfrutar en la oración".

- "¿De qué sirve poder preparar de antemano los menús de la semana que viene, si luego no puedo disfrutar de la comida cuando llega? Si estoy tan ocupado en pensar qué voy a comer la semana que viene que no puedo disfrutar del todo con lo que estoy comiendo ahora, tendré el mismo problema cuando las comidas de la semana que viene se conviertan en ahora".

- El apego a la vida estropea la vida.

Eugènia

dilluns, 7 de maig de 2007

COMUNITAT CRISTIANA EDUCADORA

El passat dissabte vam tenir un recés/convivència de professors de l'escola. Ja fa dos anys que volem anar donant forma a aquesta petita "comunitat cristiana educadora", grup de professors i personal del Centre que tenim necessitat de compartir la fe. Passem junts moltes hores, compartim preocupacions, maldecaps i moltes il.lusions de la feina en el dia a dia. A casa, la família s'emporta tot el temps lliure... i entre mig de tot això, enyorem un espai diferent, nostre, personal, on comunicar el que ens marca com a persones i el que de fons empeny la línia de l'escola.
Ha estat el segon recés. Ens hi anem sentint còmodes. Per a alguns és un espai ben nou. No tenen una comunitat o una parròquia que els aculli. No tenen un altre lloc de pregària comuna, d'expressió de la pròpia fe. I al principi costa.
A més a més del despertar religiós, de la pastoral sagramental, la dels joves, la universitària, dels dubtes i els assajos diversos... i per si no en teníem prou, tenim un altre repte per afrontar: la comunitat cristiana educadora.
Teresa

dissabte, 5 de maig de 2007

POBRESA

MÓN
Sabíeu que actualment hi ha aproximadament el 50% dels treballadors del món que no guanyen l´ho suficient per passar de l´umbral de la pobresa de 2$ al dia per persona?(Banc Mundial)

EUROPA
Sabíeu que al 2005 un 16% dels europeus (més de 72 milions) patia risc de pobresa després de les transferències socials?(Eurostat)

ESPANYA
Sabíeu que al 2005 un 20% dels espanyols patia risc de pobresa després de les transferències socials? (INE)

CATALUNYA
Sabíeu que al 2004 un 12,5% dels catalans patia risc de pobresa després de les transferències socials? (Idescat)

I, sabíeu que hi ha països estancats o que han variat molt poc el seu percentatge de pobresa desde fa més de 20 anys!! (Àfrica Subsahariana, Llatinoamèrica, Carib) (Banc Mundial)

Eugènia

divendres, 4 de maig de 2007

TEMPS - OPCIÓ

És sovint que escoltem frases com:

- "Haig de deixar de fer "x" perquè no tinc temps"
- "Et deixo perquè tinc pressa"
- "Vaig estressada!, corrent tot el dia"
- "Ui!, que no arribo ...!"
- "M´estàn esperant per..."
- "Els dies haurien de tenir més hores"
- "No sé d´on treuré les forces perquè ja no puc més..."

És real la nostra pressa o la creem?, és necessària?, per què i quan li donem cabuda?, ens ajuda a sentir-nos bé o és encara pitjor? Puc "descarregar-compartir" la "càrrega" amb algú altre (la parella, la comunitat, la família, amics) i fer-la més lleugera? Em possen els altres el ritme o sóc jo mateixa que no vull tenir temps per mi sola? Què perdem algun tren? potser sí... però, què no vindrà un altre després?

Crec que les presses, el "no tenir temps",... no ens ajuden gens a assaborir l´ho bo que hi ha a la vida. Ens porta a no veure ni d´aprop ni de lluny, sempre ens fa ser en un altre lloc i no en el que hi som i amb qui estem, aquesta sensació de "no temps" no ens deixa disfrutar i ser feliços amb tot el que som i tenim al voltant.

És la nostra opció no tenir temps? Ho hem escollit conscientment o ens hem deixat portar per la corrent? Com volem viure? Deixem que la vida decideixi per nosaltres o tenim res a dir? Volem viure sense parar o donar-li un sentit? Com puc evitar la "pressa" en el que queda de dia?

Eugènia

dijous, 3 de maig de 2007

CAMI DE SANTIAGO

Fa uns dies els presentava als nois i noies de Confirmació de 1er any la proposta del Camí de Santiago. Es una activitat organitzada per les Religioses del Sagrat Cor i consisteix en fer el camí en dues etapes: de León a O'Cebreiro (10 dies) i de O'Cebreiro a Santiago (10 dies més).
El primer que els sorprèn és que no hi arribin ja el primer any. I els comprenc, perquè vivim en el món de la immediatesa, on tot ho volem llest ara mateix. Per això els dic que és important saber esperar... i que de fet, allò important en la vida acostuma a requerir un temps: descobrir la pròpia vocació, els estudis, madurar humanament... També els costa, d'entrada, l'esforç físic que suposa fer el Camí, haver de matinar... perquè el seu món, que és també el nostre, té massa comoditats i les vacances semblen fetes a mida per no fer res.
L'any passat hi van participar 5 noies de l'escola. Es van estar entrenant-se desde un mes abans caminant per l'horta. Van aprofitar el Camí per a fer nous amics, per descobrir-se a elles mateixes. I ara, un any després, viuen amb il.lusió la segona etapa pel que suposa de retrobament amb els companys de camí i pel premi que és arribar al destí proposat, Santiago de Compostel.la.
L'esforç, la constància, l'espera... com a valors en extinció poden ser una crida a viure d'una altra manera, més d'acord amb el ritme humà, sense necessitat d' adaptar el nostre ésser al desenfrenat batec de la impaciència postmoderna.
Teresa

dimecres, 2 de maig de 2007

DES DE L'INFERN

Fa pocs dies, Amnistia Internacional feia públiques les xifres del 2006 sobre la pena de mort al món. Com a mínim, 1.591 persones van ser executades, però en poden ser moltes més per la intencionada falsedat de les dades oficials xineses. Entre 19.000 i 25.000 persones estan esperant execució. Els països que lideren el macabre rànquing són: la Xina, Iran, Pakistan, Irak, Sudan i els Estats Units.
Desde ja fa força anys em sento molt sensibilitzada contra aquesta forma de violència estatal legitimada. No entenc com es pot assassinar, premeditadament, en nom de la llei i la justícia. Tants avenços en altres àmbits i tant per fer en aquest camp.
En el documental "La espalda del mundo", un dels reportatges és una entrevista a un pres del corredor de la mort. El final m'impressiona cada cada vegada que el veig. Un home negre, gastat, cansat, afirma: "A l'infern no hi puc anar perquè està aquí. Quan me'n vagi he d'anar al cel. Hi ha d'haver alguna cosa millor que això."
Algú gosarà contradir-lo? Jo, no.
Teresa

dimarts, 1 de maig de 2007

BENVINGUDA A LA VIDA!

Divendres va néixer la primera filla d´uns amics. Quina il.lusió!, la família s´amplia!. És un moment de gran felicitat en el que se´ns obre el misteri de la vida. Entranyable i preciós veure el nadó acabat de néixer amb els pares radiants de felicitat i els avis. Un moment en el que se´ns convida a admirar la criatura, la bellesa, els detalls, l´amor, la senzillesa, la tranquil.litat, la confiança, la donació, la alegria, la pau, la indefensió de qui acaba de néixer, el que no està al nostre abast, etc.
En aquest cas, la vida ha sigut fruit de l´estimació entre dues persones amb un projecte de vida comú, amb un amor gran que ha necessitat obrir-se i ser compartit amb una filla. Ja sabien que això els implicarà esforços i renúncies però, hi ha quelcom més gran que els fa confiar i estimar la vida. La mare, el mateix dia del naixement de la nena, em comentava que els dolors i patiments que es passen s´obliden quan veus a la criatura. Que tornaria a passar pel mateix sense cap mena de dubte. Què maco!!!, quina generositat hi ha al darrera, quanta estimació!

Eugènia