divendres, 29 de juny de 2007

RELATS

Tinc una amiga que col.labora a la revista RELATS, revista feta per joves. L´altra dia em va comentar havien fet un vídeo i, com crec que és interessant donar-la a conèixer per la seva mirada al món, per defensar la justícia i "un altre món és possible", per no ser no conformistes, mostrar realitats, mirant més enllà ... aquí podem veure el vídeo:



Eugènia

dijous, 28 de juny de 2007

NECESSITO VACANCES!!

Fa dos dies em vaig desvetllar pensant en el curs que ve. Reestructuració del Departament de Pastoral, programacions noves a 1er i 3er de l'ESO, coses que cal arrodonir al setembre...
Vaig estar més d'una hora donant-hi voltes fins que vaig dir prou!! no pot ser que avancem tantes coses abans de gaudir de les vacances!! ja tindrem temps de lligar-ho tot!!
Les vacances són aquell temps necessari per poder reemprendre les activitats amb forces i il.lusions renovades. És temps de descans, però sobretot, és un temps de fer altres coses. Tinc certa facilitat per deixar enrerra durant dos mesos tot el que té a veure amb l'escola però no vull descuidar la pregària, el descans físic, el son endarrerit, aquest bloc, el cinema (prepareu-vos pel comentari de "Shrek Tercer") la cuina, les relacions humanes...
El gros d'aquest estiu serà la segona part d'un Master de Teologia a Deusto (Bilbao) i el Capítol Provincial. Entre mig hi aniré col.locant els petits plaers estiuencs.
Els mestres tenim la sort d'una vacances llargues, però per la mateixa raó hem de saber aprofitar-les de manera responsable i profitosa, que sinó, després en paguem les conseqüències. No s'hi val a badar!!
Teresa

dimecres, 27 de juny de 2007

TOT JUST FA UN MES

Tot just fa un mes…

Fa uns dies que em persegueixen la Teresa i l’Eugenia demanant-me que escrigui al bloc. Les circumstàncies m’han fet anar passant els dies i avui he pensat que la coincidència de la data propicia l’esforç. El motiu és que tot just fa un mes que vaig fer els Vots Perpetus! Potser no tots els que us apropeu en aquest espai sabeu de què va això dels Vots… i he pensat que podia aprofitar l’ocasió per intentar de posar paraules a una formulació que segurament resulta una mica antiga, i de pas compartir-vos una experiència personal, més que una certesa intel·lectual. Perquè això de Vot d’Obediència, Pobresa i Castedat sona certament antic!

Anem pas per pas. Fer els Vots? No té res a veure amb posar-se a saltar ni amb exercir el nostre dret i deure de ciutadania. En aquest cas té el significat de compromís, d’aliança, en el mateix sentit que els nuvis es prometen fidelitat. Perquè després d’un temps de recerca del sentit en la meva vida, vaig descobrir agraïda i amb sorpresa, que el Déu-Amor de Jesús és el que m’ofereix autèntic camí de creixement, i missió per participar en la construcció d’un món millor per a tots.

El Vot d’Obediència l’entenc com a instrument de discerniment en posar-me al servei d’un projecte col·lectiu, d’un cos, en aquest cas, la Societat del Sagrat Cor. Em comprometo a caminar juntes i a buscar plegades com podem viure millor la nostra crida a transmetre l’amor de Déu en el món. Com qualsevol que decideix formar una família, el vincle de l’estimació cal enfortir-lo amb el constant diàleg i el desig de construir junts un projecte de felicitat. Obeir és escoltar en profunditat quin és el reclam de la humanitat, quin és el crit d’alerta per saber on hem de posar les nostres energies i on hem de prioritzar els nostres recursos. Obeir és mantenir l’alerta, l’atenció, és saber optar, tenir esperit crític, ...també és aprendre a ser fidel.

El Vot de Pobresa a vegades em fa una mica de vergonya... perquè em parla d’una radicalitat en l’estil de viure i d’un compromís amb els més desafavorits, que no sempre sento que visc en coherència... Però també he de dir que, almenys en desig de creixement, intento de viure l’actitud de pobresa entesa com a llibertat, com a despreniment del que em deshumanitza i m’aparta de la veritable felicitat. En la línia de les Benaurances de l’evangeli de Jesús, que proclamen un món de valors capgirats, on els feliços són els pobres, els qui ploren, els qui treballen per la justícia i la pau, els perseguits, els humils... M’agradaria viure el vot de pobresa com a vocació de profeta, fent-me desacomodada i resultant incòmoda!

Del Vot de Castedat ja en vaig parlar en una ocasió en aquest bloc. M’agrada més el concepte de celibat, perquè de “casts”, de nets de cor, n’hem de ser tots! El celibat és possible avui? Humilment he de dir que ho visc amb més o menys dificultat, segons l’època... però sempre tinc rere l’orella de no viure una castració sinó una possibilitat d’amor més gran, en el sentit d’aprendre a estimar més universalment i més fraternalment, sense exclusivitats però amb concreció. Viure el celibat pel Regne m’ha d’ajudar a estimar preferencialment els exclosos de la nostra societat, aquells que tenen la vida més amenaçada, fent-me més disponible, més nòmada, més gratuïta.

El 27 de maig, festa de Pentecosta, el Foc de l’Esperit ens va acompanyar durant la celebració dels Vots. Un Foc que va ser testimoni del nostre desig de viure la passió per la humanitat. Ell és l’autèntic protagonista d’aquesta història!

M. Àngels

dilluns, 25 de juny de 2007

HE APROVAT EL CURS

En plenes avaluacions, qualificant la feina (que no la persona) dels alumnes, us puc donar una bona notícia.. he aprovat el curs!! Perquè, qui ha dit que els mestres no ens examinem cada dia quan entrem a l'aula? cada dia quan preparem les classes? cada dia quan fem i desfem per tal de fer la matèria més entretinguda, però sense perdre contingut?
La setmana passada els vaig demanar una petita avaluació a un grup de 4rt de l'ESO. Els vaig dictar les preguntes i un d'ells, en la seva línia, va entendre malament aquella en la que els demanava una petita anàl.lisi del seu comportament, nivell de treball, implicació... i en comptes de respondre sobre ell mateix, ho va fer sobre mi, la seva mestra. I em deia: "La Teresa fa bé la classe. Entretinguda, comprensible. Ens ho passem bé i aprenem coses que ens serveixen". Si aprovar sempre és motiu de joia, imagineu-vos si, en els temps que corren, qui aprova és el mateix professor!! En el meu intent de portar la vida a l'aula, amb aquest comentari, ja em dono per pagada.
Teresa

divendres, 22 de juny de 2007

dijous, 21 de juny de 2007

QUI TÉ UNA AMIGA, TÉ UN TRESOR

Aquests darrers dies he rebut un regal en forma de visita: la Clara, companya meva de provació, havia de viatjar de Mèxic a Roma, i no va dubtar ni un moment a passar per Espanya. Ens vam fer molt amigues en aquells mesos de convivència ara fa cinc anys, i hem sabut mantenir l'amistat tot aquest temps. Aleshores ens vam acomiadar amb certa nostàlgia. Mèxic estava molt lluny i no seria fàcil retrobar-nos, però amb el temps se'ns ha fet un regal d'aquells que sempre consideres inmerescuts.
L'amistat en la Vida Religiosa és tot un do. Et regala companyes, amigues, germanes que et fan de mirall, que t'escolten, i que perquè t'estimen no sempre et diuen el que vols sentir... Et regala fidelitat, estimació, confiança. Et recorden quina és la manera d'estimar de Déu. I t'invita a fer tu el mateix.
Tens raó, Clara, per si encara no ho sabiem, Dios es muy bueno . I jo encara em pessigo per saber si ha estat un somni o ha passat de veritat.
Teresa

dimecres, 20 de juny de 2007

DONAR LA VIDA

La notícia de la primera implantació d'un cor artificial a Catalunya (i a l'Estat Espanyol) em fa meravellar dels avenços de la ciència. Qui hagués dit no fa massa que es pot viure amb un aparell que s'assegura que el cor irradia sang per tot el cos... Em sé ignorant en totes aquestes qüestions, i em reconec aprensiva en temes mèdics, però no deixo de fer-me al càrrec del que suposa una tècnica com aquesta.
També m'ha complagut, i molt, la raó per la que hem tardat uns quants anys en aplicar aquesta mena d'operacions a casa nostra: tenim un alt índex de donacions d'òrgans, la qual cosa havia fet innecessari fins al moment que es dugués a terme aquí. La dona en qüestió no podia rebre'n un de veritat (que n'hi havia), i només podia continuar vivint amb un d'artificial.
Tinc pendent fer-me donant d'òrgans. Es d'aquelles coses que saps que s'han de fer. Ho considero un gest de justícia: quan ja no necessitem el nostre cos, perquè aferrissar-nos a mantenir uns òrgans que poden donar vida i felicitat a un altre cos, a una altra vida?
Aquesta dada de la nostra societat em parla de generositat, d'altruisme, d'esperança. Deu ser que no tot va tan malament com a vegades ens pensem.
Teresa

dimarts, 19 de juny de 2007

AMICS EN EL SENYOR

L´altre dia vaig anar a visitar als meus amics de l´infermeria d´una congregació religiosa. Vam poder passar la tarda parlant de les novetats a la meva vida, de les seves, els hi vaig llegir ... és una passada!!!, una gran sort poder estar compartint amb ells. Transmeten una pau, una alegria, fe, esperança, ... a mi m´ajuda molt veure com estan contents amb tan poca cosa, com confien i esperen en Déu, pacients, com es conformen amb els seus "mals" i en treuen "béns", les seves ganes de seguir coneixent què passa al món, a la vida de la resta, pregar per tots nosaltres. Sentir com han estat i són feliços acceptant l´última etapa de la vida amb tranquil.litat, contents d´haver fet i sigut al que han estat, agraïts pel gran do de la vida, ... tantes coses!!!
Vaig començar a anar-hi fa ja 11 anys, com passa el temps!. Tenia el costum d´anar-hi cada setmana, però ara fèia com dos mesos que no havia pogut anar a veure´ls i em va fer una especial il.lusió poder disfrutar de la tarda amb ells. L´alegria va ser mútua... són tan transparents a l´hora d´expressar amb el que poden siguin paraules, ulls, somriures, gestos...!!!

Ells, també, tenen molt a veure en el què sóc i on sóc ara. Són vides que m´han interpel.lat e interpel.len, fondes, de fe, confiades, esperançadores, donades enterament pels altres, pacificadores, espirituals, donadores de Vida, buscadores del sempre més i millor en el seguiment de Jesús,... contagien tanta Vida i estimació!. És un regal enorme!

Quantes persones concretes he conegut (conec) i estimat (estimo) en aquesta infermeria... Algunes ja ens han deixat físicament com el Valero, Miquel, Ramon, Ignasi, Torres, Alberto, Pepe ... (la llista és llarga), altres hi són ara... Ignasi, Felip, Joan, Arnaldo, Albert, Josep, ... altres vindran...

Eugènia

dilluns, 18 de juny de 2007

APRENDRE A PERDRE

Algún dia tocava parlar del Barça, una de les meves gran passions... i com que aquest any hi ha hagut pocs moments de glòria, aprofitaré la desfeta d'ahir per a posar-m'hi. Ara, això sí, ja us aviso que sóc de les que mantenen l'esperança, de les que no "trenquen el carnet", de les que fins l'últim moment creuen en el miracle... que ahir ens va durar una mica més d'una hora, però que finalment es va esvair, encara que de fet, no ens enganyem, ja feina algunes setmanes haviem regalat la Lliga.
La desfeta, la derrota, el fracàs más estrepitós en una temporada en que ens crèiem que ens ho menjariem tot (quants eren? sis titols?...) ens ha de fer reflexionar. Durant dos anys ens hem cregut imbatibles. La final de Paris 2007 va ser el punt de màxima eufòria: ja teníem equip, entrenador... Totes les coordenades convergien a favor nostre. Però el futbol professional no deixa de ser un onze contra onze, on també hi juga l'atzar, on uns jugadors aprofiten una vida esportiva curta de la que se n'ha de treure el màxim rendiment, envoltat de moltes altres distraccions socials, comercials, publicitàries... i que, per molts milions que mogui, no deixa de ser un esport, un hobby, un entreteniment.
Diuen que en pocs dies es prendran decisions. Per a mi, la decisió més important seria aprendre de la derrota: no som més que ningú, cal fer millor les coses i, en darrer terme, potser sí som més que un club, però només un club de futbol, no ho oblidem!
Ara bé, el meu cor blaugrana em diu que per sort, tant els èxits com els fracassos són fugissers.
I sempre ens quedarà la temporada vinent.
Teresa

diumenge, 17 de juny de 2007

CRISTIANISME I JUSTÍCIA

Ahir va ser un bon dia... Vam tenir la reunió final de curs de l´equip de Cristianisme i Justícia, de 10 a 17h (pot semblar molt, però passa de seguida perquè hi ha una pila de coses a comunicar i comentar).
Aquesta trobada és un temps molt especial. És el moment on ens trobem aproximadament una cincuantena de persones per repasar el curs explicant i veient què s´ha fet desde CCJ, celebrar una Eucaristia viscuda a fons, veure el curs següent, fer una "ensumada". Tot i que el ritme és fort... és molt distés i, entre una cosa i l´altre fem descans per esmorzar i dinar. És un dia d´alegria i festivitat al veure´ns de nou tot sentint-nos bé treballant junts vers un mateix hortizó.
Aquest encontre és un moment entranyable on compartim amb la resta d´amics units per la mateixa causa: la fe i la justícia. Una gran sort!. Tot i que amb alguns només ens veiem d´any en any, és increible com la relació d´amistat i unió és ben fonda, un regal!.
Afegir, que la reunió d´ahir va ser molt emotiva pels "homenatges" i "benvingudes" degut a alguns canvis de persones dintre CCJ.
Si voleu llegir algun quadern, podeu mirar-los desde la web Fundació LLuís Espinal de forma gratuita.
Eugènia

divendres, 15 de juny de 2007

QUÈ SÓC JO PER A TU? QUÈ ETS TU PER A MI?

5. ¿Quién podrá concederme que yo repose en ti?¿Quién me concederá que vengas a mi corazón y lo embriagues para que me olvide de todos mis males y me abrace contigo, único bien mío?
¿Qué eres tú para mi? Ten misericordia de mí para que me salgan las palabras. ¿Qué soy yo para ti, que llegas a ordenarme que te ame, y si no lo hago te disgustas conmigo y me amenazas con grandes desgracias? ¿Es que no es suficiente desgracia la de no amarte? ¡Ay de mí! por tu ternura te pido me digas qué eres tú para mí. Dile a mi alma: Yo soy tu salvación. Y dilo de tal modo que yo lo oiga. Señor, ahí tienes en tu presencia los oídos de mi corazón. Abrelos y dile a mi alma: Yo soy tu salvación. Yo saldré disparado tras esta voz y te alcanzaré. ¡No me escondas tu rostro! Que yo muera para no morir, a fin de que vea tu rostro.

6. Estrecho es el aposento de mi alma para que pueda darte acogida en él: ensánchalo tú. Está en ruinas: repáralo. Tiene cosas que ofenden a tus ojos. Lo reconozco y lo sé. Pero ¿quién va a limpiarlo? ¿A qué otro fuera de ti voy a dirigir la plegaria: Límpiame, Señor, de mis manchas ocultas, y no le imputes a tu siervo las faltas ajenas? Creo, y por eso hablo. Tú lo sabes, Señor. ¿No he comenzado exponiendo en tu presencia, Dios mío, mis pecados, achacándomelos a mi? ¿Y no has perdonado tú la maldad de mi corazón?

No voy a pleitear contigo, que eres la Verdad. Tampoco pretendo engañarme a mí, para que mi maldad no se haga trampa a sí misma. No, no voy a pleitear contigo, porque, si llevas cuenta de los delitos, Señor, ¿quién podrá resistir?.

(Llibre I de les Confesiones de San Agustín. Biblioteca de Autores Cristianos, Minor, nº70. Traduit per Jose Cosgaya. Tercera Edición. Madrid. 1994).

És un diàleg obert i sincer amb Déu, transparent i cercardor de la Veritat a partir de les preguntes: Què sóc jo per a tu? i Què ets tu per a mi? (recorda al " i vosaltres, qui dieu que sóc?" de Mt 16, 15) i li dona una volta més, preguntant-li al Pare qui sóc jo per Ell? sabedor de les pròpies limitacions i "caigudes", tot disposant-se a escoltar la resposta.

M´agrada molt aquest fragment, sentir la relació de proximitat que hi ha amb el Pare, el saber-se estimat fins a l´extrem per Ell, el tracte confiat, esperançat i la fe profunda, que mostra en la seves paraules i expressions, tot desitjant una gran i eterna "abraçada fraterna".

Eugènia

dijous, 14 de juny de 2007

ÚNICS I IRREPETIBLES

Sovint ens queixem de ser tractats com un número: el del DNI, la majoria de vegades, però també el de la tarja de crèdit, el número de telèfon... La despersonalització ha fet que per davant del nostre nom haguem de fer constar un conjunt de números que diuen molt més de nosaltres que uns cognoms, un nom... i la història humana que s'hi amaga.
En aquests dies en que a corre cuita intentem avaluar els alumnes, també correm el perill de caure en el mateix parany: convertir cada alumne en un número, una qualificació necessària però sempre insuficient si el que volem és abarcar el conjunt de la persona. Ens cal posar una nota, perquè s'ha de cobrir un expedient i necessitem dades concretes. Però hauré d'anar molt en compte de no valorar a la persona pel mateix patró. Quantes vegades un alumne gandul i sense cap mena d'interés ha tret molt bona nota perquè té capacitat i la nit abans de l'examen va decidir estudiar una mica. I al contrari, en quantes ocasions no ens ha dolgut ajudar un alumne interessat però fluixet a nivell intel.lectual... i no ens ha sabut greu perquè encara que mai recordi res del Concili de Trento (posem per cas) ha après que l'esforç també té la seva recompensa, sent que hem apostat per ell, ha après a valorar-se una mica més, en definitiva, s'ha fet més persona.
Teresa

dimecres, 13 de juny de 2007

SENYOR, QUE HI VEGI!

El dilluns vaig viure una experiència semblant a la de Jesús amb aquell cec. Una alumna em va demanar per parlar. Disset anys ben portats però una situació familiar i personal molt compexa. En plena adolescència, massa situacions per assumir a la seva edat. I em va dir: "m'agradaria creure, però no sé com fer-ho... em pots ajudar?".
Em va conmoure la seva pregunta: valenta, madura, a contracorrent. No hi estic acostumada, certament. No és el que es porta pels passadissos d'aquesta escola...
I què dificil és respondre. De nou, et quedes sense paraules. Intentes expressar quelcom de la pròpia experiència, però saps que no és això i que, irremeiablement, les paraules sempre es quedaran curtes.
Com fomentar experiències de fe? Com ajudar a que Jesús vagi fent camí en les seves vides?
Ara com ara, li recomanaré el llibre "Més important que la meta és el camí" de Teodor Suau, un bon suport per rellegir la pròpia vida a la llum d'alguns textos de l'evangeli.
Si algú té noves idees, les acullo totes!!
Teresa

dilluns, 11 de juny de 2007

MÉS ENLLÀ DE LA REALITAT

Sí, més enllà d'allò que veiem, que toquem... es poden amagar altres realitats. I no parlo de "Terecer Milenio" ni cap altre programa de matinada... Parlo dels símbols, de la litúrgia, de tot allò que ens suggereix una realitat amagada que va molt més lluny de la mateixa realitat...
Ara fa vuit dies vaig anar a missa a Santa Maria in Trastevere (Roma), la seu de la Comunitat de Sant Egidi. Sé que les eucaristies són molt cuidades i participades, i com que era a prop de casa, hi vaig anar. Em va sorprendre molt el protagonisme dels símbols a la celebració: les processons d'entrada i sortida dels concelebrants, l'entrada del llibre de les lectures acompanyat d'un gran ciri, l'incens, l'ús d'un espai diferent per a llegir l'evangeli, les ofrenes... I em va sorprendre positivament. Aquí no cal explicar que l'Evangeli il.lumina la vida del cristià, ho veus. Perquè ja fa temps vaig aprendre que si cal explicar els símbols... malament.
Avui he anat a una mini-processó de Corpus a un Monestir prop de València. Hi hem anat amb la comunitat a fer el recés de final de curs (un cap de setmana per avaluar l'any, vaja). El cos de Crist centrava aquell grupet de persones en fila pel claustre. Però em pregunto si aquell acte deia gran cosa als més joves... Em pregunto si aquell símbol i el cant que l'acompanyava parlava avui per ell sol. O caldria fer massa teologia per tal que un adolescent o un neòfit ho entengués. I si cal explicar-ho amb alta teologia, malament.

Teresa

dissabte, 9 de juny de 2007

DONAR-SE

A les relacions personals o grupals hi ha dues actituds possibles: donar-se (activa) o no donar-se (passiva). Jo m´he "descobert" en ambdues, i tu?

Veig, visc, crec i sento que la que em fa feliç i per la que "té sentit viure" és la primera, donar-me, activament. Si vull donar-me veritablement, sense anar a mitges, oberta als altres, en constant diàleg amb els altres, amb el món, amb Déu, amb la Vida, haig d´anar fent camí treballant-me interna i externament. L´equilibri intern em porta a fer d´una manera més pacificada. L´extern, conseqüència de l´intern, desde i en la relació amb els demés, sent conscient i educant les actuacions del propi "ego" i deixant més espai lliure per Déu i per la resta.

Què entenc per "donar-se"?

És la activitat a la que porta l´amor. L´expressió més gran de l´amor. L´expressió de la Vida. Un amor que, com diu l´Erich Fromm a "El arte de amar", porta a:

1. La preocupació activa per la vida i el creixement del qui estimem. Tenint present que s´estima allò per el que es treballa, i es treballa pel que s´estima”.

2. Ser responsable, és a dir, estar llest i disposat a “respondre".

3. Respetar, preocupar-se per tal que l´altra persona creixi i es desenvolupi tal com és.

4. Al coneixement, a l´acte d´entregar-se, d´entrar en l´altra persona que és on em trobo a mi mateixa, em descobreixo, descobreixo a l´altre.

El camí de la donació (efecte de l´estimació) és un camí maco a recórrer i m´agradaria poder anar-hi aprofundint en ell. Sé que no és fàcil perquè tens trobades fortes amb "tu mateixa", amb maneres de fer d´altres i pròpies, etc. i no sempre m´ajuden en un primer moment. Però, l´interessant és quan som capaços de saber-les "redescobrir" i adonar-nos de que som davant d´una història d´amor compartida i solidària, plena d´amor i esperançadora, donadora de sentit al quefer diari i pel qual volem gastar la vida.

Eugènia

dijous, 7 de juny de 2007

EMPATIA

Sempre arribem a la darrera classe amb presses. Els programa se'ns ha tirat a sobre i ens cal aprofitar fins que toca el timbre per acabar de dir les idees que ens semblen importants, allò que voldriem que els quedés gravat, com a mínim, fins els dia de l'examen, perquè ja sabem que després de fer un examen fan una neteja general del seu "disc dur" cerebral...
Però què passa quan el tema és Jesús de Natzaret, i el darrer de la seva vida, el darrer contingut per explicar és la ressurrecció? Que ho fas depressa i malament, en 15' intentes explicar allò essencial de la fe cristiana, i a més, voldries que ho entenguessin en les teves paraules... Crec que els he demanat massa. I els ho he dit: això que ara us explico és el més important del cristianisme, i ho faré en un quart d'hora... així que molt atents... He estat una mica atrevida, però en aquests casos prefereixo ser molt sincera. Si no capten el sentit, al menys captaran la trascendència de les meves paraules.
M'hi sento molt bé en aquesta classe de la que acabo de sortir. Tothom pot dir el que pensa i no ens escandalitzem de res. El respecte i l'empatia són mutus. I el que més m'agrada: fins i tot els que als 14 anys es manifesten ateus convençuts, s'hi poden sentir a gust. Experiències com aquesta em confirmen que val la pena apostar per l'educació amb adolescents i n'endolceixen d'altres menys gratificants.
Teresa

dimecres, 6 de juny de 2007

ELS MURS DE LA VERGONYA

Buscant informació sobre la cimera del G-8 que avui comença a Alemanya, he llegit que han construït un mur de 12 km de llarg i 2,5 metres d'alçada al voltant del balneari que acollirà els mandataris dels països més rics del món. Un autèntic búnker, vaja. Impossible acostar-s'hi. Manifestacions com les de Seattle, Gènova, Barcelona... deuen ser un malson per als organitzadors d'aquesta mena de reunions. Deu ser que ens manquen divisions, que encara n'hem de crear de noves, per molt temporals que siguin. Ens separa el poder adquisitiu, la manca d'educació, la raça, les malalties evitables, les vacunes no globalitzades...
Ens separa el mur de Heilindengamm, però també d'altres: a Israel continuen contruint-ne un de més de 200 km per aillar la població jueva de la palestina, a Melilla i al Marroc s'han costruït murs per evitar l'entrada d'immigrants subsaharians, Aràbia Saudita n'està contruint un per separar la seva frontera del Iemen, els Estats Units un altre per marcar la forntera amb Mèxic, Xipre té dividit el pais entre les comunitats turques i gregues, Corea en té un de 240 km que separar el Nord del Sud, la Xina n'està restaurant un de 1.400 km a la frontera amb Corea i a l'Índia n'estan contruint un altre per protegir-se del Caxemir.
Els murs ja hi són i encara els fem més visibles. Emparar-se darrera el formigó o un reixat és signe de que massa coses han fallat abans: desigualtats que criden a una vida millor, un poder que no ha sabut solucionar els problemes, una prosperitat assolida a costa dels altres...
Amagar-se en un búnker per a una reunió de repercussions globals és tot un signe de covardia, un gest poruc del qui necessita emparar la seva autoritat en la força.
Teresa

dimarts, 5 de juny de 2007

5.UNA SANTA D´AHIR I D´AVUI. M.SOFIA BARAT

(Els altres capítols els podeu trobar a la part dreta de la pantalla del bloc. On diu "etiquetes" heu de clickar a "rscj")


Poitiers és un relicari del romànic, ruines romanes, pedres dels primers segles paleocristians, edificis del gòtic civil i senyorials palaus renaixentistes. És la capital del romànic francès.

Va ser a Poitiers on Sofia es trobà amb Josefina Bigeu, dona forta de la congregació, i amb Mlle. Lidia Chobelet de Bois-Boucher, que va entrar havent comprat una antiga abadia del Císter on hi havia el col.legi que regien entre les dues.

Aquest lloc es tracta del racó, nascut de la confiança en Déu, on Sofia disfrutà de la soledat, silenci i espiritualitat. L´anomenava la seva “Manresa” fent un paral.lelisme amb l´espai que Sant Ignasi trobà en aquella ciutat catalana.

Al noviciat de Poitiers Sofia es sentí instrument de Déu. Cada dia fèia, com a superiora, una “conferència espiritual” per transmetre l´Esperit del Sagrat Cor a les novícies.

Els hi dèia coses com:

- “Cada Institut estudia l´esperit de qui les fundà. Nosaltres, per tant, hem de meditar en l´esperit del nostre fundador, el Cor de Jesús”.

- “El primer pas a l´esperit de la Societat consistia en despullar-se de si mateixa per la continua abnegació. Una vegada fet el buit interior vindria el moment d´omplir-se de Crist per la caritat i la conformitat total amb Ell. I, llavors, partint d´aquesta plenitut interior, es podria pensar en “donar”, en projectar-se cap a fóra mitjançant el cel apostòlic”.

- “Bé és cert que la nostra vocació és tan contemplativa com activa; però jo diria que la primera vocació ha de dominar i sostenir a la segona”.

Va ser llavors, quan un decret imperial va suprimir els “Pares de la fe” per sospitosos de monàrquics. Per tant, Sofia va haver de deixar de veure al P.Varin, responent amb molt silenci i oració. Mentres tant, ell pensava en les constitucions al castell de Chevroz. Constitucions que coincidien moltíssim amb els pensaments de Sofia Barat. Al 1815, a París, en el Capítol General, s´aprobaren les constitucions de la Societat del Sagrat Cor de Jesús.

Diuen de la Sofia que va ser “mestra entre la seves filles i, a la vegada, discípula atenta i entregada en el silenci a la veu de Déu”.

El seu fi, era la glòria de Déu.
El camí, la devoció al cor de Jesús.

A la capelleta de Sant Josep, també a la finca de Poiters, va ser on es va retirar 15 dies, a la que després anomenaria la seva “cova de Manresa”.

En aquest capítol no podem deixar de parlar de Josefa Menéndez, madrilenya nascuda al 1890. Era una modesta costurera, a la que es veu clar el triomf de Déu a la petitesa i senzillesa. Josefa va deixar tot el seu diari espiritual escrit a “Un llamamiento al Amor” i és considerada una mística i santa. Segons diuen, caminava havent escoltat: “deixat conduir amb els ulls tancats, que jo sóc el teu Pare i els tinc oberts per guiar-te”.

I, a l´hora de la seva mort física va escriure “jo no em sento malalta... la meva mort crec que és més aviat d´amor” (anunciant la seva mort en una carta a la seva mare).

Eugènia

dilluns, 4 de juny de 2007

LA "PETITA SOCIETAT" ARREU DEL MÓN

Des dels seus inicis, Magdalena Sofía era conscient que el que ella anomenava "la petita Societat" havia de respondre a les demandes que se li anaven fent... Així, a mesura que hi havia prou religioses per iniciar nous projectes, les enviava a cobrir aquestes noves necessitats. Durant la seva vida va fundar a llocs tan llunyans com els Estats Units (enviant-hi a la seva gran amiga Filipina Duchesne), Argèlia, molts països d'Europa... A la seva mort, deixava més de 3.500 religioses repartides en 99 comunitats d'Amèrica, Àfrica i Europa.
Aquesta visió del món, aquest horitzó obert, continua sent una de les característiques de la Societat del Sagrat Cor avui. Així ho acabo d'experimentar una vegada més.

I és que aquest cap de setmana he estat a Roma. Hi tenia una reunió de la nostra web internacional (http://www.rscjinternational.org) i m'ho vaig organitzar també per tenir un dia i escaig per poder gaudir de la ciutat, recordar els meus mesos de provació ja fa cinc anys, tornar a la capella de la professió perpètua... Han estat uns dies molt profitosos, entranyables.

He coincidit amb una trobada de noves provincials. Hi havia gent de l' Índia, de Malta, de Puerto Rico, de Mèxic, d'Uganda... Races, vestits, llengües ben diverses, però un sol batec i un sol alè (cor unum et anima una, en el llenguatge clàssic) per tal de descobrir i manifestar l'amor del Cor de Jesús. Cadacuna des del seu lloc de missió se sap acompanyada per altres germanes repartides per tot el món. I davant els nous reptes, fa uns anys hem iniciat noves comunitats a Moscú, Haití... Com deia Magdalena Sofia: "els temps canviem i nosaltres hem de canviar amb ells".

Teresa

divendres, 1 de juny de 2007

NAIXEMENTS I CASAMENTS

He entrat un temps de casaments i naixements. Els amics que ja estàn casats estàn començant a tenir fills. L´Aina, el Michael, el Carlos, ... i... abans d´ahir va nèixer l´Enrique!. Quanta vida!!. Benvinguts al món!

Per una altra banda, els casaments. Demà comença el primer dels quatre casaments seguits que tinc. Quina il.lusió poder participar d´ells, veure que hi ha joves que volen rebre el Sagrament del Matrimoni, presentant i oferint el seu camí i vida conjunta, el seu desitg de crear una nova família, comprometent-se davant Déu ... felicitats!! Que sentiu proper al Senyor que us acompanya en tot moment.

Haig de dir que el casament de demà em fa especial il.lusió per l´alta participació i proximitat que se m´ha ofert. Seré testimoni, llegiré part de la presentació de les ofrenes i faré el que podré cantant amb el "cor" dels amics del grup de fòrum de la núvia. Quina alegria!

Eugènia