dijous, 5 de juliol de 2007

MARCANT LIMITS

Avui escric des de Bilbao, on per cert l'estiu climatològic encara no ha arribat, perquè hi estic fent la segona part d'un Master sobre "Origens del Cristianisme". Per això mantinc certes rutines de durant el curs: matinar, passar el dia ficada dins una aula, envoltada d'apunts i llibres... i per la mateixa raó, encara no he pogut gaudir dels petits plaers estiuencs dels que us parlava la setmana passada. Bé, alguns extres si que puc regalar-me, i entre ells, llegir un llibre que tenia en llista, que m'està resultant prou interessant, i que us vull recomanar.

El llibre és "Marcar límites, respetar los límites. Por el éxito de las relaciones" (Desclée) i és una obra més del famós A. Grün i R. Robben, una col.laboradora. La manca de límits entre els nostres adolescents em sembla una realitat de conseqüències imprevisibles a curt plaç. Viuen en una societat, en unes famílies, en un ambient del que quasi bé sempre n'aconsegueixen un si. La negació i el límit semblen talment d'una altra època. El que es porta és ser un pare/mare-col.lega, i qui no és així és perquè té por a perdre el fill... i no se n'adona que precisament perquè li diu un no, se'l guanya per sempre... Saber posar límits és un signe d'estimació. Perquè t'estimo, et vull educar.
M'ha cridat l'atenció del llibre que els límits són especialment importants en les relacions més properes (amistat, parella...) on el límit ajuda a no confondre's en la fusió. Tot just baixava del metro, cabil.lant aquestes reflexions, que una mare li deia al seu fill: "Fes el favor de portar-te bé. No et confonguis amb mi". O el que és el mateix: jo sóc la teva mare, t'estimo i vull que siguis una persona de profit, però això no vol dir que puguis fer el que vulguis... precisament perquè ets el meu fill. El mateix Abraham ho va fer amb Lot quan es van repartir les terres a Gèn. 13. I així van poder mantenir una bona relació. I Abraham ho justificava dient: "perquè ets el meu germà".
Com diuen els autors: "La relació entre amics i matrimonis s'assoleix només quan es troba una proporció equilibrada entre proximitat i distància, entre marcar i saltar els límits. El tracte correcte amb els límits, els propis i els aliens, és la condició per tal que una vida en comú se sostingui i es mantingui viva".

Teresa

1 comentari:

carme st ha dit...

hola...! ´he llegit un text que m'ha agradat sobre "marcar límits" m'ha motivat a contestar però m'he tingunt d'inscriure. estic aquí suposo... algú m'explica de què va aquest blog