divendres, 31 d’agost de 2007

LA VERITABLE COMUNICACIÓ

Cada estiu, quan sóc fora de casa, me n'adono de la necessitat que tinc de conectar-me a internet amb una certa periodicitat. Quan tinc a mà un ordinador, no hi ha problema. Quan no és així, es desperta un sisè sentit per localitzar el locutori o cibercafè més proper. Per sort per a mi, n'hi ha molts i a preus realment raonables.
M'agrada saber les novetats dels amics i explicar jo mateixa com em van les coses. M'agrada seguir aquest bloc i també d'altres. M'agrada buscar la informació que necessito de manera ràpida i eficaç. Sí, se m'ha fet imprescindible internet. No m'imagino la vida quotidiana sense aquesta eina.
Però també tinc clar que tot i ser un medi de comunicació molt ràpid, n'hi ha d'altres menys sofisticats que compleixen també el mateix objectiu: intercanvi de vivències i pensaments entre persones. Em recordo a mi mateixa quan era adolescent enviant cartes a l'estiu explicant què feia o deixava de fer. Cuidava la lletra i buscava sobres bonics, originals. L'espera matinal del carter es feia intensa.
Tot això ha passat de moda. Però a vegades encara em va de gust triar un sobre de color, un segell bonic i posar-me a escriure tot imaginant el destinatari amb la carta a les seves mans, llegint-la a poc a poc, assaborint-la de manera especial. Alguna cosa hem perdut amb la tecnologia.
Diuen que Magdalena Sofia Barat va escriure 14.000 cartes. I no és que els correus del segle XIX fossin una meravella. Però ella sabia que era important comunicar-se amb les persones, amb les comunitats, assegurar la comunió amb totes aquelles noves fundacions d'una Societat del Sagrat Cor en expansió. En el seu cas, quantitat i qualitat no s'excloïen. Cada persona, cada religiosa, com cada nena, eren úniques. Tota una lliçó.


Teresa

dimecres, 29 d’agost de 2007

CONTEMPLACIÓ D'ESTIU

Una companya em passa aquesta contemplació d'estiu. Contemplar és saber anar més enllà amb la mirada, i l'estiu i la natura són el temps i l'àmbit propicis per a fer-ne l'exercici. Contemplar és veure amb el cor i deixar que la realitat esdevingui missatge...

mangels


He passat uns dies a la muntanya. Em retrobo amb racons especials, amb una natura plena d’olors i de colors, de sons silenciosos. L’aigua m´ha estat la companyia constant: Aigua de boira, aigua de pluja, aigua de rierols, de fonts, de cascades, de pedres mullades, aigua d’estanys, de remolins; aigües fortes i aigües suaus, aigües netes i aigües que porten llot i fulles mortes.
He passat hores contemplant-la, escoltant-la, mullant-me, desitjant-la. He repetit una i moltes vegades una senzilla pregària: “Senyor, dóna’m l’ aigua de la vida, fes-me aigua.”
I una paraula se’m fa ressò al cor. ” Jo posaré dins d’ells un torrent d’aigües vives que salta fins a la vida per sempre.”(Jo. 4)

Miro l’ aigua que corre entre les pedres. Veig una pedra grossa, llisa, posada al bell mig del rierol. L’aigua arriba fins ella i es desfà en un espectacular sortidor d’escuma blanca. La pedra li fa de palanca, li dona velocitat, la llença lluny i la reparteix a dojo. Mirant-la, em sento pedra; mirant-la mes, em sento aigua; després em sento riu: pedres, llot, fulles i aigua, tot a l’hora. No hi ha riu sense llera; l’aigua no corre si les pedres no la fan lliscar, si la terra no es fa solc, si els desnivells no li donen empenta. Sóc, som, el camí de l’aigua; els nostres límits li fan de palanca. El meu ésser, cos i esperit, tot el que sóc, és el que tinc com a llera per deixar passar el riu de Déu. Ell hi posa la Vida.

M.Rosa

dilluns, 27 d’agost de 2007

FENT EL TURISTA

Aquests darrers dies m'ha tocat fer el turista. Ha vingut un amic hongarès, una d'aquestes amistats que et queden de los trobades de Taizé, i volia que congués una mica Catalunya i també Barcelona, és clar.
Hem estat a Montserrat (visita obligatòria), a casa una amics comuns al Penedès, i hem voltat per allò més interessant de Barcelona. Envoltada de turistes com ell (també anomenats guiris) m'he sentit una mica de fora i he procurat mirar el meu propi pais amb els seus ulls. De fet, fa sis anys que visc a València, així que ja m'agradava aquesta possibilitat.
M'hi he trobat bé. No hi entenc massa sobre les reflexions polítiques que es fan sobre el nostre moment actual, em falten dades i formació en aquest sentit, però he vist un país modern, vital, en un moment de canvi que intueixo esperançador, un país força net, acollidor, amable.

Alhora, em preocupa l'evolució del nostre sentit d'identitat i si, de fet, sabem cap a on volem anar. Sense horitzó comú i sense valors més enllà de la pròpia realització personal, no anirem gaire lluny o no anirem enlloc.
Els darrers anys d'escola i primers d'universitat sentia una gran motivació per allò que en dèiem "fer país". Ara em mouen altres prioritats, però totes passen per construir una societat oberta, plural, cohesionada i justa. Desde la fe o al marge d'aquesta, la societat és la nostra "gran comunitat", la petita porció de Regne que ens toca desenvolupar.

Teresa


dimecres, 22 d’agost de 2007

CONFIAR PER SOBRE DE TOT

Fa temps que us volia compartir un text que m'agrada molt.
Per si algú encara es pensa que el camí de la fe és cosa fàcil, i pretén estalviar-se els revolts o les foscors... només uns suggeriment: la CONFIANÇA.

EL HOMBRE QUE GUARDABA LA PUERTA

“Yo dije al hombre que guardaba la puerta de la vida:
Dame una luz para encontrar mi camino en lo desconocido’.

El me respondió: ‘Entra en las tinieblas y pon tu mano en la mano de Dios.
Eso será para ti más útil que una luz, más seguro que un camino familiar’.

Entonces me puse en camino y al encontrar la mano de Dios,
marché alegre al corazón de la noche”

(Minnie Louise Haskins)


Teresa

divendres, 17 d’agost de 2007

PERLES ESPIRITUALS

Després del Capítol del que l'Eugènia ja n'ha fet cinc cèntims, calia descansar i reordenar de nou el cap i el cor, i em vaig buscar la possibilitat de quedar-me a la nostra casa d'Algorta a fer uns dies de pregària (acompanyats d'una bona dosi d'hores de son, passejos amb vistes al mar i relax diversos).Reprendre el curs i l'any que ha passat, i preparar l'ànima pel que ja comença, es converteix en obligació quan no vols repetir errors habituals o quan la vida et convida a explicitar l'agraïment per tants dons rebuts. En definitiva, és viure en consciència.El primer dia se'm van suggerir diversos textos del Deuteronomi, per llegir en clau de "fer memòria" i "escoltar". Vés per on, amb un verset en vaig tenir prou:"Jahvé el teu Déu t'ha beneït en totes les obres de les teves mans. Ell coneix la teva marxa per aquest gran desert. Fa quaranta anys que Jahvé, el teu Déu, és amb tu, i no t'ha mancat mai res". (Dt 2,7)
No ho vaig mencionar al bloc en el seu moment, però el mes passat vaig fer 40 anys... i amb aquest text se m'oferia la possibilitat de mirar enrera des de l'experiència de la fidelitat de Déu, en aquest temps de vida que ja va agafant una certa consistència... En vaig tenir prou per tot el dia. I els sentiments eren de profund agraïment, d'admiració per la seva obra en mi, de petitesa per la meva humil col.laboració en el seu projecte...
Quaranta anys viscuts en gràcia de Déu, segura d'una Confiança que no falla, contenta d'haver trobat una perla tan preciosa que m'ha empès a desprendre'm de tot i comprar-la.
Teresa

diumenge, 12 d’agost de 2007

CONTE

Quan les coses a la vida ens superen, quan 24 hores al dia no són suficients, recorda el pot de maionesa i el cafè.

Un professor, davant la seva classe de filosofia, sense dir cap paraula, va agafar un pot gran i buit de maionesa, i va començar a omplir-lo amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d'acord a dir que sí. Així, el professor va agafar una capsa plena de pedretes i la va buidar dins del pot de maionesa. Les pedretes van omplir els espais buits entre les pilotes de golf. El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple, i ells van tornar a dir que sí. Després, el professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per descomptat, la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va preguntar una altra vegada si el pot estava ple.

En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànime. El professor, ràpidament, va afegir 2 tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra. Ara, els estudiants ja reien. Quan el riure es va anar apagant, el professor va dir: " Vull que s'adonin que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l'amor, la relació amb Déu, coses que t'apassionen. Encara que perdéssim tota la resta i només aquestes ens quedessin les nostres vides ja estarien plenes.

Les pedretes són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa, el cotxe, ... La sorra és tot allò altre, les petites coses. Si primer posem la sorra al pot, no hi hauria espai per a les pedretes ,ni per a les pilotes de golf. El mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai no tindrem lloc per a les coses realment importants.

Para atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat. Juga amb els teus fills, agafa’t temps per anar al metge, vés amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afició favorits. Sempre hi haurà temps per netejar la casa, per reparar la clau de l'aigua... Ocupa't de les pilotes de golf primer, de les coses que realment t'importen. Estableix les teves prioritats, la resta només és sorra.
Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè. El professor va somriure i va dir: " Que bé que em facis aquesta pregunta. Només és per demostrar-vos que no importa que la vostra vida sembli molt ocupada: sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic."

(No tinc la referència de qui és l´autor del conte, me l´han reenviat, i penso que us pot agradar)

Eugenia

dijous, 9 d’agost de 2007

BILBAO i BENVINGUDA

Ens vam traslladar a Bilbao, les de la província d´Espanya Nord, és a dir, les rscj de Catalunya, País Vasc, València, Navarra, Aragó, Balears i Almeria (cal dir que Almeria és una comunitat biprovincial, tant del Sud com del Nord). Així que ja ens trobem a la segona part d´aquest Capítol Provincial que prepara el Capítol General del 2008.

Continuem amb l´escolta, el compartir, la pregària, l´anar sentint, discernint ... el que fa referència a l´espiritualitat pròpia de la congregació. És realment una experiència fantàstica. Estic disfrutant moltíssim, coneixent de ben aprop la congregació, els seus fonaments, la seva font de vida, el que fa que perduri i les fa vibrar en una mateixa direcció: el desig de descobrir i manifestar l´amor de Déu en el món. Un Déu encarnat. És entranyable sentir tanta vida, tanta fe, tant d´amor... i no puc evitar que tot això em remogui per dintre.

Resaltar que avui ha estat un dia ben especial i enriquidor perquè han estat amb nosaltres una representació de laics i laiques vinculats a la congregació del Sagrat Cor que senten com a propi el carisma del Sagrat Cor.

A la foto de dalt, podeu veure com en les estones lliures també ens divertim... és una mostra d´un intens partit de futbolín, mentre també hi havia qui jugava al ping-pong...
En aquesta altra foto veieu que ja som tres!!!!. A partir d´ara el cafezoombloc ja està format oficialment per la Teresa, la MÀngels i l´Eugenia (començant desde la dreta). Benvinguda MÀngels!!! (podeu veure la seva presentació a la part superior dreta del bloc).

A la segona quinzena de setembre, quan totes tres haguem tornat de vacances, normalitzarem la freqüència de penjar comentaris. De moment, anirem alternant segons les nostres vacances.

Eugenia

divendres, 3 d’agost de 2007

CAPÍTOL PROVINCIAL:DIÀLEG AL VOLTANT DEL FOC

Aquests dies, del 2 al 13 d´agost, són especials per la Societat del Sagrat Cor d´Espanya. Ahir vam començar el que en diem Capítol Provincial. És una reunió en la que es presenta què s´ha fet desde l´últim capítol provincial, es treballa algun tema determinat (en aquest cas és la nostra espiritualitat i organització) i es mira una mica què ens demana el món, per on hem d´anar. Sempre es fa abans del Capítol General, com a preparació del mateix. El proper capítol general serà al 2008.
El lema del mateix és : "DIÀLEG AL VOLTANT DEL FOC. AVIVAR LA NOSTRA ESPIRITUALITAT"
És a dir, es vol anar a la font, a l´ho més fons que mou a cada una de les rscj i que ens porta a seguir Jesús desde la congregació del Sagrat Cor, amb la seva espiritualitat concreta.
En el Capítol Provincial on som ara hi ha dues novetats:
- No hi han vingut només les capitulars "escollides" o per "dret" (com les provincials, etc), sino que s´ha fet de manera assamblearia oberta a totes les rscj de la província. Un pas realment important per tal que tothom pogui opinar i sigui realment un camí compartit desde i de totes.
- S´ha dividit en dues parts: una primera en la que estan totes les rscj d´Espanya, som dues províncies, i una segona part en la que cada província es reunirà amb sí mateixa per tal de tractar més concretament el que els afecta i senten per les seves diferents especificitats.
Ja aniré explicant la meva vivència en aquest primer capítol provincial al que estic assistint com a candidata rscj. Tingueu-nos presents a les vostres pregàries aquests dies, que l´Esperit sigui qui porti aquest capítol a partir dels nostres cors.
Eugenia