dissabte, 29 de setembre de 2007

POST "TRASLLAT A (C)ROQUETES"

Amb raó, els amics de Mallorca i un altre "anònim" pregunten pel "post" trasllat a roquetes en els comentaris fets al text del 26 setembre...

Doncs, sí, ara ja fa un dia que estic aquí!!!!.

Per mi va ser un dia de forces emocions i sentiments.
Una barreja "intensa", que el cor no sé com va aguantar...

Per una banda, l ´alegria i felicitat de tenir una família com la que tinc que m´acompanyaren fins a la comunitat amb gran estima e interés (incloent la mare que estava present en la seva ausència física). Això sí, dir que, tot i que estic convençuda del pas fet, que tinc molta pau i felicitat interna, no puc evitar "sentir" el cor quan veig al meu pare i la meva germana menor que és la que encara està a casa amb ell, poc a poc... Vaig fer una carta al meu pare i una a cada un dels tres germans (2 germanes, 1 germà) que tinc explicant i deixant-lis constància del que visc internament, de l´ho important que ha estat aquest pas, de l´ho feliç que sóc, agraint tot el rebut i ser el sóc gràcies a ells, la referència a la mare, el que aprenc de cada un d´ells ... En fi, que per això el dijous 27 vaig passar-me tot el matí plorant... realment emocionada. I ells quan ho llegiren, després del berenar, també.

Per una altra part, el "somni" de Déu i meu fent-se realitat... "per fi" m´he "llençant" a la piscina sentint en el fons del cor que és Ell qui m´acull i que sempre és fidel. Què fort!!!

També, les germanes de la comunitat i la congregació amb la seva representant, tan acollidores i detallistes com sempre. Fins i tot van fer un "recordatori" per cada un on dèia:

El ESPÍRITU.
No sabes de donde viene.
Ni donde va.
ESCUCHA:
Y déjate "rodar, rodar...
Sin condiciones,
Sin límites
Hacia la FELICIDAD!

A més, tots aquells amics i amigues que en la distància us fèieu presents al llarg del dia pregant, escrivint, trucant...

Va ser un berenar molt maco, on tothom és va presentar i explicar una mica de la seva vida. Entranyable!. Estàven tots encantats. La família em van fer també uns regalets com un mini moble treballat per la meva tieta, un "quadre" amb diferents fotos de la família per penjar a l´habitació, unes tovalloles, els meus nebots una pila de dibuixos ... ja està tot col.locat i penjat!

Va ser un dia ple de mocions, com diria Sant Ignasi de Loiola, i ara les estic intentant "endreçar".
Ja veieu... un gran dia! (què promet donar molt de si...)

Eugènia

PS: La pregunta de la foto del 27 de setembre, sí que és d´un viatge a Israel que vaig fer fa uns 6 mesos. És just davant del "monte de los olivos".

divendres, 28 de setembre de 2007

CLASSE DE RELIGIÓ


He de dir que m'agrada fer classe de Religió a Batxillerat. Em costa, perquè als 16-17 anys, els nois i noies comencen a no conformar-se amb els valors ni amb les idees que sempre han rebut i intenten de trobar les seves pròpies respostes. Per això m'agrada de provocar-los i sovint utilitzo el recurs d'avançar-me a desmontar-los els esquemes. Això té el perill de que si no ets prou hàbil, ells són especialment atents a l'hora de deixar-te en evidència quan no tens clars els objectius i quedes enredada en els previs o en la forma més que no pas en el contingut.


Tinc l'experiència de que la majoria dels adolescents passen de la religió. En realitat, no els interessa gens, com no interessa a la major part de la nostra societat. No forma part del seus centres d'interès, perquè no dóna resposta a cap de les seves necesitats. Quan he iniciat enguany les classes de religió, preguntant als alumnes quines són les seves motivacions pel curs, la majoria es conformen amb un aprovar-lo (els més "empollons" aspiren a treure bones notes per anar a tal universitat), o com a molt, afegeixen alguna referència a l'amistat (mantenir els amics de l'altra escola) i a la família (sempre hi ha algun tema de salut o bé de relacions en crisi). També apareix l'esport (que el Barça guanyi la lliga!) i algun atrevit graciós treu alguna referència a la sexualitat ("enrrotllar-me amb aquella noia") o a gresques (amb més o menys d'alcohol i d'altres substàncies). Costa que aparegui en les seves respostes una referència al seu creixement personal. Però el que us asseguro que no els passa pel cap, és aprofundir en la seva fe o simplement, en la recerca del sentit de la vida. És veritat que el mateix argument serviria per desmuntar les classes de qualsevol altra matèria, però almenys estan consensuades socialment.


Això em fa pensar que potser ens hauríem d'anar replantejant quins haurien de ser els veritables espais evangelitzadors i quin paper té l'escola cristiana quan els pactes polítics ens lliguen de mans a un públic que no demanda la nostra oferta.


Seguiré amb les classes de religió d'aquest curs, amb l'oportunitat que em donen d'estar al costat d'uns nois i noies que necessiten creure en ells mateixos. I aprofitaré per anar canviant el meu xip de respostes per poder acompanyar les seves preguntes. Ja us aniré explicant com em va...


màngels

dijous, 27 de setembre de 2007

EL TERRISSAIRE (THE POTTER)

Ficada en aquesta roda impetuosa de l'inici de curs, tocava reemprendre la Confirmació. Dilluns vam tenir la primera convocatòria, i als 20 joves de 2n any s'hi van unir un altre bon grup que volen iniciar aquesta preparació cap a la maduresa i el compromís cristià. Bé, segur que ells no en diuen així, i encara més segur que aquestes paraules són massa grandiloquents. Si aconseguim que vagin descobrint i formulant la seva fe, que ho facin en grup, que Jesús vagi sent una referència en la seva vida... ja em dono per pagada!!
Cada curs m'agrada començar d'una manera diferent. Així m'asseguro no caure en la rutina. Any nou, dinàmica nova. Segur que es nota la il.lusió posada en cada nou projecte. En aquesta ocasió la dinàmica de presentació anava sobre una petita pel.lícula de dibuixos animats anomenada "El terrisaire" ("The potter"). És una al.legoria dels processos, del creixement, de l'esforç, de la llibertat... Es una invitació a deixar-se acompanyar, a fiar-se, a aprendre... dels pares, dels mestres, dels amics, i, perquè no? també de Déu!!
Us passo l'enllaç per això de compartir recursos, idees, propostes que facin més dinàmica i actual la nostra tasca pastoral. Són 7 minuts per quedar-se bocabadat.

Teresa

dimecres, 26 de setembre de 2007

UN PAS IMPORTANT ...

Demà, dijous 27 de setembre, dia ja senyalat per: (1) un amic va entrar al noviciat, (2) dia de Sant Vicenç de Paül, (3) aniversari de la fundació de la Companyia de Jesús... hem d´afegir un quart... (4) deixo casa meva i em trasllado a viure a la comunitat de Religioses del Sagrat Cor al barri de roquetes (barcelona)!!!.

El motiu per traslladar-me? Per què aquesta alegria, il.lusió i ganes de que arribi el dia?

Perquè em sento cridada a compartir vida en comunitat, desde la societat del Sagrat Cor de Jesús, per més estimar i seguir a Jesús. Ell és la meva opció fonamental, el que dona sentit a la meva vida, qui me l´ha regalada i per qui vull gastar-la.

Aquest pas és molt important per a mi, el sento no com un pas més, sino com "el pas" de "deixa casa teva ... i segueix-me" per poder estimar-lo, seguir-lo més i millor desde el que sóc. Vull seguir a Aquell qui ens estimà primer... fins a l´extrem!!!, què fort!!!, des d´aquest estil de vida.

Quines ganes que tinc que arribi dijous a la tarda!!. Ja he portat les coses i he endreçat l´habitació. Sembla una altra cosa a l´ho que vau veure en el seu dia al bloc. És tan diferent una habitació buida a una habitació personalitzada!, ara està plena de coses regalades per familiars i amics, hi ha hagut l´esforç i temps dels amics sj que van carregar amb la taula, les rscj que han dedicat el seu temps a coordinar l´acondicionament, ... és una habitació pleníssima d´il.lusió i d´estimació!!!

Per celebrar aquest "pas" i, per tal que sigui ben participat aquest moment tan important per mi, dijous, m´acompanyarà a la comunitat la família i berenarem tots plegats (rscj + família). Així es coneixeran mutuament, veuran la comunitat, la meva habitació... farem "família".

Per mi serà un moment molt especial amb els que més estimo. Tots fent festa! Magnífic!

Eugènia

dimarts, 25 de setembre de 2007

LITÚRGIES

Busco al diccionari la paraula "litúrgia", i em diu que correspon "al conjunt de les cerimònies del culte públic d'una religió". Segons aquesta definició, l'espectacle casteller que vaig viure ahir al matí a la Plaça Sant Jaume amb motiu de les festes de la Mercè, correspondria a una litúrgia civil en l'apoteosi de participació popular. De la mateixa manera que el "sacerdot"Messi sembla que està prenent el relleu a l'idolatrat Ronaldinho en el culte futbolístic. I a Sant Sebastià ha arribat el glamurós Richard Gere, envoltat de la seva aureola de budisme i "bon rotllo"... les litúrgies apareixen en totes les pàgines dels diaris. Litúrgies de tots colors que són representació de la gran quantitat de cultes que tenim, tot i ser una societat laica.

He passat el cap de setmana a Palma de Mallorca, per participar en una litúrgia familiar: la renovació dels Vots de la MªCarmen, una companya amb qui vaig compartir un parell d'anys al noviciat. La celebració va ser al saló d'actes de l'escola, amb la presència d'una bona representació de mestres, alumnes, família religiosa i família de sang. La litúrgia, emotiva i senzilla, es va basar en unes lectures que parlen del símbol d'haver descobert un tresor, i de voler dedicar-hi la vida. Vam acabar ballant tots plegats una cançó del Sueño de Morfeo...

L'endemà, diumenge, em vaig escapar a fer un tomb pel casc antic de la ciutat. Tenia ganes de veure el polèmic mural de Miquel Barceló a La Seu, i vaig aprofitar per participar a l'eucaristia. Litúrgia magnífica i solemne, amb cants en gregorià i molt d'encens. La Seu és preciosa. Del mural de'n Barceló potser us en parlo un altre dia. De la litúrgia catedralícia em va quedar la sensació d'estar davant d'un espectacle. Molt cuidada, molt harmoniosa, però que no m'agafava per dins.

La imatge que he escollit per aquest post correspon a una altra litúrgia que també s'ha iniciat aquest cap de setmana: la Missa Jove al Casal Loiola. Una litúrgia feta pels joves i adreçada als més joves. El culte inclou sempre tenir una estona per compartir la vida i escoltar què hi diu Jesús. Les abraçades del moment de la Pau us asseguro que són reals i s'acompanyen d'un munt de petons!

Com veieu, ha estat un cap de setmana molt "litúrgic"...


mangels

PD: Aprofito per saludar la gent de Palma (Catimar, Bego, Ramon, Margalida...) i agraeixo públicament i "litúrgicament", la possibilitat de fer amics blocaires!

dilluns, 24 de setembre de 2007

CONVERSACIONES CON MI JARDINERO

Vaig decidir-me a anar al cinema per una intuïció: el cartell de la pel.lícula em suggeria una amistat profunda, sensació de pau, un bri de saviesa... No en vaig quedar gens decebuda.
La pel.lícula, típicament francesa, ens guia per la vida d'un pintor en un moment de declivi personal i artístic. És aleshores que decideix tornar a la casa de la seva infantesa i contracta un jardiner que resulta ser una amic quasi oblidat d'aquells primers anys. A partir d'aquest moment, les seves llargues converses ajudaran a que cadascú descobreixi els valors de l'altre: el pintor copsarà la veritat amagada en una vida rutinària i senzilla, i el jardiner es deixarà guanyar pel món de la bellesa inexplicable de l'art i la música.
Dos mons recreats amb l'excusa d'un hort: unes roses, uns carbassons... La vida en el seu format més senzill, capaç de simplificar la complexa existència humana.
Una bona proposta per als que avui gaudeixen d'un dia de festa...
Teresa

dissabte, 22 de setembre de 2007

DESDE EGIPTE : REYES CALLÍS

Aquest estiu, al Capítol Provincial, vaig conèixer a la Reyes Callís rscj. Una rscj que tot i ser espanyola viu a Egipte desde fa moltíssims anys (no recordo ben bé el número però era tota la seva vida... uns 35-40 anys o així) treballant d´infermera. El seu testimoni de vida em va impactar molt, la duresa i dolor amb la que es troba cada dia, i la seva manera de sentir-la i vivir-la ... així que li vaig demanar si podia escriure unes línies i donar-me una foto d´ella treballant (allà va vestida de "religiosa" perquè la cultura ho requereix). Aquí us ho transcric:

Reyes Callís rscj de orígen de la Provincia España Norte pero desde 6 meses después de la probación me fuí a Egipto donde permanezco.

Quise encarnar "Jesús pasaba haciendo el bien"... en mi vida cotidiana inserta en el pueblo Aboli Korkas y haciendo dispensario las mañanas en Fekreya y las tardes a 4 pueblos el mismo día por semana. Teníamos a los más pobres del país. Las infraestructuras sanitarias eran mínimas y entonces nos desbordaban. Hacíamos los medicamentos... e impresionaba la confianza y el cariño de esas multitudes que se nos acercaban.

El país ha evolucionado y entonces nuestro servicio se ha transformado en un centro específico en Samalout para cuidar los quemados que por las condiciones de vida hacen que las quemaduras se multipliquen igual como la reputación, pues los mismos médicos nos los mandan para que los curemos.

Intentar aliviarles en todos los aspectos es lo que nos motiva y nos une creando un equipo muy unido.

Hay una frase que me ha penetrado últimamente:

"el tacto es el sentido del amor porque implica presencia, cercanía y ternura"

Ojalá la viva!

Reyes

Em va dir que tracten a un mínim de 300 cremats al mes, que fan elles mateixes unes cremes amb aloe vera que van estupendes pels cremats,... No m´imaginava que hi hagués aquest "perill" i número de cremats a Egipte fins que em va ensenyar les fotos.... fotos de tant patiment i dolor (nadons cremats totalment, nens i nenes amb cremades per tot el cos, adults i adultes...), bufff. També, em comentà que hi ha pares que per "renyar" als seus fills els hi peguen amb una cullera de servir sopa possada al foc per cremar-lis, molts altres es cremen jugant o fent coses a les cases, accidentalment, donat que el seu sistema d´escalfor no té cap tipus de "seguretats" i fa que es cremin tot sovint.

Una realitat realment dura que desconexia, que m´ha impactat i que per això he volgut compartir amb vosaltres. A l´igual que el testimoni de la Reyes que té el do de veure més enllà "sentint el tacte com el sentit de l´amor perquè implica presència, proximitat i ternura".

Eugenia

divendres, 21 de setembre de 2007

UN SENADOR DE NEBRASKA DEMANDA A DÉU

Llegeixo la notícia apareguda avui, en un diari en format digital. Tot seguit apareix la consqüent reacció dels lectors que expressen la seva perplexitat, conformitat o d'altres tipus de comentaris, inevitables en qualsevol notícia amb aquest caire provocador i sensacionalista. Els motius de la denúncia, segons l'acusació, és que Déu és el causant de provocar "inundacions, tornados i plagues en diferents parts del món, que produeixen sofriments humans" (La Vanguardia, pàgina 13). Afegeix el demandant que el seu objectiu és demostrar que als EEUU qualsevol pot presentar una demanda contra qualsevol. La lletra petita és la que no es llegeix mai, i aquesta mena de titulars és l'estratègia que sovint utilitzen els medis per a desvetllar la nostra curiositat i potser despistar-nos d'altres temes més candents. No acabo d'entendre per quina causa, els temes relacionats amb la religió resulten sempre tan morbosos i predisposen tant a aquesta mena de sensacionalismes. Sigui com sigui, fer a Déu responsable dels problemes de la humanitat és una acusació antiga, i no entraré en teologies per a fer-ne debat. Però si que a part de l'anècdota, em sorgeix una petita reflexió casolana sobre qui és Déu per a mi, o millor dit, quin és el meu Déu:


El meu Déu em diu que si veig feina a fer, m'ha donat unes mans i un cap per a posar-m'hi.


El meu Déu em fa tenir esperança no en un etern altre món llunyà, sinó en l'aprendre a mirar el món quotidià amb el cor.


El meu Déu m'ensenya que l'amor és l'únic que pot canviar les coses.


Potser perquè el meu Déu està penjat en una creu, no crec tant en la seva omnipotència sinó en la seva capacitat de patir amb el que pateix fins a donar la vida per amor.


La meva demanda a Déu no pot ser mai una acusació de cinisme, d'insolidaritat o d'infantilisme. La meva demanda a Déu és en tot cas, per la seva fe en la llibertat humana, que ens posa a tots un llistó tan alt envers la responsabilitat d'uns cap els altres en la construcció d'un món millor per a tots.


Màngels

dijous, 20 de setembre de 2007

IGNORÀNCIA, NO GRÀCIES

Aquests dies que em toca presentar la matèria a les diverses classes que tinc (9 classes diferents= 270 alumnes... sobreviuré?) els insisteixo en la importància d'aprofitar la nostra classe de religió per tal d'aquirir uns coneixements que els permetin anar pel món sense escandalitzar-se davant de certs ritus o creences que si no, mai entendrien.
No és el mateix veure uns homes vestits de negre donant-se cops de cap contra una paret que saber que els jueus acudeixen al que els queda del Temple de Jerusalem, el Mur de les Lamentacions, a fer les seves pregàries. No és igual saber que els musulmans ara mateix estan fent el seu Ramadà, durant el qual no mengen res durant les hores de llum, si hem copsat el sentit de l´abstinència que el fonamenta... perquè l'abstinència en els altres la veiem com un absurd, però fer els règims més inadequats, fins al punt de posar en risc la pròpia vida, això és del més normal...
Crec que el coneixement ens apropa, saber el perquè d'una pràctica, una creença o unes idees ens pot fer més tolerants, i si som més tolerants, de ben segur, el món anirà una mica millor.
Teresa

dimarts, 18 de setembre de 2007

VER PARA VIVIR

Avui us vull presentar el nou bloc d´una amiga, la Paqui. Ella és una rscj de 34 anys que viu a Torreblanca (Sevilla) i que també té moltes ganes de compartir vida a través del sistema "blocaire". El títol del seu bloc és Ver para Vivir i podeu entrar possant: http://verparavivir.blogspot.com

En el text que va escriure el 4 de setembre podreu trobar el perquè del nom escollit.

També, he afegit el seu enllaç a la columna de la dreta, on diu blocs, per tal que pogueu entrar més còmodament. Per últim, no sé si us heu adonat, però la columna de la dreta es va actualitzant, ho he fet fa pocs dies, és una columna que va canviant, vaig afegint i treient coses esperant que siguin del vostre interés.

Eugènia

dilluns, 17 de setembre de 2007

GPS VITAL

Acabo de plasmar en un full el meu projecte personal. Jo el faig des dels meus temps de Noviciat. Alguns anys he pensat que no m'era del tot necessari, però d'alguna cosa em deu servir si després de quinze anys encara hi torno.
Què és un projecte personal? Una mena de "gps vital", o un "planning", o un "recull de bons propòsits" que a més dels ja habituals (fer exercici, perdre els quilos guanyats a l'estiu, vigilar el mal geni...) va al fons de la persona i li recorda cap on va, què la mou, en que es sustenta la seva vida, de què ha de tenir especial cura, en qui ha de gastar la seva vida...
Moltes de les coses que hi he plasmat em venien dels dies de pregària de l'estiu. No en va és el moment en que t'atures i escoltes a Déu dins de tu mateixa.
Tots els meus desitjos en un sol full de paper? Es clar que no. Hi ha molta més vida que no puc recollir-hi, però em recorda que establir prioritats és important per quan les presses habituals del curs marquin la meva agenda, em desorientin de la ruta premarcada... Aleshores serà bo aturar-me de nou i preguntar-me, Teresa, cap a on anàvem?
Teresa

dissabte, 15 de setembre de 2007

DESPRÉS DE LES VACANCES

Després d´un temps de "desconexió" del bloc per ser de vacances torno a ser per "aquí". Ja tenia ganes de tornar a escriure!!.

He fet les vacances en dues parts.

- De les primeres ja en sabeu una mica, donat que van ser les que vaig passar amb les Religioses del Sagrat Cor al Capítol (primer "bi-provincial" a Sta.María de Huerta, segon "provincial" a Bilbao). Tot i que eren vacances del doctorat va ser portant un ritme considerable de treball d´un altre tipus. Us recordo que el tema principal era l´espiritualitat de les rscj, un tema apassionant!

- Les segones vacances han estat un temps de descans mental, on he tingut la gran sort de poder disfrutar de la família (pare, germans, cunyat i nebots) i d´una naturalesa esplèndida (adalt veieu una foto d´un d´aquest moments magnífics que he viscut aquests dies veient com l´arc de sant martí es fèia present a una cataracta enmig de les muntanyes).


Em meravella la immensitat, la transparència, la pau, la magnitud, l´Amor, la confiança... de la Creació. Tota ella em parla del Creador, del seu amor vers cada un de nosaltres, de la seva generositat i donació, del seu estar amb nosaltres, ... em fa sentir part d´ella, una vida regalada, una part d´Ell ... creatura estimada... fins al extrem!!



Eugenia

dijous, 13 de setembre de 2007

PARADOXES D'HOSPITAL

He passat un parell de dies acompanyant el meu pare a Urgències en un hospital de Barcelona. Sempre és per a mi una experiència angoixant i em suposa preguntes. Algunes de més existencials, com el sense-sentit del dolor, i d'altres de més vanals però igualment vitals, com la pregunta de com es podrien dissenyar aquests espais per a que fossin més humans, sense perdre l'eficiència que han de tenir. Aquesta vegada us comparteixo els meus interrogants en forma poètica, en un exercici d'explosió de sentiments després d'hores de tensió i de son:

Matins de passadís blanc

i tardes de música chillout.

Metges amb ulleres de pasta amagant ulleres de son.

Infermeres rosses, somrients i eficients.

Bates blanques, amunt i avall.Esclops de colors.

Llum artificial,

aire acondicionat,

sueros per aliment

i sondes per desaliment.

Mòvils connectats

i desconnexió del món.

Hores desesperants en sales d'espera.

Esperança en informes d'alta.

Preguntes amb por callada

i silencis en respostes intel·ligibles.

Supero l'angoixa en la carícia

i a la Presència que m'acompanya llenço el crit d'alarma.

mangels

dimecres, 12 de setembre de 2007

QUÈ ENS FALTA ALS CRISTIANS?

Llegeixo que el Dalai Lama ha estat per Barcelona, i que ha reunit a més de 14.000 persones per escoltar-lo, previ pagament de 20 Euros cadascuna... M'interesso pel missatge que provoca aquestes expectatives en un món saturat d'imatges i eslogans: amor, compassió, felicitat, espiritualitat... Agafo la meva Bíblia i llegeixo: "Un manament us dono: que us estimeu els uns als altres", "us he dit aquestes coses perquè la meva joia sigui en vosaltres i la vostra joia sigui completa", "el seu pare el va veure, se'n va compadir, i corrents, se li va tirar al coll, i el besava"... I no puc deixar de pensar... què ens falta als cristians que no despertem aquesta admiració? És només qüestió de look? És qüestió de millorar la posada en escena, el llenguatge, el màrqueting? Ens hem fet avorrits o ens mostrem incoherents? Des del màxim respecte per a qualsevol tradició religiosa crec que els missatges humanitzadors, si ho són de veritat, són universals. Acullo el que té d'intercanvi i d'oportunitat aquesta visita, que m'invita a anar més a fons en la meva pròpia fe: una bonanotícia per a tota persona de bona voluntat.
Teresa

dimarts, 11 de setembre de 2007

CONTRASTES

Avui us transcric una cançó d'una religiosa del Sagrat Cor mexicana que es diu Cecilia Rivero. Ja fa temps que expressa amb cançons la seva vivència de fe, la seva experiència de missió, i té diversos CDs editats. En concret aquesta cançó d'avui, Contrastes, m'agrada molt. Em parla de recerca personal, de grisos, d'intents tossuts i d'una promesa de Vida que ens espera.
Si la voleu escoltar, cosa que us recomano molt, al final trobareu un enllaç per sentir-la en mp3 (aquesta i algunes altres també).
Que la disfruteu!



CONTRASTES
Gastando intensamente las horas
En buscar lo que a la vida da sentido
Me encontré que el saldo siempre va teñido
De invasiones de la plaga sobre el nido
Y entre muros, nuestro canto florecido.

Todo mezclado de cizaña y trigo
Todo mezclado de calor y frío
Todo mezclado de mi ser contigo
Todo mezclado de tu ser conmigo
Para ser, un Nosotros florecido.

Nadie, al caminar, solo un camino
Nadie, al escuchar, solo un sonido
Nadie, al intentar, vuelve vacío
De alimento que en jornada le mantuvo.

Nada, puramente la muerte
Nada, puramente la vida
En todo, necesaria la muerte
Para tocar, para tocar
Para tocar, por fin, la Vida.

Gastando intensamente las horas
En buscar lo que a la vida da sentido
Me encontré que el saldo siempre va teñido
De invasiones de la plaga sobre el nido
Y entre muros, nuestro canto florecido.

Nadie al arriesgar está seguro
De llegar a la verdad, lo más profundo
Que le lleve a jamás tocar lo turbio
Pues lo humano, proceder tan cotidiano
Es lo llano, es la roca y es lo obscuro.

http://www.rscjinternational.org/content/view/118/35/lang,c/

Teresa

dissabte, 8 de setembre de 2007

IDENTITAT HÒBBIT



Alguna vegada se m'ha ocorregut passejar-me per la xarxa fent servir un motiu que em cridés l'atenció. Avui m'hi he posat amb l'univers hòbbit. I m'he trobat amb algunes dades curioses, com aquesta imatge que correspon a una casa ideada per una parella de gal·lesos, que amb l'objectiu d'aconseguir una construccció amb criteris ecològics i de menor impacte ambiental, el que han fet és un disseny al més pur estil hòbbit de l'univers Tolkien. També he accedit a una pàgina web, on introduint les teves dades, et donen el teu nom hòbbit, i així m'he assabentat que podria canviar el meu pel d'Elanor Goldworthy of Michel Delving. Em caldria averiguar qui és el tal Michel Delving, i tot i així, no m'acaba de convèncer això de les parelles arreglades, per molt hòbbit que sigui, així que seguiré amb el meu.
De totes maneres, des de que vaig veure la primera part del Senyor dels Anells vaig sentir que hi havia alguna cosa que em cridava l'atenció d'aquells petits éssers alegres i juganers que assumien amb tanta facilitat de carregar amb el pes de la salvació de la Terra Mitjana, que és el que simbolitza l'anell. Em són simpàtics, i d'alguna manera, m'hi identifico. Digueu-me pretenciosa, però crec que el que m'hi apropa no és només una qüestió d'alçada (que he de reconèixer que també!) sinó també l'ideal d'una manera de ser i d'una manera d'entendre el món. Perquè per a mi els hòbbits són prototipus de persones senzilles i optimistes. Gent que sap gaudir de la vida i que en les coses petites hi sap trobar el valor per tirar endavant, malgrat les dificultats i els desastres que semblen enterbolir els cels com a Mórdor.
El millor de tot, és quan "surts de l'armari" i et trobes que hi ha molts d'altres cors de hòbbit a qui els brillen els ulls quan es tracta de gosar emprendre nous somnis, camins alternatius per sortir de l'espiral globalitzador, individualista i al·lienant. A poc a poc es va formant la comunitat!
mangels

divendres, 7 de setembre de 2007

ATENTA A LA DIVERSITAT

Falten pocs dies per tornar a l'aula. A València, que a nivell pedagògic debem ser uns clàssics i encara conservem els famosos examens de Setembre, ens trobem en aquella fase d'avaluar els que van fer ben poc o quasi bé res abans de l'estiu, però també a d'altres que estudiar els costa una mica més i que sí aprofiten aquesta segona oportunitat. Tot sovint et trobes en aquella tensió entre la misericòrdia i l'exigència. No m' agrada que em prenguin el pèl, però tampoc vull tancar-los portes. Crec que amb els regals no els faig cap favor. Algunes decisions no em resulten fàcils.
Aquest any m'agradaria estar molt atenta a això que s'anomena la "diversitat". Parteixo de que davant meu tinc 30 alumnes ben diferents, però és cert que uns ho són més que altres. Perquè la Mireia és síndrome de down, el Jose no troba mai el moment de posar-se davant els llibres, l'Anna està passant una adolescència terrible, el Victor sobreviu a la separació dels seus pares... i totes aquestes circumstàncies es reflexen a l'aula: en el comportament, les relacions, el treball, l'estudi, la motivació...
Encara que m'encanta ensenyar religió, parlar-los de Jesús i dels valors de l'Evangeli i m'esmerço en fer-ho cada any una mica millor, el que m'importa de debò i on vull donar la vida és en ser testimoni amagat del seu desig d'esdevenir persones i contemplar el seu procés, únic i divers alhora, de creixement personal.
Teresa

dimecres, 5 de setembre de 2007

HISTORIAS DE MUJERES

La Mariola, amiga i companya, m'ha regalat un llibre: setze brevíssimes biografies de dones, algunes conegudes (Alma Malher, Frida Kahlo...), altres totalment noves per a mi (Zenobia Camprubí, Mary Wollstonecraft..). Historias de mujeres és una recopilació de una sèrie de reportatges publicats per la Rosa Montero al suplement dominical de El País. M'està resultan molt interessant. En poques pàgines (10 minuts de lectura per cada personatge) descobreixes vides insòlites, apassionants, plenes de màgia i creativitat... algunes de les quals van poder desenvolupar les seves qualitats, i altres van quedar ofegades per la personalitat de les seves parelles i/o de la societat que els va tocar viure.
L'autora no pot aprofundir en els personatges, però aconsegueix destacar una característica molt concreta de cada una de les seves protagonistes i és aquest fil el que ens guiarà a través de cada una de les breus biografies. M'ha impressionat descobrir una Agatha Christie escrivint unes trames perfectes com a contrapès d'un Imperi Anglès en declivi. O una Alma Malher claudicant de manera conscient a la seva pròpia vocació musical per afavorir la del seu primer marit, Gustav Malher.
En un estil àgil i amè, ens endinsem en la història d'una quantes dones que també formen part de la Història, la de la humanitat. Sense elles, conegudes i no, ens manca el 50% del que som ara mateix.

Teresa

dilluns, 3 de setembre de 2007

MANDRA

Avui he tornat a la feina, i he de confessar que em feia mandra, molta mandra. Mandra per què m'agrada l'estiu amb el seu ritme pausat i amb moltes més possibilitats de fer aquelles coses que durant el curs no em puc permetre. Mandra per què la distància de les vacances em provoca un cert autisme social. Mandra per què em resisteixo a pensar en les resposabilitats que em tocarà d'assumir aquest nou curs a l'escola. Mandra per què, de fet, fa un any que no treballo, ja que el curs passat vaig gaudir d'uns mesos "sabàtics" primer a Mèxic i després a Roma... Mandra perquè, quí no tenia mandra aquest matí?


Superat el despertador i afrontat el metro massificat de les 8 del matí he aconseguit d'arribar a l'escola, he de dir que mig arrossegant els peus. Sessió de petons, abraçades, preguntes i exclamacions: "on heu estat?" "quina bona cara i quin bon color!" Arribats a aquest punt, és quan pel meu cap comencen a passar els dubtes de si el que tinc és un problema d'al·lèrgia o un atac de fòbia anti-social.


El discurs d'acollida de la directora del centre, la presentació del nou claustre de professors, les novetats de la darrera reforma educativa que hem de començar a implantar, informacions de les obres de l'escola... portàvem hora i mitja i ja no veia la manera de seguir asseguda a la cadira d'una manera digna.


Finalment, reunió de departaments. Els de pastoral assumim amb resignació cristiana que les obres encara no ens permeten de gaudir d'un espai propi, i ens traslladem al bar del davant. I ara si que respiro... bullen les idees i els projectes. Prenc nota, ens posem "deures", riem pensant les "revolucions" que podem engrescar...


Torno al metro i recordo l'evangeli d'avui. Jesús a la sinagoga prenent el text d'Isaïes i dient allò tan fort de que l'Esperit l'ha ungit per alliberar tots els captius. Finalment sento que la mandra es converteix en rebeldia. Avui començo el curs i avui em sento ungida per l'Esperit a fer de l'alliberament la meva causa, la meva rebeldia d'amor.


Adéu, mandra!


mangels