dimarts, 30 d’octubre de 2007

CONFIRMACIONS

Aquest cap de setmana he estat a Montserrat amb un grup de nois i noies que acompanyo en la preparació del sagrament de la Confirmació. He de dir que moltes vegades la catequesi sagramental em planteja dubtes, per un cantó perquè no em queda clar de si encara estem en les darreres seqüeles d'un cristianisme sociològic, i això explicaria que els xavals estan més motivats per la pressió familiar que pel propi convenciment del que pot significar per a ells, seguir a Jesús i treballar pel Regne. Però també em surt l'interrogant sobre el model d'església que presentem a la catequesi, sovint més en la línia d'un idealisme comunitari i fratern, dialogant i acollidor, que en la mesura del possible, defuig del model jerarquitzat i dogmàtic que per altra banda, és amb el que majoritàriament es reconeix a la institució eclesial.
D'altres dubtes m'han vingut, veient la tele aquest diumenge, on el procés de beatificació d'alguns dels màrtirs de la guerra civil espanyola es convertia una vegada més, en una demostració d'un cristianisme de masses i banderes.
Però per sort, el fet d'anar a Montserrat amb els nanos de la Confirmació ha estat una oportunitat d'agraïment i de testimoni: hi hem celebrat els 50 anys de vida religiosa del meu company catequista i hem anat a veure a un bon amic que està a Montserrat, tastant i obrint-se a la possibilitat de que la vida monàstica pugui ser el seu camí de major felicitat.
De tornada cap a Barcelona, em sortia als llavis un somriure de satisfacció. No sé què s'emportaran aquests nois i noies de totes les sessions de catequesi. Potser la Confirmació sigui la seva darrera experiència comunitària de la fe. Però després de la visita a Montserrat, em sento confirmada en el valor de l'experiència compartida i del testimoniatge. Això ja no els ho treu ningú!
màngels

dilluns, 29 d’octubre de 2007

COHERÈNCIA DE VIDA, SIGNE DE CREDIBILITAT

Durant els dies de pregària d'aquest passat estiu, em vaig topar de nou amb aquell text de Marc que diu: "Aleshores van a Cafarnaüm, i de seguida en dissabte, entrava a la sinagoga, i ensenyava. I es mervallaven de la seva doctrina; perquè els ensenyava com qui té autoritat, i no com els escribes" (Mc 1, 21-22). Sempre m'ha cridat l'atenció aquesta autoritat de Jesús. Altres contemporanis seus predicaven, feien miracles, tenien deixebles... però ell ensenya amb una autoritat inusual. M'imagino la força de la seva mirada, la compassió dels seus gestos, la novetat de les seves paraules. M'imagino el trasvals que això va suposar en moltes persones massa ufanoses o desesperançades. Per a totes elles, la relació amb aquell natzarè els va capgirar la vida. A partir d'aquell encontre, ja res no va ser igual.
Estic convençuda de que en aquell temps, com avui, l'autoritat personal té molt a veure amb la coherència de la pròpia vida. Aviat es nota aviat qui només diu paraules boniques i més aviat encara ens en cansem. En qui confiem? En aquelles persones que traspuen credibilitat: saben del que parlen perquè han fet vida les seves paraules.
En aquests temps de promeses incomplertes, de paraules buides, de vides enganyoses... nosaltres, com anem de coherència i credibilitat?
Teresa

dissabte, 27 d’octubre de 2007

LA NINA DE SAL

M’he apuntat a un seminari sobre ”L’experiència de revelació en les diverses religions”. El primer dia, el professor ens va preguntar: Com explicaríeu vosaltres l’experiència de la revelació? Jo ho vaig fer recordant una història oriental que potser coneixereu:
Hi havia una nina de sal que va sentir a dir que la sal sortia de l’oceà. Això la va intrigar molt. I va sentir un desig fort d’anar-lo a conèixer. I començà a preguntar a tothom on era l’oceà, com era. Alguns entesos li varen dir que era difícil d’explicar i que lo millor era anar a trobar-lo. Llavors va anar preguntant a uns i altres com s’hi anava i alguns li anaven indicant els camins.
Finalment després de molt caminar, un bon dia veié la immensitat blava al seu davant i es quedà meravellada.
- Oh, que n’ets de gran i bonic!- va dir-li .
Però l’oceà li va contestar:
- No em coneixeràs fins que entris.
Ella es va anar acostant a la vora de les ones, fins que una li va mullar el peu. Aquell contacte li va semblar meravellós , però de sobte es va adonar de que el peu se li anava desfent; i va cridar espantada::
-Ets terrible.. !
Però l’oceà li va dir:
-No tinguis por. Només qui entra m’arriba a conèixer
La nina en tenia tantes ganes que, finalment, s´hi va ficar d’un salt. Poc a poc el seu cos anava desfent-se i quan ja no quedava d’ella més que una mica d’escuma blanca es va sentir la veu feliç de la nina que deia:
-Ara ja sé qui ets, ara ja sé qui sóc!

El professor ens va dir que aquest conte explica bé l’ esencial de la revelació: La set que brolla dins de la persona, els orientadors del camí, la descoberta, i l’entrega al misteri.
Us desitjo tenir-ne l’experiència.


Ma.Rosa

divendres, 26 d’octubre de 2007

BEAUTIFUL DAY, BEAUTIFUL SONG



Dia de núvols que ha acabat descarregant pluja just al sortir de l'escola. Em deixo el mòbil a casa i aprenc a superar l'ansietat de la desconnexió. Metro congestionat per avaries i esquerdes (el subsòl de Barcelona és un formatge de gruyère?). Quedo per dinar i em donen carbasses. Totes les hores plenes de classes, fins i tot la de guàrdia. Adolescents amb ganes de gresca i desmotivació general per la polifonia vocal del Renaixement. Classe de reli a 3r d'ESO: quan és per a tú un dia bonic?
  • Quan tinc a prop les persones que m'estimen i que estimo.

  • Pels simples detalls: algú que pensa en mi i m'envia una carta o em truca, o que veus algú que et fa il·lusió.

  • Quan estàs satisfeta de tu mateixa, orgullosa.

  • Quan estic molt content i tot em surt bé.

  • Quan estic content de mi mateix.

  • Quan tinc bons motius per riure.

  • Quan em demostren que m'estimen.

  • Quan estic amb les meves amigues i amb la meva família.

  • Quan assoleixo els objectius que m'he proposat.
I per a tú, quan és un dia bonic?

màngels

(amb el meu sincer agraïment als prega-rock i als U2. Avui m'heu salvat la classe de religió, els xavals s'ho han passat bé, i jo he tingut un bon dia!)

dijous, 25 d’octubre de 2007

LA VERITABLE SAVIESA

Llegeixo una entrevista a l'escriptor Javier Marías a El País. A casa meva l'aprecien molt i tinc curiositat per conèixer-lo una mica millor. Em sorprèn que escriu a màquina, que corregeix a mà, que s'enyora de certs valors i d'una educació que troba a faltar... És com un home d'altres temps perdut enmig del nostre món, però un home carregat de saviesa. Segur que hi ha una herència del seu pare (el filòsof Julián Marías), i també, moltes hores de silenci i de trobar-se amb ell mateix davant d'un full en blanc. Hores de qüestionar-se el que viu, d'autoconeixença, de madurar. En el reportatge ho explicita ben clarament: La gente no aguanta un minuto de silencio, por eso hay música en todas partes. Es un bien preciado porque es una de las cosas que nos permite pensar.
Crec que està carregat de raó. El pitjor càstig per a molts és un espai aparentment buit. Per això ens afanyem a omplir-lo de televisió, ràdio, mp3 i mp4, dvd portàtils, música ambiental... El silenci és un extrany company que ens incomoda i se'ns fa insuportable. El defugim i l'esquivem si se'ns acosta. I no ens n'adonem que entrar-hi és creuar el llindar de la pròpia persona i obrir la porta de la veritable saviesa.

Teresa

dimecres, 24 d’octubre de 2007

HABITACIÓ

Per fi us presento l´habitació completa!!. Quines ganes!!!. He tingut alguns "problemes" tècnics i de temps ja superats!!

A veure, tot i que us la presenti per parts, no significa que hagi crescut en tamany ... continua sent la mini-habitació del primer dia ... l´únic que ara està super plena de sentit i estimació per part de tots.

Just aquí al costat esquerre podeu veure les portes de l´armari (entrant a mà dreta, topes amb ell només obrir la porta), abans eren llises, ara estan amb diferents dibuixos fets pels meus dos nebots tan estimats. Donen a l´habitació color, il.lusió, estimació, transparència, innocència.... un toc molt especial.

Al costat de l´armari, darrera la porta d´entrada, a mà esquerre, trobem una estanteria (a sobre del llit), que hi ha el que veieu en aquesta altra foto.

Al prestatge inferior hi han alguns llibres (estic estudiant....), una espelma regalada per una amiga, un posa espelmes de taizé regalat per un amic, una espelma en forma de cor regalat per una amiga rscj, un posa llapisos regalat per una germana meva i comprat a l´últim viatge familiar que hem fet, una caracola de mar regalada per un amic bolivià on hi vaig viure dos estius seguits (en total 4 mesos) fent de voluntària en un internat enmig de la selva, una altra espelma regalada per una de la comunitat, i per últim, un despertador. Així doncs, és un altre racó entranyable on hi ha representada la família, la congregació, la comunitat, els amics i els més pobres.

En el prestatge del mig trobem més llibres, una altra espelma, quadrada i baixa, regalada per una altra amiga i un cubilet on hi possa entre les diferents cares "Col.laboraré amb Déu a crear un món Bo i Bonic per a Tothom amb el meu Amor i Alegria", en una cara surt un cor i en una altra la cara d´una persona. D´on ha sortit?. Doncs resulta que amb la meva germana menor faig catequesi a nens i nenes a una parròquia, i una de les activitats a fer el curs passat va ser aquesta, així que com em va agradar molt, la meva germana em va fer un. És maquíssim!!!

Al prestatge de dalt de tot, podeu veure això d´aquí sota. És un moble de calaixets, fet per una de les meves tietes, especialment pel dia que vaig entrar a viure a la comunitat de roquetes. En el calaix de dalt a l´esquerre possa Eugenia i la data 27.09.07. Tot un detallàs per part seva!. Sap que valoro quantitat les coses fetes a mà i personalitzades. Així que m´encanta!!!!


A més, per diferents llocs hi ha imans en forma d´animals, abarques,... de diferents viatges i moments especials.

Bé, sota l´estanteria just obrir la porta tenim el llit amb un nòrdic de colors vermells, taronges, grocs,... regalat pel pare i un coixí quadrat que em va regalar una germana. Saber-me en bones mans ajuda a descansar en pau i tranquil.litat ... ;-)

A sobre el llit podeu veure la creu que hi ha. També, és una creu especial donat que va ser dels últims vots d´un religiós i em fa tenir present a tots aquells religiosos grans i vellets que conec i estimo tant (tinc costum d´anar-los a visitar de tant en tant). A més, als peus té un anell fet per mi, dels mateixos colors que vaig fer una pulsera a ma mare quan vaig marxar a bolívia i, que ella va possar durant tot aquell temps, i després deixà (encara hi és), als peus d´una creu que hi ha a la seva habitació. Tanta simbolització al darrera!!!. A cada un dels dos braços hi ha una cinta lligada: al braç dret hi ha una que hi diu "viu el somni" i, al braç esquerre la importància de treballar per la Justícia.


A continuació, a la dreta del llit, hi ha la finestra, la taula i el suro. La finestra oberta al món, a la natura, a la realitat, a una classe social baixa, a la diversitat,... A la taula una làmpara i ordinador regalats en diferents moments pel pare per tal d´estar còmode treballant el doctorat, un portallapisos fet a les benetes de montserrat, una cadira "heretada" de la última rscj que va estar en aquesta habitació, la taula portada amb uns amics i regalada per uns altres amics religiosos.

És maca aquesta sensació de que tot són regals amb simbolismes i estimacions determinades.


Aquí a la dreta, veiem el suro. En ell hi he penjat algunes fotos fetes per mi en diferents moments, una postaleta regalada, la creació de miquel àngel, una postaleta comprada durant un camp de treball que vaig fer a Argèlia, una creu del voluntariat a Bolívia d´una altra voluntària bolviana, un rosari que era de la mare, una lletra tau (la "creu dels franciscans"), un calendari i la planificació dels estudis.

A més, entre aquest suro i l´armari hi ha un quadre fet amb fotos familiars que em van fer els meus germans. Una passada!!!

I, també tinc un barnús regalat per la meva àvia, les tovalloles, la ràdio-despertador i catifeta regalats pels germans, un radiador regalat per un tiet ...

Així doncs, ja veieu!. És una habitació plena d´estimació, d´il.lusions, de transparència, de colors... una habitació on hi és tothom present!, Jhs, la família, la congregació, els amics, els més pobres, el món, l´estudi, altres congregacions, els somnis, la natura ... m´hi sento ben acompanyada en ella!

Eugenia

dimarts, 23 d’octubre de 2007

RESISTÈNCIA

Durant la meva estada a Roma el curs passat, vaig tenir l’oportunitat de veure una exposició de pintures de Chagall. Em va impartar moltíssim, sobretot per la seva idea de posar colors a l’espiritualitat. Chagall utilitza uns colors forts i un imaginari oníric per expressar el seu món interior. Però potser el que em va sobtar més va ser el que tot i la seva condició jueva, Chagall utilitza la imatge del Crist crucificat per simbolitzar la humanitat sofrent en un context molt dur, com era el patiment de la Segona Guerra Mundial, particularment escabrós i cruel amb el poble jueu. Resistència, Resurrecció i Alliberament són tres quadres excepcionals que canten a l’esperança de la vida en l’amor, després de denunciar l’horror de la mort sense sentit. Resistència, resurrecció i alliberament crec que són tres estadis espirituals que ens toca de viure a tots des de la fe, la mateixa fe que segons la carta als romans (Rm 4), és la única que ens fa justos. La justícia humana és norma, és llei. La justícia de la fe és l’amor.
La resistència viscuda des de la fe és una resistència conscient, que no oculta la foscor sinó que l’emmarca i en fa denúncia. S’obre al judici assenyalant la víctima i plorant el botxí.
Alguna vegada ja he compartit en aquest espai la situació de malaltia que estem visquent amb el meu pare, i és des d’aquest context que avui us comparteixo la meva reflexió. Segueix la carta als romans mencionant la fe d’Abraham, una fe que el portà a esperar contra tota esperança. I esperar contra tota esperança sembla que és el que em toca amb la malaltia del meu pare. Esperar sabent que és una malaltia degenerativa, esperar contra l’esperança de la curació. I llavors, QUÈ cal esperar?
He trobat una resposta en la Resistència, que és mantenir-se tot i no entendre, fer-se insubmís al dolor i estimar el qui pateix.
Esperar en la Resistència, perquè no és el què sinó el QUI, el que pot donar la resposta: Esperar el qui dóna sentit a la creu, esperar el Crist, el qui ressuscita i allibera.
Des d'avui em declaro “resistent", i demano la gràcia de l'esperança, encara que sigui avançant un mes el temps litúrgic d'Advent!

màngels

(i perdoneu la mala imatge, però no n'he trobat d'altra. Us recomano que busqueu Resistance, de Marc Chagall)

dilluns, 22 d’octubre de 2007

SÍ, SÓC CRISTIÀ... PASSA ALGUNA COSA?

Fa uns dies vam reemprendre les activitats de la Red Ignaciana de Espiritualidad, les quatre escoles de València (Jesuïtes, Esclaves, Jesús-Maria i Sagrat Cor) que col.laborem plegats per oferir noves propostes pastorals als nostres joves de Confirmació.
Vam tenir una convivència d'inici de curs a Siete Aguas, un espai diferent on aprofundir la fe d'una manera lúdica. Hi van participar 40 joves, tots ells amb ganes de conèixer una mica més a Jesús. Alguns d'ells, l'endemà a classe, es manifestaven en veu alta com a creients. I a mi, en aquell ambient menys favorable, se'm feia un cert nus a la gola. Eren molt valents i m'ensenyaven moltes coses: a ser qui sóc i com sóc en totes les circumstàncies. Perquè ha de ser més fàcil afirmar-se ateu? Només perquè és el que es porta?
El que de veritat es porta i tots valorem és ser un mateix, ahir i demà, davant d'uns i dels altres, sense deixar-se emportar per modes puntuals ni ventoleres impersonals. Autoafirmar-se en allò que som, construir-se sobre la roca, a recer de les tempestes, per saber afrontar les crítiques i fer-nos forts amb els primers dubtes. En altres paraules, ser assertiu també en qüestió de fe.

Teresa

dissabte, 20 d’octubre de 2007

FESTA DE MATER

Avui dia 20 d'octubre a tota la Societat del Sagrat Cor se celebra la festa de Mater, aquest fresc que va pintar una jove postulant anomenada Paulina Pedrau, que més tard seria religiosa, i que l'any 1846 el papa Pius IX, meravellat per la imatge, va establir com a festa en una visita seva a la Trinitá dei Monti a Roma.
Aquesta imatge de la Mare de Déu manté una actitud que és invitació a la pregària i el recolliment interior, és alhora que simbol del treball i l'estudi, amb el fus i el llibre que acompanyen la protagonista. Les religioses del Sagrat Cor ens afirmem "totalment contemplatives i totalment apostòliques"... no és ella un símbol d'aquest dificil equilibri?
Tots els alumnes de les nostres escoles la coneixen i la senten com a seva perquè es troba a tots els centres dels cinc continents, i d'alguna manera és una presència que els acompanya durant tota la seva formació.
També demà a les dues províncies d'Espanya tenim un altre motiu d'alegria: la inauguració del nou Noviciat al barri Oliver de Saragossa. L'Inma i la Kenny comencen aquesta nova etapa en el seu camí de formación en la vida religiosa. Els desitgem que sigui un temps d'autoconeixença, de recerca en llibertat, de disponibilitat, de sentir la fidelitat de Déu i l'amor de les germanes.
Teresa

dijous, 18 d’octubre de 2007

CONDUIR I CONDUIR-SE

Llegeixo aquests dies alguns comentaris sobre una reivindicació d'una feminista d'Aràbia Saudí. D'entrada m'espero qualsevol cosa en un país que fins fa quatre dies (en concret, fins l'any 2005) tenia prohibit en la pràctica el vot a les dones i que no les deixa anar pel carrer si no van acompanyades d'un home de la família més pròxima. La seva demanda és ben senzilla: exigeixen el dret a conduir.
El que pot semblar una vanalitat, amaga unes implicacions que no s'escapen als legisladors del país: conduir és un signe de llibertat. Tenir un cotxe a la meva disposició m'assegura poder traslladar-me amb autonomia, triar l'hora de marxar, decidir cap a on anar. Jo, més d'una vegada, he somiat que condueixo, i sempre ho he relacionat amb el fet de prendre alguna decisió, de conduir la meva pròpia vida. Les raons religioses són tan ridícules com que una dona al volant pot ser més fàcilment agredida o que així s'afavoriríen les aventures extramatrimonials. Està clar que no interessa tractar a les dones d'igual a igual, convertir-les en éssers adults. Un etern menor d'edat, en principi, serà sumís i ens donarà menys problemes.

Teresa

dimarts, 16 d’octubre de 2007

MÚSICS DE CARRER

Una de les avantatjes de viure en una gran ciutat és la diversitat de cultures i per tant de músiques, que és possible de trobar en un mateix dia: els que fan play back i es traslladen amunt i avall carregats amb tota mena de carrets, sobretot pels passadissos del metro. Els "raperos" i acròbates del hip-hop, especialistes en places públiques. Els ballarins de tango argentins i els mims asiàtics. Els zíngars romanesos, pertanyents a famílies de tradició musical centenària. Els pseudo-místics, capaços d'entrar en estat d'èxtasi enmig del brogit de la gent que continua passejant o carregant bosses de les compres rebaixades. Els imitadors, que inten d'aproximar-se a l'ídol de moda en l'entonació, en l'ambientació i en el físic. Els canta-autors, que posen tot el seu art en cada nota, perquè mai no se sap quan pot aparèixer un cop de sort. Els show-mans, capaços de muntar grans espectacles de llum i sò per a crear una atmosfera màgica i emotiva en uns pocs metres quadrats asfaltats. Els alumnes del conservatori que aprofiten per estudiar, alhora que guanyen uns calerons (o és que els fan fora de casa?). També hi ha els qui s'ho "curren", i es presenten ben vestits, fins i tot amb l'americana i els talons, per mantenir la dignitat musical en qualsevol ocasió. Els qui s'emporten els amics, i plegats s'engresquen fins i tot a muntar coreografies seguint ritmes i lletres dels esclaus africans arribats a terres nord-americanes. Els joglars actualitzats, carregats de titelles, perruques, animals, acordions i flautes, capaços d'improvitzar una dansa i fer-se fotos amb el públic més menut.
Els que m'agraden més? sempre he sentit debilitat pels músics de jazz, pel que tenen de bohemis i de saber gaudir el moment a base de saber-lo improvitzar. Però darrerament em té el cor robat un músic de l'intercanvi de la Línia 4 a la 5 en l'estació de Verdaguer. Trobo que és estoic mantenir-se amb el somriure als llavis i cantar Gracias a la Vida mentre la gent atravessa els passadissos corrent i amb cara de dilluns mal paït. Si el veieu, segur que estareu d'acord amb mi que els músics del carrer tenen la gràcia de donar a la ciutat l'intent de fer la vida més agradable als altres. Sortireu del metro xiulant!
mangels


dilluns, 15 d’octubre de 2007

GRÀCIES, SR NOBEL

Gràcies, Sr Nobel, per reconèixer a temps que la seva gran fortuna provenia de la dinamita, un invent potencialment molt perjudicial per a la humanitat.
Gràcies, per destinar a la seva Fundació la major part dels seus diners, i així deixar a la història un testimoni de compromís personal amb el bé.

Gràcies, perquè cada any ens recorda que hi ha persones que s'esforcen en fer la vida una mica millor als altres.

Gràcies, per descobrir-nos realitats arreu del món on brolla la justícia i la pau, per donar-nos a conèixer persones com Rigoberta Menchú i la seva lluita a favor dels indígenes, Wangari Maathai i la seva feina col.lectiva per un continent entossudit en sobreviure, Muhammad Yunus i el seu secret convenciment de que economia i justícia no són incompatibles.

Gràcies, Sr Nobel, perquè ara mateix algú s'està qüestionant per primera vegada que potser sí que cal tenir cura del planeta, i així fer possible que a la utopia profètica d'uns quants s'hi sumin molts altres.

Teresa Gomà

divendres, 12 d’octubre de 2007

PELEGRINACIÓ

Avui, la Roser, religiosa del Sagrat Cor que viu a Barcelona en la comunitat que hi ha per la rambla prim ens comenta el seu pelegrinatge a Terra Santa:

He pelegrinat a Terra Santa. Ja hi havia anat però aquesta vegada ha estat diferent. Potser per la bona organització, pel l’ambient del grup, per mi mateixa... No ho sé. Ha estat una experiència forta de fe.
Sóc creient – crec que fortament creient - però molt poc “crèdula”. Em rellisquen detalls que no toquen a l’essència de la fe.
Però allà, a la Gal.lilea, mirant el llac i el cel que va veure Jesús, semblava que es feia més present i que em tornava a dir molt baixet: Benaurats..., Estimeu-vos..., vols venir amb mi?
S’hi estava bé.
Em feia basarda pujar a Jerusalem: Caifàs, Judes, Pilat, Getsemaní, la Creu. Què fort! Preferia quedar-me a Gal.lilea on tot era més suau...
Però havia de seguir els companys; no em podia quedar sola a Tiberíades. I vaig pensar que a Jesús també li va costar pujar a Jerusalem on no li esperava res de bo.
I vaig intentar pujar amb Ell.

Em va impressionar més del que pensava: baixar la muntanya de les Oliveres fins a Getsemaní, la desunió dels cristians al Sant Sepulcre, el Via Crucis pels carrers de bon matí, la casa de Caifàs...
Va ésser la vida de Jesús i és la de milions d’homes en el nostre avui.

He tornat desitjant, més que mai, fer camí amb Jesús i dient-li: gràcies per haver vingut a caminar amb nosaltres, per haver-te “ficat” en la nostra història, en aquest món tan desgavellat.

Roser Serra, rscj

dijous, 11 d’octubre de 2007

VALORS D'AHIR, AVUI I SEMPRE

Els que aneu seguint el bloc, sabeu que amb els de 4rt de l'ESO hem estat amb el tema del fet religiós. I també sabeu que m'agrada molt el cinema. Aquest any volia introduir alguna pel.lícula interessant abans d'endinsar-nos en altres qüestions més denses com Jesús i el naixement de l'Església. Se'm va ocòrrer "Teresa de Calcuta", una pel.lícula moderna sobre la vida d'aquesta monja que va entregar la vida als més pobres entre els pobres, als més menypreats i invisibles de la societat de la India del seu temps. Tenia els meus dubtes de la resposta dels alumnes adolescents, i la meva sopresa ha estat aquest matí quan hem reprès el film i alguns em deien que els agradava molt. La clau? Crec que hi ha valors que són atemporals: la bondat, la misericòrida, la compassió... i quan ens hi topem, descobrim que n'anàvem molt mancats. Crec que el que ofereix el personatge de Teresa de Calcuta és un retrobament amb el millor de la persona, amb la seva capacitat innata de fer el bé, de deixar un món millor al que va trobar, i per a nosaltres és com retrobar-nos amb el paradís perdut que no ho sabiem i enyoravem. Ahir, avui, demà. Amb quinze anys, amb quaranta, amb seixanta.
Teresa

dimarts, 9 d’octubre de 2007

APRENDRE A ESTIMAR



Després del cap de setmana a Montserrat, en un temps privilegiat de la comunitat per a elaborar el projecte que volem viure aquest any, la lectura de l'evangeli d'avui em confirma en un dels grans objectius: aprendre a estimar-nos. Sembla obvi, però és que resulta que som un grup de dones que no ens hem pas triat per a viure juntes! La comunitat per a mi, és repte i és regal.

Aprendre a estimar de veritat, passa per saber-me posar en el lloc de l'altre, i deixar que la vida de l'altre interfereixi en la meva. No és això el que ens ensenya Jesús en la seva paràbola del bon samarità? Però a l'hora de la veritat, me n'adono no només que encara estic molt lluny del que vol dir estimar, sinó que sovint vaig en la direcció contrària, igual com li passa al pobre Jonàs davant l'encàrrec que reb d'anar a Nínive... A mi em passa igual, i sovint em trobo en la direcció contrària. El sacerdot i el levita de la paràbola veuen l'home ferit del camí, com jo veig la companya preocupada, el pare malalt, els xavals de l'escola que ja no segueixen el ritme, etc. No és un tema de ceguera sinó de projecció de mirada. Perquè sovint em trobo que veig la situació de necessitat, però la veig des de mi, des de la meva pressa, des dels meus propis projectes. En canvi el samarità es deixa desinstal·lar, deixa que la necessitat de l'altre passi per davant. Això és estimar de debò. Arribar aquí suposa un pas previ d'ascesi, de renúncia personal al meu jo, per a que l'altre creixi, per a que l'altre sigui. I avui us confesso que encara em sento massa plena del meu jo.

Engolida per la bal·lena del meu ego, em proposo una mica d'humilitat, almenys per saber demanar perdó i recomençar l'aprenentatge de l'amor. Que el gran mestre Jesús m'hi acompanyi!

màngels

(aquarel·la de Sophie Maïlle rscj)

dilluns, 8 d’octubre de 2007

BUDISME EXEMPLAR

Sempre he sentit a parlar del budisme com una religió amable, els seguidors de la qual són acollidors, atents i hospitalaris. Des d'Occident, i sense massa més coneixements, podria imaginar-me'ls com una gent una mica ingènua, poc realista pels temps que corren.
Aquests darrers dies he descobert que a més de la cara amable del budisme, també n'hi ha una altra de compromesa i valenta, encapçalada aquests darrers dies per milers de monjos que van sortir al carrer per protestar per un augment dels preus dels productes bàsics (benzina, arròs, oli...) absolutament desmesurat.
Llegeixo que no és la primera vegada que els monjos es manifesten i intervenen en moments claus del seu país. Ja ho van fer activament en els anys de lluita per la independència i també després d'un cop d'Estat l'any 1962. Birmània és un país pobre i políticament desfet. Fa disset anys que no es convoquen eleccions i tenen a la Premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi, sota arrest domicilari per imposició del règim militar.
Amb aquest panorama, els monjos han sabut aprofitar el seu pes en la societat birmana per encapçalar la protesta de la ràbia i el clam per la justícia. Se saben representatius i admirats per la societat, i han estat clau per aconseguir el ressò mediàtic internacional. Es podien haver quedat als seus temples, animat a altres a manifestar-se i esperar. Però no. Se saben part del poble i no han volgut esperar. Veu desl sense veu, han pagat un alt preu en vides humanes. Però han estat un exemple per al món i, tant de bo, per als líders d'altres religions, sovint massa preocupats en defensar la pròpia imatge o preservar antics priviliegis. Tota una lliçó.

Teresa

dissabte, 6 d’octubre de 2007

PROJECTE COMUNITARI


Aquest cap de setmana, les vuit de la comunitat de roquetes, estem de recés al monestir de les benedictines a Montserrat (Sant Benet) per tal d´encetar el projecte comunitari.

Cada inici de curs, les diferents comunitats rscj d´arreu es reuneixen per pregar i elaborar el que serà el seu projecte comunitari de l´any.

Desde el consell biprovincial se´ns envien unes pautes orientadores i facilitadores que ens porten a formular respostes concretes a les crides que sentim en temes com l´oració, la vida comunitària, la missió comú i altres.

A la tapa de les pautes del projecte comunitari que ens han enviat aquest any hi ha aquest text sugeridor:
"Ens convoca Sofia per contagiar-nos aquell somni seu que va nèixer al voltant del foc: Ser dones que romanen en l´amor de Jesús injertades a l´arbre de la seva vida, conduides pel vent del seu Esperit, formant un sol cor i una sola ànima per descobrir i manifestar en mig d´un món ferit, la compassió i fidelitat del seu Cor" (Del cuadernillo de oración de la Asamblea Biprovincial).

Esperem que l´Esperit bufi fort, per tal que sigui una forta experiència de fe, uns dies que ens uneixin i formin més com a comunitat que s´inicia, amb una missió comuna, uns dies que estiguin plens de fraternitat i d´amor tenint com a centre a Aquell qui ens ha reunit i la missió universal. Que sapiguem restar obertes i sentir la crida a desenvolupar i oferir els dons que hem rebut en bé dels altres.

Eugènia

divendres, 5 d’octubre de 2007

VIDA EN COMUNITAT



Aquesta setmana hem tingut la primera reunió de la nova comunitat. Començar sempre té l'incentiu de la sorpresa, de la il·lusió, dels bons propòsits. A la reunió érem vuit i ja només aplegar-nos ens va fer prendre consciència que el repte no és tant en la diferència d'edats ni en els variats ritmes de cadascuna, sinó en el saber-nos escoltar i donar un lloc per a que tothom pugui aportar la seva pròpia especificitat. La comunitat es construeix, no s'improvitza ni es pacta. És imprescindible el diàleg i el respecte.
Però cal dir que viure tot això no és fàcil. L'experiència em fa ser exigent en la comú unió i em fa conscient dels preus a pagar, perquè el contacte amb l'altre a la força em fa sortir de mi mateixa, em modifica i em desinstal·la, i a vegades em fa anar fins on no voldria.
El què hi guanyo? Personalment m'agrada de pensar la comunitat com a escola d'amor, com a lloc privilegiat on aprendre a compartir la vida i la fe. L'àmbit en el qual es concreten les opcions i es construeixen els somnis. També és l'espai del descans i de la celebració. Però sobretot, el que m'aporta la vida en comunitat és el sentir que no canviem el món sinó que el món ens espera, canviades, convertides, cada dia de nou, disposades a donar la vida per a que creixi la Vida!
màngels

dimecres, 3 d’octubre de 2007

SECULARITZACIÓ? SÍ, GRÀCIES

Seguint amb el tema del fet religiós, em semblava que parlar de secularització, veure'n les causes, deduir-ne les conseqüencies... es quedava pobre (a més d' excessivament negatiu) si no hi afegiem un toc d'esperança. I vaig traslladar la meva pròpia pregunta als alumnes: ¿què pot aportar de positiu al cristianisme aquest moment que estem vivint de limitació, de reducció, de pèrdua de protagonisme? Entre tots hem lligat algunes respostes:
*pot aportar una major humilitat a l'Església, més a to amb l'Evangeli de Jesús.
*pot acostar l'Església a la societat, i que en el diàleg, descobreixi noves possibilitats, presències, camins de reflexió i actualització.
*pot retornar-nos als temps inicials, quan els primers cristians vivien units, s'ajudaven, eren un sol cos.
*pot afavorir que afirmar-se cristià sigui un acte d'absoluta llibertat, sense imposicions de cap mena, amb responsabilitat i compromís.

Ben mirat, això de la secularització, si som capaços de viure-ho sense enyorances ni defenses, és tota una oportunitat...

Teresa

dimarts, 2 d’octubre de 2007

BARRIS

Visc a Roquetes, un dels que formen el districte de Nou Barris. Hi porto instal·lada uns quatre mesos, però encara em miro el barri com una nou-vinguda que descobreix racons diferents cada dia: Roquetes és un barri de carrers amb forta pendent, perquè està construït guanyant terreny a la muntanya de Collcerola. Òbviament, amb bones vistes i horitzó que s'obre fins al mar en dies clars i poca contaminació. Un barri aconseguit gràcies a la seva gent, que el seu dia va haver de lluitar per anar tenint infraestructures, escoles, transports, seguretat, ... i aquesta és molta de la seva identitat. Un barri de la seva gent: de l'Ivan de l'associació de veïns, del Jose perruquer-unisex, de les farmacèutiques, del patriarca gitano, de la veïna que guarda la correspondència dels argelins que van marxar perquè tenien un fill paralític, de l'ex-capellà que gestiona la plataforma d'intercanvi de coneixements, del rector que alterna el seu compromís a la parròquia amb les visites a la presó, dels joves de l'Ateneu, dels de l'associació ecologista...

Un barri que em resulta humà i humanitzador, perquè considero que l'important no és tant una qüestió de places amb premis FAD d'arquitectura, ni d'edificis emblemàtics, ni de locals "in", ni de botigues "fashion", ni de menjar "fast food". El que m'agrada és trobar els nens jugant a futbol i a les veïnes que treuen la cadira al carrer i es posen a prendre la fresca mentre xerren del dia.

Però ja entenc que el meu punt de vista no és el dels polítics amb visió de futur ni dels comerciants amb interessos turístics. El meu punt de vista és el d'una ciutadana nostàlgica, que encara creu en els espais públics com a llocs de trobada i de relació.


màngels


dilluns, 1 d’octubre de 2007

ADOLESCÈNCIA I ATEÏSME

Exercici personal a 4rt de l'ESO sobre el fet religiós. Analitzem diverses postures: ateïsme, agnosticisme, indiferència, creença... Els demano que es posicionin. Surten ateus com bolets. És el que toca. Algú s'atreveix a definir-se com a creient amb reserves. Uns valents!!
M'agrada sentir-los i els confesso una dèria personal: qualsevol resposta m'és vàlida excepte el "no sap, no respon". La mateixa vida els obligarà a definir-se, i cal que s'hi entrenin. L'art de posicionar-se és arriscat, però ens afirma en el que som i ens situa enfront dels altres.

Els animo a restar oberts a la sorpresa. Els anys em diuen que la vida ens canvia. És el que ens toca. Qui no ho ha experiementat?

Teresa