dijous, 29 de novembre de 2007

ASSAJOS D'ESPERANÇA

La meva província del Sagrat Cor (Espanya Nord) estem vivint un any realment difícil. En quatre mesos han mort, després d'una llarga malaltia, dues companyes relativament joves. En ambdos casos, han sabut viure aquest temps de lluita i espera amb una enteresa exemplar. Tot un testimoni per a les que les vèiem viure.
Se'm fa dificil trobar paraules quan sents que se'n va gent tan valuosa. Gent en la plenitud de la vida, dinàmica i entregada. La sensació que em queda no encerta a trobar les paraules. Em sento convidada a viure en esperança, però a estones ni això em surt. Potser caldrà aprendre del seu mateix testimoni: la confiança i la generositat fins al final. Confiança en el Déu de la Vida, i generositat fins a l'extrem, sense mesura, sense recança. I creure's de debò que la vida és regal, és do, fent d'aquesta experiència un clam de confiança: tant en la vida com en la mort, som del Senyor.

Teresa

dilluns, 26 de novembre de 2007

CONTRASTOS DE BON MATÍ

M'agrada matinar. Bé, també m'agrada fer una mica el mandra quan es pot, però una mica molt mica... perquè sinó em llevo amb la impressió d'estar perdent el matí. Fins i tot els caps de setmana m'agrada aprofitar el temps, sortir al carrer, comprar el pa... Cadascú té les seves dèries.
Quan sóc a Barcelona dormo a casa de la meva mare. La zona, tocant al carrer Balmes, està plena de bars nocturns i afterhours. Així que, de bon matí, dues realitats es superposen: els que ens acabem de llevar, recent dutxats i amb el cap clar, i els que surten dels locals de nit, cansats, beguts, que amb prou feines s'aguanten drets.
No puc evitar sentir una certa pena al veure'ls. Qui escriu és una abstèmia convençuda (prefereixo l'aigua de Vichy al cava!!), a la que li agrada passar-s'ho bé, però que no arriba a entendre que per fer festa calgui perdre la consciència d'un mateix.
La nit, l'alcohol i les drogues són un problema social. Per a molta gent és el moment de fugir dels convencionalismes, d'oblidar els problemes del cada dia. Però si només sabem fugir... quan ens toqui fer-nos responsables de la nostra pròpia vida, en sabrem?
Teresa

divendres, 23 de novembre de 2007

ENAMORA´T

"Nada puede importar más que encontrar a Dios. Es decir, enamorarse de Él de una manera definitiva y absoluta. Aquello de lo que te enamora atrapa tu imaginación, y acaba por ir dejando su huella en todo. Será lo que decida qué es lo que te saca de la cama mañana, qué haces con tus atardeceres, en qué empleas tus fines de semana, lo que lees, lo que conoces, lo que rompe tu corazón, y lo que te sobrecoge de alegría y gratitud.

¡Enamórate! ¡Permanece en el amor! Todo será de otra manera"

Pedro Arrupe, S.I.


Aquest text del Pedro Arrupe ens parla de l´importància de trobar l´Amor i voler restar en ell indefinidament, com aquell que ha trobat una perla preciosa. Ens convida a ser conscients de que, quan és així, les coses són diferents, veiem moltes tonalitats als colors, escoltem les melodies des d´una escala determinada, disfrutem i fem disfrutar més de tot, fem "bogeries" per Ell, la imaginació i creativitat volen, ens deixem empènyer cap a horitzons insospitats, ens dona sentit e il.lumina al nostre quefer diari ... I, tot plegat, fa que anem deixant petjades amoroses per allà on passem.

Pare, ajuda´ns a restar cada vegada més en Tú. Que el teu amor ens porti a ser "bojos/es" per Jesucrist, com ho fou aquell pelegrí de Loiola.

Eugènia

dijous, 22 de novembre de 2007

TAN LLUNY, TAN APROP

Fa uns dies el responsable del teatre de l'escola va marxar a Cuba. A la tornada, em portava un full amb la imatge que acompanya aquest escrit. El va agafar a la Universitat i la sorpresa va ser que el text era una frase de Santa Magdalena Sofia Barat: "Com més ens haguem negat a nosaltres mateixos durant el dia, més aprop estarem cada nit del cor del nostre Déu". Va haver de recòrrer milers de kilòmetres per trobar-se amb algú tan familiar, tan proper. Ell no sabia que a Cuba hi ha religioses del Sagrat Cor, en concret, 15 rscj, algunes cubanes, altres extrangeres.

Em va recordar la impressió viscuda quan, anant pel món, et trobes germanes disseminades pels cinc continents. És una extranya alegria saber que la missió es prolonga molt més enllà de la meva tasca concreta. Cadascuna una responsabilitat, totes una missió comuna, arrelades en cada realitat, atentes a noves necessitats.

La internacionalitat ens defineix des de bon principi. La urgència de noves fundacions no permetia fer càlculs. Així que hi havia un grupet de joves religioses preparades, se les enviava allà on se'ns demanava. La mateixa vida va convertir aquella petita Societat en el que és avui: una gran família estesa arreu del món.

Teresa

dimarts, 20 de novembre de 2007

"THE HUB" el "You Tube" dels DRETS HUMANS

Han tingut una bona idea, fer el "The Hub" que equival al "You Tube" però monotemàtic sobre els Drets Humans. Us recomano entrar i anar mirant tranquil.lament els materials penjats, realment mostren l´urgència d´actuar en molts camps a nivell local e internacional.

També, a nivell personal em porta a qüestionar-me i veure que puc anar fent el que està a l´abast dins la meva qüotidianitat i, que, afecta globalment per ser una part de la cadena. Puc intentar viure, consumir, fer, opinar, recolzar... afavorint un món de tots i totes, tenint tant en compte els que són a prop com els que estàn lluny, l´avui com el demà, els meus interessos com els dels altres, mullant-me per la justícia, ...

Abans d´actuar o no actuar, hauria d´intentar dedicar un moment, encara que fos mig minut, a pensar-hi una mica més enllà del meu ego i fer les coses més a consciència per un món de tots/es.

Aquí sota us posso un exemple dels vídeos que hi podem trobar.

Es titula: Now is the hardest time, la veu està en espanyol i dura uns 9 minuts.

Eugenia

dilluns, 19 de novembre de 2007

LA PASSIÓ DE CRIST

Retornant al tema de la mort de Jesús... Reconec que no m'agrada la pel.lícula del Mel Gibson que porta aquest títol. No m'agrada el seu director ni el seu plantejament. Considero un reduccionisme narrar només els tres darrers dies de la vida de Jesús, com si per ells mateixos poguessin explicar el perquè d'aquell desenllaç. I trobo també que, per molt realista que sigui, el director ha abusat de l'aspecte sofrent. De fet, jo encara no l'he pogut veure sencera. Quan comença a ser fuetejat, m'aixeco. Ja en tinc prou. No necessito veure-ho amb tota la cruesa per imaginar que, probablement, debia ser així.
I si em mostro tan bel.ligerant contra aquesta història, perquè posar-la a classe? Doncs perquè ells, que estan a l'aguait de tot el que surt per la televisió, me la demanen. I he optat per aquella màxima que diu: "si no pots contra ells, uneix-t'hi". Total, que encara que m'havia jurat i perjurat que mai no ho faria, aquest any cediré. En veurem un tros, mitja hora: els judicis. Només aquesta part. La resta la poden descobrir cada dia en el món que els envolta: els refugiats, els malalts de SIDA, els condemnats a mort, els oblidats, els invisibles...

Teresa

diumenge, 18 de novembre de 2007

PHILIPPINE DUCHESNE

Avui, 18 de novembre, és la festa d'una religiosa del Sagrat Cor, missionera del s. XIX amb una vida extraordinària. Es deia Rose Philippine Duchesne, que vol dir "del Roure".
Nascuda a França, dins una família benestant i cristiana, va passar els anys de juventut en plena Revolució Francesa arriscant la seva vida per ajudar als presos i ensenyant d'amagat catecisme als infants.


Quan la revolució s´acabà va buscar com realitzar el seu somni de donar la vida a Déu i als altres d'una manera més radical, tot començant per donar els seus béns als pobres.
Després, coneix a Sofia Barat i s'enrola en el seu projecte d'una nova forma de vida religiosa.
Però, França era massa petita pels seus somnis d'anar arreu del món a portar l'Evangeli. I, al cap de poc temps va demanar anar a Amèrica del Nord on no hi havia encara cap comunitat ni escoles per nenes.
Pionera de la frontera americana a la primera meitat del segle XIX és un exemple de dona valenta, agosarada, austera, apassionada pel Regne. De temperament fort i voluntat decidida. La seva vida va ser un obrir-se a lo nou, obrir camins, malgrat les dificultats, que van ser moltes: pobresa de medis, incomprensió, malalties, oposició per part d'uns i altres, llunyania del centre de la Congregació, etc.
Va intentar sempre crear ponts entre dos mons: Europa i Amèrica; diferents classes socials; diverses races (Europeus, nadius americans, indis, negres, i els nouvinguts a les terres de la Louisiana...).
En aquella part d'Amèrica del Nord, va fer possible l'educació per a les noies, quan, fins aleshores, estava destinada només als nois. Va obrir escoles gratuïtes per als pobres i els esclaus allà on mai n´hi havia hagut. Va respectar la dignitat dels aborígens americans quan alguns immigrants irresponsables els hi prenien les terres o els mataven.
Durant molts anys va demanar anar a viure entre els indis potowatomies i, finalment li fou concedit, pero va haver d´acceptar la seva dificultat de comunicació per l´idioma.
L'ideal de la seva vida no va ser la santedat, sinó la donació total de les seves forces a Déu i als altres, en especial als més pobres i dèbils.
El mòbil de la seva acció va ser l'amor de Jesucrist i el desig de fer-lo conèixer arreu de la terra.
No va tenir gaires èxits, no sempre va encertar amb les millors solucions, no va poguer aprendre la llengua dels nadius, no va brillar la seva figura com la d'una heroïna. Però, això sí, va ser una dona de pregària, hores i hores de pregària, fins el punt de que els indis l'anomenaven "la-dona-que-sempre-resa".
Va morir com el gra de blat, en el solc, ja molt gran, quan amb prou feines podia fer altre activitat que resar, callar i donar la seva vida, amb la seguretat i l'esperança posada en el Déu que l'havia seduït.
MªRosa rscj

dijous, 15 de novembre de 2007

PERÒ JESÚS... NO VA MORIR DE VELL?

Sí, heu llegit bé... Aquesta perla, fruit de la més inocent espontaneitat, és una d'aquelles frases que potser no voldries haver sentit mai, però que un cop ressonen entre quatre parets, demanen una petita reflexió.
Que algú pugui arribar als 16 anys pensant que Jesús va morir al llit, de vell, podria ser tot un canvi des del punt de vista teològic. Si hagués estat així, quin nou llenguatge emprar per parlar de mort redemptora? com parlar de ser conseqüent fins a la mort, i una mort en creu? què canviaria en la nostra manera d'entendre la salvació?
Davant d'un fet que sembla del tot històric, per evitar certs raonaments "màgics" o certes frases memoritzades (Jesús mor per salvar-nos del pecat...), els insisteixo que la salvació de Jesús no ve per un determinat mètode d'execució romà, sinó que se'ns dóna perquè amb els seu testimoni coherent ens mostra una nova manera de viure i de relacionar-nos, d'optar pel bé, de viure pels altres.
Crec que és com plantejar-se el fet de que Jesús probablement no va néixer a Betlem. Potser és menys "nadalenc", però no li treu cap força a la seva presència real i històrica entre nosaltres.
Com a mínim els altres companys van esclatar a riure... i, al cap d'un moment, la noia també. Al menys, estaven escoltant.
Teresa

dimarts, 13 de novembre de 2007

DEMOCRÀCIA I DIPLOMÀCIA?


Aquest cap de setmana hem estat entretinguts amb la cimera iberoamericana, i els comentaris d'anada i tornada de polítics i periodistes, que es feien ressò de les intervencions de Chavez, del Rei, Zapatero,... tot plegat m'ha deixat una mica perplexa, potser perquè tal com va funcionant el món, poso el poder sota sospita i em costa de posicionar-me. Els uns s'escuden en la democràcia per justificar polítiques intervencionistes i d'altres, en nom de la mateixa democràcia, acoten la llibertat del poble. Democràcia o diplomàcia? els polítics estan al servei del poble o dels vots? ens diuen el que pensen o el que queda "políticament correcte" de pensar en aquest món globalitzat que ens volen fer creure de pensament únic?

M'arriba una carta d'una veneçolana, reaccionant davant dels fets ocorreguts el passat 10 de novembre, i les sospites se'm confirmen:


"Tengo que decirte que en este momento estoy un poco molesta, un poco indignada, ofendida, CALLADA, un poco oprimida………..
Los medios de comunicación no sirven, no están a la altura de la realidad que viven los pueblos del mundo, están siendo mediadores de imperios, ya lo decían grandes pensadores que estos son UN IMPERIO MAS……
Lo que ha ocurrido en la cumbre IBEROAMERICANA es una de las muestras de los poderes concentrados en lugares específicos del mundo….
Definitivamente no saben que detrás de estos movimientos sociales impulsado por los presidentes de las naciones que antes te mencioné, está el pueblo! Esta la historia VIVA están muchos y muchos sueños construyéndose poco a poco.
Sabes algo? Y disculpándome ante tu idea; yo no pienso que nuestro presidente Chávez tiene que tener DIPLOMACIA ¿Por qué tiene que ser igual a los demás? ¿Por qué tiene que responder a un modelo impuesto por la sociedad occidental? Si por la sangre nuestra corre sangre de wuaicaipuro que lo asesinaron por defender lo que soñaba.. ¿Por qué tiene que tener diplomacia ante el hambre que pasan tantos pueblos latinoamericanos? ¿Por qué tiene que llevar la ropa que ellos quieren?
Además resulta que la diplomacia ¿Para que se usa?, para decir que los países están bien cuando es mentira? ¿Para decir que estamos trabajando por los pobres cuando no dejo entrar a mis hermanos latinoamericanos en la patria de otros? ¿Para que se utiliza la diplomacia cuando se mueren tantos en la guerra de Irak y no somos capaces de gritarle al mundo que los ayudaremos; Cuando 115 países votan por el NO BLOQUEO A CUBA y tres dicen que SI y sigue el bloqueo?,¿Para que es la diplomacia para disfrazar las realidades? ¿Para mandar a matar, a bombardear? ¿Para que mi lenguaje lo entiendan los de arriba y los de abajo se queden como si nada ha pasado y pisoteados? ¿Para qué es la diplomacia cuando tantas madres sufren en los barrios de Bolivia o el las aldeas de Haití? ¿Para que es la diplomacia en estos casos, para decir que todo está bien en el mundo como lo han hecho tantos y han tapado la realidad en el mundo durante tantos y tantos años? ¿Para qué quieren que nuestro Presidente sea Diplomático, si ser diplomático es descontextualizar a la realidad de los pueblos?

Sabes algo?

Pienso que cuando dejemos de imponer modelos y aceptemos la vida como somos y como cada quien quiere ser sin diplomacias… seremos más felices todos. Y cuando seamos capaces de leer las realidades desde diferentes pies, vamos a tocar el alma de Dios… "


Res més a dir.

màngels

dilluns, 12 de novembre de 2007

LA SUMA DE LOS DÍAS

No sabria explicar perquè m'agrada tant la Isabel Allende. Però sé que la majoria del seus llibres em captiven des del primer moment (n'excloc la seva triologia d'aventures). Barreja de sinceritat, ironia i creativitat, el resultat és una estona entranyable on descobrir-me en el que l'autora expressa d'ella mateixa i el seu món, a voltes real, a voltes no tant.
M'agraden els seus jocs de paraules, les seves metàfores, la seva finesa. Em recorda molt a les meves amigues llatinoamericanes: la seva expressió és infinitament més rica que la meva. Són originals i troben les paraules més idònies per expressar les grans veritats de la vida.
"La suma de los días" és la seva darrera novel.la. La seva agent la va invitar a narrar unes noves memòries, justament a partir de la mort de la seva filla Paula. Després de resistir-s'hi pel què diran, ho fa amb la justa senzillesa que permet desvetllar al gran públic les "vergonyes" de la seva família, sense que deixi de ser un signe de normalitat, per tal que tots hi reconeguem les nostres pròpies històries aparentement inconfessables.
L'obra s'endinsa en les dificultats de cada dia, els fantasmes de cadascú, la valentia, les pors i els afectes. La lluita per l'amor i la família. I per sobre de tot i sempre, la passió per viure.
I jo ho disfruto i li agraeixo.

Teresa

dissabte, 10 de novembre de 2007

BENVINGUDA A CASA!

Avui, dintre d´una estoneta arribarà a la comunitat rscj de roquetes la Núria. Tot i que actualment ella viu en el seu propi pis a barcelona, té el seu treball ... vol venir i ve a formar part de la comunitat durant un temps per tal d´experimentar i tastar la vida comunitària religiosa.

Com podeu imaginar, aquí estem més que encantades de rebre-la!

Tenim moltes ganes de compartir la vida, anar creixent i aprenent els uns dels altres.
Per això, és fonamental fer de casa nostra la casa de tots ...
Així que, benvinguda a casa Núria!, desitjo que sigui una bona experiència, que sapiguem ser naturals i senzilles, acollidores i que t´hi sentis com a casa.
Eugenia

divendres, 9 de novembre de 2007

ACOLLIDA

Els dimecres a la comunitat, els dediquem a l'acollida. En el nostre projecte d'inici de curs vam sentir que volíem concretar d'una manera pràctica el desig que tenim, d'obrir la porta de casa i d'oferir el nostre espai per a qui tingui ganes d'un compartir senzill al voltant de la taula, i d'una estona de pregària per acabar el dia donant gràcies a Déu. Aquesta setmana hem tingut la sort de que el Xavi i la Maria s'hi afegissin, i com passa sovint, després de xerrar una estona sobre la vida de cadascú, és inevitable que sorgeixin intuïcions, somnis. I d'aqui als projectes, és un pas. Tinc l'experiència de que això s'acaba transformant en una excursió, en anar a veure un pel·lícula, llegir un llibre, acompanyar un grup de revisió de vida, un camp de treball a l'estiu, un voluntariat al tercer món, un recés per a joves,...
Em suggereix que acollir no és només convidar i preparar el sopar. Acollir comporta deixar que l'altre t'interrogui, et mogui, et motivi, et transformi.
Després de la visita del Xavi i la Maria, tenim un escrit a la porta (degut a les obres a l'escala, tenim la porta empaperada!): "En aquesta casa us acolliran molt bé!!!". Em fa sentir cert orgull, no us ho negaré, però també m'anima a no mirar l'agenda pensant en com col·locar els propers projectes "acollits".
Sembla que sóc la del "tripartit"del cafezoom, que aguanto el tipus espantant els virus i d'altres agents parasitaris com puc. Ho diré fluixet, no sigui el cas que demà mateix caigui sota els seus efectes. Els d'aquesta mena no els vull pas acollir!!!!
màngels

dijous, 8 de novembre de 2007

TOTALMENT PRESCINDIBLE

Sembla que a les del Cafezoombloc ens toca passar un temps de fragilitat i paciència. Jo, com l'Eugènia, he estat uns dies KO, és a dir, malalta, feta un nyap, sense servir per a res més que per enyorar (quines coses...) la quotidianitat (M. Àngels... ull viu!!). A més, la malaltia em va agafar amb la família, lluny de València, i durant tres dies no m'he sentit recuperada com per afrontar la gimcama de l'Adif a base de trens i autobusos per l'anomenat "corredor del mediterrani".
M'he sentit molt afortunada: cuidada, atesa... Només en puc estar agraïda (gràcies de nou, mare!!)
Però també m'he sentit molt impacient. Cada dia deia a la comunitat i a l'escola: demà vindré. I em llevava (o ho intentava) i el desig apareixia com una missió impossible. El meu neguit augmentava quan imaginava els alumnes aprofitant poc les substitucions, o els de confirmació sense possibilitat de reunió, o havent d'ajornar el Dept de Pastoral... Aquests pensaments em neguitejaven i augmentaven el meu malestar.
Quan m'he refet? Quan els antibiòtics han fet la seva feina... i jo ha estat capaç d'anul.lar-ho tot i acceptar passar una setmana en blanc. Ja res em pressionava a fixar la data de la meva tornada.
M'hagués agradat viure aquesta setmana d'una altra manera, però les coses vénen com vénen i és de savis saber-ho acceptar. Imprescindibles? Mai o quasi bé mai, per sort.
Teresa

dimarts, 6 de novembre de 2007

FRAGILITAT

He passat més de deu dies amb molt mal d´estòmac ... però ja estic bé!.
Què tornin les castanyes, boniatos i panellets!, que jo en vull! ;-)

En els moments així, de debilitat, fragilitat, dependència ... es pot aprendre i descobrir molt de tu mateixa, de les reaccions vàries que tenim, del deixar-se o no cuidar, de l´agrair l´atenció i detalls dels altres, del saber ser pacient, d´obeir al metge, de buscar el "niu", de saber-nos fràgils i dependents, creatures confiades en les mans del Creador que és tot Amor.

També, ajuda a conèixer als qui t´envolten. Quin és el grau de sensibilitat, d´atenció, d´interés, de detalls, de comprensió, que són capaços de donar, d´estar atents, de fer-se presents encara que sigui en la distància, grau de saber o intentar tenir cura de l´altra, de fer-la sentir acompanyada i propera. Hi ha tantes maneres i estils com persones existeixen, anant desde qui es desviu oferint-se totalment fins qui ni se´n entera o no entèn el teu estat.

Això sí, està clar que tots agraïm les mostres d´afecte i proximitat d´aquells que més estimem, o hauríem d´estimar més ...

Gràcies als que heu estat "a prop" aquests dies!

Eugenia

PS: Mireu quines fotos més maques han penjat a la web rscj internacional ... jejeje, l´artista sóc jo! Espai Creatiu RSCJ

diumenge, 4 de novembre de 2007

REFLEXIONS DE LA MEVA FEINA DE CADA DIA

Fa més de 20 anys que el meu dia a dia transcórre a les aules de secundària entre adolescents. Entre ells, i amb els companys i companyes de tres escoles diferents (Barcelona, Palma i València), he anat descobrint i formulant una vocació educadora que em fa viure el dia a dia amb renovada il.lusió i entusiasme. Agraeixo el privilegi de ser testimoni de tants processos de creixement personal i descoberta de valors fonamentals : solidaritat, amistat, tolerància,…Sabem que molts educadors viuen experiències dures i desencisadores entre els adolescents : sembla que res funciona, que els esforços no arriben enlloc, que l’entorn consumista i materialista se’ls empassa…La meva experiència no és aquesta (malgrat que a moments he caigut en la temptació de fer d’altaveu de les veus “dels profetes pessimistes”): un infant, un adolescent té moltes potencialitats per poder desenvolupar,…però necessita d’aquells referents que van guiant l’emergència de totes les noves energies… Bastants adolescents m’han formulat que esperen això dels adults, no volen en nosaltres uns amics ni, com diuen ells, uns “col.legues”, amb paraules vacil.lants ens demanen que siguem TESTIMONIS COHERENTS que ajudin a cercar, trobar i VIURE AMB PLÉ SENTIT.

Pilar Pavia, rscj

divendres, 2 de novembre de 2007

DIA DE DIFUNTS

Dia de difunts, dia per recordar els qui ens acompanyen des de la seva absència, i fer memòria agraïda de tot el que ens ha suposat compartir amb ells la vida.
Potser anirem al cementiri, potser portarem flors, potser encara hi cabran les paraules, el gest, el plor. O potser ja no, que ja fa massa temps, el temps que esborra, que matitza, que endolceix, que consola.
El dia dels difunts és un dia trist? podem celebrar-hi el testimoni de la vida que es passa el relleu, podem celebrar l'amor que resta per sempre. I els cristians? podem mirar l'evangeli, i ens trobem amb l'escena de Jesús plorant l'amic Llàtzer, enterrat a la tomba. I podem escoltar la seva promesa al reu, amb qui comparteix l'agonia: "avui seràs amb mi al Paradís".
M'agrada una litúrgia que contempla la vida en totes les seves dimensions, també la de la mort. Encara que costi, encara que avui no es porti, encara que sigui més higiènic incinerar, encara que prefereixi no pensar-hi fins que no m'hi hagi de trobar.
màngels

dijous, 1 de novembre de 2007

DESHUMANITZADA

Arribo a classe. Tanco la porta i demano que s'asseguin, que treguin els llibres, els quaderns... i que vagin obrint per la pàgina on ens havíem quedat. Tot a corre-cuita. Tot amb un to massa fort. La Maria em diu: "Ei... bon dia!!" mentre em reclama una entrada més suau, més humana. No reacciono encara, però als 5 minuts els reconec que arribava tard i que volent recuperar el temps perdut, he entrat en tromba, sense ni tant sols mirar-los a la cara, sense captar l'ànim de la classe en aquell dia i hora concret... M'he sentit poc humana, perquè ha prevalgut l'eficàcia per davant de la persona, encara que hagi estat per 5 minuts...


Per sort aquesta vegada he pogut rectificar, i tan amics! Però... què passa quan em dono un cop amb algú pel carrer i tots dos seguim com si res? què passa quan sé que se'm necessita i em faig la despistada? què passa quan visc només pels resultats? Que la terra seguirà voltant, però una mica més deshumanitzada.


Teresa