diumenge, 18 de novembre de 2007

PHILIPPINE DUCHESNE

Avui, 18 de novembre, és la festa d'una religiosa del Sagrat Cor, missionera del s. XIX amb una vida extraordinària. Es deia Rose Philippine Duchesne, que vol dir "del Roure".
Nascuda a França, dins una família benestant i cristiana, va passar els anys de juventut en plena Revolució Francesa arriscant la seva vida per ajudar als presos i ensenyant d'amagat catecisme als infants.


Quan la revolució s´acabà va buscar com realitzar el seu somni de donar la vida a Déu i als altres d'una manera més radical, tot començant per donar els seus béns als pobres.
Després, coneix a Sofia Barat i s'enrola en el seu projecte d'una nova forma de vida religiosa.
Però, França era massa petita pels seus somnis d'anar arreu del món a portar l'Evangeli. I, al cap de poc temps va demanar anar a Amèrica del Nord on no hi havia encara cap comunitat ni escoles per nenes.
Pionera de la frontera americana a la primera meitat del segle XIX és un exemple de dona valenta, agosarada, austera, apassionada pel Regne. De temperament fort i voluntat decidida. La seva vida va ser un obrir-se a lo nou, obrir camins, malgrat les dificultats, que van ser moltes: pobresa de medis, incomprensió, malalties, oposició per part d'uns i altres, llunyania del centre de la Congregació, etc.
Va intentar sempre crear ponts entre dos mons: Europa i Amèrica; diferents classes socials; diverses races (Europeus, nadius americans, indis, negres, i els nouvinguts a les terres de la Louisiana...).
En aquella part d'Amèrica del Nord, va fer possible l'educació per a les noies, quan, fins aleshores, estava destinada només als nois. Va obrir escoles gratuïtes per als pobres i els esclaus allà on mai n´hi havia hagut. Va respectar la dignitat dels aborígens americans quan alguns immigrants irresponsables els hi prenien les terres o els mataven.
Durant molts anys va demanar anar a viure entre els indis potowatomies i, finalment li fou concedit, pero va haver d´acceptar la seva dificultat de comunicació per l´idioma.
L'ideal de la seva vida no va ser la santedat, sinó la donació total de les seves forces a Déu i als altres, en especial als més pobres i dèbils.
El mòbil de la seva acció va ser l'amor de Jesucrist i el desig de fer-lo conèixer arreu de la terra.
No va tenir gaires èxits, no sempre va encertar amb les millors solucions, no va poguer aprendre la llengua dels nadius, no va brillar la seva figura com la d'una heroïna. Però, això sí, va ser una dona de pregària, hores i hores de pregària, fins el punt de que els indis l'anomenaven "la-dona-que-sempre-resa".
Va morir com el gra de blat, en el solc, ja molt gran, quan amb prou feines podia fer altre activitat que resar, callar i donar la seva vida, amb la seguretat i l'esperança posada en el Déu que l'havia seduït.
MªRosa rscj