dissabte, 3 de març de 2007

COMUNITAT: ESCOLA D´AMOR

Visc a una comunitat internacional formada per una asiàtica coreana, quatre americanes, de les quals una és xileno-boliviana, una és colombiana i les altres dues són peruanes. Les europees som sis, una italiana, una francesa, una hongaresa, i dins de l'estat espanyol, una castellana de Salamanca, una canària i una servidora, catalana. Les edats van des dels 32 fins els 60. Dins de les peculiaritats, tenim una artista que s'expressa -quasi sempre!- pintant aquarel.les, una vegetariana, una esportista fan del jogging, dues matemàtiques, una que prega fent ioga i una fanàtica de la música clàssica -jo-. Cal afegir a la diversitat de temperaments, que totes som dones, que estem a Roma i que passem moltes hores juntes, i tot plegat dóna com a resultat que el clima de la casa passi dels estats més nostàlgics als mes esbojarrats que us podeu imaginar, passant per estones de gran silenci i debats de molta intensitat...
Aquests dies he reflexionat sobre aquest "caldo de cultiu" i sobre el sentit de la comunitat en una opció de vida religiosa, i la resposta que em surt és que la comunitat és una gran escola d'amor. A la comunitat aprenem a conviure, a organitzar-nos les feines, a compartir la fe i la vida, els somnis, les preocupacions. Però sense dubte, el gran aprenentatge és el del perdó, perquè el frec a frec del cada dia provoca inevitables ruptures i ferides, amb les que cal aprendre a crèixer per a que cicatritzin bé. Per això entenc que la vida comunitària és molt més que viure juntes! té la gràcia de que juntes creixem molt més en l'aprenentatge del que vol dir estimar de debò. Potser per això Jesús a l'evangeli (Mt5, 20-26) ens avisa sobre el sentit profund del manament del "no matar", i ens porta a cuidar de no irritar-nos amb el germà, de no insultar, de no maleir... i ens convida a que abans de presentar-nos davant Déu anem a refer les relacions amb els germans.
La quaresma és un temps interessant, no?
MªÀngels