dimecres, 28 de març de 2007

ALLIBERANT-NOS DE LA CULPA

Per vàries bandes m'han arribat darrerament comentaris o fets sobre el tema de la culpa: el documental sobre l'autor de la foto que va guanyar el pullitzer l'any 1994 (recordeu?, aquella imatge al Sudan d'una nena morint-se i un voltor a l'aguait...) i que ofegat pels remordiments de no haver ajudat la nena es va suicidar, el testimoni del pilot que va llençar la primera bomba atòmica i després es va fer monjo, un alumne meu que no havia obeït els pares i va necessitar descarregar els seus escrúpols amb la seva àvia...
Tot això m'ha portat a pensar en que hi ha un sentiment molt humà anomenat culpa i una necessitat més humana encara d'alliberar-nos-en, que no és exclusiva del confessionari ni de les celebracions de reconciliació quaresmals, sinó que té a veure amb la possibilitat de viure en pau amb un mateix.
Quan actuar en consciència no és sinònim de fer en cada moment el que vull, m'obro a la possibilitat de redreçar aquells actes que s'han allunyat del meu sistema de valors.
A l'evangeli en tenim un cas clar: Judes no pot viure amb el pes de saber-se clau en la mort de Jesús, mentre que Pere és capaç de plorar les llàgrimes de la inconsistència i la traïció.
La resposta de Jesús és rotunda. "Ves-te'n i no pequis més".
Teresa