dilluns, 18 de juny de 2007

APRENDRE A PERDRE

Algún dia tocava parlar del Barça, una de les meves gran passions... i com que aquest any hi ha hagut pocs moments de glòria, aprofitaré la desfeta d'ahir per a posar-m'hi. Ara, això sí, ja us aviso que sóc de les que mantenen l'esperança, de les que no "trenquen el carnet", de les que fins l'últim moment creuen en el miracle... que ahir ens va durar una mica més d'una hora, però que finalment es va esvair, encara que de fet, no ens enganyem, ja feina algunes setmanes haviem regalat la Lliga.
La desfeta, la derrota, el fracàs más estrepitós en una temporada en que ens crèiem que ens ho menjariem tot (quants eren? sis titols?...) ens ha de fer reflexionar. Durant dos anys ens hem cregut imbatibles. La final de Paris 2007 va ser el punt de màxima eufòria: ja teníem equip, entrenador... Totes les coordenades convergien a favor nostre. Però el futbol professional no deixa de ser un onze contra onze, on també hi juga l'atzar, on uns jugadors aprofiten una vida esportiva curta de la que se n'ha de treure el màxim rendiment, envoltat de moltes altres distraccions socials, comercials, publicitàries... i que, per molts milions que mogui, no deixa de ser un esport, un hobby, un entreteniment.
Diuen que en pocs dies es prendran decisions. Per a mi, la decisió més important seria aprendre de la derrota: no som més que ningú, cal fer millor les coses i, en darrer terme, potser sí som més que un club, però només un club de futbol, no ho oblidem!
Ara bé, el meu cor blaugrana em diu que per sort, tant els èxits com els fracassos són fugissers.
I sempre ens quedarà la temporada vinent.
Teresa