dimecres, 29 d’agost de 2007

CONTEMPLACIÓ D'ESTIU

Una companya em passa aquesta contemplació d'estiu. Contemplar és saber anar més enllà amb la mirada, i l'estiu i la natura són el temps i l'àmbit propicis per a fer-ne l'exercici. Contemplar és veure amb el cor i deixar que la realitat esdevingui missatge...

mangels


He passat uns dies a la muntanya. Em retrobo amb racons especials, amb una natura plena d’olors i de colors, de sons silenciosos. L’aigua m´ha estat la companyia constant: Aigua de boira, aigua de pluja, aigua de rierols, de fonts, de cascades, de pedres mullades, aigua d’estanys, de remolins; aigües fortes i aigües suaus, aigües netes i aigües que porten llot i fulles mortes.
He passat hores contemplant-la, escoltant-la, mullant-me, desitjant-la. He repetit una i moltes vegades una senzilla pregària: “Senyor, dóna’m l’ aigua de la vida, fes-me aigua.”
I una paraula se’m fa ressò al cor. ” Jo posaré dins d’ells un torrent d’aigües vives que salta fins a la vida per sempre.”(Jo. 4)

Miro l’ aigua que corre entre les pedres. Veig una pedra grossa, llisa, posada al bell mig del rierol. L’aigua arriba fins ella i es desfà en un espectacular sortidor d’escuma blanca. La pedra li fa de palanca, li dona velocitat, la llença lluny i la reparteix a dojo. Mirant-la, em sento pedra; mirant-la mes, em sento aigua; després em sento riu: pedres, llot, fulles i aigua, tot a l’hora. No hi ha riu sense llera; l’aigua no corre si les pedres no la fan lliscar, si la terra no es fa solc, si els desnivells no li donen empenta. Sóc, som, el camí de l’aigua; els nostres límits li fan de palanca. El meu ésser, cos i esperit, tot el que sóc, és el que tinc com a llera per deixar passar el riu de Déu. Ell hi posa la Vida.

M.Rosa