divendres, 31 d’agost de 2007

LA VERITABLE COMUNICACIÓ

Cada estiu, quan sóc fora de casa, me n'adono de la necessitat que tinc de conectar-me a internet amb una certa periodicitat. Quan tinc a mà un ordinador, no hi ha problema. Quan no és així, es desperta un sisè sentit per localitzar el locutori o cibercafè més proper. Per sort per a mi, n'hi ha molts i a preus realment raonables.
M'agrada saber les novetats dels amics i explicar jo mateixa com em van les coses. M'agrada seguir aquest bloc i també d'altres. M'agrada buscar la informació que necessito de manera ràpida i eficaç. Sí, se m'ha fet imprescindible internet. No m'imagino la vida quotidiana sense aquesta eina.
Però també tinc clar que tot i ser un medi de comunicació molt ràpid, n'hi ha d'altres menys sofisticats que compleixen també el mateix objectiu: intercanvi de vivències i pensaments entre persones. Em recordo a mi mateixa quan era adolescent enviant cartes a l'estiu explicant què feia o deixava de fer. Cuidava la lletra i buscava sobres bonics, originals. L'espera matinal del carter es feia intensa.
Tot això ha passat de moda. Però a vegades encara em va de gust triar un sobre de color, un segell bonic i posar-me a escriure tot imaginant el destinatari amb la carta a les seves mans, llegint-la a poc a poc, assaborint-la de manera especial. Alguna cosa hem perdut amb la tecnologia.
Diuen que Magdalena Sofia Barat va escriure 14.000 cartes. I no és que els correus del segle XIX fossin una meravella. Però ella sabia que era important comunicar-se amb les persones, amb les comunitats, assegurar la comunió amb totes aquelles noves fundacions d'una Societat del Sagrat Cor en expansió. En el seu cas, quantitat i qualitat no s'excloïen. Cada persona, cada religiosa, com cada nena, eren úniques. Tota una lliçó.


Teresa