dijous, 13 de setembre de 2007

PARADOXES D'HOSPITAL

He passat un parell de dies acompanyant el meu pare a Urgències en un hospital de Barcelona. Sempre és per a mi una experiència angoixant i em suposa preguntes. Algunes de més existencials, com el sense-sentit del dolor, i d'altres de més vanals però igualment vitals, com la pregunta de com es podrien dissenyar aquests espais per a que fossin més humans, sense perdre l'eficiència que han de tenir. Aquesta vegada us comparteixo els meus interrogants en forma poètica, en un exercici d'explosió de sentiments després d'hores de tensió i de son:

Matins de passadís blanc

i tardes de música chillout.

Metges amb ulleres de pasta amagant ulleres de son.

Infermeres rosses, somrients i eficients.

Bates blanques, amunt i avall.Esclops de colors.

Llum artificial,

aire acondicionat,

sueros per aliment

i sondes per desaliment.

Mòvils connectats

i desconnexió del món.

Hores desesperants en sales d'espera.

Esperança en informes d'alta.

Preguntes amb por callada

i silencis en respostes intel·ligibles.

Supero l'angoixa en la carícia

i a la Presència que m'acompanya llenço el crit d'alarma.

mangels