dimarts, 9 d’octubre de 2007

APRENDRE A ESTIMAR



Després del cap de setmana a Montserrat, en un temps privilegiat de la comunitat per a elaborar el projecte que volem viure aquest any, la lectura de l'evangeli d'avui em confirma en un dels grans objectius: aprendre a estimar-nos. Sembla obvi, però és que resulta que som un grup de dones que no ens hem pas triat per a viure juntes! La comunitat per a mi, és repte i és regal.

Aprendre a estimar de veritat, passa per saber-me posar en el lloc de l'altre, i deixar que la vida de l'altre interfereixi en la meva. No és això el que ens ensenya Jesús en la seva paràbola del bon samarità? Però a l'hora de la veritat, me n'adono no només que encara estic molt lluny del que vol dir estimar, sinó que sovint vaig en la direcció contrària, igual com li passa al pobre Jonàs davant l'encàrrec que reb d'anar a Nínive... A mi em passa igual, i sovint em trobo en la direcció contrària. El sacerdot i el levita de la paràbola veuen l'home ferit del camí, com jo veig la companya preocupada, el pare malalt, els xavals de l'escola que ja no segueixen el ritme, etc. No és un tema de ceguera sinó de projecció de mirada. Perquè sovint em trobo que veig la situació de necessitat, però la veig des de mi, des de la meva pressa, des dels meus propis projectes. En canvi el samarità es deixa desinstal·lar, deixa que la necessitat de l'altre passi per davant. Això és estimar de debò. Arribar aquí suposa un pas previ d'ascesi, de renúncia personal al meu jo, per a que l'altre creixi, per a que l'altre sigui. I avui us confesso que encara em sento massa plena del meu jo.

Engolida per la bal·lena del meu ego, em proposo una mica d'humilitat, almenys per saber demanar perdó i recomençar l'aprenentatge de l'amor. Que el gran mestre Jesús m'hi acompanyi!

màngels

(aquarel·la de Sophie Maïlle rscj)