dijous, 8 de novembre de 2007

TOTALMENT PRESCINDIBLE

Sembla que a les del Cafezoombloc ens toca passar un temps de fragilitat i paciència. Jo, com l'Eugènia, he estat uns dies KO, és a dir, malalta, feta un nyap, sense servir per a res més que per enyorar (quines coses...) la quotidianitat (M. Àngels... ull viu!!). A més, la malaltia em va agafar amb la família, lluny de València, i durant tres dies no m'he sentit recuperada com per afrontar la gimcama de l'Adif a base de trens i autobusos per l'anomenat "corredor del mediterrani".
M'he sentit molt afortunada: cuidada, atesa... Només en puc estar agraïda (gràcies de nou, mare!!)
Però també m'he sentit molt impacient. Cada dia deia a la comunitat i a l'escola: demà vindré. I em llevava (o ho intentava) i el desig apareixia com una missió impossible. El meu neguit augmentava quan imaginava els alumnes aprofitant poc les substitucions, o els de confirmació sense possibilitat de reunió, o havent d'ajornar el Dept de Pastoral... Aquests pensaments em neguitejaven i augmentaven el meu malestar.
Quan m'he refet? Quan els antibiòtics han fet la seva feina... i jo ha estat capaç d'anul.lar-ho tot i acceptar passar una setmana en blanc. Ja res em pressionava a fixar la data de la meva tornada.
M'hagués agradat viure aquesta setmana d'una altra manera, però les coses vénen com vénen i és de savis saber-ho acceptar. Imprescindibles? Mai o quasi bé mai, per sort.
Teresa