dimecres, 31 de desembre de 2008

AGENDA NOVA, ANY NOU

Quasi com si res, estem a punt de dir adéu al 2008, ara que començàvem a agafar-li confiança. Amb els anys passa això: no et deixen agafar-li afecte, perquè quan sembla que ja els hi tens la mida presa, arriba el mes de desembre i ja comences a preparar el traspàs...
Un dels signes evidents d'un any que s'acaba és quan compres el recanvi de l'agenda. Jo ho he fet aquest matí i sempre em fa una certa impressió: t'entreguen el que serà el nou any embolicat amb paper de regal. Pàgines i pàgines en blanc on anotaràs reunions, viatges, trobades, més reunions, més viatges, més... i que poc a poc es convertirà en una mena de dietari de la teva vida durant dotze mesos. I si no, agafeu l'agenda que avui fineix, i, abans de llençar-la, repasseu-la. Veureu com d'intens ha estat aquest 2008, tantes coses que heu arribat a fer, tantes coses que us queden pendents!
Sempre penso que el nou any ens regala una nova oportunitat: de fer, de ser, de recuperar, de convertir-se. Tenim un any per estrenar. Fer-lo nou és la nostra tasca. Bon any 2009 a tots!
Teresa

dimarts, 30 de desembre de 2008

S'HA ACABAT EL NADAL

Per a mi, d'alguna manera, s'ha acabat el Nadal. I no s'ha acabat perquè les botigues no insisteixin a fer-nos comprar el que necessitem i el que ens és superflu. Ni perquè els llums hagin deixat d'il·luminar carrers i places. Ni perquè els pessebres ja no ocupin un lloc destacat a moltes cases. S'ha acabat perquè algú és capaç d'ordenar matar més de 300 persones mentre són a casa seva, al carrer o a l'escola i de justificar la matança en bé de la seguretat dels seus ciutadans. Perquè l'ONU s'omple la boca de bones paraules, però la seva eficàcia està lligada de mans i peus. Perquè Déu s'ha fet home però els homes i dones, en aquest i molt altres aspectes, li hem girat l'esquena i hem menyspreat aquell arc entre els núvols, signe de la seva aliança i de la seva promesa de que les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú.
Teresa

dissabte, 27 de desembre de 2008

REFLEXIONS NADALENQUES

Passats aquests primers dies de festes, la "ressaca" nadalenca em porta a la reflexió: què celebro jo, per Nadal? Resposta primera: la humanitat! M'hi extenc:
Crec que el Nadal no és tan creure en Déu fet home, sinó viure des d'aquesta certesa: la humanitat és en Déu. El Nadal és dir SI a Déu, com Maria, i deixar que això et compliqui la vida, com li passa a Maria.
El Nadal no és un acte de fe, sinó un acte d'amor. No es tracta de creure en Déu sinó de viure des de Déu, i deixar que això et canvii totes les perspectives. Perquè quan vius des de Déu entens que el miracle no és un Déu totpoderós, sinó un Déu que es fa petit, infant, que accepta una humanitat limitada i necessitada. Quan vius des de Déu, veus que els primers en entendre la salvació no són els rics i poderosos del món, perquè aquests només necessiten salvar-se d'ells mateixos. Quan vius des de Déu, pots arribar a copsar el misteri d'una virginitat fecunda per al món. Quan vius des de Déu t'atreveixes a seguir una estrella perquè el camí de les utopies sempre necessita d'uns referents que siguin llum i guia. Quan vius des de Déu, no tens altra llar ni altre escalfor, que el del món amb tota la creació, que canta i dansa: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes!!!
màngels

(la foto és de les meves nebodes besones, i dels nens i nenes del grup de parelles dels meus germans: un autèntic Nadal, oi?)

dijous, 25 de desembre de 2008

UN BON NADAL A TOTS!

Fa poca estona, tot just llevar-me, repassava aquelles persones a les quals volia tenir presents i dir alguna cosa en aquesta vigília de NADAL. M’he trobat pensant en el blog (quina sorpresa! ) i dit i fet.
Primer de tot Teresa, iniciadora i continuadora incansable del blog : molt Bon Nadal i que els detalls de cada dia et revelin el Jesús infant senzill i portador de vida i promesa. També Bon Nadal a la Mª Angels i Eugènia que vàreu estar impulsadores de la idea : que la tendresa de Déu us sorprengui en el cada dia.
Un molt Bon Nadal a tots aquells que he anat coneixent a través dels comentaris : a la fidel i propera Montse, a la sensible i detallista Catimar, a la inquieta i compromesa Volvoreta, al crític i creatiu Enric, a la saviesa de la M.Rosa, a la perla que m’ha suposat trobar-me amb el Mosquit i el Camell,…a tots els que de manera encertada heu col.laborat amb els vostres comentaris que sempre ajuden i m’aporten algun detall de la vida que jo no havia copsat. També molt Bon Nada als anònims lectors...que d’alguna manera animen amb comentaris orals i entrades al blog.
Per a tots : que un nou Nadal ens descobreixi el millor de nosaltres mateixos i de tots els qui ens envolten. I que aquests dies tinguem especialment presents tots aquells que viuen diferents experiències de la fragilitat de l’infant Jesús.

Pilar

dilluns, 22 de desembre de 2008

EN DUES PARAULES...

Recordeu aquella frase del Jesulín? En dos palabras im-presionante... Si aquest és el nivell lingüístic dels toreros, alguna cosa falla. Vull pensar que és una raresa personal i no ficar-los tots al mateix sac. O fins i tot que va ser una relliscada puntual. Del que em serveix aquesta frase memorable és per dir un parell de coses (o potser només una) sobre la capacitat de síntesi... una qualitat que no tothom té (que a vegades m'exaspera una mica) i que posa a prova la capacitat de transmetre un mateix contingut emprant el mínim nombre de paraules. ¿No us heu trobat mai la típica persona que no només et narra fil per randa allò que ha succeït, sinó que a més a més te'n repeteix els diàlegs sencers? Potser jo estic a l'altra banda i ambdos extrems són dolents, però el que sí penso és que saber resumir una idea, una història, un aconteixement, és signe d'haver-ne captat allò essencial i trobar les paraules justes per transmetre-ho.
Ara que estem nadalencs... què deu ser allò essencial del Nadal, allò que el fa diferent a qualsevol altra festa? Com l'explicariem a algú que no congués res de Jesús ni del cristianisme? Crec que em quedaria amb aquella frase de Joan: "Tant va estimar Déu el món que va enviar el seu fill unigènit perquè tot el qui cregui en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna" (3, 16). En una paraula, impressionant.
Teresa

dissabte, 20 de desembre de 2008

CADA OVELLA... A QUIN CORRAL?

Dissabte, vuit del matí. Ressaca considerable del final de trimestre: dinar (ací només podia ser una paella!) i sopar amb amic invisible. Arribava a casa passades de dues de la matinada, un ritme que va contra la meva pròpia natura, però que també necessita les seves pròpies excepcions.
Alegria per deixar enrera uns alumnes pre-nadalanecs passats de voltes i optimisme pels dies que tenim per endavant. Ganes de descansar, dormir, fer altres coses i intercanvis multidireccionals de bons desitjos: supose que a aniràs pronte a casa, no? I d' una pregunta en sorgeix una altra ben simple: quin és el meu corral?; vull dir: quina és casa meva? Perquè si es tracta de passar el Nadal a casa, on el passo jo? Amb la seva pregunta em fan adonar que hi ha alguna cosa de la vida comunitària que no sabem transmetre o que no sabem viure bé, perquè la transmissió moltes vegades és natural. És clar que casa la meva mare sempre serà casa meva... però, visc de rellogada, comparteixo pis o Natzaret també és ma casa i la meva comunitat m'és una nova forma de família?
Al Noviciat se'm va recordar moltes vegades que la comunitat és casa meva. I així la sento: hi tinc les meves coses, uns vincles humans i un sentit que va més molt més enllà de compartir un sostre. De fet, tinc dues famílies i amb una passo el Nadal i amb l'altra Sant Esteve. Tot repartit i tots contents. Com deia una vella cançó del Paul Young: allà on deixo el meu barret, allà és casa meva.
Teresa

dijous, 18 de desembre de 2008

ADOJOVES

Acabo de llegir la secció de La Contra de La Vanguardia d'avui dijous. Quan parlen de temes esotèrics o de sincretisme religiós, no li faig massa cas. Però avui parlaven dels adolescents, i aquest tema inesgotable sempre em crida l'atenció, potser per això, perquè tot en ells és mutable i sorprenent. I perquè els que estem al seu voltant hem de sobreviure a aquesta idiosincràsia.
L'entrevistat, Jordi Royo, afirma que l'adolescència comença el primer dia de l'ESO (als 12 anys amb la nova etapa, nou Institut, noves reivindicacions i normes) i acaba als 30 anys (!!) amb el que ell denomina l'adojove, un jove que segueix sent adolescent, que no s'ha esforçat en deixar de ser-ho.
Està clar que el pas de deixar d'adolescència cada cop és más tardà i en cap cas es pot confondre amb el fet de posar un peu en una Universitat, ni tan sols de viure fora de casa o treballar. Aquests fenòmens que de per sí suposen una certa maduresa, no acaben de ser-ho en la mesura que no trenquen el cordó umbilical, ja sigui en forma d'un farcell de roba portat a rentar a casa els pares, d'una carmanyola que va i ve amb menjar de la mare o d'alguns pares que acompanyen els fills universitaris a parlar amb els professors. Els adojoves volen mantenir tots els privilegis de l'adolescent (que en són un munt!) i els avantatges de ser jove. Amb un peu a cada banda, no acaben de fer el pas cap a allò que s'anomena ser adult, quan no et queda altre remei que agafar la pròpia vida entre les mans i, assumint-ne tots els seus aspectes, fer-te amiga seva.
Teresa

dimarts, 16 de desembre de 2008

TRES MESOS A CLASSE... SENSE FER RES!

Aquesta va ser la resposta d'un dels meus alumnes de Batxillerat quan comentàvem què entrava per l'examen de Religió. I no puc descriure la cara que se'm va posar de sentir-lo ni el riure de la resta dels alumnes amb aquella resposta tan espontània. Pot ser que no haguem fet grans treballs, ni investigacions, ni haguem anat al laboratori... ni que la noti compti per a la mitjana del Batxillerat (molts ho voldrien perquè amb els anys em vaig tornant més generosa amb les qualificacions). Però hem parlat molt, i escrit una mica, sobre les seves pors, els seus anhels, les seves ganes de viure i els seus valors. Hem vist dues pel·lícules: "El club de los poetas muertos" (no us penseu que tots l'han vista... són tan joves que no la coneixien!) i "El sabor de las cerezas" (interessant pel·lícula iraní sobre la manca de sentit). Fins i tot existeix la possibilitat de que algú se n'hagi anat a casa amb un farcell de preguntes al cap per ordenar.
Perquè per sobre de tot, el meu desig és que la classe de Religió de Batxillerat sigui un espai diferent, en el que la programació sigui l'excusa per trobar-nos. I on tot comenant el futbol del cap de setmana, ens poguem preguntar si Nietzche tenia raó.
Un regal per a qualsevol que gaudeixi d'aquesta professió i estimi els seus alumnes.
Teresa

dilluns, 15 de desembre de 2008

LA SUBTIL LÍNIA DE LA FELICITAT

Acabo d'arribar de Madrid. És tard i em sento cansada, però no puc estar-me'n de dir alguna cosa del que hem viscut cap de setmana... i de tenir en compte que viure-ho a la "capital" té encara més morbo. Els diaris del dissabte n'anaven plens i els del diumenge de nou omplien pàgines i pàgines i pàgines amb els herois, els defenestrats, els que ho van intentar, els que les veien quadrades...
Imagino la cara de satisfacció que demà farem tots plegats a la feina. Tots sabem que en un dilluns com aquest es rendeix més i la productivitat laboral va en augment. Gaire partits com el d'aquest cap de setmana i potser treiem el país de la crisi d'una manera del tot inexplicable.
Jo vaig viure les quasi dues hores de patiment i l'apoteosi final envoltada d'un ambient dividit: algunes pro-madrid i altres culés de tota la vida. Tensió, crits, alguns abandonaments abans del final i el premi per les que vam saber superar els nervis i la son.
Ser del Barça (com ser de tant equips) és un aspecte de la personalitat que diuen que es fixa durant l'adolescència. I que un cop presa la decisió, quasi bé sempre inconscient, ja es porta a la sang per sempre. Patiment, orgull i satisfacció t'acompanyaran tota la vida.
El meu fillol, per part de pare, ve de família de l'Espanyol. Encara no té els quatre anys i sé que no tot està perdut. Però aquest Nadal caldrà fer un pressing implacable. Potser quan sigui adolescent encara pugui cantar els gols del Messi i anar el dilluns a l'Institut amb un somriure d'absoluta felicitat.
Teresa

divendres, 12 de desembre de 2008

ESTRENEM CONSELL GENERAL !

Ja ho diu la dita: "Per Nadal, qui res no estrena, res no val". I nosaltres, les religioses del Sagrat Cor, seguint la tradició, aquest Nadal estrenem nou Consell General. Qui són? Cinc religioses de diferents part del món escollides al Capítol d'aquest estiu a Lima. Què fan? Dinamitzen i tenen cura de la unitat i l'impuls de la Societat a tot el món. Tenen per davant el repte de seguir les intuïcions del conjunt de la Societat, intuïcions que neixen de les necessitats que anem sentit al nostre voltant. I entre elles, la urgència de països com el Txad, Haití, Cuba, Indonèsia, el Congo...
Gràcies Clare, Marisa, Mariado, Son i Jane: la vostra feina ens ha estat un referent els darrers vuit anys.
Gràcies Cathy, Nancy, Carmen Margarita i Cath: la vostra disponibilitat per a fer aquest servei m'és un exemple i m'omple d'alegria. Heu assumit aquesta nova responsabilitat el mateix dia de l'aniversari de Magdalena Sofia. Ella us serà companya en aquest camí , compartint les alegries i sostenent en les dificultats. El meu desig? Com li deien a Magdalena Sofia quan de ben jove va haver d'assumir grans responsabilitats... valor i confiança !!
Teresa

dijous, 11 de desembre de 2008

FACEBOOK

Fa uns dies, d'una manera espontània i potser ingènua, em vaig donar d'alta en aquesta xarxa social anomenada Facebook (per als neòfits, pensant en la meva mare, diré que és una xarxa a través d'internet per comunicar-te amb amics i amics dels teus amics... com una gran teranyina mundial que es va extenent sense límits). N'havia sentit a parlar i com que m'agrada saber què es cou en el món dels joves, doncs m'hi vaig apuntar.
Des d'aleshores, no paro de rebre correus en els que em volen connectar amb gent coneguda o desconeguda, i em demanen em meu permís per tal que constin com a amics meus. Cada vegada que rebo aquests correus, em fa la sensació que em prenen temps, i que en la majoria dels casos és gent amb la que no tinc necessitat d'estar connectada a través d'aquesta xarxa. Cada vegada que els rebo, em vénen unes ganes irrefrenables de donar-me'n de baixa... perquè què voleu que us digui: a mi m'agrada relacionar-me amb la gent que jo vull i no amb qui disposi aquest servei. M'agrada mesurar els meus cercles de relació, i no que l'avidesa acabi per convertir les meves amistats en relacions superficials. Vaja, que no m'agrada viure en constant expansió afectiva ni banalitzar el sentit de l'amistat.
Par ara ho visc així. Si algún dia canvio d'opinió, també us ho faré saber.
Teresa

dimarts, 9 de desembre de 2008

ES NECESSITA ALGÚ COM TU

Es necessita algú que cregui en la força del gest, d'una acció potser aïllada però efectiva. Algú que cregui que és possible canviar la història i l'esdevenir de les persones, dels éssers vius, d'un planeta que gemega en plena agonia.
Necessitem que algú, un bon dia, es llevi amb una determinació al cap i que aquesta idea sigui en benefici de tots. Algú que vulgui ajudar els seus veïns, que senti la necessitat de reconciliar-se, que tingui el desig deixar un món més verd, més blau, més net. Que no necessiti que el mirin, ni que l'admirin, ni que li rendeixin honors. Que actui amb la força de la convicció, amb el poder de saber allò és just.
Potser algú com Rosa Parks, que el 1955 no va voler cedir el seu seient en un autobús a un home blanc. Ella va anar a la presó, però una espurna contra la segregació s'havia encès... i ja ningú no l'apagaria. O algú com Iqbal Masih, el nen que va lluitar contra l'esclavitud dels nens treballadors i que li va costar la vida. O...
¿Quina proposició podem fer-nos ara que celebrem els 60è aniversari de la Declaració dels Drets Humans? Amb quina entitat podem col·laborar? A favor de qui podem alçar la veu? Quines converses podem propiciar o quins punts de vista podem oferir?
Teresa

dimecres, 3 de desembre de 2008

ANAR AL MERCAT

M'agrada anar al mercat. Des de que era joveneta (i ha plogut bastant des d'aleshores) m'ha agradat l'ambient de les parades, poder comprar el que vull i en la quantitat que vull. A més, sé que en bona part són productes de la terra, en tots els sentits.
M'agrada el brogit de bon matí, els cafès que van i vénen, els carretons plens de gènere esquivant els compradors. Les veïnes s'hi troben, xerren... i ara, a més, ens donen números per la rifa de Nadal.
El meu mercat de tota la vida és el del Ninot, a l'eixample de Barcelona. Aquí a València és extraordinari el Mercat Central, però l'estona que em suposa anar i tornar i no saber què fer amb el cotxe, m'ha obert la possibilitat de descobrir el del Cabanyal. Ubicat en un barri de gran personalitat, ben aprop del mar i amenaçat per un pla urbanístic de l'alcaldessa, és un mercat ple de vida. Anar-hi és sinònim de bon dinar, de productes de temporada, de deixar-se portar pels colors, les olors, les formes. Al Cabanyal hi tinc una parada fixa on hi compro cebes tendres. La pagesa m'explica que ha plogut massa i el gènere ho ha patit. Que l'oratage no acompanya, vés per on.
Del mercat m'agrada tot: la humanitat, la cordialitat, el que veig i el que m'imagino a la cassola fent xup xup. Perquè la bona cuina, com les persones, necessitem que ens mirin amb bons ulls, que ens tractin sense presses i que ens donin temps per madurar.
Teresa

dilluns, 1 de desembre de 2008

NINGÚ NEIX ENSENYAT

Massa vegades, en el món de l'educació, sento dir: "avui en dia no saben res!". Segur que moltes vegades m'he apuntat al comentari. Perquè és veritat que acadèmicament es van rebaixant els nivells, l'exigència, els mínims de disciplina... i així i tot alguna cosa falla. L'educació no remonta i el seu prestigi continua a la baixa.
En temes religiosos, quan constato que realment no saben res m'ajuda fer-me la següent reflexió: "és cert que vénen verds... però, és que algú els ho ha explica mai?". Constato, any rera any, que en molts casos cal partir de zero, i fer-ho sense escàndol. Ningú els ho ha explicat i és normal que no ho sàpiguen. Potser mai han anat amb la seva família a una eucaristia. No saben què és la missa del gall. Mai han participat en un via crucis. La litúrgia, la Bíblia, la pregària... els ve totalment de nou.
Avui tindrem la reunió de Confirmació a la capella de la Residència de religioses que hi ha al costat de l'escola. En un espai diferent, acollidor, agradable, intentaré fer pedagogia simbòlica: el sagrari, la corona d'advent, les imatges. Caldrà partir de zero i que l'Esperit faci la resta!
Teresa
(PD: després d'aquesta pregària de confirmació puc concloure que partir de zero és una afirmació del tot optimista, doncs per començar ha calgut aclarir que no estàvem en temps de quaresma...)

dijous, 27 de novembre de 2008

AMB L' AI AL COR

Ahir vaig viure uns moments d'esglai, un ai al cor que em fa anar més enllà del fet en sí i em suggereix una petita reflexió compartida.
Arribava de l'escola i la litúrgia de la tarda és obligada: saludar, deixar la cartera, engegar l'ordinador. Aquesta vegada, no sé perquè, m'hi vaig asseure mentre es posava en marxa. Quasi bé no ho faig mai, perquè aprofito per anar feinejant. Però asseguda com estava, atenta als diferents sorollets, em va donar la sensació que el fons negre de la pantalla durava més del compte, que no passava a la següent fase, i vaig notar el neguit, el nerviosisme, la por a una avaria, un entrebanc tècnic potser de difícil solució.
Cadascú se sap què l'inquieta. Està clar que per a mi el portàtil ja és company habitual: l'escola i la tasca pastoral (les classes, noves dinàmiques i iniciatives, la competència digital...), la comunicació (a través dels correus, els messengers...), l'intercanvi d'idees i experiències (aquest bloc i d'altres, els diaris...) necessiten un suport molt concret. Durant uns segons em vaig veure privada d'aquesta eina i impossibilitada per a aquestes feines i els segons em van semblar hores. Com quan no trobes el pendrive o t'has deixat el mòbil a casa.
I aquesta desagradable sensació m'ha fet recordar una petita experiència: en un vol als Estats Units vaig perdre una maleta. Un aparent desastre em va servir de lliçó, un daltabaix convertit en oportunitat per relativitzar les pèrdues. I si no, com em va ensenyar una amiga meva, en moments com aquests, pregunteu-vos: què és el pitjor que em pot passar? Ho veureu tot molt més clar.
Teresa

dilluns, 24 de novembre de 2008

EL CAÇADOR D'ESTELS

Per una vegada, crec que una pel·lícula fa honor al llibre en que està basada. Potser aquesta percepció és fruit d'haver invertit l'ordre habitual i haver anat abans al cinema que gaudir-ne la lectura. Potser per això, a cada pàgina hi reconec els rostres, les cases, els sentiments. Tant se val. El fet és que vaig veure "Cometas en el cielo" i em va captivar. He llegit "El caçador d'estels" (traducció al català a Amsterdam llibres) i a cada plana m'he sentit arrossegada per la humanitat de la història, el realisme dels fets, l'honestedat que se'n desprèn.
Què hi tenen a veure els estels a l'argument? Justament la trama agafa ritme amb una competició molt seguida a l'Afganistan abans de l'arribada dels talibans: un concurs d'estels. Els nois de Kabul competien entre ells no a fer volar estels, sino a talllar-ne la corda que els subjectava del carret. Un cop de canell, sec, ràpid, precís, i l'estel es precipitava a terra. Aleshores calia caçar-lo. Aquesta fita era motiu d'orgull i de gran celebració.
Aquest dia, amb l'estel guanyador, es precipiten els esdeveniments. Amb la corda trencada, es malmet una amistat, una relació fraterna, dues vides. De la mà dels aconteixements coneixerem l'Afganistan d'abans i després dels talibans, els afganesos forçats a fugir, les relacions entre ells, el sentit de l'honor i la família, i les esperances abandonades darrera d'una porta tancada de manera precipitada.
De totes totes, en el format que volgueu, una història "per tornar a ser bones persones"
Teresa

dimecres, 19 de novembre de 2008

NO ÉS PER SER UN POBLE NOMBRÓS QUE US HE ESCOLLIT

Fa dos dies us explicava que aquest darrer cap de setmana havia estat a Madrid. Hi vaig anar per participar en un trobada de professes joves del Sagrat Cor. Qui som les professes joves? Les que hem fet els vots perpetus, com a màxim, fa deu anys.
Faig un petit aclariment: en això de la vida religiosa, la nomenclatura és un apartat a revisar. Emprem termes dels que només nosaltres en sabem el contingut: candidates (a què?), novícies (perdó?), joves professes (però que no han professat...), professes joves (que passen dels 40...). Un enrenou que el meu cercle més proper ja té controlat, però que tot sovint he d'explicar als nouvinguts.
Aquesta trobada que fem un parell de cops a l'any és d'aquells "espais verds" que ens alimenten el cor i ens ajuden a viure. De fet, vam passar tot el dissabte compartint el nostre moment: il·lusions, dificultats, ajudes... fent-ne un paral·lel amb la vivència dels quaranta anys d'Israel en el desert: la presència de Déu en el núvol, el sustent en forma de manà, els alls i les cebes com la temptació de desconfiança, la promesa de la terra que els feia caminar dia a dia...
Espais com aquests ens ajuden a formular el que vivim, el que volem i el que no volem, ens apropen en la nostra dispersió geogràfica, ens cohesionen com a generació.
Jo els agraeixo i no me'n perdo ni un. Em fan sentir normal, m'ajuden a relativitzar, em renoven les forces per continuar el camí amb esperança.
Teresa

dilluns, 17 de novembre de 2008

¿DE MADRID AL CIELO?

Aquest cap de setmana sóc a Madrid. Una reunió, de la que us en parlaré més endavant, m'ha portat a la "capital", una ciutat que des de fa uns anys no m'és extranya. En el nostre procés biprovincial, el fet tenir trobades i reunions en aquest ciutat, s'ha convertit en una cosa habitual.
Per a mi l'expectació no és la mateixa que quan viatjo a Barcelona, no ens enganyem, però intento treure'n el màxim profit.
Sempre hi ha coses que m'han cridat l'atenció d'aquesta ciutat:
  1. ja fa anys que em cridava l'atenció els molts immigrants, sobretot sudamericans, que trobava al metro. I els diumenges al migdia, quan a corre-cuita anava cap al tren, de nou el metro ple de gent extrangera, i l'estació d'Atocha com a punt de trobada. Altres hàbits dominicals, altres costums, altres races. La meva ruta habitual de València, en aquells moments, era molt més homogènia a nivell cultural.
  2. també em resulta molt interessant l'àmplia oferta cultural (teatre, musicals, museus, exposicions vàries). Jo mateixa, en aquesta ocasió, he gaudit amb la mostra a la seu del BBVA sobre els tresors de Montserrat. El bo i millor de nostre museu a l'abast dels madrilenys i de qui vulgui acostar-s´hi, durant dos mesos. Us asseguro que la selecció és impressionant. I la resposta de la gent, també. Fins el 7 de desembre.
  3. també em resulta nou el panorama radiofònic. Potser a casa tendeixo a escoltar Catalunya Ràdio i em passejo poc pel dial. Arribo aquí i inicio un recerca que em porta per la Cope, Intereconomía, la Ser... i descobreixo que el meu és un altre país, que aquest també és diferent, escolto idees que em regiren l'estòmac... Benvinguts a la pluralitat española!!
  4. i perquè no dir-ho... el bocadillo de calamares és de les coses que més gràcia em fan en aquesta ciutat, el monolingüisme oficial, el brou del Lardy, les àmplies avingudes, els edificis ministerials, els caramels de La Violeta...
Un munt d'experiències i records, de cares i idees. Una oportunitat de conèixer, d'intentar comprendre, de compartir, de de sortir de mi mateixa. Ara que... la millor experiència ha estat aquell Madrid 0 -Barça 3 de fa un parell d'anys en que ens van aplaudir i tot. Jo era a un bar, envoltada de merengues, camuflada per tal de sobreviure... Aquell dia sí que vaig poder dir... ¡De Madrid al cielo!
Teresa

dijous, 13 de novembre de 2008

DRETS I DEURES

Fa uns dies comentava en una sobretaula la importància d'exercir el dret a la queixa, no una queixa gratuita o capritxosa, sinó una queixa raonada i amparada per la llei. La denúncia ciutadana, per retards, seveis deficients, males gestions... de la que no ens n'hauriem de desentendre. I és que els llibres de reclamacions o els telèfons d'atenció als clients moltes vegades acaben sent un pou sense sortida, un túnel sense llum al seu final, un autèntic cul de sac, i per això massa vegades abans d'inciar-ne el periple, ens ho pensem dues vegades i ens preguntem: realment val la pena? No em comportarà massa mals de caps pel que en treuré?
Fins ahir tenia dues vies de denúncia: una doble reclamació a la Renfe i una altra a Sanitas. Anava darrera d'elles des de feia més de tres mesos. No per això he deixat d'insistir, fins a fer-me pesada. Perquè el dret m'empara i el sentit de la justícia també.
Ahir em va arribar una carta de la Renfe. Desestimaven una de les meves sol·licituds, però es fiaven del meu testimoni en l'altra, i de manera excepcional, em tornaven més de 15 Euros. Encara espero que Sanitas em retorni 3 Euros per uns serveis que mai m'han donat. I que l'empresa de transport públic de València ciutat faci alguna cosa amb el conductors que fumen, que parlen pel mòbil o que van amb els auriculars posats mentre condueixen.
Suposo que molts teniu històries similars, algunes de les quals deuen ser autèntics culebrons. Amb paciència, constància, sentit ciutadà, una gran dosi d'optimisme i la col·laboració de tots, algún dia aconseguirem rebre el servei que ens pertoca.
Teresa

dimecres, 12 de novembre de 2008

EL POVERELLO D'ASSÍS

Tinc una amiga a Roma, preparant-se per a la professió perpètua. Una de les "gràcies" d'aquest temps és la possibilitat de conèixer Assís, passar tres dies a la pàtria d'aquell jove que va trencar amb tots els formalismes socials de la seva època per viure com un poverello.
De la visita, la meva amiga m'ha fet arribar aquesta imatge que la té captivada: Francesc abraçant i besant els peus de Jesús crucificat.
Quan l'he vista me n'he adonat de la força de la seva expressió. La desproporció dels dos personatges, l'impacte del gest, la tendresa que se'n desprèn, la centralitat de la creu... Francesc d'Assís va ser un boig al segle XIII i ho segueix sent avui. Perquè només un boig pot preferir apropar-se al dolor i abandonar al benestar, només un boig pot deixar-ho tot per abraçar la germana pobresa. Només algú com ell va fer-ho amb absoluta alegria i descentrat dels seus propis desitjos.
Beneïda pobresa, beneïda alegria, beneïts homes i dones de Déu que ens han precedit!
Teresa

dilluns, 10 de novembre de 2008

UN DISSABTE AL MATÍ

Aquest matí m’he llevat aviat i he sortit al mercat a comprar. M’he topat amb dues realitats del tot diferents que són expressió del nostre món en un petit raconet de València.
Per una banda un munt d’infants i adolescents (molts alumnes de l’escola Santa Magdalena Sofia) contents i il.lusionats perquè marxaven d’acampada amb el grup scout de la Parròquia…M’han explica on anaven, què farien, que si el dilluns tindrien son a escola, que si ja havien fet els deures… Uns infants i adolescents, que gràcies al treball i entrega desinteressada d’un grup de joves, van experimentant que és possible una manera alternativa de viure el temps del lliure…que és possible experimentar els valors de la solidaritat i la gratuïtat.
Ni a 100 metres de la cridòria dels infants…tres immigrants subsaharians que havien passat la nit al carrer…fa pocs dies que han arribat al barri. L’altre dia vaig saber que, en els darrers dies, n’estan arribant molts que no han aconseguit feina en les collites de la fruita de la tardor… Així és la crisi : els últims la pateixen en silenci i resignació.
El patiment i l’esperança caminen plegats en el nostre món. Un desig que em surt del cor aquest matí de dissabte : QUE ELS ÚLTIMS TAMBÉ TINGUIN DRET A L’ESPERANÇA!!!

Pilar

dijous, 6 de novembre de 2008

I UN MALSON QUE NO S'ACABA

La internacionalitat del Sagrat Cor té avantatges i inconvenients. Coneixes gent de molts racons del món, ì això mateix et fa viure amb més intensitat l'actualitat. Ho he viscut fa ben poc amb les companyes dels EEUU, desbordants d'alegria. Ho revisc ara mateix amb les rscj de la RD del Congo amb les que he conviscut i que em fan arribar informació de primera mà sobre la situació a l'est del país. Quan poses rostre, quan escoltes noms coneguts, la tragèdia es fa més dramàtica.
El que està passant al Congo és només un repunt del que milers de persones estan vivint des de fa més de 10 anys, però que nosaltres no ho veiem o no ho volem mirar.
Transcric alguns fragments d'un text més ampli d'un periodista, Paul Moreira:
Els rebels del general tutsi Laurent Nkunda continuen avançant cap a Goma. La guerra ha revifat al cor de les tenebres. All on les càmeres mai no han entrat. Alla on la nostra ignorància ha permès quasi cinc milions d'homes i dones hagin mort en cinc anys, uns 400.000 d'ells ferits de bala, la resta morts de gana o malalties de la selva, on s'amaguen de les milícies. És el conflicte que més vides humanes ha costat després de la II Guerra Mundial.
N'heu sentit a parlar? En guardeu alguna imatge el cap? La guerra del Congo és un holocaust.
I la guerra continua. "El nivell de morts al Congo, explica Brian Wood d’Amninstia Internacional, és com un 11 de setembre diari".
Teresa

dimecres, 5 de novembre de 2008

UN SOMNI FET REALITAT

Reconec que m'he despertat a les 4 de la matinada i no m'he volgut perdre una dia històric. Sense fer soroll, he engegat la televisió. M'he sentit enmig de la gent a Grant Park, entre el "down town" i el llac Michigan, a Chicago. No hi cabia ni una agulla.
Fa uns minuts ja li han atorgat a Obama 275 compromisaris que el fan virtual president dels Estats Units pels propers 4 anys.
Alguna cosa molt important ha canviat en aquest país, on no fa tants anys els negres no podien estudiar a la Universitat ni ocupar un seient reservat als blancs als espais públics, fins que algú s'hi va atrevir. Alguna cosa ha passat en aquest país que necessita recuperar l'orgull de sentir-se nordamericà més enllà de les seves fronteres, sense avergonyir-se de la pròpia història. Alguna cosa s'ha esdevingut des de que algú com Martin Luther King, assassinat per la força de les seves idees, pronunciés aquests paraules on reclamava que l'essència de l'ésser humà es troba en la seva ànima, i en això, no hi ha distincions:
--------------------------------------------
JO HE SOMIAT
Jo he somiat
que els homes, un dia, s'aixecaran i comprendran d'una ve­gada
que han estat fets per viure junts com a germans.
Jo he somiat aquest matí
que, un dia, cada negre d'aquest país,
cada home de color de qualsevol lloc del món,
serà jutjat per la seva vàlua personal
i no pel color de la seva pell,
i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.
Jo he somiat també
que, un dia, els ventres buits es podran omplir,
que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final de la pregària,
que serà el tema principal de l'ordre del dia dels governs.
Jo he somiat encara
que, un dia, la justícia brollarà com l'aigua
i l'honradesa com el gran torrent.
Jo he somiat també avui
que en totes les altes esferes de l'Estat i en tots els municipis
hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia,
estimaran la pietat
i caminaran humilment pels camins de llur Déu.
Jo he somiat també
que, un dia, no hi haurà més guerra,
que els homes, de les espases en faran relles
i de les llances falçs,
que les nacions no s'aixecaran més l'una contra l'altra
i que deixaran de fer-se la guerra.
Jo he somiat també
que, un dia, jauran junts l'anyell i el lleó,
que els homes podran descansar sota la parra i la figuera,
i que ningú no tornarà a tenir mai més por.
Jo he somiat també avui
que s'alçaran les fondalades
i s'abaixaran les muntanyes i els turons,
i el terreny escabrós serà una vall,
que Déu es deixarà veure,
que tots els homes, aplegats, el veuran...
Jo he somiat també
que, gràcies a aquesta fe,
vencerem les temptacions de desesper
i encendrem una llum nova damunt de les tenebres del pessi­misme.
Martin Luther King
-----------------------------------------------------------------------
Alguna cosa s'ha començat a fer realitat....
Teresa

dilluns, 3 de novembre de 2008

EL 4 DE NOVEMBRE, PER FI!

Aquesta frenètica i maratoniana cursa cap a la Casa Blanca arribarà al final d'aquí a poques hores. El bo i millor del periodisme ja es troba a Washington i sembla que tots els racons del planeta miraran cap als Estats Units aquella nit (o dia, o matinada, o...) perquè el món sencer sap que s'hi juga molt en aquesta data tan decisiva.
Totes les simpaties europees s'han desfermat cap a Obama. Només cal obrir els diaris o escoltar les ràdios. Si algú gosés oferir el seu suport a McCain, generaria sorpresa i incomprensió. Obama és el candidat del pluralisme, de les minories, dels que volen un canvi, dels que necessiten que alguna cosa es mogui al país, ara com ara, que lidera l'estratègia econòmica mundial.
Em va agradar saber que Obama havia començat la seva feina a Chicago, ciutat on vaig viure sis mesos ja fa un temps. Durant tres anys va fer d'organitzador comunitari dels serveis socials d'un barri anomenat altgeld gardens, un projecte ambiciós que amb els anys va degenerar i ara es troba ocupat en un 97% per població afroamericana, i on la droga, l'atur i la inseguretat en són els amos. Conec aquesta mena de barris. Jo també vivia al south side i col·laborava amb una parròquia hispana, i com que els distàncies són tan grans, hi havia d'anar amb alguna mena de transport. Al principi hi vaig anar amb autobús i després havia de travessar a peu un d'aquests barris. Al cap d'uns dies em vaig animar a agafar el cotxe i practicar el canvi de marxes automàtic. No em feia gràcia caminar sola, estrangera i blanca per uns carrers com aquells. Són autèntics guetos de pobresa i delinqüència.
Quan penso en el dimarts, m'imagino aquella gent que per primera vegada en molts anys senten que tenen un canditat a president, algú que es va fer proper, que els va escoltar, que estava de part seva. I com ells, tantes minories desenganyades i desencantades d'un sistema que els manté sempre al marge. Però en la distància, no sóc ingènua i sé el que costarà mantenir les expectatives dels que dipositaran en ell les seves esperances. Quasi bé més que guanyar demà dimarts.
Teresa

dissabte, 1 de novembre de 2008

20 ANYS PER NO CELEBRAR

Avui fa 20 anys de l'arribada dels primers immigrants morts durant un trajecte amb pastera. Va ser a la platja de Tarifa. En van morir 18. Des d'aleshores diuen que n'han mort uns 15.000. Però això no ho sap ningú: sabem els que arriben, els cadàvers que es recuperen del mar... però els que el mar engoleix com un peix afamat, aquests no els coneix ningú.
Habitualment els aniversaris se celebren. Hi posem tota la il·lusió, ens hi preparem, ens agrada sentir l'escalfor de la gent que estimem, saber-nos amb vida. Aquest aniversari d'avui és només un signe de que el sistema falla, que el desequilibri mundial porta a la mort, que la societat del benestar fa aigües. Un drama que ens ha de fer pensar, un aniversari per oblidar.
Teresa

dijous, 30 d’octubre de 2008

HALLOWEEN O PANELLETS?

En el darrers anys, els amants de les tradicions estem obervant com la festa del Halloween s'està estenent per les nostres terres. Una tradició nouvinguda, que ens és extranya, i de la que només en sabem la seva manifestació més externa: unes carbasses, unes disfresses, una nit de por. El Halloween és una festa d'origen celta que, com tantes altres festes paganes, es va adaptar al calendari cristià i va passar com a All Hallow's Eve (vigília de Tots Sants). Així es va anar extenent pel món anglosaxó i de la mà de la cultura nordamericana, ha arribat amb força a casa nostra.
Per a alguns, la seva implantació suposa un perjudici per a la pròpia cultura. Per a d'altres és una sort poder acollir nous costums i obrir-se a altres maneres de fer. Per a molts, Halloween i panellets, carabasses i Tots Sants semblen festes enfrontades, en disputa.
Jo crec que totes les tradicions extenen les seves arrels més enllà del que imaginem. Vas pel món i, en molts casos, ensopegues amb pràctiques similars a les de casa (festes amb foc, processons, cançons, dolços...) però amb un aire diferent: el propi de cada terra, de cada lloc. La nit de Sant Joan no té res a veure a València o a Catalunya, però l'element essencial que comparteixen és el foc. La muixeranga i els castellers enfilen homes i dones a tocar el cel. Algunes nadales es canten a tot el món només canviant a lletra. Per això són menys nostres?
La meva principal objecció al Halloween té a veure amb la seva comercialització: on se celebra? A parcs temàtics, a discoteques, a locals amb entrada de pagament... Per què? Perque ho hem vist a les pel·lícules i ens ho recorda la televisió. Amb quin sentit? El desconeixem...
Precisament els catalans sabem que la nostra cultura és fruit d'un intens intercanvi al llarg dels anys. O potser els panellets no ens recorden la rebosteria nordafricana, rica en ametlles i dolça que empalaga?
M'agraden les meves festes. Formen part dels meus records i de la meva vida. Però no em vull tancar a la novetat, excepte si m'obliga a passar prèviament per caixa.
Teresa

dilluns, 27 d’octubre de 2008

EL DIA QUE JO VAIG NÉIXER

Amb aquest títol no puc estar-me de recordar aquell entranyable monòleg de Gila que començava: "El día que yo nací mi madre no estaba en casa, y me dijo que sea la última vez que naces solo". D'aquell 19 de juliol en sé que era un dia de molta calor, i que algunes visites a la nova criatura quasi buscaven més l'aire condicionat que veure a qui s'assemblava, si al pare o a la mare. Després d'aquests records sentits explicar, ja quasi bé passo als primers records relacionats amb l'escola, l'estiu, i aquella vegada que em van haver de fer un rentat d'estómac, tan contenta que vaig entrar de la mà del metge... i com en vaig sortir amb abundants llàgrimes!!
Fa dos dies vaig sentir que el diari La Vanguardia oferia la possibilitat de consultar tota la seva hemeroteca de franc. I vaig tenir una curiositat: quina era l'actualitat el dia que jo vaig nèixer? Què deien els diaris? Qui s'emportava la primera plana?
Ha estat una exercici ben interessant, tot i que, en ple franquisme, el 19 de juliol estava marcat per les celebracions pròpies de l'alzamiento. També m'ha fet recordar els termes VHF i UHF, el Sàhara espanyol, Fraga com a ministre d'interior, un accident mortal d'un 600, unes televisions amb l'antena de regal i el consultorio para la mujer a les 19h 30 a Ràdio Barcelona.
Intento imaginar-me aquella vida, la seva estètica, els seus costums. Tot em sembla molt llunyà, però tot forma part de la meva història. Encara que em sembli que no hi tinc cap punt de connexió, la meva existència va començar en aquell context.
Els contextos ens configuren. També l'actual i el que ni tan sols gosem imaginar. El món canvia molt depressa i la nostra vida a cavall del temps. Més val això que quedar-se estancat o encara pitjor, creure'ns que per nosaltres no passa el temps.
Teresa

diumenge, 26 d’octubre de 2008

CONFIRMACIONS I BISBES

Fa poques setmanes ens va deixar el bisbe Joan Carrera. Vaig tenir l'ocasió de conèixer-lo en una entrevista breu, quan vaig estar treballant en la pastoral de la salut. M'impressionà el seu tarannà proper i humil. I aquests darrers dies hem tingut la celebració de la Confirmació amb els grups de joves que s'han estat preparant al Casal Loiola. Va presidir les celebracions el bisbe Joan Godayol, amb qui vam tenir l'oportunitat d'una bona estona de xerrada els dies abans de les Confirmacions. El bisbe Joan ens va explicar la seva trajectòria, durant molts anys bisbe al Perú i ara a Barcelona, per motius de salut. Li vam poder fer tota mena de preguntes, sobretot aquelles que els joves tenen sempre al cap quan es parla de l'església, i amb tota franquesa i senzillesa el bisbe Joan ens va explicar el seu punt de vista sobre els matrimonis divorciats, l'homosexualitat, els capellans pederastes, les riqueses del Vaticà, la jerarquia catòlica espanyola... I després ens va posar "deures", va animar als joves a que siguin ells els qui prenguin la torxa de l'evangelització i dels canvis en l'església, que siguin ells els qui transmetin als companys, més amb els fets que amb les paraules, més amb el gest que donant lliçons, que un altre món és possible i necessari, i que el missatge de Jesús és camí de felicitat i de sentit.
Gràcies bisbe Joan. Gràcies a bisbes com vosté i com el bisbe Joan Carrera, que han entès que el pastor no és més important que els altres sinó el qui se sap posar al seu servei. No és qui més sap i fa discursos, sinó el qui sap escoltar, acollir amb tendresa, animar i donar consol. El pastor es pot equivocar perquè és humà, però precisament aquesta humanitat és la que permet que actui la Gràcia quan es viu des de la fragilitat que sempre necessita ser perdonada, i no des de la prepotència de l'orgull.
Bisbes així són els qui ens ajuden als catequistes a transmetre als joves l'església en la que creiem. I a continuació us transcric la reflexió que ens deixava el bisbe Joan Carrera, precisament arrel de les Confirmacions. Ens serveixin les seves paraules, d'homenatge.
Màngels

I DESPRÉS DE LA CONFIRMACIÓ, QUÈ?
Escrit per: Bisbe Carrera
Hem acabat la temporada forta de les confirmacions... si bé no tan forta, dissortadament, com les que vivíem fa quinze i més anys. De l'actual devallada del nombre de joves que demanen de ser confirmats ja en vam parlar fa un parell de mesos ( Catalunya Cristiana , núm. 1.497). Ara voldria referir-me, sobretot, al futur. Com asumiesen, les postres comunitats, el compromís contret amb tots aquells que acaben de rebre el signe del do de l'Esperit Sant?
Insistim, habitualment, en el compromís dels confirmats...I fem bé. Però, i el nostre? No serà fácil la vida cristiana dels adolescents d'avui. El silenciament de Déu s'anirà fent cada dia més dens en la societat on viuran...La immediatesa serà el seu horitzó habitual i la força abassegadora de les sensacions continuarà guanyant terreny a la reflexió i a la percepció del gust espiritual. La vida de l'Església els caurà lluny... Comptaran, segur, amb l'Esperit Sant defensor, però necessitaran la comunitat que acull la seva veu, convida a escoltar-la, l'actualitza. No els podem deixar, un cop que els hem ungit.
Quines possibilitats reals té avui un jove a les nostres ciutats de trobar suports a la seva fe cristiana, asequibles i atractius?
Temps era temps, alguns moviments de joves cristians oferien als confirmats camins de creixement. Però tot això ha anat minvant fins a esdevenir inexistent a la majoria de parròquies. Tampoc ja no són tants els capellans joves que es dediquen a la joventut i en són pal de paller.
En alguns arxiprestats, tanmateix, s'ha aconseguit d'unir esforços i d'oferir, entre tots, espais de trobada dels joves. És el camí. Un camí prioritari. Cal, això sí, que aquests espais es facin visibles: avui la visibilitat dels creients enmig de la infinitat d'ofertes de models contradictoris de vida és una condició indispensable. La sensació, soviet hàbilment fomentada, que ja ningú no té, mina la moral.
I cal, igualment, que comptin amb treballadors pastorals, de sensibilitat juvenil, que s'hi dediquen plenament. Molts enyoren avui l'època dels vicaris joves... Ara en tenim pocs, és veritat. Però, i els laics? Guantes parròquies o arxiprestats han preparat un responsable seglar de la joventut i li atorguen confianza i autonomia? I suport econòmic... perquè puguin desposar de temps. Això últim a molts els sembla ja pura utopia... Reconeguem que no és fácil. Soviet, tanmateix- i per posar només un parell d'exemples-, t'arriben notícies d'estrenes d'orgues i de noves instal•lacions d'aire condicionat... Què és més important?
També hi ha els religiosos i les religioses. Malgrat els avenços en la col•laboració, no s'acaba de fer un front comú pastoral amb ells. I poden aportar tant! En general els fundadors de congregacions docents es proposaven un objectiu i escollien un mitjà per realitzar-lo. L'objectiu era promoure infants i joves cristians. El mitjà, la creació d'escoles. Ara que el mitjà s'ha fet tan complex i, sovint, ambigu... no caldria aprofundir més en l'objectiu?

dijous, 23 d’octubre de 2008

UN ATREVIMENT

Fa dos dies vaig dir que sí a una proposta força agosarada: m'han demanat que escrigui una petita biografia de Santa Magdalena Sofia Barat. Acceptar aquesta proposta, que ja us aniré explicant, m'ha resultat un acte de gran atreviment per la meva banda. A la comunitat tenim llibres extensísims sobre la seva vida, obra i miracles. Algún, fins i tot, és de bon llegir per una lectora del segle XXI, perquè en això de les vides dels sants es nota que els anys (i els segles) passen. Recordo que recent fets els vots, vaig voler llegir-ne un que dia rera dia, se'm queia de les mans. No debia ser el moment oportú, em vaig quedar en pau i el vaig tornar al seu lloc. Fa pocs anys, una rscj irlandesa va escriure'n una biografia molt interessant, adaptada als nostres temps en el llenguatge i en els punts d'interès en que incidia. Aquest volum de més de 700 pàgines va fer-me companyia durant la provació, la preparació a la professió perpètua. El vaig gaudir com cap altre.
Què té d'atrevida l'escriptura (que tant m'agrada) i explicar als altres la vida de la "meva fundadora"? Doncs he descobert que quan t'acostumes a la comunicació virtual, a les paraules perdudes enmig de la xarxa, el paper concret i tangible, de cop i volta, impressiona.
I sobre Magdalena Sofia Barat, crec que és tot un repte saber explicar, en poques paraules, una vida i una obra com la seva, sobretot, defugint els tòpics.
Tot plegat, una oportunitat i una aventura. Ja us l'explicaré!

Teresa

dimarts, 21 d’octubre de 2008

REFERENTS (i II)

Després d'escriure el post d'ahir em vaig quedar pensat si el que realment admirem de les persones són els mèrits socials (èxit, fama, diners...) o allò que ens transmeten de la seva persona, del seu fons, de la seva interioritat, valors, manera de viure.
Massa vegades el que ens atrau és el primer, perquè és el que els fa sortir a la portada de la revista, al programa de la televisió, a la conversa a casa o amb els amics. Has vist què ha fet? És el millor!, podriem dir d'alguns esportistes, cuiners, cantants, etc... que són els que avui s'emporten la fama, les càmeres i els diners. Això és el que ens crida l'atenció, el que fa que, d'entrada els admirem.
Un cop presentats i coneguts, comencem a conèixer-los, i anem descobrint noves facetes: com parlen dels companys, dels contrincants, com assumeixen les victòries, les derrotes, com s'involucren en la societat que els toca viure... i anem completant l'opinió que començàvem a tenir d'ells.
Unint ambudes cares de la moneda, ens fem una idea més completa (justa o injusta, qui sap) de la persona. En alguns casos encara els farà més grans. En altres, el reconeixement públic es limitarà a la seva activitat concreta, però no ens serà un model en altres àmbits.
La funció dels primers és molt important per als nostres nens, adolescents i joves. Sense pretendre-ho, són un mirall per a les noves generacions. L'esforç, el treball constant, tenir objectius clars en la vida és un reflexe en el que mirar-se. Ens serviran d'exemple en moltes classes. Només cal anomenar-los per, de sobte, captar l'atenció de la classe.
Algú em va explicar que en una escola, el 2006-07, el primer dia de classe van penjar dos grans posters de la selecció de bàsquet i la de futbol espanyoles. I una frase deia: a qui et vols assemblar? El futbol en aquell temps feia pena (vestidor dividit, enveges ...) mentre que el bàsquet eren un grup de companys que amb un gran treball en equip i amb molta il·lusió havien guanyat el campionat mundial. La resposta era clara. I la intencionalitat de la pregunta, també.
Teresa

dilluns, 20 d’octubre de 2008

REFERENTS

De joves, tots hem tingut uns referents. Sovint omplíem l'habitació d'aquestes persones: futbolistes, cantants, actors i actrius... Uns models, unes persones (i uns valors que se'n desprenien) que ens han acompanyat i ens influeixen encara avui. Durant molt de temps van ser els sants: Ignasi, Francesc, Clara o els fundadors i patrons de torn, amb vides del tot extraordinàries. Amb els anys hem anat rebaixant el nivell i la secularització ha anat guanyant protagonisme. Dels sants s'ha passat a persones molt més properes i contemporànies, algunes de les quals només tenen el mèrit de tenir bona veu, una cara bonica o saber recòrrer una passarel·la amb cara de pocs amics.
Acabem de tenir la reunió setmanal de confirmació. Un dels temes era compartir aquelles persones que ens provoquen un sentiment d'admiració. Molts han parlat de la família (pares, avis, oncles...), altres d'algun inventor. Un ha dit: la bondat i la generositat. Qualsevol resposta era del tot acceptable, però aquesta ens ha endinsat en un nivell superior, el de qui més enllà de les persones concretes admira un valor, una actitud, una manera d'anar per la vida, fent el bé i mirant més enllà d'ell mateix. Totes són respectables, però aquesta m'ha resultat admirable de veritat.
Teresa

divendres, 17 d’octubre de 2008

CITIZENSHIP

Es fa difícil d'explicar el que s'està vivint al País Valencià en relació amb l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania. És complicat perquè s'ha volgut fer complicat. I això acostuma a passar quan hi ha forts interessos amagats, en aquest cas, polítics.
Per una Ordre de la Conselleria d'Educació, les classes (una hora a la setmana) s'han impartir en anglès. Les raons? Fer passes cap al trilingüsime. Els resultats? No hi ha prou mestres capacitats, els alumnes no tenen prou coneixements d'anglès per seguir la matèria amb fluïdesa, s'ha expedientat a professors de la pública que s'hi han oposat... Les conseqüències? Desvirtuar una matèria cabdal en el procés de fer-se persones en una societat concreta i aconseguir desprestigiar-la.
Jo entro a classe amb una professora d'anglès. Cada 20 minuts aturo l'explicació i ella els copia vocabulari en anglès a la pissara. Aquesta ha estat la solució a la majoria de centres. La solució a la imposició i a un extrany afany lingüístic que, menystenint el valencià, es disfressa d'universalista.
Teresa

dijous, 16 d’octubre de 2008

LA CRISI QUE NO ÉS NOTÍCIA

La Clara, una amiga de Mèxic, m'acaba d'enviar un powerpoint. Amb unes imatges que no t'acabes de creure, és una denúncia a la situació d'Haití, on la crisi és permanent i endèmica, i com a tal, no surt a cap diari ni encapçala els informatius de cap cadena.
La conseqüència de l'augment dels preus del aliments es concreta en aquest país en que moltes persones mengen unes galetes que són una barreja de fang, sucre i mantega vegetal. Aquesta barreja pot portar paràsits mortífers o toxines industrials. El seu consum habitual comporta un alt risc de desnutrició. L'esperança de vida d'Haití és de 57 anys, i el 50% és analfabeta.
Transcric aquestes dades després d'haver dormit plàcidament, d'un bon esmorzar, d'agafar un cotxe i venir a treballar, d'una classe a Batxillerat amb alumnes amb unes condicions de vida semblants a les meves... i la visió d'imatges com les que us adjunto m'ha resultat una bufetada de bon matí.
La meva amiga Clara es preguntava què es podia fer amb situacions com aquesta. Jo, per començar, us la comparteixo. També agraeixo la presència d'una comunitat del Sagrat Cor que fa anys que dóna la seva vida en aquest país, per estar al costat dels més pobres. La resta, el que tinc a l'abast, serà seguir educant en la justícia i la pau de la millor manera que pugui.
Teresa

dimarts, 14 d’octubre de 2008

ELS MEUS DIMARTS

Per a la majoria dels mortals, els dilluns és el dia fatídic de la setmana. No sortiré ara dient que per a mi no ho sigui, però mirant el meu horari, no és el pitjor. A priori, el meu dia pitjor és el dimarts. Tinc cinc hores de classe, una hora de permanència i a vegades alguna reunió, però el que el fa realment complicat no són les classes en sí, sinó que aquest any m'estreno amb el 2n de l'ESO (els dimarts hi tinc tres hores), i aquesta experiència m'ha obert a tot un món nou. Res a veure ni amb el Batxillerat (una delícia) ni amb 4rt de l'ESO (menys delícia, però interessant). Perquè el 2n és una mena de ni carn ni peix, ni blanc ni negre, ni nens ni adolescents. Cadascú en la seva fase de la pre-adolescència, i tots els altres, al seu voltant, fent el que podem.
Quan surto de l'escola, i arribo a casa, sento que la setmana ja fa baixada. No és divendres però ja ha passat el dimarts. I a tornar a idear, crear, inventar noves propostes per a fer-nos mútuament fructíferes aquestes hores.
Potser avui sóc capaç d'escriure-ho perquè n'estic prou contenta. Hem fet un joc sobre les grans religions i hem acabat veient el vídeo d'aquell home que balla frenèticament per tots els racons del món (post del 4 d'octubre). No em pregunteu l'enllaç que he fet amb els dos recursos, que sense dubte el té. Ells han marxat contents i jo també.
Teresa

divendres, 10 d’octubre de 2008

HUMOR ANGLÈS

Sempre m'ha agradat l'humor anglès. La seva elegància, mesura, ironia, subtilitat em tenen captivada des de ben jove. Recordo sèries inoblidables i ben entranyables com "Sí, ministre" i la seva continuació natural amb "Sí, primer ministre". També el "N'hi ha que neixen estrellats", "Els Roper", "Hostes vingueren que de casa ens tragueren","Hotel Fawlty" (amb el Manuel, el cambrer de Barcelona que aquí vam batejar com si fos mexicà... necessitats de l'autoestima catalana!).
Una manera de provocar el riure mesurada però constant, sense xavacaneria, sense paraules gruixudes, apta per a tothom que no necessiti una gala tipus "Noche de fiesta" o uns "Morancos" per passar-s'ho bé.
Em deixo pel final "Els joves", perque trenca els patrons de l'humor britànic estàndard, però de la que en guardo un gran record, i una certa enyorança, excepte de la seva dieta a base de les llenties del Neil i els patriòtics Corn Flakes.
Per aquells que no sàpiguen de què els parlo, ja sé que m'acabo de retratar i no em dol dir-ho: sí, sóc de la dècada dels 80!
Aquest revival sobre l'humor només era l'excusa per presentar aquest vídeo. Dos humoristes anglesos analitzant la crisi. Fa dos mesos que és a la xarxa, i la seva visió es compleix dia a dia. Tota una troballa!


Teresa

dijous, 9 d’octubre de 2008

LA MARE DE LA CIÈNCIA

Avui, 9 d'octubre, festa al País Valencià, em recordo a mi mateixa la necessitat de prendre'm la vida amb certa calma. Llevar-se dues hores més tard d'allò habitual no em converteix en mandrosa de mena: potser fins i tot el cos i l'ànima ho reclamen. Quedar-me pacientment a casa tot esperant l'anunciada gota freda no li treu res a la meva capacitat de risc: sé que ara fa un any no podiem creuar el carrer de la inundació que vam patir. Anar a la capella sense rellotge no significa perdre mig matí: només em prepara per viure l'altra meitat amb més sentit.
Ser pacient i aprendre a relativitzar les coses és un dels aprenentatges que suaument adquireixo amb els anys. Com aquella figuera que no donava fruit. La podien haver tallat, però Jesús intercedeix: "Espereu un any més, sino, la tallareu".
Paciència que m'incorpora a un ritme més humà, a uns sentiments més compassius, a una mirada més profunda. Paciència amb el que visc, el que escullo i el que se'm presenta, amb els altres, els de cada dia i els nouvinguts, però sobretot, amb mi mateixa i les meves manies, urgències i necessitats, que potser no ho són tant.
Teresa

dilluns, 6 d’octubre de 2008

EL MÉS PREUAT, QUANT VAL?

Aquest cap de setmana hem tingut convivència de Confirmació. El tema era ben senzill: les persones, tenim preu? Hem partit d'una notícia d'un home d'austràlia (aquesta mena de coses només passen a l'altra punta del món) que va posar la seva vida a subhasta a través del portal eBay. La sorpresa va ser majúscula tot llegint la notícia: ho venia tot, inclosos mitja dotzena d'acudits i la relació amb l'ex-nòvia. Realment no tenim preu o només és qüestió d'afegir zeros a una xifra?
A continuació vam aterrar ben aprop de casa: la publicitat és un món on la compravenda és constant, i la majoria de vegades ni ens n'adonem. És perspicaç, ens crea necessitats, ens uniformitza fent-nos sentir diferents. Vaja, tot un art.
Qui no s'ha deixat portar per un anunci, un eslògan, una cançó? Qui no ha comprat alguna cosa totalment inútil només perquè era molt econòmica, tota una ganga!, dèiem.
A la web de Siro López hi podeu trobar exemples molt interessants de contrapublicitat per a les vostres classes, grups....
I a la vida real... bona sort per esquivar les temptacions, els 3X2 prescindibles i les infinites últimes ofertes que, subtilment, posen preu a la nostra vida.
Teresa

dissabte, 4 d’octubre de 2008

CARA DE BADOC !!

En temps de crisi, ara que som a la tardor, que els dies s'escurcen, quan ja hem oblidat les vacances... una proposta per arrancar-vos un petit somriure.
Què fa un home cabal per recuperar la il·lusió de viure? Senzillament: ballar!!
Que passeu un bon cap de setmana i .... no us perdeu de cap manera aquest video!!

(feu clic a la imatge)


Teresa

divendres, 3 d’octubre de 2008

LA PASTORAL ATACA DE NOU

Com els vells rockers que mai moren, ahir vam tenir la primera reunió del Departament de Pastoral de l'escola. Crec que amb aquesta reunió acaba un cicle: el de l'inici de curs, amb les primeres reunions, les primeres classes, els primers assajos, primers èxits i fracassos...
Crec que el Departament de Pastoral és l'ens que ha de vetllar per mantenir l'ànima de l'escola. Potser sóc massa idealista i la realitat concreta és molt més humil, però en abstracte així ho penso. El que sí que crec és que algú ha de tenir cura de que l'escola no es converteixi en una empresa expenedora de títols, sinò que complint aquesta funció tan necessària, amb el certificat sota el braç els nois i noies s'emportin també una personalitat més o menys estructurada, uns valors irrenunciables, un esperit que afavoreixi la convivència i la justícia. I en això, tota la comunitat educativa (no només els mal anomenats "pastors") hi té un bocinet de responsabilitat: a la porteria, als passadissos, a l'aula, a la sala de professors. Si no és així, acadèmicament haurem acomplert els nostres objectius però humanament haurem suspès.


Teresa

dimarts, 30 de setembre de 2008

DE TOT COR


40.000 entrades
40.000 clics d'il·lusió, interès, curiositat
40.000 maneres de comunicar-se
40.000 punts de vista sobre un mateix fet
40.000 reaccions diferents
40.000 oportunitats d'aprendre, de rectificar
40.000 vincles
40.000 visites que agraïm de tot cor

dilluns, 29 de setembre de 2008

EVADIR-SE DE LA CRISI?

Sortim de la feina i volem evadir-nos dels problemes laborals; acabem un curs o un trimestre i necessitem treure'ns de sobre l'estrès i la pressió acumulada; portem massa temps trepitjant asfalt i el cos ens demana redescobrir el blau del cel, el verd del bosc... Em sento vivint en un món dual: la realitat quotidiana massa sovint ens és un pes i necessitem evadir-nos, sentir el buit, recuperar el nostre espai.
Avui em pregunto si és possible també evadir-se del moment que estem vivint a nivell mundial. Una crisi que no afluixa i que els meus coneixements bàsics d'economia no em permeten acabar de copsar. Però en el cada dia veig que augmenta l'atur, que el "maó" ja no és rendible i que al seu darrera moltes empreses (i més treballadors) toquen fons, que la important indústria automobilística es reestructura... i que darrera d'aquesta cadena, milers i milers de famílies han de retallar despeses i replantejar-se les necessitats reals.
Avui a la meva comunitat farem el pressupost de l'any. Compartim els béns i ho vivim com un signe d'un compartir més gran que també abarca la vida. Creiem que és possible viure altres models de convivència que poden arribar a ser un signe d'un món inclusiu i compassiu.
Aniríem molt errades si la realitat de la que formem part no fos present en les nostres opcions, si visquéssim alienes al moment que ens toca viure.
És possible evadir-se de la cirisi? Jo, personalment, ni puc ni me'n vull desentendre.
Teresa

dijous, 25 de setembre de 2008

ASSAJOS D'EDUCAR EN LA INTERIORITAT

Heu intentat mai parlar de la interioritat a xiquets de dotze anys? Era el primer tema del meu llibre de religió, i tenia molts plans, que passaven per, fin i tot, una sessió de tai-txi al bosc de l'escola (sí, a Godella som uns privilegiats: tenim un bosc i no el valorem prou...).
Un cop els vaig tenir al davant, les meditacions d'origen oriental van passar a la llista d'activitats descartades per un grup de trenta. Però en un moment de lucidesa se'm va ocòrrer treballar-ho a partir d'una imatge plàstica ben suggerent: una nina russa. Sí, ja les coneixeu: aquelles nines de fusta que comences a obrir, i sempre n'hi ha una altra a dins, amagada, a l'aguait de veure la claror. Fins que, tot i que ells esperen que sempre n'hi haurà una altra, la darrera ja és del tot compacta: hem arribat a l'essència de la nostra persona, allò tan meu que només pot ser per a mi.
Que dificil parlar de les coses imperceptibles en un món com el nostre, contaminat de sorolls i d'imatges arreu! Que dificil treballar les condicions per arribar a aquest centre de la nostra persona! Però alhora, que bonic descobrir en les seves mirades que, oh sorpresa!, alguna cosa seva els pertany només a ells.
Teresa

dimecres, 24 de setembre de 2008

COMPETÈNCIES VITALS BÀSIQUES

Estic passant una setmana al límit de les meves forces, tant físiques com anímiques. El dilluns, una decepció molt gran amb la convocatòria de Confirmació. D'un any per l'altre, un daltabaix que no arribo a entendre ni m'acabo de creure. Dimarts absolutament exhausta, i tota la tarda de curset sobre les famoses competències bàsiques. Avui dimecres, eucaristia d'inici de curs, equip directiu, de nou curset... (encara bo que aquesta nit de la Mercè el Barça ens ha donat una alegria. )
Crec que del que porto de setmana he après dues lliçons: cal enfrontar el derrotisme posant distància, i apostant per la creativitat... ¿per què no iniciar el procés de confirmació amb una etapa prèvia, a 4rt de l'ESO? A més, aprofitaria que tinc dues alumnes en aquesta edat que volen fer la primera comunió... Potser iniciant l'oferta a Batxillerat fem tard... El que és segur, és que no hi ha receptes. Que el que ens valia fa pocs anys... ja ha caducat. En això de la pastoral, no s'hi val a badar!! Cal estar molt en forma!!
I també he après que les competències bàsiques, que encara em semblen tan complexes, són eines pel que realment els serà important: saber recòrrer el camí de la vida per ells mateixos. Entre aquestes eines, caldrà que aprenguin a viure els fracassos com a oportunitat. No atorgar-se la culpa de totes les desgràcies, i no defallir. Com jo intento fer-ho ara.
Teresa

diumenge, 21 de setembre de 2008

CASAMENTS


Tradicionalment la primavera i la tardor són les estacions preferides per als casaments. Sembla ser el temps propici per poder celebrar, assegurant encara un bon temps, i fugint de les calors, de les vacances i del fred. Ahir vaig estar al casament d'un bon amic i company de feina, i escric avui, sense haver dormit massa, però contenta i amb la sensació d'haver-ho passat molt i molt bé. Per desgràcia, aquesta és l'excepcionalitat! Per què la veritat és que em costa de passar-m'ho bé en aquest tipus de celebracions, on el que s'acostuma a veure és la rigidesa d'un protocol de festa: gairebé sempre el mateix patró esteriotipat de vestits-disfressa, programa clàssic de música meravellosa per a gent meravellosa, nens mudats de prínceps portant els anells, i fins i tot les lectures triades acostumen a ser les mateixes. El protocol segueix encara més exacte si cal, en el posteriori de la celebració religiosa, durant un banquet que s'allarga fins que la veu queda rovellada en intentar de mantenir una conversa amable amb la gent de la taula, interrompuda constantment per la música alta, el fotògraf i els cambrers que són els qui actuen com a veritables dansaires invisibles. Després l'entrega dels detalls a les mares i àvies, als futurs nuvis, als futurs pares, als nens, als qui fan anys, ... Segueix el protocol amb el pastís nupcial i la famosa foto amb l'espasa. Després encara falta inaugurar el ball amb el vals, i a partir d'aqui ja s'obre la veda per a que els convidats es llencin al descontrol sobre la pista, amb permís de la barra lliure, per descomptat.
Si es repeteix el model una i altra vegada, és perquè a la gent li agrada així o per falta de creativitat? Per pressió social? Tampoc no entraré en el tema econòmic, que em sembla un veritable escàndol, i sobretot quan es tracta d'una celebració cristiana. Però per sort, assisteixo de tant en tant a casaments on el que es prioritza és el sentit del sagrament i no de l'espectacle. I per mi el sagrat del casament és l'expressió de l'amor de la parella i el seu compromís de fidelitat, una expressió feta pública davant de la comunitat que actua com a testimoni d'aquest desig de viure en l'amor. Per això m'agrada quan els nuvis prenen la paraula, actuant com a veritables sacerdots, i quan els gestos no són ritus sinó expressió simbòlica d'allò que realment signifiquen, i tots els entenem i celebrem.
Ahir vaig passar-ho molt bé. Felicitats, Xavi i Sílvia!
Màngels

dimecres, 17 de setembre de 2008

INCRÈDULA

Encara no m'ho acabo de creure. De fet, a estones em pregunto si no ho haurà dit per donar-me una alegria. I això que als alumnes que em coneixen sovint els dic que mai contestin per fer-me feliç. Que diguin el que realment pensen, que ho podré superar.
Aquest matí, al passar llista a un dels 4rts de l'ESO, he detectat una alumna nova. Al cap d'una estona, quan estaven treballant sobre la seva història familiar, m'hi he atansat. Li he preguntat la raó de venir al "Sagrado" (és el nom popular de la meva escola... què hi farem...) i m'ha dit: "És que volia fer religió i on anava abans no en feien". Li he demanat que m'ho repetís.
No estic acostumada a una resposta d'aquesta mena. De fet, una de les meves obsessions d'inici de curs és que no em vinguin alumnes a dir-me que no volen fer aquesta assignatura. La llei els empara, però a mi em sap molt greu perquè crec es perden uns continguts bàsics per anar per la vida. Per ara només en tenim algún cas excepecional (d'un total de 1.500 alumnes). De fet, mantenir-se en aquest nivell és tot un repte pel Centre.
Avui necessito fixar-me en l'ampolla mig plena. En els alumnes que gaudeixen a classe de Religió. En els que reconeixen que d'alguna cosa els serveix. En els que la triarien si fos optativa.
I si mai descobreixo que aquesta noia no va ser del tot sincera, també us ho faré saber.
Teresa

dilluns, 15 de setembre de 2008

LOURDES, SUPERMERCAT DE LA FE?

Acabo de llegir una notícia d' El País sobre la visita del Papa a Lourdes, i al títol mateix anomenaven aquest santuari com a supermercat de la fe. Sóc molt conscient que els diaris defensen la seva pròpia ideologia i també tenen posicions clares en temes eclesials. Per això no m'acaba de sorprendre aquesta denominació tan mercantilista del lloc on, suposadament, la Mare de Déu es va aparèixer en diverses ocasions a Bernardette Soubirous.
Només hi he estat una vegada i és cert que no tinc massa fal·lera per aquesta mena de llocs on es concentra la multitud, on pot semblar que només es va a demanar miracles. Segur que alguns ho fan, i això em costa o li costa a la meva racionalitat i a la creença en un Déu que en tot moment sap el que necessitem. Però conec a moltes persones, la meva mare entre elles, que troben a Lourdes un espai privilegiat d'encontre amb Déu i amb la fe de milers i milers de persones que, com ella, necessiten descobrir que la seva existència té sentit més enllà del mercat neocapitalista en que han convertit les nostres vides.
Teresa

diumenge, 14 de setembre de 2008

DEPENDÈNCIA

Algunes vegades ja he comentat que el meu pare està malalt. Una malaltia degenerativa que ens fa estar pendents. Pendents del seu estat anímic, pendents d'un nou brot, pendents de cites amb metges, infermeria i sessions de rehabilitació, pendents de la logística familiar i de la llar. Sempre pendents de.
Fa uns mesos -abans de la crisi- va sortir amb gran esclat mediàtic, l'aprovació i posada en marxa de l'anomenada Llei de Dependència. Una mena de cursa d'obstacles en forma de tràmits ens posà finalment en la llista d'espera. Es veu que algunes persones ja s'han beneficiat dels recursos (això diu la premsa, però jo no conec a ningú...). Nosaltres seguim pendents de.
He passat les darreres setmanes a casa del pare, mentre fèiem les gestions per trobar una nova persona que pugui atendre'l. I durant aquests dies he reflexionat una mica més sobre la de-pendència:
- He après que estar pendent de l'altre m'ajuda a créixer, perquè em descentra del meu malic i m'humanitza.
- He de cuidar que la de-pendència no sigui mai unilateral, perquè llavors esdevé una relació que pot anul·lar, infantilitzar o materialitzar l'altre.
- Ja ho sabia, però em confirmo en que la de-pendència sana és l'amor. Viure l'atenció a l'altre des de l'aprenentatge de l'amor, que suposa cuidar els detalls, la mirada, el gest, avançar-se, preveure, donar confiança, respectar el silenci, acompanyar el dolor, saber fer festa i trobar la novetat de cada dia.
- La milor de-pendència és la inter-dependència. Perquè és donant quan rebem, i perquè en realitat tots ens necessitem.
Jo també sóc dependent!
màngels

dimarts, 9 de setembre de 2008

PASSEJANT EL CAPÍTOL

Quan, ara fa un any, durant el nostre Capítol provincial, vaig sortir escollida per anar al Capítol General a Lima, molta gent em va felicitar i em va desitjar una bona experiència. Tenia un any per anar paint el que allò suposava, i un mes i mig per viure-ho, per disfrutar-ho. Del que ningú em va avisar, el que ningú no em va recordar, era que a la tornada del Perú el meu setembre es convertiria en el mes del "passi del Capítol". Com que posar en marxa el que té a veure amb l'escola no deu ser prou entretingut, tinc preparats un munt de bitllets amb rumb a Bilbao, Pamplona, Saragossa, Barcelona i Mallorca, a més de València, és clar. Cal passar per les zones i explicar el que hem viscut, els documents que hem aprovat, les decisions preses. Cal compartir allò que ha de marcar els propers vuit anys com a Societat del Sagrat Cor. I tots aquestes visites... concentrades en tres caps de setmana!!
Avui he començat a preparar el que em toca dir. Voldria transmetre molt més que les paraules escrites. Però no trobo la manera d'explicar el gust del menjar peruà, els detalls de les comunitats d'allà, les visites a les diverses institucions i barris, els balls tradicionals, els símbols, les músiques i les dances que van acompanyar la litúrgia, les nostres festes, els rostres que m'anaven omplint el cor... Tant de bo que, entre tants documents, allò que també va ser vida del Capítol, tenyeixi els mots i les paraules concretes.
Teresa

dilluns, 8 de setembre de 2008

RETROBADES

El mes de setembre es caracteritza per les retrobades. A cada moment sorgeix la pregunta: Com han anat les vacances? i com a resposta, alguna cosa així com: Molt bé, però curtes... encara no hagin anat bé a tothom ni se'ns hagin fet realment curtes. Et retrobes amb la comunitat, els companys de feina, contactes amb els amics, esperes l'arribada dels alumnes... Uns dies necessaris per reubicar-se en el cada dia, en la quotidianitat.
Entre aquests retrobaments, un de meu molt especial té a veure amb la televisió, i amb un conjunt d'històries que segueixo des de ja fa anys. Hi ha alguna cosa millor per després de dinar, que relaxar-se amb vides alienes, però tant properes que semblen de la família? Ho heu endevinat: El cor de la ciutat és el meu petit plaer a l'hora de la migdiada. Vaig començar quan vivia a Barcelona, el vaig interrompre l'any que vaig ser a l'estranger, i l'he reprès aquí a València (mentre el senyor Camps no em tanqui el repetidor per intrusisme forani).
El Peris, la Cinta, la Montse, el Max, la Clara... formen part del meu imaginari televisiu. Personatges planers, propers a molts de nosaltres: el de la botiga, el bar, l'estudiant, l'immigrant, la dona que viu sola. El que mor, el que neix, aquell a qui tots enganyen, el que s'arruina, el que acaba malament, que molts ja ho vèiem. Res a veure amb els serials sudamericans, extremats en els seus arguments, polaritzats en la realitat social que reflexen.
No m'imagineu totes les tardes davant la televisió. Tot just un dia a la setmana, si hi ha sort. Els horaris del cole no respecten les aficions particulars.
El proper 11 de setembre, El cor de la ciutat celebra vuit anys i 1628 capítols. Enhorabona i ben retrobats!
Teresa

divendres, 5 de setembre de 2008

CINEMA DE DESCOMPRESSIÓ

Aquest estiu no he tingut massa temps per anar al cinema. Ho he trobat a faltar, però tampoc penso ara recuperar el temps perdut. Sempre quedaran bones pel·lícules en aquella llista memoritzada però mai escrita. I a vegades la mateixa vida em sorprendrà amb històries noves i dignes d'una recomanació a amics i coneguts.
Una amiga em va invitar a veure un dvd. La pel·lícula era sueca, nominada a l'Oscar l'any 2005. El seu títol: "As it is in heaven" ("Tierra de ángeles"). Llarga i de direcció acurada, vaig anar entrant en la trama: un músic retorna al seu poble fugint de l'espiral de la fama. El seu cos i la seva ànima li reclamen una vida més humana, propera als altres, a les petites històries. Un cop al poble, dirigirà el cor de la parròquia i en aquesta interacció, la vida dels cantaires s'anirà transformant, i amb la d'ells, la seva pròpia existència.
Hi ha qui, com el meu germà, hi veu una actualització de la vida de Jesús. Algú que va passar per la vida fent el bé i capgirant la vida d'aquells que se li acostaven. Algú capaç d'oblidar-se d'ell mateix. A mi, aquest paral·lel, ja m'agrada. Perquè em parla de valors universals, d'una necessitat d'humanitzar-nos que no passa. Si teniu ocasió de veure-la, no us la perdeu.
Ara bé, si necessiteu una cosa més lleugera per superar el primer cap de setmana post-vacances, si voleu rejovenir-vos per una estona, si us agrada el que els adolescents d'avui en diuen "música clàssica"... sempre ens quedaran les cançons d'Abba i "Mamma mia". Només per persones àvides de nostalgia.
Teresa