dijous, 31 de gener de 2008

DÉJÀ VU

De tant en tant a la vida tenim una extranya sensació: això ja ho he viscut abans, diem sorpresos. A aquesta extranya percepció en diem déjà vu, i la seva possible explicació ens porta al llindar de la mateixa realitat.
Les darreres setmanes estic vivint un déjà vu, amb la sensació de que no només no es tracta d'un fenòmen que sembla paranormal, sinó que, quan el contemplo, em porta al fons mateix de la realitat humana i de la història. Aquesta realitat em parla de violència, de venjances, d'antigues humiliacions i, sobre tot, em parla de pobresa i de desigualtat. El que la televisió ens mostra de Kenia són una escenes i un conflicte viscut recentment a Ruanda, i cada cop que em parlen de matxets, de venjances tribals i no, de violència fora de control recordo les escenes de la pel.lícula "Hotel Ruanda" (2004) i el llibre que el seu protagonista real va escriure, "Un hombre corriente" (Península).
Diuen que la diferència és que Kenia és un país estratègicament important en el conjunt de la realitat africana, mentre que Ruanda era una petita ex-colònia que no despertava gaire interès. Potser per això la comunitat internacional va girar l'esquena aquell 1994, i ara s'afanya a trobar una solució. O potser és que hem après alguna lliçó. Tant de bo fos això.
La Societat del Sagrat Cor tenim comunitats a Kenia. Algunes d'elles en poblacions que han patit forts enfrontaments. Em consta el seu patiment per aquests esdeveniments. Per aquesta raó, la nostra General ens va convidar ja fa algunes setmanes a manifestar a les embaixades de Kenia als nostres països la nostra preocupació i el desig d'una ràpida solució que reinstauri la pau.
Tantes vegades diem que no hi podem fer res... i ara un senzill gest potser pot accelerar la resolució d'un conflicte. Per això us convido a posar-vos en contacte amb l'ambaixada de Kenia a Madrid (info@kenyaembassyspain.es) i expressar-los la vostra preocupació i desig d'una ràpida solució que no provoqui més violència ni víctimes.
És només un gra de sorra però és el nostre.
Teresa

dimecres, 30 de gener de 2008

UNA VIDA ENMIG DEL POBLE


"Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen. Els creients són aquells que vencen, en l´Esperança, el dubte, el terror, l´amargor que necessàriament els envaeixen aquí, en la terra de la peregrinació.

L´antídot de l´angoixa és l´opció, diu l´almanac de Voces. Però l´opció mai no s´ha acabat de fer: es va fent hora rere hora, minut rere minut. És la fidelitat, allò que els nostres grans anomenaven "perfecció", el "Sí, Pare" de Jesús.

"L´oració és la respiració de l´Esperança. Quan es deixa de pregar, es deixa d´esperar", vaig escriure també. No espero, doncs, per constitució psicosomàtica. Espero per Esperança...".

(Pere Casaldàliga, Una vida enmig del poble)

Amb esperança, per opció (minut a minut), fidelitat interior i exterior, pregant, esperant ...

Què t´agrada o et diu el text?

Eugenia

dimarts, 29 de gener de 2008

UN ALTRE MÓN JA ÉS POSSIBLE

Ja us anunciava l'altre dia que durant el cap de setmana es celebrava a Barcelona el Fòrum Social Català. Vaig poder fer-hi una escapada per veure l'ambient i per assistir a alguna xerrada interessant, com una sobre la teologia de l'alliberament i la perspectiva dels cristians que se senten visquent en la diàspora eclesialment i socialment. Moltes parades d'ong i molta gent coneguda, en un claustre de la Universitat Central que per uns dies va ser l'escenari d'una trobada dels qui fan de les utopies un motiu per a viure i per a reivindicar una vida millor per a tots. El diumenge vaig poder participar de la manifestació. Tot plegat, un espectacle de la vida que es cou en el rerefons del nostre món globalitzat. D'alguna manera em sembla com la porta del darrera, aquella part de la història que no acostuma a sortir en els diaris i menys en els telenotícies, sinó és en forma de documental. Vida en plural, que apareix sota colors i reivindicacions diferents, perquè inclou variades sensibilitats i motivacions. Per això no pot haver un discurs únic en el qual tots ens sentim identificats ni representats. Em va ressonar amb força la carta de Pau als cristians de Corint que vam escoltar el mateix diumenge, quan els seus seguidors es discuteixen si són partidaris de Pau, d'Apol·lo o de Cefes i Pau els respon que l'important no és que bategin sinó que surtin a evangelitzar, a proclamar la bona notícia del Regne.
La bona notícia d'aquest Fòrum és que Un altre món ja és possible, perquè ja hi ha molta gent treballant per a que així sigui, i arriscant amb opcions concretes i valentes. Perquè "si no actues com penses, acabaràs pensant com actues".
màngels

dilluns, 28 de gener de 2008

TOCATS PER LA GRÀCIA DE DÉU

Fa poc, una amiga es planyia del seu caràcter. Tota la vida amb els mateixos estirabots, sense que el temps ni els seus esforços hi poguessin fer res. Sabia que, sense voler-ho, feia mal als altres i això li resultava una experiència dolorosa. No sabia com sortir-se'n.
Mentre m'ho explicava em venia al cap un text que vaig llegir ja fa alguns anys. Parlava de Sant Pau i venia a dir el següent: potser Sant Pau va ser diferent després de caure del cavall?. Certament no. Va ser el mateix fariseu, apassionat, creient fins a la medul.la. I gràcies a això va ser el més gran evangelitzador del primer segle, això sí, ara tocat per la gràcia de Déu.
La meva experiència em diu que no canviem tant al llarg de la vida. Com a màxim, polim les arestes, però res més. El que és malhumorat, ho serà tota la vida. El que és generós, també. El que és inquiet, ho és sempre. Però el seu mal humor, la seva generositat o la seva inquietud han estat tocades i beneïdes per Déu.
Jo ja fa temps que m'he conformat amb mi mateixa: a ser prudent, reservada, fidel, casolana, independent... i amb petites dosis de mal geni. Sóc el que sóc, això sí, gràcies a Déu!

Teresa

dissabte, 26 de gener de 2008

EXERCICIS A LA VIDA

A principis de curs, per segona vegada, em vaig endinsar en l’experiència espiritual dels exercicis a la vida…Em resulta un itinerari complementari a altres exercicis fets en dies de silenci… A poc a poc i d’una manera serena, suau i realista vaig copsant la presència i l’impuls de l’esperit del Crist Ressuscitat en el cor de la vida : en el cada dia, en els moments d’alegria i goig, en els momens difícils, en les diferents relacions humanes que van configurant el teixit de la vida… També, com qui no se n’adona, vaig posant nom a l’acció dels “diferents esperits”: l’esperit que m’impulsa a donar el milor de mi mateixa i l’esperit que, primer imperceptiblement i després sense miraments, em porta a l’arrel del mal en el propi JO. Aquesta manera de viure l’experiència dels Exercicis d’Ignasi de Loyola ens va dotant d’una mena de SAVIESA del dia a dia… El meu agraïment a tots els que fan possible que podem gaudir d’aquest do d’Ignasi a la comunitat dels seguidors de Jesús.

Pilar

divendres, 25 de gener de 2008

FÒRUM SOCIAL CATALÀ



Avui el post és una invitació a que us animeu a participar al Fòrum Social Català, que tindrà lloc durant els propers dies 25, 26 i 27 de gener de 2008, a Barcelona. Ens veiem el diumenge a la mani!
màngels

El Fòrum Social Català neix el juny de 2007 d'una autoconvocatòria dels moviments socials per respondre a la Jornada d'Acció Global del 26 de gener, nascuda en el marc del Fòrum Social Mundial del 2007. El dia 25 i 26 tindran lloc els actes unitaris a la Universitat de Barcelona, però durant la setmana prèvia (19-24 de gener) hi haurà actes de forma descentralitzada arreu dels Països Catalans. El dia 27 se celebrarà la manifestació pels carrers del centre de Barcelona sota el lema: «Un altre món és possible».

Animem a participar a totes les persones, moviments, plataformes, col·lectius i organitzacions de tot àmbit: sindicals, ecologistes, feministes, de consum responsable, pels drets de les persones immigrades, contra el racisme, per un habitatge digne, contra l'especulació immobiliària i en defensa del territori, contra la precarietat, per les llibertats sexuals, a favor dels drets dels pobles, per la llibertat cultural, a favor de la pau i contra el militarisme, de joventut... i a tot aquell que lluiti a nivell local i/o global pels drets individuals i/o col·lectius, que creuen en fer possible un altre món. Hem de mostrar a la nostra societat i als poders que ja existeixen alternatives, altres maneres de fer, que aposten per construir un món just, solidari i no violent i respectuós amb el medi ambient i els seus pobles.
http://www.forumsocialcatala.cat/

dijous, 24 de gener de 2008

PARÀBOLA DE LA DESUNIÓ

Una vegada hi havia un pare, o una mare, o un cap de família, o un referent... m'és igual. No és aquest el tema. Doncs resulta que aquest tenia tres fills (o filles, tant se val). En un bon principi vivien tots junts. Amb els anys, un d'ells va decidir que les diferències eren massa grans entre ells, irreconciliables en diríem ara, i va optar per marxar.
Al cap d'un temps, un altre dels fills es va queixar del caràcter del germà amb el que convivia: era molt autoritari i exigent, i en canvi, tenia poc cor. S'aprofitava de la bona fe de la gent. Sentint-se incapaç de continuar la convivència, també va marxar.
Així, tenim tres germans, però allunyats uns dels altres. El pitjor de tot, és que avui encara segueixen dividits. Comparteixen les arrels, la sang, la fe... però això no deu ser prou per acostar-se de nou. Què els cal per reconciliar-se? Potser una mica menys de dogma i més Esperit, una mica menys de formes i més diàleg. I el desig de que així sigui. Perquè l'escàndol de la divisió dels cristians al s. XXI ens hauria de doldre i interpel.lar. I a vegades, tot just ens sembla una anècdota.
Acabant la setmana de pregària per a la unitat dels cristians només em surt dir:
Vine Esperit Sant sobre aquesta Església teva dividida i arranja el desgabell!!

Teresa

dimecres, 23 de gener de 2008

UNA ALTRA ESGLÉSIA SÍ ÉS POSSIBLE

Fa un parell de setmanes vaig anar al casament d´uns amics. Va ser diferent als tradicionals on la núvia es vesteix de blanc i entra amb el pare amb la marxa nupcial, on la gent va més d´espectador i no s´implica gaire, on després de la cerimònia hi ha el gran banquet caríssim, ...

Aquest va ser diferent!! un casament alternatiu, intentant ser fidel al sentit ple del Sagrament, testimoni de que una altra Església sí és possible i que la fem entre tots. Per començar, ens van enviar les lectures del casament amb antel.lació per tal que les poguéssim meditar, fer nostres i compartir en veu alta a la celebració, és a dir, vam fer l´homilia entre tots. A més, els nuvis ja hi eren a l´església, acollien a la gent que venia... la núvia anava amb un vestit fins els genolls de color verd i negre amb unes botes altes, ben aprofitable per altres ocasions. La música tocada i cantada pels diferents grups d´amics dels nuvis. Els bancs col.locats en rodona, és a dir, tothom al voltant de la taula, on els nuvis estàven cara a la gent al costat del que presidia i de la resta de gent, era la festa de tota la comunitat.

A posteriori, vam continuar a una classe d´una escola amb un berenar de pà amb tomàquet i embutits, xocolata desfeta i melindros... on vam poder estar amb els amics continuant la festa.

Tal com us podeu imaginar, va ser un casament molt autèntic, participat, compartit, transparent, alegre, sincer ... una gran festa!!. M´alegra veure com hi ha gent jove compromesa que pren com a opció el seguiment de Jesús fen-t´ho visible en gestos com aquest, que no es deixen portar pels "models", pel "què diràn", ... sino que són coherents amb les seves creences, valors i treball pel Regne de Déu.

Eugenia

dimarts, 22 de gener de 2008

ZONA SALUDABLE

Ara feia dies que no escrivia. Se m'acumulen els temes quan surt un imprevist que em fa prioritzar el temps, com en aquest cas, la malaltia d'una companya de comunitat. De nou hem hagut d'estar pendents d'hospitals i ens hem hagut de reorganitzar els horaris. La malaltia sempre és un trasbalç! Suposa haver d'estar pendent dels metges i de l'acompanyament de la persona, combinant-ho amb el ritme prou mogut de la vida ordinària. Suposa també un cert neguit davant dels diagnòstics pronunciats amb paraules estranyes, i aquesta inquietud que no ens deixa tranquils fins que no ens confirmen, amb unes quantes medicines i un full d'alta, que ja podem tornar cap a casa.


Entre metro i bus, pensava en la fragilitat humana, en el ritme frenètic que ens imposem per no arribar enlloc, i la importància de la salut com a objectiu integrador de la persona. Durant el cap de setmana ho he acabat de rumiar, gràcies a un saludable dia d'excursió que hem fet amb un grup de caminaires "compulsius", amb els qui m'escapo de tant en tant a la muntanya. Tenim una mena de juguesca per veure a partir de quin moment des que deixem la zona urbana, succeeix aquest fenomen tan simpàtic, en el que la gent que es troba pel camí, es comença a saludar. L'anomenem l'entrada a la "zona saludable", jugant amb el doble sentit de saludar (bon dia!), i salut (degut a la reducció de la contaminació, però també al benefici que suposa el fer una mica d'exercici físic).



Estaria bé de convertir les nostres ciutats i els nostres dies en espais més saludables, amb més somriures i menys ansietats. Amb més arbres i menys fum. Llàstima que em fa una mica de vergonya el pensar en la cara de sorpresa de la meva veïna del metro, si és que finalment demà m'atreveixo a saludar-la i desitjar-li un bon dia... i després, què li dic? he de continuar la conversa? i si me la trobo un altre dia?



màngels

dilluns, 21 de gener de 2008

SIS ANYS I UN DIA

Ahir vaig celebrar els meus sis anys de professió, és a dir, del meu compromís definitiu, dels meus vots perpetus en la Societat del Sagrat Cor. I si les casualitats existeixen, ho vaig poder celebrar a Roma, al mateix lloc on vaig estar preparant-me juntament amb altres 10 rscj per a aquest moment. La raó de ser per aquelles terres va ser un reunió el dissabte, però vaig viure com a gràcia poder tenir el matí d'ahir diumenge per a fer una mena de pelegrinatge espirtual per la casa: les habitacions, la capella que feiem servir habitualment, la Capella de la cerimònia, el jardí, el menjador... Ens vam preparar 11 religioses juntes, de diversos llocs del món, de races i llengües ben diferents. Vam compartir moltes reunions, pregàries, els EE de mes, visites culturals, pizzes i gelats al Trastevere. Ni el Congo, ni Veneçuela, ni Mèxic, ni França ja no són terres extranyes per a mi. Tenen nom i rostres. Tenen història afectiva.
Ahir elles m'acompanyaven en la meva visita pausada per la casa. Sobretot a la Capella. Vaig tancar els ulls i s'hi van fer presents d'una manera misteriosa. Totes van anar venint a la meva pregària: Passy, Josephine, M Jeanne, M Gisèle, Chela, Ana, Clara, Elvira i Mariola. I la Norka... que fa un any va morir en un accident de trànsit. Ella ens acompanya d'una altra manera i ens recorda el camí de l'entrega als més pobres, el compromís per l'Evangeli i la passió per la vida. També agraeixo especialment l'ajuda que vam rebre de la Marisol i la Luty, "germanes grans", acompanyants, referència de vida.
Cada professió rep un nom. El nostre havia d'estar marcat per l'amor i així va ser. El nom t'uneix, et distigeix i suposa un repte: "Romandre en Crist, camí d'amor sense límits". Ens és una invitació, una exigència i un do; aleshores, ara i sempre.
Teresa

dijous, 17 de gener de 2008

EL PRADO DE LAS ESTRELLAS

La Catimar, una assidua del bloc, em feia fa poc una recomanació cinematogràfica. No m'hi vaig resistir. Vaig animar a algunes de la comunitat i vam anar a passar la tarda del diumenge veient bon cinema. El prado de las estrellas és una pel.lícula de Mario Camus, filmada a Cantàbria, la seva terra natal. El director es deixa portar per l'amor als origens i els valors que li han aportat: passió de viure, humilitat, honradesa, testimoni, herència. Ens trobem davant d'una història d'històries, delicada, ben trabada, amb un ritme desigual però plena de sapiència. A través de cada personatge (l'anciana, el jubilat, el ciclista, l'advocat, els fills que mai apareixen...) ens preguntem per la nostra pròpia existència, els nostres somnis, l'esforç per assolir-los, les nostres recerques, les nostres fugides...
Una pel.lícula que ens farà passar una bona estona, i de la que, tant de bo, en sortirem una mica més savis.


Teresa

dilluns, 14 de gener de 2008

SIGUES FELIÇ

Donant-li voltes a la felicitat (un instant del dia?, un període en la vida?, mirar al final el camí que hem recorregut?), aquest extrany sentiment que tots desitgem però que massa vegades comprem rebaixat, ensopego amb una entrevista a la Luz Casal: La malaltia és el millor que m'ha passat a la vida. I això ho diu una dona que acaba de passar una experiència de càncer. La debilitat una sort? La fragilitat un regal? Escoltant-la intueixo que ha estat un temps de retorbar-se amb ella mateixa i de conèixer els altres. De no fingir perquè no calia. De no malbaratar el temps ni els sentiments, perquè el que estava en joc era la pròpia existència.
I ara toca continuar. I per fer-ho, una invitació a ser feliç: en l'absència, en la distància, en el desamor i en la mediocritat, en la quotidianitat i en la soledat acompanyada.
Ser feliç contra tot i per tot. Perquè en el saber-se viu ja hi ha una espurna de felicita
Si la soledad te enferma el alma,
si el invierno llega a tu ventana,
no te abandones a la calma,
con la herida abierta.
Mejor olvidar y comienza una vida nueva,
Y respira el aire puro, sin el vicio de la duda.
Si un día encuentras la alegría de la vida,
Sé feliz, sé feliz, sé feliz, sé feliz...
Teresa

dijous, 10 de gener de 2008

VERBA VOLANT

Sí, les paraules volen, se'n van... A vegades, quan sóc a l'aula, em pregunto si realment hi ha algú a "l'altra banda", si tots aquells nois i noies hi són realment o només de "cos present". Més d'una vegada la seva ànima ha emigrat dels seus cossos. Se'ls nota en les mirades, perdudes, absents. De tant en tant em sento com el Baptista, predicant en el desert.
Per això afavoreixo i valoro tot el que sigui experiencial. Tot el que els tregui d'ells mateixos i de la seva aparent apatia. Una vivència val més que hores i hores de classe. Jo mateixa sóc la primera en experimentar-ho.
El Juan, de confirmació, ens explicava avui la seva experiència en un camp de treball aquest Nadal. Ell, amb altres alumnes de 2n de Batxillerat, va anar a fer classe de castellà a immigrants. El Juan és d'aquells que enganyen. Sembla deixat, despistat. Ve al grup i més que asseure's, s'estira a la cadira. Sembla que no hi sigui... però no se li escapa una i no falta mai. Estava impactat per l'experiència viscuda aquests dies. El que més el va frapar va ser quan va anar al riu, sota el pont d'Ademús, a buscar els immigrants allà on malviuen. Va veure les seves condicions habituals, i va descobrir que alguns tenien la seva mateixa edat, i ja s'havien jugat la vida. Ho explicava sense mostrar emoció, però a més dels dies del Camp, la nit de Reis també va repartir joguines. Alguna cosa ara el qüestiona. La immigració ja no és un problema que surt per la tele. Són noms i rostres concrets. Són persones. Com ell. Com tu. Com jo.

Teresa

dimarts, 8 de gener de 2008

CON-SUMISMO O CON-OPTIMISMO?

Després de les festes de Nadal arriben les festes de les rebaixes. Els grans magatzems ens anuncien el canvi de xip una mica precipitadament, però juguen amb la ventatja de "jugar a casa": saben prou bé el joc del màrqueting i que no ens deixarem perdre l'estalvi, quan les mateixes sabates costaven el doble la setmana passada i encara les podem lluir la resta de la temporada!
En una de les entaulades familiars d'aquests dies, un tiet feia l'acudit: "Este año va a ser el año del con-sumismo: usted se va a quedar con-sumismo coche, con-sumismo piso, con-sumisma hipoteca, y con suerte, con-sumismo sueldo". Amb el meu germà ens vam quedar inconformats amb aquest trist pronòstic, i vam aventurar un desig més constructiu pel nou any: volem viure l'any de l'optimisme. Un optimisme que sigui fruit d'optimitzar el temps i els recursos, per millorar la qualitat de vida. Un optimisme que ens faci més propers als altres, perquè sempre és més agradable un somriure que un esbufec. Un optimisme que ens faci celebrar la joia de la vida ordinària, quotidiana i senzilla. Un optimisme que vingui de l'esperança, perquè res no ens faci rebaixar les utopies.


I tu, con-sumeixes o optim-itzes?


màngels

dilluns, 7 de gener de 2008

DÉU TAMBÉ HI ERA A LA SELVA COLOMBIANA

M'agrada seguir el que passa al món. I em sento especialment vinculada a aquells llocs on hi tinc amistats o gent coneguda. Per aquesta raó he seguit amb interès l'anunciat alliberament de tres hostatges de les FARC a Colòmbia. I un detall m'ha cridat l'atenció: el fill de Clara Rojas, nascut durant el captiveri, es diu Emmanuel, és a dir, Déu amb nosaltres. No sé les circumstàncies del seu naixement ni la raó del seu nom, però des d'aquí em sona com un clam al Déu que es fa present fins i tot en les situacions més dures i hostils: "Sí, en aquests anys de segrest enmig de la selva, en mig del no-res, Déu és amb nosaltres. I la seva presència ens és una ajuda per suportar tot aquest dolor i patiment. La fidelitat del Déu alliberador ens salvarà i ens conduirà, sans i estalvis, de nou a casa, amb les nostres famílies amics".
Déu és amb els segrestats de Colòmbia, i amb els que viuen atemorits a Kènia, i era amb els damnificats de les últimes inundacions o terratrèmols, amb els perseguits, els oblidats ...
Veient tanta mort i patiment, a mi també em costa comprendre que el Déu de la salvació ho permeti. No hi pot fer res? No hi vol fer res?
Lluny de culpar a ningú, i sabent que la resposta és complexa, la meva pregunta més aviat és: i nosaltres, on som, què fem?
Teresa

dijous, 3 de gener de 2008

SANT TORNEM-HI

De nou a València. Un trajecte de tren que em sé de memòria. Una maleta ben plena, amb els reis avançats i una barreja d'il.lusió i resistència. La il.lusió, sense dubte, per allò que suposa tornar als meus alumnes de cada dia, a l'aposta per la comunitat, a la mena de vida que se'm regala i em centra. Resistència, en canvi, per assumir certs propòsits de millora que ja fa temps se'm presenten com a urgents. Només el temps dirà si serveix d'alguna cosa això dels propòsits de cap d'any. No hi confio gaire perquè em sé molt limitada, però tinc una amiga que sempre em diu: "En aquesta tasca (sigui la que sigui), som dos". Per això vull dedicar un espai d'aquests tres dies de final de vacances a posar els propòsits (i els despropòsits) davant d'Aquell que tot ho fa nou, fins i tot les eternes bones intencions.

Teresa

dimarts, 1 de gener de 2008

BON ANY NOU!!

"Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. No s'assegura el retorn amb vida. Honor i reconeixement en cas d'èxit"
Aquest text, extrany i suggerent alhora, va ser l'anunci que Sir Shackleton va posar en un diari anglès per reclutar la tripulació que havia d'intentar arribar al centre de l'Antàrtida i reclamar-la com a territori de l'Imperi Britànic. Van respondre vint-i-set homes. L'expedició no va assolir el seu objectiu. El vaixell, l'Endurance, es va veure atrapat enmig del gel. Al cap de dos anys i guiats pel seu capità, tota la tripulació va aconseguir salvar-se.
Ahir vam acabar un any. Per a alguns haurà estat una travessa difícil. Absències impossibles de substituir, fracassos dificils de pair, desenganys, dificultats. Haurà calgut molta resistència, molta esperança, molta fe.
I avui n'estrenem un altre, nou i lluent. Amb ell tenim una nova oportunitat de rectificar, de reconduir, de ser, ara sí, millors persones amb l'objectiu de fer un món una mica millor. Però només serà nou si nosaltres n'acollim la novetat que ens regala. El meu anunci per a aquesta nova expedició que avui comença seria: "Es busquen homes i dones per a una aventura apassionant. Durant tot un any no hi haurà dos dies iguals. La nit no us sorprendrà sense un bri de llum. Obrireu els ulls i les ombres seran persones com vosaltres. Reconeixereu la mà de qui us necessita. Sabreu oferir el que teniu com a do. Us envairà una extranya alegria. Alguns us miraran amb sorpresa. Altres s''hi apuntaran. La recompensa: haver fet amb senzillesa el que havieu de fer"
BON ANY NOU A TOTHOM!!
Teresa