dimecres, 23 de gener de 2008

UNA ALTRA ESGLÉSIA SÍ ÉS POSSIBLE

Fa un parell de setmanes vaig anar al casament d´uns amics. Va ser diferent als tradicionals on la núvia es vesteix de blanc i entra amb el pare amb la marxa nupcial, on la gent va més d´espectador i no s´implica gaire, on després de la cerimònia hi ha el gran banquet caríssim, ...

Aquest va ser diferent!! un casament alternatiu, intentant ser fidel al sentit ple del Sagrament, testimoni de que una altra Església sí és possible i que la fem entre tots. Per començar, ens van enviar les lectures del casament amb antel.lació per tal que les poguéssim meditar, fer nostres i compartir en veu alta a la celebració, és a dir, vam fer l´homilia entre tots. A més, els nuvis ja hi eren a l´església, acollien a la gent que venia... la núvia anava amb un vestit fins els genolls de color verd i negre amb unes botes altes, ben aprofitable per altres ocasions. La música tocada i cantada pels diferents grups d´amics dels nuvis. Els bancs col.locats en rodona, és a dir, tothom al voltant de la taula, on els nuvis estàven cara a la gent al costat del que presidia i de la resta de gent, era la festa de tota la comunitat.

A posteriori, vam continuar a una classe d´una escola amb un berenar de pà amb tomàquet i embutits, xocolata desfeta i melindros... on vam poder estar amb els amics continuant la festa.

Tal com us podeu imaginar, va ser un casament molt autèntic, participat, compartit, transparent, alegre, sincer ... una gran festa!!. M´alegra veure com hi ha gent jove compromesa que pren com a opció el seguiment de Jesús fen-t´ho visible en gestos com aquest, que no es deixen portar pels "models", pel "què diràn", ... sino que són coherents amb les seves creences, valors i treball pel Regne de Déu.

Eugenia

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo hem vaig casar de blanc, hem va entrar a l´esglesia al meu pare i ho vàrem celebrar amb un gran banquet... No per això no són una cristiana "autèntica", vaig gaudir del meu casamente plenament i vaig compartir el meu goig i alegria amb tota la gent que van venir.

Petonets

Maite

Anònim ha dit...

la possibilitat de l'acte de fe no depèn de la forma sinó del contingut.L'autenticitat no s'ha de viure en les formes sino en els continguts, en l'essència que és invisible als ulls, li recorda la guineu al petit príncep. És la grandesa i riquesa del sagrament i de la festa religiosa.
Una abraçada
Eduard sj

Beatriz ha dit...

Estic d'acord amb la Maite. Són maneres diferentes de veure les coses.Jo si em caso algun dia, m'agradaria de blanc, que m'entres el meu pare...i no pel que diran ho faré així, sino simplement perqué m'agrada així. I em considero cristiana 100%.I m'agradarà compartir amb Jesús aquest dia, però de blanc.

eugenia ha dit...

Sí, entenc el que dieu, cada un@ fa segons creu ha de fer, segons se sent còmode i creu que ho viurà millor... Però, el que veig important és que cada un@ pugui ser coherent amb les seves prioritats i opcions. I, és lloable el que van fer aquests dos amics que podrien haver fet un casament "clàssic".

Per mi, sí són de gran valor les formes, són l´expressió de nosaltres, és mitjançant les quals transmetem, ens relacionem, donem testimoni, ens donem a conèixer, lliguem ànima i cos, som ... si no es mostra externament hi ha el perill que es quedi en el món de les "idees". Per això l´importància de Sacramentalitzar la vida (Sacramentum = Signe).
Una abraçada,
Eugenia

Anònim ha dit...

Ciertamente, cada cual se expresa con los "signos" que le brotan de dentro.Conozco amigos que celebraron su boda en la cumbre de una montaña con vestimenta de excursionistas...con Eucaristía al estilo de Teihllard de Chardin...
Abrazo. Dolores

Beatriz ha dit...

Dolores, soy Beatriz!!!!la hermana de Eugenia!!!Como te encuentras????espero que mejor ehhh!!!veo que estás muy modernizada ehhhh, con esto del blog!!!un abrazo

Anònim ha dit...

No me preocupa la forma de la ceremonia de la boda de mis hijos, sino que cada uno de los contrayentes se comprometa de por vida y esté dispuesto a luchar cada día, incluso en los de más infortunio, por mantenerse unidos.
Pero es bonito que los novios piensen una ceremonia especial, adaptada a sus convicciones (aunque sea de blanco, con padrino padre y previa a banquete...)

Anònim ha dit...

Hola Eugènia, per casualitat he llegit el text i posteriors comentaris de UNA ALTRA ESGLÈSIA SÍ ÈS POSSIBLE, i, tot i que son paraules escrites fa quatre anys, als que ens estimem Jesús i la seva església, sempre ens son actualitat.

Com dius, els signes son expressió, i de vegades emetem signes poc coherents amb les paraules que diem, lo qual resta credibilitat a dites paraules.

Que ens fem dir seguidors d’un Senyor, que per on anava destacava per la seva austeritat, i que en diem signe sensible d’un efecte interior i espiritual que Ell obra a les nostres ànimes, a un acte envoltat de vestits que costen milers d’euros, de copiosos banquets ... Que envoltem el senzill pa en el que es representa el seu cos en pomposes custòdies ... que bisbes i capellans es revestin de riques casulles que segons ells “signifiquen” revestir-se de Jesús, estalonant-se els primers a sobredecorats o refinats bàculs que més que aproximar-los a l’imatge d’un pastor a l’estil de Jesús, els aproxima més a l’imatge d’un refinat aristòcrata aburgesat, crec que no ès massa coherent, i per tant, molt poc catequètic. (Amb açò no poso per a rès en dubte l’austeritat personal de cadascun dels clergues, només em fixo en que la seva aparició pública amb dites vestimentes i estris també son signes i comuniquen bastant més del que voldríem que transmetessin).

Per tant, no sé si una altra església ès possible per ara, però he de dir que un “benaurats els pobres” dit des d’un púlpit daurat, dintre d’una nau barroca que sembla un palau, i per boca d’un home refinadament vestit, per molt pobre que sigui qui ho diu, a moltes persones no els hi consona gens. Però segons ell, “pels fets us reconeixeran”, i els fets son els signes més transparents que hi ha.

Bep Guàrdia.