divendres, 29 de febrer de 2008

VOLUNTAT DE DÉU

"El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare"(Mc 3, 35)

Qui fa la voluntat de Déu? el qui estima radicalment. El qui és capaç de penetrar la realitat, amb fidelitat a les petites coses de cada dia, i n'és capaç d'acceptar el misteri i a vegades la impotència de no poder-les canviar. El qui sap viure el dolor, fins i tot el de l'altre, amb indignació però amb acceptació.
Qui fa la voluntat de Déu? El qui es buida del jo per esdevenir el Tu.

(Temps de quaresma...)

màngels



dilluns, 25 de febrer de 2008

COMPANYES DE CAMÍ

Aquest cap de setmana he participat en un curset sobre l'acompanyament. En principi, enfocat a acompanyants de joves rscj en etapa de formació inicial (candidates, novícies, religioses de vots temporals), però obert a altra gent a la que ens podia interessar com a formació personal en un sentit més ampli.
Jo hi he anat a aprendre de mí mateixa. Sempre, de tot, se'n por treure un profit personal. No aspiro a més, però tampoc a menys. Em resulta una oportunitat que no vull desaprofitar. Potser no hem dit grans novetats, però sí ens han ajudat a sistematitzar diversos itineraris en l'acompanyament. De tot el que he escoltat en trec algunes idees que em serveixen des de la meva pròpia experiència:
*l'acompanyament és una eina necessària i crec que imprescindible en la vida religiosa i en la vida creient en general. Necessitem referències que ens fagin de mirall, que ens siguin testimonis humans i evangèlics. Necessitem formular davant d'algú altre el que som i volem, el que ens mou i ens motiva.
*l'acompanyant no és ni més ni menys que jo: és algú que fa el meu mateix camí, potser amb més anys o més experiència, potser amb més eines.
*l'acompanyament no ens evita equivocar-nos. Si ho evités ens estaria sobreprotegint i no ens deixaria créixer, no ens faria cap favor. En tot cas, ens ajuda a saber quina pedra ens ha fet ensopegar.
*posar la nostra vida davant d'un altre ens fa ser lúcids i lliures. Ens evita enganys i ens descobreix autònoms.
*l'acompanyament és molt més que una conversa periòdica o no. És una presència habitual que em vol bé, és fidelitat, és incondicionalitat.
*de fet, al llarg de la vida sovint ens acompanyem mútuament amb molta gent: els amics, els companys, la família... quan som capaços de contrastar-nos, quan estem al costat de l'altre en l'alegria i el dolor, quan compartim preocupacions i encerts.

Crec que la vida ens fa el regal de caminar amb altres. Cadascú el seu propi camí, però tant de bo sempre compartit. Com deia un aforisme dels clàssics: company de camí fa lleuger el carruatge.

Teresa

dissabte, 23 de febrer de 2008

PELEGRINACIÓ AMB SANT IGNASI

Aquesta setmana surto a una entrevista del Catalunya Cristiana parlant sobre la vetlla i pelegrinació de Sant Ignasi.


—Com enriqueix humanament i cristianament aquesta peregrinació?

Afegint-me a l´experiència que tingué Ignasi de Loyola aquell març de 1522, és un temps de peregrinatge, exterior e interior, que em convida a anar més endins de mi mateixa, a l´encontre de Déu i dels altres.
Hi ha dos moments marcats i ben enriquidors humana i cristianament:
En un primer, la Vetlla d´armes que féu Ignasi davant la Mare de Déu de Montserrat, i que li va portar a deixar els seus vestits i armes de cavaller per vestir-se les armes del Crist. Em convida a possar-me davant Déu amb el sóc, dons i limitacions, tot desitjant anar a l´arrel per desprendre´m de les actituts i de tot allò que em lliga i no em deixa caminar, confiant i disposant-me a les mans de Déu buscant sempre una més gran llibertat interior.
El segon moment, el camí d´Ignasi de Montserrat a Manresa. Em possa en marxa, en camí cap a on va viure l´experiència del Cardoner i escriure els Exercicis Espirituals. És un seguir interioritzant allò viscut la nit anterior, un temps privilegiat, enmig de l´immensitat de la naturalesa, on el compartir amb els company@s de peregrinació desde el fons del cor, amb uns cors ben oberts i tocats per Ell, fent que sigui un moment molt especial.


—És important viure la fe amb altres joves i sentir que formes part d’una comunitat?
Sí, viure la fe amb altres joves i sentir que formes part d´una comunitat ajuda molt. És d´agrair poder compartir amb persones que tenen ideals i valors en comú, poder avançar plegats, donar-nos suport mutu, riure junts, ajudar-nos, fer-nos preguntes, qüestionar-nos, motivar-nos, veure el món amb uns altres ulls, compartir vida desde uns mateixos sentiments i valors. És un espai on dones i reps molt a nivell humà i cristià.


- Si els joves s’allunyen de l’Església és per manca de valors o més aviat és perquè no troben aquests valors reflectits en l’Església?
Els joves combreguen amb els valors de Déu fet home en els que creu l´església. A més, tenen desenvolupada una alta sensibilitat social que els ajuda a identificar-se molt amb Jesús de Natzaret, pobre, que és amor, senzill, transparent, treballador vers la justícia, proclamador de la Veritat, flexible, amb capacitat d´arriscar i que ens estimà fins a l´extrem. Però, cal dir, que sovint busquen una radicalitat sempre major.


—Per què continua atraient el missatge de l’Evangeli?
El missatge de l´Evangeli atreu perquè és humanitzador, esperançador, donador de sentit i de Vida, amb uns valors que posen al centre a la persona començant pels més « petits i febles », fent-nos sentir creatures estimades, ens fa feliços i als que ens envolten, ens convida a anar a l´esència, ens ajuda a conèixer-nos més a nosaltres mateixos, a ser tal com som, a ser més lliures, a treballar per un món millor, més fratern, més just.


—Què aporta el carisma jesuïta i l’espiritualitat de Sant Ignasi als joves?
L'espiritualiat ignasiana pot aportar al jove dues coses: la importància d'experimentar Déu personalment i no només d'oïdes. I en segon lloc, la importància de comprometre's, de prendre una decisió lliure davant de Déu en favor del seu Regne. A aquestes dues coses Sant Ignasi els hi donava molta importància en els seus Exercicis Espiritulas.

Eugenia

PS: Els interessats a participar en el pelegrinatge «amb sant Ignasi de Montserrat a Manresa» poden contactar amb David Guindulain: tel. 669 485 781, dguindulain@fespinal.com

divendres, 22 de febrer de 2008

MANIPULACIONS

Llegeixo en un titular d'ahir d'El País, que "L'Església demana que per Quaresma es redueixin els sms"(El País, 21-2-08, pàg. 10). D'entrada, arrufo el nas: un altre comunicat de l'església? Torno a llegir i m'aturo: l'Església, a qui es refereix? als bisbes? al Vaticà?a qui s'adreça la petició? i què té a veure la quaresma amb l'ús dels mòbils?
A la tercera va la vençuda, i la curiositat em pot més: llegeixo l'article i m'aclareix els dubtes. Resulta que en realitat es tracta d'una proposta del bisbat de Girona i Càritas, que en una acció conjunta adreçada als adolescents, llencen una alternativa al dejuni clàssic de quaresma. Ho trobo prou creatiu i simpàtic: l'objectiu és educar els joves en el sentit de l'austeritat, reduint l'ús del mòbil, i amb els diners estalviats participar plegats en un projecte solidari.
Aclarides les idees torno a fer marxa enrere i em pregunto: què té a veure el titular del diari amb la realitat de la notícia? quin és el propòsit? provocar més prejudicis en contra de l'església?
màngels

dijous, 21 de febrer de 2008

SI POGUÉS VIURE DE NOU LA MEVA VIDA

Jorge Luis Borges, als seus 85 anys, va escriure un text en el que expressava aquelles coses que faria o deixaria de fer si li fos donat de viure de nou. Una mica tard potser, però sense dubte, un exercici de lucidesa d'algú que vol ser conscient del que ha estat el seu pas per la vida. I una lliçó pels que volem viure amb el mateix desig.
Avui els de 1er de Batxillerat han fet un exercici similar. El que n'han tret ha estat molt interessant: parlaven de viatjar, de canviar el caràcter, de ser més arriscats, de dir el que pensen... Se saben amb la seva vida entre les mans i, el més valuós, amb temps per davant per poder rectificar.
Si equivocar-se és humà, rectificar és de savis. Però de savis honestos i valents.
Jo tinc clar en què canviaria... però aquest serà tema per un altre dia, que no cal malbaratar la inspiració.
Aquí va un tastet del poema de Borges:
Si pudiera vivir nuevamente mi vida,
en la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido,
de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad (...)

Iría a más lugares adonde nunca he ido,
comería más helados y menos habas,
tendría más problemas reales y menos imaginarios (...)

Yo era uno de esos que nunca iban a ninguna parte sin un termómetro,
una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas;
si pudiera volver a vivir viajaría más liviano (...)

Y jugaría con más niños, si tuviera otra vez la vida por delante…
Teresa

dimarts, 19 de febrer de 2008

80 ANYS D'UN BISBE

No he llegit aquest llibre, però sí d'altres que us recomano, com Descalç sobre terra vermella, o el seu diari En rebelde fidelidad. D'aquest n'he escollit la imatge, perquè el seu títol d'"Una vida enmig del poble" crec que resumeix perfectament el que significa i testimonia Pere Casaldàliga. Una manera de fer i sobretot, una manera de ser. I és que en Casaldàliga ha sabut ser sobretot, pastor. Acompanyant, donant veu, escoltant, acollint, estant, optant. El nostre bisbe Casaldàliga ha fet 80 anys, i fins els diaris en fan ressò. Per una vegada els periodistes parlen d'una església que està al costat dels més pobres.
Enhorabona i gràcies, senyor bisbe!
màngels


No tenir res.
No portar res.
No poder res.
No demanar res.
I, de passada,
no matar res,
no callar res.
Només l'Evangeli, com dalla esmolada.
I el plor i el riure a la mirada.
I la mà estesa i apretada
I la vida, a cavall, donada.
I aquest sol i aquests rius i
aquesta terra comprada,
per a testimonis de la Revolució
ja esclatada. I res més!

Pere Casaldàliga

dilluns, 18 de febrer de 2008

QUEDA'T AMB NOSALTRES

Missa de dotze a Sant Raimon de Penyafort, Barcelona. Quatre fileres de gent van a combregar. Un cop arriben a l'altar, pausadament, tornen al seu lloc. Jo sóc una més en aquesta processó, i quan retorno al meu banc, veig una dona ja gran, asseguda, amb el rostre angoixant, crec que plorant. No em sé estar de mirar-la i imaginar el pes que duu al cor: una malaltia, la soledat, la manca de sentit... Els minuts de després de la comunió poden ser una espai per observar si el mossèn recull correctament el calze, la patena i el corporal, o poden ser uns breus minuts en els que la intimitat amb Jesús ens toqui en allò més pregon del nostre nostre cor. Com quan la vida et regala un bon amic amb qui compartir d'algunes confidències. Com que la litúrgia no és el meu fort, quasi bé prefereixo aprofitar aquest moment de silenci i prendre consciència de la presència de Déu en la meva vida i obrir-me al misteri que tot ho sap, que tot ho salva. Així el pa deixa de solament pa per convertir-se en motiu d'autèntica comunió, entregada, regalada, compartida.
Senyor Jesús, queda't amb nosaltres, que es fa tard, i el dia comença a declinar.
Teresa

dijous, 14 de febrer de 2008

VIDA RELIGIOSA AVUI?

Amb els meus alumnes de 4rt de l'ESO estem parlant de la vida monàstica: dels monjos dels primer segles, d'un que vivia dalt d'una columna (aquell Simeó tan original), de Sant Benet i la seva empremta en la cultura europea, de Francesc, aquell poverello que va preferir l'austeritat a la comoditat i els plaers.
Les seves grans preguntes tenen a veure amb les renúncies de la vida religiosa (sobretot a la pròpia família), el silenci com a condició de la vida contemplativa i la possibilitat de sortir del monestir (o de la congregació) si te'n penedeixes.
Jo intento respondre desde mi mateixa a les seves inquietuds, però els seus ulls es mantenen expectants i una mica incrèduls.
Com és possible que avui encara hi hagi gent que visqui així?
Perquè encara hi ha gent que creu en alguna cosa més enllà de sí mateixa, que no li dol deixar-se portar per una alenada i que sap que en aquesta vida calia prendre una opció.
Teresa

dimarts, 12 de febrer de 2008

CARTA A "UNA ALTRA ESGLÉSIA ÉS POSSIBLE"

M'arriba aquesta carta escrita per Jon Sobrino i adreçada a “Una altra església ja és possible”. Crec que resulta plenament escaient en aquests dies de pre-campanya electoral i d'incertesa eclesial. Personalment penso utilitzar-la com a reflexió de Quaresma. màngels


Le preguntaron a Dios “qué tenemos que hacer”. Y con paciencia y humor nos vino a decir: “Os lo he dicho, y os lo repito porque sois olvidadizos: Que practiquéis la justicia, que améis con ternura y que caminéis siempre en la historia, humildemente. Yo os tendré de mi mano”. Jesús lo dijo de otra manera: “camina, sígueme”.

En camino estamos, pues. A veces con viento a favor, a veces con viento en contra. A veces, rodeados de testigos que animan, a veces entre obstáculos con los que tropezamos dentro de las iglesias. Pero lo que no podemos dejar de hacer es caminar. No valen disculpas, ni mirar atrás, ni echar la culpa a otros.

¿Es esto posible? Si nos lo pide Dios y si a ello nos empuja Jesús, ciertamente lo es. Es posible la justicia y la ternura, la compasión y la verdad, la fortaleza y la esperanza. Es posible la bienaventuranza que producen todas estas cosas. Es posible la Iglesia de Jesús.

A ese caminar, humilde y compasivo con los demás, no a un desfile triunfal, nos anima Don Pedro Casaldáliga.

“Camino que uno es,
que uno hace al andar.
Para que otros caminantes
puedan el camino hallar.
Para que los atascados
se puedan reanimar”.

Mientras caminemos, para que otros caminen, siempre será posible “otra Iglesia”. Y para caminar como Dios manda, oigamos las palabras con que termina Don Pedro:

“Haz del canto de tu Pueblo
el ritmo de tu marchar”.


El Salvador, 19 de octubre de 2007

dilluns, 11 de febrer de 2008

VÍCTIMES INNOCENTS

Fa uns dies escrivia sobre Kenia i el que s'hi estava vivint. Expressava aquella extranya sensació de que les imatges i les consequències del conflicte no em resultaven extranyes. Era com si ja les hagués viscut abans.
Encara no sabem massa el final d'aquells fets (només perquè de cop i volta els mitjans en deixen de parlar) i ens veiem bombardejats amb noves imatges de fets coneguts. Ara l'escenari és el Txad, país pobre entre els pobres, on s'han descobert algunes reserves naturals molt interessants per a les grans potències. I ha passat el que passa en aquests casos: lluites, morts, por... el desastre.
Al Txad hi tenim algunes comunitats. Algunes rscj espanyoles i franceses em són molt properes. Per a mi són un exemple d'entrega als més necessitats i amb elles el Sagrat Cor es pot fer present allà on la pobresa és més punyent. Pel meu tarannà no em sento cridada a una realitat tan extrema, però en les meves germanes, jo també hi sóc.
Des d'aquí hem estat molt atentes al que s'esdevenia aquests darrers dies i hem sabut que algunes s'han volgut quedar i altres han preferit refugiar-se a Europa. Totes elles han viscut moments de molta tensió. Han deixat enrera una escola destruïda, tal i com ens mostra la fotografia. També han deixat alumnes, amics, veïns... un bon tros del seu cor i una esperança de pau i convivència que no es resigna a morir.

Teresa

divendres, 8 de febrer de 2008

POLÍTICA I RELIGIÓ

Darrerament, cada cop que entro a la classe de religió, sigui amb els de la ESO com amb els més grans de batxillerat, cada setmana els meus alumnes em reben amb una nova polèmica sobre l'església. De debò m'estic plantejant de fer arribar alguna nota de premsa als diaris demandant als nostres bisbes i a la Conferència Episcopal, per la feinada extra que ens estan donant. Tot i que també em podeu dir, que tot plegat pot tenir el seu cantó positiu: cada setmana tinc una ocasió per a plantejar les classes de reli des d'un punt de vista ben actualitzat. Els puc fer una mica d'història de l'església per veure d'on surt que el Vaticà sigui un Estat, amb un representant amb caràcter d'ambaixador, que és el nunci. Els puc parlar de l'època del nacional-catolicisme, quan no fa gaires anys tothom era catòlic en aquest país, i les conseqüències polítiques encara fan avui el seu ressò. Però si he de ser sincera, cada vegada n'estic més farta de tot aquest discurs. Em sento intentant de justificar una guerra que no sento gens meva. Em fa mal, em molesta, perquè sento que en realitat el que estem fent és deixar de banda i fins embrutant, el que és més important i autèntic: el missatge de l'evangeli, la Bona Notícia.
El meu cristianisme no porta banderes però no és apolític, perquè qualsevol actuació amb dimensió social és política. El Jesús dels evangelis és un Jesús que opta clarament: en contra del poder i la llei que esclavitza, a favor dels més necessitats i dels qui pateixen. No condemnant el pecador però si denunciant les estructures del pecat. Prendre la mateixa postura que Jesús comporta buscar una opció política que de cap manera no pot ser neutra: qui són els febles avui? són els immigrants, són els malalts, són els vells, són les dones,...
Trobo a faltar polítics que deixin de banda tanta moralina que fa olor de ranci i es posin de debò a fer una autèntica política social. La classe de religió ja la farem els professors a l'aula!
màngels

dimecres, 6 de febrer de 2008

INICIEM CAMÍ

Avui, Dimecres de Cendra, començem la Quaresma, camí cap a la Passió i Resurrecció de Jesús, crida a convertir-nos i creure en l´Evangeli, a estimar més, a alliberar-nos del que ens ho impedeix, a solidaritzar-nos amb aquells que més pateixen, a tenir cura de les nostres actituts, a ser portadors de pau.
Us animo a que aquest any sigui una Quaresma diferent, única i amb sentit ple per tal de celebrar amb més implicació la Pasqua.
- Què m´agradaria que tingués d´especial, en el meu dia a dia, aquest temps quaresmal?
- Vull aprofitar aquest periode per possar davant Déu quelcom de l´ho que m´agradaria desprendre´m?
Eugènia

dilluns, 4 de febrer de 2008

EXPIACIÓN

En un temps com el nostre, de presses i certa superificialitat, massa sovint prenem decisions importants que poden afectar a d'altres. Som persones relacionals i les nostres vides s'interaccionen, però no sempre és el bon esperit el que mou la nostra sociabilitat .
La gelosia, una certa venjança, un afany de protagonisme... ens poden arrossegar per l'inacabable, llarg i costerut camí de la culpa, camí sense retorn ni expiació possible.
Aquest cap de setmana vaig anar a veure "Expiación. Más allá de la pasión". Em va agradar i em va fer pensar. Em va agradar molt la seva ambientació, la interpretació, la direcció, els seus flash backs, i em va semblar molt original la possibilitat de mirar una mateixa escena des de diversos ulls per captar-ne millor els matisos en un joc que et permet capbussar-te en cada personatge. I em va fer pensar en el no retorn de la culpa, en les segones oportunitats que no sempre se'ns presenten i en la necessitat de discernir en cada moment la millor elecció, per no fer-nos més mal del que sovint ens fem. El final, interessant i sorprenent. Té set nominacions als Oscar. Molt recomanable.

Teresa

divendres, 1 de febrer de 2008

CARNESTOLTES... FESTA CRISTIANA?

He de confessar que no és una festa que mai m'hagi acabat d'agradar. Potser quan era més petita si que em feia gràcia això de disfressar-me o pintar-me la cara, i anar pel carrer vestida de ballarina o de Heidi. Amb els anys m'ha guanyat la timidesa o el sentit del ridícul, o que ja no sento necessitat de mostrar el que no sóc sino el que realment vull ser, però no de forma puntual sino en la coherència del cada dia.
Tradicionalment s'associa carnestoltes com l'antítesi del cristianisme, just abans de l'ascesi i la penitència de la quaresma. Però en canvi aquests dies, una companya de la comunitat ens feia la reflexió de com carnestoltes podria tenir un sentit plenament cristià, ja que en realitat, el Jesús dels evangelis es passa gran part de la seva vida participant en banquets i donant de menjar a qui te gana. I el seu discurs sempre insisteix en proposar a la gent que s'alliberi de l'esclavatge de la llei per la llei, i que no se sotmeti a una religió que no doni plenitud humana. Això m'ha fet pensar que alguna cosa ens falla als cristians, pel fet que siguem en general persones tan legalistes, i tan tristes i avorrides, quan tenim una religió que te l'amor com a única llei i la construcció d'un món millor com a gran utopia per a caminar.
Torna Carnestoltes, la festa de la disbauxa i de l'excés. Tornen els dies en els quals ens posem la màscara per alliberar la nostra imatge real, la cara que normalment reprimim per por de quedar massa deshinibits i esbojarrats. Em pregunto què amaguem o què demostrem per carnestoltes: que no som com ens agradaria ser, o volem aprofitar per fer exhibicionisme de la nostra cara fosca i transgressora?
Jo aquest any per carnestoltes crec em vestiré amb el que em sento més còmoda: de jo mateixa!
màngels