divendres, 8 de febrer de 2008

POLÍTICA I RELIGIÓ

Darrerament, cada cop que entro a la classe de religió, sigui amb els de la ESO com amb els més grans de batxillerat, cada setmana els meus alumnes em reben amb una nova polèmica sobre l'església. De debò m'estic plantejant de fer arribar alguna nota de premsa als diaris demandant als nostres bisbes i a la Conferència Episcopal, per la feinada extra que ens estan donant. Tot i que també em podeu dir, que tot plegat pot tenir el seu cantó positiu: cada setmana tinc una ocasió per a plantejar les classes de reli des d'un punt de vista ben actualitzat. Els puc fer una mica d'història de l'església per veure d'on surt que el Vaticà sigui un Estat, amb un representant amb caràcter d'ambaixador, que és el nunci. Els puc parlar de l'època del nacional-catolicisme, quan no fa gaires anys tothom era catòlic en aquest país, i les conseqüències polítiques encara fan avui el seu ressò. Però si he de ser sincera, cada vegada n'estic més farta de tot aquest discurs. Em sento intentant de justificar una guerra que no sento gens meva. Em fa mal, em molesta, perquè sento que en realitat el que estem fent és deixar de banda i fins embrutant, el que és més important i autèntic: el missatge de l'evangeli, la Bona Notícia.
El meu cristianisme no porta banderes però no és apolític, perquè qualsevol actuació amb dimensió social és política. El Jesús dels evangelis és un Jesús que opta clarament: en contra del poder i la llei que esclavitza, a favor dels més necessitats i dels qui pateixen. No condemnant el pecador però si denunciant les estructures del pecat. Prendre la mateixa postura que Jesús comporta buscar una opció política que de cap manera no pot ser neutra: qui són els febles avui? són els immigrants, són els malalts, són els vells, són les dones,...
Trobo a faltar polítics que deixin de banda tanta moralina que fa olor de ranci i es posin de debò a fer una autèntica política social. La classe de religió ja la farem els professors a l'aula!
màngels

11 comentaris:

Francesc Ll. ha dit...

Des del dolor de viure uns moments com aquets, des de la incomprensió de veure que el origen del mal surt d’una part rellevant de casa, comparteixo tot això que dius.
Em venen a la memòria aquelles paraules: «Que els vostres cors s'asserenin i no temin». «Tingueu confiança: jo he vençut el món»... Però no ho puc entendre!...

Anònim ha dit...

Gracies per dir tot això que moltes i molts pensem. tan de bò que els seguidors de Jesus, visquessim com ell diu, sense més guia que la seva paraula i els seus gestos.M.R.

Silveri Garrell ha dit...

En realitat no entenc com us heu fet monges, per carregar-vos a l'esglesia jerarquica tan rotundament. Si la mateixa Església no tingués cap Estat Vaticà i només conssistís en un grup de gent desparrecada també atacarien els bisbes als governants de torn criticant les lleis immorals. ¿¿¿o és que val més la comoditat de tancar la boca o només cridar a favor de Catalunya???

M.Àngels ha dit...

Crec que l'amic Silveri no m'acaba d'entendre. Em sento església, m'estimo l'església, he rebut la fe, el regal més preuat, en l'església. Però una església que busca de seguir la radicalitat de Jesús i que sap cridar amb valentia quan es trepitja l'oprimit, i que sap acompanyar humilment el poble en la seva recerca de sentit. Una església que no imposa morals sino que intenta de viure en coherència el manament de l'amor. T'asseguro Silveri que aquesta església també existeix, i no és còmoda ni alternativa. És com jo entenc l'Església, Poble de Déu, comunitat dels seguidors de Jesús. També és aquesta l'església de la que sento parlar a alguns bisbes, i em dol que no siguin tots, també t'ho he de dir.

Silveri Garrell ha dit...

L'església que "defensa l'oprimit" en aquest cas concret es l'Església Romana jeràrquica i ho demostra amb la defensa que fa a favor de l'OPRIMIT en el ventre de la mare (anti-avort), o més bé vosaltres voldrieu que l'Església defenses l'"oprimit" homosexual deixant-li fer casaments davant l'altar. No podem acusar de cap manera al Vaticà de que no defensi als oprimits, totes les encícliques en van plenes a favor dels oprimits. En aquest punt s'acusa al Vaticà injustament. Imposar morals també va relacionat en defensa de l'oprimit, com en el problema Avortament.

M.Àngels ha dit...

Estic d'acord que l'església ha fet i fa una lloable feina en moral social, i el que reclamo en el post és que els polítics sàpiguen fer una política social real. Però per altra banda, el que demano a la jerarquia és que la seva defensa de l'oprimit sigui acollint i perdonant. La dona que decideix avortar potser també és tan víctima com el fetus que porta al ventre. L'homosexual també pot ser cristià, i amb dret a viure i celebrar la seva fe. Insisteixo: el paper de l'església no hauria de ser denunciant el pecat però acollint el pecador? I una altra pregunta: perquè els nostres bisbes tenen aquesta mena d'obsessió amb la moral sexual i no detecto la mateixa insistència en denunciar les estructures econòmiques capitalistes que esclavitzen i oprimeixen?

Anònim ha dit...

Silveri,recuerdo cúando a 14 años,inteté expresar toda mi indignación sobre el aborto a mi magistrado-padre, el me hizo entender que el hecho "abortar" se inserta en una red de situaciones humanas que no nos permite juzgar el hecho fuera del contexto.
Entendi de repente que la percepción de las cosas que tiene Dios es tan amplia que va más alla de lo que creo "bien" o "mal".
Hablamos de Iglesia.
Es mas que la tradicón cristiana sociocultural, construida y mantenida en el Vaticano.Es mas que una estructura que participa de toda la ambiguedad de nuestra condicion humana.
Iglesia es: cuerpo de Cristo,dinamismo de encarnación,fundamento de libertad,realidad actual de lo vivido por el Jesús del evangelio:"yo y el padre somos uno"
"Esto es mi cuerpo entregado por vosotros"."Haced esto en memoria mía".¿"Esto"? no es condenar,limitar,ordenar,imponer,dictar actiudes, establecer jerarquias...sólo es..."dar su vida", amar incondicionalmente...".Nos lo recuerda el rito de la misa. Eso es la Iglesia.

Anònim ha dit...

Silveri,
por favor,
Abrete al jesús del evangelio,
Miralo con Zaqueo. No da ni juicio, ni orden, solo ama.
Eso es lo que abre la luz en el corazón de Zaqueo.
Iglesia, sólo tiene sentido como continuación del movimiento de la encarnación. Jesús lo entendi dando su vida. Lo recordamos en la misa. "Eso es mi cuerpo entregado". No hay otra Iglesia.
Todas las creaciones humanas para organizar, estructurar, como el Vaticano, por ejemplo, son dependiente de la ambiguedad de nuestra condición humana. No son absoluta.
JG

Anònim ha dit...

Llegint els comentaris del Silveri entenc més bé la visió que vol ser "oficial" de l'esglèsia jeràrquica.
Jo, com a desparrecat i esgarriat total, ja no puc acceptar-la ni tant sols aspiro a canviar-la. Senzillament no és la meva. Tanmateix, no deixa de doldre'm que es segueixin malversant tants esforços estèrils en monopolitzar la figura de Jesús, generant confusió, polèmica i divisió en el poble cristià. Em quedo amb les paraules que cita Francesc II: «Tingueu confiança: jo he vençut el món»...

Ramon

Anònim ha dit...

jo escullo l'església de l'evangeli: senzilla, humil, acollidora dels qui no vol ningú,... aquella que estima sense demanar res a canvi, aquella que es desmarca del poder! crec que és aquesta la que ens ofereix Jesús i crec que és aquesta la que els cristians de "carrer" vivim i podem oferir a qui ens envolta.
Núria

Anònim ha dit...

Doncs jo també escullo l'església del evangeli, SENZILLA I HUMIL..L'ESGLESIA DELS NETS DE COR !!!

I TANT !!! AMB AQUESTA EM QUEDO.. és la única esglèsia que em dona ESPERANÇA en pensar que un altre mon es possible !!!

I AQUESTA ESGLÈSIA TAMBÉ EXISTEIX !!!!

Saida