dilluns, 31 de març de 2008

Com potser ja us haureu adonat, fa temps que no escrivia gaire al bloc. Fins i tot, ara he desaparescut de la foto i del perfil. No és que hagi deixat de ser candidata a religiosa del sagrat cor, sino ben al contrari, cada vegada em sento més confirmada, amb ganes de deixar-ho i donar-ho TOT per Ell formant part d´aquest grup de dones que volem seguir Jesús i que Ell sigui el nostre centre vital.
He deixat de participar en el bloc per necessitat de major concentració, coherència, sinceritat i realisme. M´he adonat que, tot i que m´agrada i enriqueix molt participar-hi, he de deixar de fer activitats que em treuen certa concentració i/o que ocupen un lloc dintre i/o em distreuen. Tinc tendència a ficar-me en tot el que hi ha i sino a crear-ho. He d´aprendre a saber escoltar més al meu cor per ser conscient de quan puc fer, i el què, i quan no.
Sento que en aquest moment concret de la meva vida, he de centrar-me en el que tinc a les mans com a missió principal que és el doctorat.
Així doncs, moltes gràcies a tot@s per ser-hi, per acompanyar-nos en aquest camí, pels vostres comentaris, ... per tot el que he aprés de vosaltres.
Eugènia

dijous, 27 de març de 2008

COMETAS EN EL CIELO

Què estaríem disposats a fer per algú? I estaríem disposats a fer-ho mil vegades? Potser en condicions favorables no se'ns fa difícil imaginar la nostra generositat i mostrar la nostra més rotunda fermesa al dir-ho. Les grans promeses se solen fer en condicions de bonança però en situacions adverses aquells mots esdevenen paper mullat i malgrat el cor se'ns trenqui, ens tornem egoistes i desmemoriats per pura supervivència.
"Cometas en el cielo" és una pel·lícula que vol recuperar la memòria de la recent història d'Afganistan i ho fa a través de dos nens, dues vides quallades en una amistat. Basada en una novel·la del mateix títol, m'ha ofert dues hores molt entranyables on reflexionar sobre l'honor i la llibertat personal de la consciència, íntimament lligada a la llibertat d'un poble dominat per diversos invasors, tant se val de quin color, invasors al cap i a la fi.
Sota pressió, fins i tot amb la vida amenaçada, què estaríeu disposats a fer mil vegades pel vostre millor amic? Cal saber que si us ho penseu dues vegades, potser no tindreu una segona oportunitat.

Teresa

dimarts, 25 de març de 2008

VETLLA PASQUAL ECUMÈNICA

He passat els dies de la Setmana Santa empalmant diferents tipus d'activitats, i per això no he pogut escriure al bloc: des d'un seminari d'Exercicis a la Pasqua jove de Raïmat, acabant els darrers dies a un poblet de la Segarra, fent família. Algun dia us parlaré del que em suposa escapar-me de tant en tant a aquesta comarca de l'interior de Catalunya, una zona rural i austera, feta de camps de cereals i d'horitzó ample. Sempre m'és repòs per a l'ànima, i retrobament amb les meves arrels. Sempre em possibilita un temps per a l'esperit. Quan passem a l'àmbit de la litúrgia i de les celebracions religioses, l'austeritat d'aquesta zona es fa encara més pal·lesa. Els pocs capellans no donen a l'abast per a servir tots els poblets, i menys aquests dies sants, amb tanta concentració celebrativa... per tot això, i afegint-hi que venia de passar uns dies molt enriquidors amb els joves a Raïmat, la veritat és que em feia mandra de participar a la vetlla pasqual. Però finalment ens vam animar a fer els kilòmetres que ens separen de Cervera... i va valdre molt la pena! Un espai recentment restaurat, l'església gòtica de Santa Maria; una litúrgia cuidada i senzilla, uns cants ben triats i ben cantats, el bateig per immersió del Douglas, un nou cristià fill de pares americans, i la presència del sacerdot i de la comunitat ortodoxa copta provinents d'Egipte. Tot plegat em va fer pensar, esperançada, que ja vivim temps nous: temps per a cercar l'essencial i per aplegar-nos a celebrar la Vida. Siguem molts o pocs, del mateix o de diferent color, parlem català o castellà o fins i tot llatí. El que ens uneix és molt més important que el que ens separa.

Qui escull d'estimar, viu per sempre. I estimar vol dir l'altre, el qui és diferent, el qui no entenc, sobre el qui actuen els meus prejudicis.

No em vull deixar perdre aquesta Vida que neix. Bona Pasqua!

màngels


dilluns, 24 de març de 2008

SEMPRE HI HA UN DESPRÉS...

Perque tot passa, i està bé que així sigui, sempre hi ha un després: un després d'examens, un després de Falles, un després de Pasqua... tot i que no sempre estem preparats per a aquesta nova etapa. S'han acomplert (o no) les expectatives creades i ara toca tornar al cada dia, on s'amaga la major part de la nostra vida.
Aquest després de Pasqua jo el vull viure des d'una frase que sentia fa poc a la ràdio. Entrevistaven Isidre Esteve, corredor de motos i habitual del Dakar, abans de quedar-se paraplègic en un accident. També ell ha viscut un "després" al veure com una mala caiguda l'obligava a reorientar tota la seva vida. I deia: "Després de conèixer l'Àfrica, sóc millor persona".
D'aquest continent en destacava l'acollida, la simplicitat, l'alegria. N'havia fet experiència i això l'havia canviat. Amb cadira de rodes, ja havia tornat al Marroc. Àfrica seguia sent un punt de referència, un horitzó de sentit.
Ser millor persona... tota una crida per als que acabem de viure la resurrecció i no ens resignem a quedar-nos bocabadats a la muntanya contemplant la glòria del Senyor. Ser millor persona... perquè la resurrecció no és un fet per als annals de la memòria, sino que requereix del nostre compromís ara i aquí. Ser millor persona... tot un repte, meitat gràcia meitat voluntat, que ens esperona i ens regala una segona oportunitat.
Si hi ha una llista de bones intencions per a la Pasqua... jo em poso a la cua.

Teresa

diumenge, 23 de març de 2008

ALIMENTAR, DEFENSAR, FER CRÉIXER LA VIDA

Vigília de resurrecció a la nostra residència de Barcelona. Monges grans i no tan grans. Vides entregades forjades en la confiança. Com Maria de Magdala ens atansem descoratjades al sepulcre. Arrosseguem el dolor del món, les dificultats de la vida, les pròpies xacres. Però malgrat tot, ens hi acostem... i no en tornem decebudes. Des d'aquest instant, una mateixa llum ens uneix, la del Ressucitat. Al.leluia! La seva centralitat ens és nexe de comunió, la seva claror guia en la foscor. Al.leluia, all.leluia! Bona Pasqua a tothom!
Teresa

La nostra experìencia com a dones
ens crida a guardar en el cor
el record del que Jesús va fer:
donar VIDA donant la vida.
Ens impulsa
a fer créixer la vida en el nostre servei educador
a teixir relacions de confiança i de comunió
a crear un espai en el que la vida pugui florir.

Capítol General 1994

dissabte, 22 de març de 2008

DEL SILENCI I EL BUIT A L'ESCLAT DE LA VIDA REGALADA

En el moment de la mort de Jesús per a tots els seus s’obrí immens el silenci i el buit. Un buit que es va fer encara més gran quan la gran pedra va tancar el sepulcre. L’experiència de la mort dels qui estimem ens fa compartir aquesta experiència, a través del temps, amb tots aquells qui van estimar Jesús. També el fracàs d’un projecte en el que hi hem posat tot el cor ens apropa al silenci i al buit.
Si com van fer molts dels seguidors de Jesús no fugim del silenci i el buit, sinó que restem i vetllem, des de la fe esperançada Jesús ressuscitat donarà ple sentit a la nostra fe com va fer amb els seus primers seguidors. El Ressuscitat no canvia la realitat però si que transforma el nostre cor, la nostra intel,ligència, les nostres mans,…Aquesta transformació va fer possible que els deixebles que havien restat en el silenci i el buit es llencessin a anunciar el nou i ple sentit a la vida que ens regala Jesús Ressuscitat.
Si rellegim la nostra vida, en clau de fe en la Resurrecció, és molt el sentit ple que li trobem en moments de mort i fracàs que, no sabem com, han esdevingut motor de transformació de la nostra vida i de la realitat que ens envolta.
Vetllar en el silenci i el buit ens apropa al matí del Diumenge de Pasqua i ens impulsa a viure el dia a dia “partint i repartint el pa” tal com celebràvem el vespre de dijous sant.


Pilar

divendres, 21 de març de 2008

TOT S'HA ACOMPLERT


Experimentem amb una nova força
la nostra espiritualitat
com un moviment de l'Esperit
que brolla del costat obert de Crist,
com un dinamisme
una inspiració,
un foc
que pot transformar i transfigurar les nostres vides
i donar-nos una visió profètica del món.
Capítol General 1994

dijous, 20 de març de 2008

EL BANQUET DE LA NOVA HUMANITAT


Dia a dia, l'Eucaristia ens va tranformant cada vegada més profundament en Cos de Crist que s'entrega per tal que neixi una humanitat nova. (Constitucions núm. 29)
La presència eucarística a les nostres comunitats ens recorda que Jesucrist és el centre de la nostra vida i ens invita a adorar-lo personal i comunitàriament. L'Eucaristia ens compromet a viure unides, a construir la comunió en el nostre món dividit i injust i a entregar-nos als altres fins al final. (Constitucions núm. 37)

dilluns, 17 de març de 2008

ESTRANYA SOLEDAT

Ja ho havia anunciat: he estat dos dies fent un recés personal. Havia tingut un Febrer molt atapeït i sentia que necessitava aturar-me una mica abans de la Setmana Santa, aprofitant les llarguíssimes vacances d'enguany.
Sé què és viure de renda a nivell espiritual i també en sé els preus que es paguen. Quan l'activitat et domina i et sembla que l'estona de pregària és un temps poc aprofitat... comença't a preocupar!! Potser estava experimentant aquesta temptació, no me n'adonava, i m'era tan fàcil de justificar: demà m'hi poso, avui em llevo uns minuts més tard o arribo abans a l'escola per acabar això o allò....
Crec que poques vegades havia sentit una pregària prolongada tan acompanyada. Perquè el que a vegades et fa por de la pregària és la sensació d'estar barrinant tota sola, que tot sigui una il.lusió, que li parlis a la teva pròpia soledat. Però no, com poques vegades moltes presències m'han acompanyat: la del Misteri de Déu fet immanència, la d'altres que sabia també de recés, la dels crucificats del nostre temps, la de tantes bones persones que m'acompanyen en el dia a dia...
Tota una casa per a mi, totes les hores del dia... Estranya soledat, sorprenent companyia.
Teresa

dissabte, 15 de març de 2008

SPA(I) DE SILENCI

Aquest cap de setmana marxo a un spa(i). Sí, aquests llocs on alguna gent de la societat del benestar descansa, recupera forces, es refà i carrega piles. Perquè és veritat que la nostra vida és molt atrafegada i amb prou feines arribem al que és urgent, i anem acumulant una llista d'activitats pendents que mai acabem d'esborrar del tot. Sempre ens queda alguna cosa per fer.
Me'n vaig a Alaquàs, ben aprop de València, a fer el que Jesús feia: enmig de la gentada, amanyagat per totes bandes, marxava a buscar la soledat i el silenci. Perque tots aquells miracles, banquets i paràboles, per a ser efectius, transformadors, només podien néixer d'una experiència profunda del Déu de la vida que l'habitava.
Ho faré amb l'olor a pólvora i el so dels petards, festa i tradició a peu de carrer. Perque la vida continua i així ha de ser. Però jo necessito un spa(i) de silenci, per poder compartir amb Ell el sopar de comiat, per eixugar-li les ferides camí de la creu, per acompanyar Maria de Magdala l'albada del diumenge.
Teresa

dijous, 13 de març de 2008

VIOLÈNCIA CATÀRTICA

Hi ha una teoria sobre la violència que afirma que contemplar imatges violentes serveix de vàlvula d'escapament, i per aquest mitjà, compensem l'agressivitat que tots portem a dins. Jo aquests dies n'estic comprovant la seva eficàcia.
A classe, amb els de 4rt, com a complement al tema de les creuades estem veient "El reino de los cielos". És una pel·lícula llarga, amb molts mitjans, amb actors coneguts... i amb moltíssimes escenes violentes. L'excés de "sang i fetge" em compensa pel que els alumnes aprenen d'aquest període obscur de la història de l'Església. I del conjunt, em sorprèn que els que mai han mostrat cap interès per la matèria queden captivats per les batalles. No cal dir-los res. Els puc deixar sols amb la seguretat de que ningú no es mourà de la cadira. Són els alumnes més conflictius, els més tabalots, els que es troben en situació de fracàs escolar i risc social. Són uns altres els que desfoguen la seva imaginació i això els amanseix.
Per aquesta i per altres raons m'agrada emprar el cinema a l'aula: el que jo no sé explicar o motivar prou bé, hi ha un director, un actor, una història que m'hi ajuda.
Teresa

dimarts, 11 de març de 2008

TOTS GUANYAREM

Després de la ressaca electoral, toca la relectura realista. Guanya l'optimisme, perquè com sempre, tots guanyen. Guanyen escons, guanyen vots, guanyen marge de temps per seguir demostrant que la seva proposta és la millor. I nosaltres, els ciutadans, què hi guanyem? Estic d'acord amb la Teresa, amb el seu post d'ahir: hi guanya la democràcia.



Aquesta vegada ha coincidit la jornada electoral amb la jornada del dia del Seminari. I al meu parer, ha coincidit una mateixa evidència: manca de líders. Una hipòtesi és que cada societat desenvolupa el tipus de carismes que necessita, i per això, actualment tenim un munt de metges, d'advocats, d'artistes i de futbolistes. Veritables vocacions útils per a la societat! En canvi, a tots els partits resulten més aviat escassos els polítics amb discursos creïbles, i a les nostres comunitats eclesials anem mancats de gent que vulgui oferir la seva vida a fer d'acompanyants i de guies. Tot plegat em fa pensar que la coincidència pot ser un signe dels temps que no acabem de saber llegir i que tapem amb lamentacions i nostàlgies.



Quin dia podrem dir que guanyen uns polítics que fan seu l'ideari d'un món millor per a tots, sobretot per als que més necessiten la justícia, la llibertat i la fraternitat? Quin dia guanyarà una església amb uns pastors que facin servir l'evangeli com a discurs inclusiu i no exclussiu?



Potser aquell dia que tots esperem, no depèn tant d'uns líders sinó de tot un ploble que exerceixi la seva corresponsabilitat. Aquell dia tots guanyarem!



màngels

dilluns, 10 de març de 2008

ENHORABONA, HEM GUANYAT!!

Sí, hem guanyat perquè ja fa trenta anys que votem amb normalitat, i ja quasi no ens enrecordem del que era córrer davant dels grisos, de les consignes per la llibertat d'expressió i el dret a l'autonomia, de la llarga nit de la clandestinitat i les tortures.
Hem guanyat perque tres de cada quatre persones han anat a votar i ha augmentat en un 38% la sol.licitud del vot per correu.
Hem guanyat perquè en un dia assolellat hi ha hagut temps per a tot: vermuts i calçotades, família i amics, cinema i dret a vot.
En definitiva, hem guanyat perquè hem fet de la democràcia una certa rutina, i la rutina, com la cuina de veritat, necessita el temps i la serenitat necessària de qui se sap hereu d'una tradició que ve de lluny.
És cert que encara queda molta feina per fer (transparència, finançament, bipartidisme...), però avui ens mereixem l'ennhorabona perquè tots hi hem guanyat!!

Teresa

dissabte, 8 de març de 2008

DÉU DE L'ALIANÇA, ORA PRO NOBIS

Jo crec en el Déu de la vida, el que salva a Israel d'Egipte, del desert i de Babilònia, el que beneeix amb una llarga vida i amb cabdills que assumeixen el seu lideratge entre el poble. Jo crec en el Déu que deixa triar, que perdona sentanta vegades set, és a dir, sempre. Jo crec que sota diferents noms i imatges, una realitat ens agermana i uneix els nostres destins com a humans i ens fa corresponsables els uns dels altres per sempre.
Però sembla que n'hi ha d'altres que tenen un déu molt diferent, que no té res a veure amb el de l'entesa i la pau. N'hi ha que es creuen amb permís per a la mort, la por i el plany. Les seves creences s'emparen en un objectiu que trascendeix a les raons, i que converteix aquest país en un escenari en blanc i negre des de fa més de quaranta anys.
Recordo les concentracions en silenci a la Universitat de Deusto després de cada atemptat, de cada mort, d'uns i d'altres, perquè tota mort deliberada roman a les nostres consciències.
El problema és que els anys han passat, s'han perdut ocasions històriques per redreçar aquest imperi de la por, i la vida segueix valent ben poca cosa. Cap idea, per molt legítima que sigui, justifica haver convertit la nostra societat en una vall de llàgrimes.
Aquest és el signe de l'Aliança que jo estableixo entre jo i vosaltres i tots els éssers vivents que són amb vosaltres: poso el meu arc en els núvols i esdevindrà un senyal d'aliança entre jo i la terra.
Fins quan, Déu meu, haurem d'esperar la teva promesa?

Teresa

dijous, 6 de març de 2008

TAL DIA FARÀ UN ANY

Aquí a València es viu un abans i un després de les Falles. És el punt d'inflexió de l'any. Aquest any a més coincideix amb la Setmana Santa, amb la qual cosa les litúrgies arribaran en plena ressaca i amb les forces desgastades, i ni el Dijous Sant serà el mateix amb un València-Barça que es convertirà, de ben segur, en el centre d'atenció de la jornada.
Avui em sorprenia la rapidesa amb que passa el temps. Fa quatre dies celebràvem el Nadal, i d'aquí quatre dies més ja ens estarem emprovant la roba d'estiu (sempre un moment fatídic...). A vegades m'entra el neguit de que la vida passi així, quasi sense adonar-me'n.
També, de nou, se'ns convoca a les urnes. De nou esclats d'alegria, derrotes encobertes, pactes in extremis. Però aquí el pas del temps sí em consola: m'agradin més o menys els que surtin, en quatre anys pot tombar la truita, o abans. D'això se'n diu salut democràtica.
En definitiva, el pas del temps, fugisser i traïdor a vegades, sempre pot tenir una cara positiva: la que va del desengany a la il.lusió, la que va de l'error a la maduresa.
Els que no ens podem curar de la malaltia blaugrana ho sabem molt bé: l'any que ve potser sí...

Teresa

dimarts, 4 de març de 2008

DEBATS POLÍTICS


Perdoneu, però escric després del segon debat amb que dos dels nostres líders polítics ens estan amenitzant les setmanes pre-electorals. Se suposa que aquests cara a cara serveixen per animar-nos a votar i ajudar a decantar el vot dels despistats, oi?. Us reconec que els he escoltat de fons, mentre anava fent feina, però no m'ha deixat de sorprendre que, la paraula més repetida que he sentit hagi estat: MENTIDA. Em sona fort. Que un polític acusi un colega de mentider, ho sento, però em desacredita a tots dos.
En determinats moments paro més atenció, sobretot en temes socials, i aquí s'hi afegeix una mena de competició-bono-loto: nosaltres apujarem tants euros als pensionistes, nosaltres rebaixarem tants d'altres en el lloguer de la vivenda social, nosaltres... les xifres pujen i baixen a una velocitat que em recorda la borsa o els nens de san Hildefonso per Nadal.
Arriba un punt que sembla que ja, definitivament, els dos contrincants no s'escolten. Es limiten a bombardejar-se amb acusacions sobre qui ha dialogat amb terroristes i qui ha trencat el diàleg, sobre qui ha pactat amb polítiques internacionals que ens han portat a intervenir en conflictes i sobre qui defensa l'honor nacional davant ingerències extrangeres. M'avorreixo i desconnecto.
Demà continua la vaga dels conductors de BUS i això vol dir que hauré de llevar-me abans per anar fins la parada més propera del metro, així que, plego.
El diumenge aniré a votar, però sincerament, després d'aquesta campanya pre-electoral, sento que se m'està posant la cara del pare de la Libertad d'aquesta vinyeta de la Mafalda!
màngels

dilluns, 3 de març de 2008

PRÊT-À-PORTER

El passat divendres vaig assistir a un curs sobre las imatges de Déu a l'Antic Testament. Erem una vintena de professors de totes les escoles del Sagrat Cor de la província Espanya Nord. En aquest sentit sempre és molt positiu poder oferir una formació específica al professorat més implicat en matèria pastoral.
A nivell personal, em va servir per refrescar alguns perills en els que sovint caiem els humans quan parlem de Déu. Perquè està clar que no per parlar molt de Déu estem evangelitzant més que altres. Més aviat es tracta de parlar-ne de manera encertada.
Deus semper maior: Déu sempre serà molt més del que poguem dir-ne. Pretendre acotar-lo en unes categories o unes paraules no és res més que una necessitat humana de definir i explicar. Reduir-lo al nostre llenguatge és una limitació nostra, no d'Ell.
No en el seu nom: no és extrany implicar a Déu en els nostres interessos, i justificar des d'ell les més grans barbaritats de la història de la humanitat (els soldats de les creuades atacaven els enemics musulmans al crit de Déu ho vol!!). Extranya manera de legitimar els interessos polítics i estratègics més perversos.
Fet a mida (prêt-à-porter) : sovint ja ens interessa transmetre un Déu a la nostra mida... El Déu de l'ordre, d'allò establert, dels comptes impagats, dels judicis, de les balances... Així podem basar la nostra autoritat en uns valors que en el fons, no són evangèlics.

Volem saber com és realment el Déu de Jesús? Endinsem-nos per uns segons en la paràbola del fill pròdig (Lc 15):

Encara era un tros lluny, que el seu pare el va veure,
se'n va compadir i, corrents, se li va tirar al coll i el besava.

Sense judicis, sense ostentació de poder, sense recriminacions... només puc creure en el Déu de l'alegre miserìcòrdia i la compassió. Aquest sí, i no pas altres, m'és impuls en el camí de l'esperança pasqual.
Teresa