dimarts, 29 d’abril de 2008

MILLOR CALLAR

A vegades no sé què dir, i llavors sé que és millor callar. Acompanyar en el silenci, però sabent estar al costat, sense defugir el tràngol d'aguantar la mirada encara que s'escapi la llàgrima. A vegades amb un gest, perquè sovint el tacte és més càlid que una paraula. És difícil llavors encertar el dir i el fer, sobretot quan la vida de l'altre és especialment feixuga, quan el moment compartit condensa la complexitat del perquè, per què no hi ha un perquè senzill ni escaient, ni que satisfagui la ferida de l'ànima.
En aquestes ocasions, com en moltes d'altres, miro Jesús. El Jesús que plora l'amic mort i que abraça la germana, però també el Jesús que es mira Pere quan sap que el negarà, i el Jesús que segueix compartint el pa amb Judes, abans de la traïció. El Jesús que calla.
A tots en toca d'acompanyar la mort de persones properes i fins d'acceptar les pròpies, perquè hi ha molts tipus de morts al llarg de la vida, perquè la mort és també història de fracàs, història d'incomprensió, història de traïció. Aquests dies em toca d'acompanyar una mort de l'ànima. Millor callar.
màngels

dilluns, 28 d’abril de 2008

DE LLUNY ESTANT

Aquesta darrera setmana d'abril sempre ha estat intensa per a tots els catalans. Per una banda, Sant Jordi, dia gran per excel·lència als carrers i places de qualsevol poble i ciutat. Color, llibres, roses. Tant se val si és feiner perquè misteriosament el convertim en festa. I si el temps acompanya ... ja no podem demanar més!! I per l'altra, la Mare de Déu de Montserrat, que com els joans, els joseps i els ases, cada casa en té la seva per celebrar-la com cal.
Avui m'he posat a fer recompte dels diversos llocs des d'on he viscut aquestes diades tan nostres: Granada, Bilbao, Nova York, València... i no m'aventuro a fer futuribles.
Com es veu la pròpia terra des de racons tan diversos? Es veu plena de records, de vivències, d'amics que han passat i altres que encara hi són, de somnis fets realitat, d'una identitat que m'acompanya a tot arreu. No sempre és fàcil fer entendre això de jo sóc catalana, però m'hi entossudeixo i les resistències duren ben poc. Els anys m'han ensenyat allò d'obrir-me al món, però des d'una identitat ben concreta, la que vaig viure els primers anys, enriquida per tot allò viscut: la meva.
Aquest darrers cinc anys, València em dóna la oportunitat de mirar la meva terra des del sud d'una realitat cultural compartida. Història, llengua, clima que em són propers i no em fan sentir del tot extranya... fins que un dia surts al carrer i trobes a faltar uns castellers, el so del flabiol, un ram de roses o unes havaneres al port vell.
Teresa

dijous, 24 d’abril de 2008

FENT DISSABTE

L'altre dia vaig tenir una estona lliure i em vaig posar a fer dissabte. M'agrada obrir calaixos i fer tria de papers i objectes inútils que vaig acumulant. Sóc escrupulosament endreçada, i tot allò que ja no em cal, o que de fet, mai he necessitat, ho llenço, reciclo o regalo. Tinc poc espai i m'agrada viure amb poc.
Però el "dissabte " que vaig fer va ser virtual. Vaig endreçar, eliminar, reubicar documents, carpetes, powerpoints.... Vaja, que el meu pendrive s'ha actualitzat per ser més eficaç, i sobretot, per fer lloc a nous arxius. I el que més em va sorprendre, vet aquí el tema d'aquest escrit, és que vaig eliminar una carpeta que es deia: "molt important". Sí, vaig traslladar alguns documents, però molts altres, van anar a la paperera. I ara em pregunto: és que allò tan important ja no ho és? és que passen els anys i el que ens semblava imprescindible deixa de ser-ho? Amb algunes excepcions, crec que la resposta és afirmativa. De la mateixa manera que amb els anys oblidem les cabòries d'adolescent, les angoixes de la selectivitat, els nervis del primer dia de feina. I si ho sabem, perquè no ens ho creiem?
Teresa

dimecres, 23 d’abril de 2008

Si...


Si us dol veure el patiment i el mal i encara creieu en la justícia,
si sou dels que encara creieu que val la pena canviar el món,
si tot sovint us surt un rampell per defensar els més dèbils
sense mesurar-ne del tot les conseqüències,
si creieu en la força de les idees i en els actes agosarats...
Enhorabona!! Avui és el nostre dia, Sant Jordi és el nostre patró!!

dimarts, 22 d’abril de 2008

SÓC A LA PORTA I TRUCO

Ja vaig comentar que les circumstàncies de necessitat familiar m'han tingut uns dies "apartada del món". He pogut mantenir les classes i poca cosa més, per centrar-me en l'acompanyament i la cura del pare, i en les entrevistes a possibles "candidates" que poguessin assumir la feina. Això m'ha fet posar en contacte directe amb el col·lectiu de dones que s'ofereixen a realitzar aquest tipus de feina, i he pogut constatar allò que tots sabem: bàsicament es tracta de dones immigrants, moltes sense papers, amb famílies que s'han hagut de separar, algunes amb l'angoixa de la llengua i dels prejudicis culturals i racials. Sovint històries de dolor, i molta valentia. Les havia pogut intuïr, veient-les assegudes al metro en matinades de diumenge, quan només hi són elles anant a treballar, i els joves que tornen d'empalmar festes i avancen el son arrepenjats al seient. Dones que truquen a la porta amb la por de no saber quina acollida trobaran, o amb l'experiència d'haver patit algun ensurt, però tot i així repeteixen el risc, per necessitat o per desesperació. Alguna se m'ha posat a plorar, quan el meu no ha sumat tants no d'abans. Moltes m'han deixat el seu telèfon i han marxat amb l'esperança de la trucada.

Finalment hem trobat una senyora que sembla prou disposada i amb les habilitats necessàries per atendre el meu pare. Em quedo més tranquila, i a poc a poc sembla que tornem a la normalitat. Però després d'haver acollit tants rostres i d'haver escoltat tantes històries, em ressona insistent l'interpel·lació de l'apocalipsi que va servir de tornada a l'himne de la pasqua jove d'aquest any: "Mira, soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi". (Apocalipsi 3, 20).

màngels

dilluns, 21 d’abril de 2008

MONGES

No portava al cap parlar tan seguit de llibres, però s'acosta Sant Jordi i sembla que alguna cosa es decanta cap a la lletra escrita, sobretot quan s'és fora de Catalunya. De lluny estant, us podeu imaginar com s'enyoren les gentades, els llibres, la senyera i la rosa.
Ja fa dies que havia sentit a parlar d'aquesta novetat editorial de Fragmenta, Monges. Un llibre de Laia de Ahumada on entrevista a diverses monges, amb el denominador comú de ser catalanes, adultes, dones forjades en això del seguiment de Jesús. Entre elles n'hi ha dues del Sagrat Cor. De seguida he anat a llegir-ne les seves reflexions.
La Iseta i la Pepa són dues persones diferents, com la nit i el dia, podria dir algú. La primera, amb una vocació molt concreta a ser ermitana, tot i que ara fa un gran servei a la comunitat de la residència de Sarrià. La Pepa, fa molts anys que viu entregada a un projecte d'inserció laboral amb joves a Can Bellvitge (Girona). Dues companyes unides pel seguiment a Jesús amb una espiritualitat concreta. Camins diversos dins una mateixa família, la del Sagrat Cor, capaç d'acollir maneres aparentment tan diferents de descobrir i manifestar l'amor del cor de Jesús. Les que tenen més anys saben què era la uniformitat portada a l'extrem del pre-Concili. Com en la societat d'aquells temps, el dissens i la diferència eren enemics de l'ordre i la unitat. Avui, la diversitat és signe d'una vida que emergeix, de la creativitat que s'hi amaga, de la flexibilitat pròpia del qui es deixa empènyer per una alenada, porti on porti.
I jo que me n'alegro de partànyer a aquesta família.
Teresa

dissabte, 19 d’abril de 2008

PREOCUPACIONS D'EDUCADORS...

A l’escola on treballo vàrem acabar el trimestre amb les avaluacions i notes… Una preocupació creixent per a alguns dels educadors: una sèrie d’alumnes d’inicis de la Secundària confirmen el seu fracàs, no només per no haver obtingut bones o acceptables qualificacions sinó perquè els resultats i l’actitud davant els estudis els situen pràcticament al marge del sistema educatiu. És evident que ells mateixos i el seu entorn familiar en tenen part de responsabilitat en aquest fracàs. Però els educadors no només podem buscar les causes del fracàs en elements externs a nosaltres mateixos. Crec que ens cal un seriós examen de consciència :
* He utilitzat totes les estratègies possibles per a interessar-los mínimament en les tasques escolars?
* Busco el treball d’equip amb els meus companys o només vaig a la meva?
* Tinc en compte, de manera real, els condicionants imposats pel seu entorn immediat?
En podem afegir… Possiblement la solució passa per diferents personatges: famílies, entorn, educadors, administració, els mateixos alumnes… Segur que la solució no passa per culpar-nos els uns als altres. NOMÉS L’ESFORÇ I TREBALL EN EQUIP DE TOTS POT ACONSEGUIR CANVIAR LA TENDÈNCIA.

Pilar

dijous, 17 d’abril de 2008

EL LABERINT DE LA FELICITAT

M'acaben de regalar "El laberint de la felicitat" (Editorial Ara llibres en català i Aguilar en castellà), aquest èxit de vendes d'Alex Rovira i Francesc Miralles. L'obro amb certa incredulitat, el fullejo, i em quedo amb una primera impressió: un nou llibre d'autoajuda, diposat a ensenyar-nos-ho tot per a ser, ara sí, feliços. I és que la recerca de la felicitat és una carrera en la que ningú es vol quedar enrera. Qui seria tan babau de no voler arribar a la meta?
Recordo una reflexió de Toni Català sj en una trobada de religiosos joves a Barcelona. A contracorrent, però de manera molt lúcida, ens deia: "Que ningú es pensi que seguim a Jesús per ser feliços. Si el seguim i volem fer com ell, el que hem de fer és el que ell va fer, servir"
Jo crec que la felicitat no és una carrera en sí mateixa. No visc per a ser feliç. Faig el que he de fer (barreja del que m'agrada i el que em toca) a la feina, la comunitat, la família... i busco la millor manera de dur-ho a terme. Quan una mare ha de cuidar el seu fill malalt de matinada... és feliç en aquell precís instant? Potser no, però és part de la seva opció de mare. M'agrada sentir-me bé, realitzar-me com a persona, ser jo mateixa en el que faig, però sabent que em tocarà passar per molts moments de dificultat, i que en ells, de manera amagada però real, també es forja la meva felicitat.
Tanco el llibre després d'una lectura ràpida i poc convençuda. No em sento "de tornada" de res però crec que del que ja he viscut he après prou coses, i no necessito llegir segons què per tal que em recordin quatre frases assenyades. Crec que la teoria la tinc aprovada. Ara falta la revàlida de la pràctica, de sempre, la part més difícil de superar.

Teresa

dimarts, 15 d’abril de 2008

QUÈ ÉS LA INTERIORITAT?

Estic participant en un seminari sobre la pedagogia de la interioritat. Ahir ens sortien preguntes com: a què ens referim quan parlem d'interioritat? seria un sinònim de psiquisme? quina relació té la interioritat amb l'espiritualitat? i amb la pastoral? per què sentim la urgència de pensar una pedagogia de la interioritat?
Em van resultar suggerents i il·luminadors els pensaments tan actuals de Marc Aureli, E.Mounier i Maria Zambrano....

Marc Aureli: "Reconoce tu interior: dentro de ti está la fuente del bien, que puede manar de continuo si la profundizas siempre."

E.Mounier: "Una comunidad es una persona nueva que une a las personas por el corazón. No es una multitud. No se les une más que por sus vidas interiores, que van desde ellas mismas a la comunidad."

M.Zambrano: "Pensar es barrer la casa por dentro, si no, no es pensar. Es la empatía del corazón y sólo a partir de aquí es posible el entendimiento con los otros."
"Lo grave es ser un extraño para sí mismo, haber perdido o no haber llegado a poseer intimidad consigo mismo; andar enajenado, huésped extraño en la propia casa. ¿No estaremos necesitando de una verdadera e implacable confesión?"
"Esa luz que es el amanecer de la conciencia, que no siempre ha de ser la de la razón, o no sólo, o no del todo, pues la razón habrá de estar asistida por el corazón para que esté presente la persona toda entera."

Per anar-hi pensant...
màngels

dilluns, 14 d’abril de 2008

HOSTES VINGUEREN

Si procures viure atenta al que t'envolta, hi ha temes d'actualitat que es van succeint, que es repeteixen i van formant part de la pròpia vida. Crec que si avui vivim amb els ulls i el cor ben oberts, la immigració deixa de ser una notícia de més o menys actualitat per passar a ser una història de persones normals, reals, humanes.
En els darrers dies, per diverses bandes, aquesta realitat se m'ha fet propera.
A l'escola, perquè els vaig passar un reportatge del "30 minuts" sobre els africans que arriben en pastera a Fuerteventura. Alguns sortien de l'aula en silenci, altres parlant del proper cap de setmana... Real com la vida mateixa. Indiferència, passivitat i preocupació, tot alhora, tot barrejat, tot justificat.
Al diari, perquè van trobar 54 birmans morts a dins d'un camió. Explotació, pobresa, somnis desfets. Cada somni al preu de 160 dòlars.
A casa, perquè em van deixar una pel·lícula sobre la immigració mexicana il·legal als EEUU. Es diu "Padre nuestro" i va guanyar el Premi del Jurat del Festival de Sundance. La van estrenar aquí a la tardor, i a mi se'm va passar. Bona pel·lícula, dura i incòmoda com la realitat que reflexa.
M'agrada el títol, perque enganya. Sembla que vagis a empassar-te una història religiosa, i la religió no hi apareix per enlloc. Més aviat és una història de pobres que no deixaran mai de ser pobres, de dissortats que s'aprofitaran de la dissort d'altres com ells. D'angoixa, d'alcohol, d'un pervindre que mai arriba.
Davant d'aquests impactes, se'm barreja la compassió i el realisme. Crec que aquest món és de tots i tots hi cabem. Crec que fer-ho possible és tasca nostra i també feina meva: la meva paraula, les meves converses, la meva mirada són decisives. Com rebo, com ajudo, com em posiciono.
Jo vaig viure cinc mesos a Chicago i vaig conèixer força immigrants mexicans. Tot i tenir una casa, una comunitat, un visat, en més d'un moment em vaig sentir estrangera, incomunicada. No vull oblidar mai aquella experiència.
Teresa

divendres, 11 d’abril de 2008

FRACÀS ESCOLAR

Avui és l'últim dia de la Mònica al cole. La Mònica fa tercer d'ESO però ha fet els setze anys, i per tant la societat considera que ja té prou capacitat per treballar i prou maduresa per decidir sobre el seu futur. El seu historial és comú: pares separats, angoixats i superats per la situació, comportament irruptiu a l'aula, tendència d'ajuntar-se amb els alumnes més conflictius, sobretot a partir de l'adolescència, i finalment, diagnòstic d'hiperactivitat que es tradueix en contínues estratègies fallides per part del professorat i de l'orientador de l'escola.

Aquesta setmana a classe de religió, la Mónica ens explicava els seus plans de futur: la resta del curs treballarà en un supermercat, i a partir del setembre vinent entrarà a fer un mòdul, on a més a més d'aprendre "coses útils", cobrarà uns calerons per les pràctiques que pugui fer. Ens ho deia amb el nerviosisme de qui per fi aconsegueix un cert protagonisme amb l'excepcionalitat de que no és per motius de bronques. Sorprenentment, o no, els companys i companyes de la classe se la miraven amb certa admiració.

Li hem preparat un petit detall de record, a la Mònica. Les amigues més properes segur que deixaran escapar una llagrimeta. Els professors, descansarem, però la trobarem a faltar. I jo em quedo pensant en la Mònica i en tots aquests adolescents que el sistema anomena víctimes del fracàs escolar. Una vegada més, la política de despatx va per un cantó i la vida per un altre, i es fan nous plans d'estudis que volen incorporar l'anglès en algunes matèries com les matemàtiques o la tecnologia, mentre que els nostres alumnes no ens entenen quan els plantegem un senzill enunciat en català...

màngels

(Queda clar que la Mònica no es diu Mònica, però per desgràcia conec uns quants adolescents en la mateixa situació)

dijous, 10 d’abril de 2008

JOIGNY : ELS ORÍGENS

Tota sèrie, trilogia, història... té uns inicis. A vegades, per mantenir la tensió de l'argument, no se'ns desvetlla de bon principi. Coneixem un personatge, comencem a admirar-lo, però no és fins més endavant que en descobrim les raons de ser qui és.
A mi em va passar alguan cosa semblant amb Magdalena Sofia Barat. Vaig arribar al col.legi Sagrat Cor del carrer Diputació de Barcelona als 11 anys. Les meves companyes havien estat iniciades en la història de l'escola, però jo, entrant ja grandeta, m'ho vaig perdre. Així que la meva única referència de la fundadora de l'escola era el nom de la biblioteca de la Diputació que ocupava part dels baixos de l'edifici. Cal situar-se en l'ambient dels 80, passa la febre del post-Concili que havia trencat amb l'educació més clàssica, també en l'aspecte religiós.
Calia que passessin 10 anys, i ja com a novícia, que se m'oferís l'oportunitat d'endinsar-me en aquest personatge, endinsar-m'hi i reconèixer que, de manera misteriosa, la seva història era part de la meva, procés que no es fa en quatre dies.
El penúltim episodi va ser la visita que amb les meves companyes de Provació vam fer, desde Roma, a Joigny, el seu poble, al cor de la Borgonya, a tocar de Paris. Una visita compartida que va ser un autèntic regal.
El darrer capítol? L'oportunitat que vaig tenir aquesta setmana de Pasqua de redescobrir aquest racó de món, lloc teològic per a mi, amb la meva família. Vaig convidar a la meva mare i el meu germà a atansar-se a aquella nena prematura, nascuda durant un incendi i batejada a correcuita, el seu germà convertit en padrí responsable, el seu pare boter, la seva salut fràgil, el seu esperit viu, una intel.ligència cultivada, una inquietud inusual. Vam comprendre la influència de la Revolució del XVIII, de l'època del Terror i del jansenisme en l'espiritualitat del Sagrat Cor. Vam recòrrer la seva casa, els seus carrers, el seu riu... Una aproximació des del cor i l'experiència per reviure els orígens de qui, en moments de gran incertesa, va posar tota la seva confiança en Déu. Com ella expressava de sí mateixa, amb la seva sincera humilitat: "No entenc què fa amb nosaltres el Senyor. Ell, que pot escollir a qui vulgui, mira en qui ha anat a fixar-se per a la seva obra!"
Teresa

dimarts, 8 d’abril de 2008

REFLEXOS DE VIDA

He trobat aquesta foto d'una companya japonesa, la Miyako. La Miyako porta uns anys visquent a Madrid i visita sovint Barcelona, perquè està fent la tesi de teologia sobre Sant Ireneu, aquell de la frase famosa que diu més o menys textual: "La gloria de Déu és que l'home visqui". Una frase que no fa gaire vaig saber que en realitat no s'atura aquí, sinó que afegeix:"La glòria de l'home és veure Déu". Miro per la bonica finestra de la foto de la Miyako, i hi veig reflexada la façana de la casa del davant. Suggerent.
Aquests dies he deixat la comunitat i estic instal·lada a casa del pare per poder-lo atendre, mentre no trobem una persona que pugui fer la tasca de cuidadora, ja que la senyora que teníem fins ara ha marxat al seu país. El meu pare té una malaltia crònica que el fa estar immobilitzat i amb força grau de dependència. No tinc massa temps per mirar per la finestra!, però si que descobreixo en aquest servei la mirada de tendresa del meu pare. I en aquest reflexe de mirades, se'm fa clar que la VIDA, flueix.
màngels

diumenge, 6 d’abril de 2008

DE VENTOLERES I DE FE

Acabo d'arribar d'una convivència de confirmació. divuit nois i noies es preparen a l'escola per confirmar-se el proper 19 d'abril. Dos anys de grup, moltes reunions, algunes sortides. Pregàries, jocs, reflexions. Moments de sincerar-se, d'aprendre, de sentir-se créixer per dintre.
I moltes, moltes hores de preparació, de buscar les paraules més escaients, materials atractius, d'encaixar calendaris, respectar examens... i sobretot, de tenir molta paciència amb els seus processos i la seva manera de verbalitzar-los.
A vegades m'agradria sentir-los plenament preparats, però tinc els meus dubtes. L'Església els és massa etèria, llunyana i despersonalitzada. La resurrecció va quasi del bracet de la reencarnació. Jesús els és model i referent (eureka!) però... alguna cosa més?
Vull tenir-ho tot lligat i no me'n surto. Sort que l'Esperit bufa. Com a mi em va arrossegar un mes de juny de fa molts anys a fer el seu mateix pas. I després em va portar al GEN i aquelles setmanes santes a Queralt amb Mn Ballarín. I després a Taizé, al MUEC a Lleida... fins que em va retornar al Sagrat Cor, la meva referència d'escola, per fer-ne camí de vida. Tot això, ves per on, fruit d'una sola ventada.
Teresa

divendres, 4 d’abril de 2008

VIRUS INFLUENZA

He passat els darrers dies malalta. Grip. Arraulida sota el cobre-llit he deixat passar les hores, abandonada a la febre i al malestar. He arribat a no distingir la nit del dia, fixada només en les hores de la medicació i les obligades visites al bany. Però finalment tot passa, i avui m'he llevat amb la decisió ferma de trobar-me millor. M'he armat de valor i he sortit al carrer: feia tan bon dia!
Internet té aquestes coses meravelloses que hi pots trobar de tot, i ara que em miro de cara la imatge d'aquest petit virus influenza, que és el que m'ha tingut prostrada al llit, penso que fins i tot és bonic. En la seva complexitat és una estructura tan senzilla! i en canvi, el poder que té... sobretot quan t'agafa baixa de defenses. Se m'ocorreix que els virus influenza poden ser una petita metàfora, dels inconvenients i de les dificultats que apareixen tots els dies. Quan ens agafen més desprevinguts, o amb problemes afegits, ja ho tenim clar que l'estavellada serà més forta. El tractament adequat per a la grip és prendre algun analgèsic que ajudi a baixar la febre, beure força aigua i dormir tot el que el cos demani. Seguint la metàfora, la traducció podria ser que davant de les dificultats, mirem d'afrontar el problema amb assertivitat (funció de l'analgèsic), però amb la mateixa senzillesa de qui de tot en vol aprendre (paper de l'aigua). El sentit de l'humor i dormir bé sempre ajuden molt... fins i tot com a vacuna!
màngels

dijous, 3 d’abril de 2008

HO TENIEN TOT EN COMÚ

Sempre que rellegeixo la manera de viure i posar en comú els béns de la primera comunitat cristiana em justifico en meu propi egoisme dient-me que són textos idealitzats. Segur que Lluc es va atrevir a anar més enllà de la realitat i ens va interpel·lar amb una manera de fer tan poc comuna que se'ns fa quasi bé impossible d'imaginar. Tenir-ho tot en comú, vendre els béns i repartir-ho entre els pobres s'erigeix en una invitació, un desig sovint més enllà de la nostra limitada natura humana.
Avui a la comunitat hem parlat de pobresa, d'austeritat, de comunitat de béns, de compartir el que som. I ho hem fet amb la boca petita perquè sabem que el vot de pobresa és una renúncia a la possessió legal, però l'experiència ens diu que hi ha molts tipus de dependències i monopolis.
Sens dubte jo no me n'escapo i ho noto quan reclamo el meu temps personal, la meva manera de fer, les meves manies, les meves petites coses. Tenir-ho tot en comú no és només compartir un sostre, una cuina, una capella. És fer de la meva vida servei, és viure en el món amb els ulls ben oberts, és aprendre cada dia i deixar-me canviar pels altres.
Teresa

dimecres, 2 d’abril de 2008

PASQUA-PRIMAVERA

Recordo que, ara fa uns anys, a Roma, vàrem celebrar una eucaristia amb un capellà jove que venia de Filipines a estudiar a la “ciutat eterna”. Era el temps de Pasqua. En el comentari de l’Evangeli, el jove filipí ens va dir que mai fins arribar a Italia havia entès tan bé la resurrecció.
Si heu estat a Roma per la primavera recordareu l’esclat de brots, flors, branques fulles i vida que apareix a cada cantonada de la ciutat, a cada balcó, a cada parc, pati o racó de jardí.
Aquell noi ens explicava que, a la seva terra, sempre hi ha flors i que els arbres no perden les fulles. Allò que li havia sobtat era aquest canvi, que uns arbres secs que semblen morts, s’esberlin en un esplet de flors i fulles noves, que d’una terra erma brollin plantes no se sap com. Una vida nova que apareix en els recons més humils, una força misteriosa que esclata a cada cantonada. El misteri d’un canvi sobtat: la mort aparent que es torna vida exultant. Per a aquell jove capellà, la primavera mediterrània havia estat el simbol més clar de la resurrecció, i afegia: “ara em sembla normal que Jesús resucités a la primavera”.
A la nostra terra, potser ja estem acostumats a aquest miracle, pero a mi cada any em sorprèn. Puc passar-me estones contemplant els arbres i les flors. Com és posible que lo mort produeixi tanta vida? Com es posible que la força de la Natura sigui més poderosa que la mort? Em sorprèn cada any que l’hivern, tan trist, tan fred, tan semblant a la mort, porti a dintre tantes llavors de vida.
I aixó em fa pregunta-me: em crec de debò que la mort, qualsevol mort, pot ser origen de nova vida? Fins a quin punt em crec el misteri de la Pasqua? Em crec que, malgrat tot, portem ja en el nostre interior la llavor de la resurrecció.? Ma.R.S.