dilluns, 28 d’abril de 2008

DE LLUNY ESTANT

Aquesta darrera setmana d'abril sempre ha estat intensa per a tots els catalans. Per una banda, Sant Jordi, dia gran per excel·lència als carrers i places de qualsevol poble i ciutat. Color, llibres, roses. Tant se val si és feiner perquè misteriosament el convertim en festa. I si el temps acompanya ... ja no podem demanar més!! I per l'altra, la Mare de Déu de Montserrat, que com els joans, els joseps i els ases, cada casa en té la seva per celebrar-la com cal.
Avui m'he posat a fer recompte dels diversos llocs des d'on he viscut aquestes diades tan nostres: Granada, Bilbao, Nova York, València... i no m'aventuro a fer futuribles.
Com es veu la pròpia terra des de racons tan diversos? Es veu plena de records, de vivències, d'amics que han passat i altres que encara hi són, de somnis fets realitat, d'una identitat que m'acompanya a tot arreu. No sempre és fàcil fer entendre això de jo sóc catalana, però m'hi entossudeixo i les resistències duren ben poc. Els anys m'han ensenyat allò d'obrir-me al món, però des d'una identitat ben concreta, la que vaig viure els primers anys, enriquida per tot allò viscut: la meva.
Aquest darrers cinc anys, València em dóna la oportunitat de mirar la meva terra des del sud d'una realitat cultural compartida. Història, llengua, clima que em són propers i no em fan sentir del tot extranya... fins que un dia surts al carrer i trobes a faltar uns castellers, el so del flabiol, un ram de roses o unes havaneres al port vell.
Teresa