dijous, 17 d’abril de 2008

EL LABERINT DE LA FELICITAT

M'acaben de regalar "El laberint de la felicitat" (Editorial Ara llibres en català i Aguilar en castellà), aquest èxit de vendes d'Alex Rovira i Francesc Miralles. L'obro amb certa incredulitat, el fullejo, i em quedo amb una primera impressió: un nou llibre d'autoajuda, diposat a ensenyar-nos-ho tot per a ser, ara sí, feliços. I és que la recerca de la felicitat és una carrera en la que ningú es vol quedar enrera. Qui seria tan babau de no voler arribar a la meta?
Recordo una reflexió de Toni Català sj en una trobada de religiosos joves a Barcelona. A contracorrent, però de manera molt lúcida, ens deia: "Que ningú es pensi que seguim a Jesús per ser feliços. Si el seguim i volem fer com ell, el que hem de fer és el que ell va fer, servir"
Jo crec que la felicitat no és una carrera en sí mateixa. No visc per a ser feliç. Faig el que he de fer (barreja del que m'agrada i el que em toca) a la feina, la comunitat, la família... i busco la millor manera de dur-ho a terme. Quan una mare ha de cuidar el seu fill malalt de matinada... és feliç en aquell precís instant? Potser no, però és part de la seva opció de mare. M'agrada sentir-me bé, realitzar-me com a persona, ser jo mateixa en el que faig, però sabent que em tocarà passar per molts moments de dificultat, i que en ells, de manera amagada però real, també es forja la meva felicitat.
Tanco el llibre després d'una lectura ràpida i poc convençuda. No em sento "de tornada" de res però crec que del que ja he viscut he après prou coses, i no necessito llegir segons què per tal que em recordin quatre frases assenyades. Crec que la teoria la tinc aprovada. Ara falta la revàlida de la pràctica, de sempre, la part més difícil de superar.

Teresa