dijous, 24 d’abril de 2008

FENT DISSABTE

L'altre dia vaig tenir una estona lliure i em vaig posar a fer dissabte. M'agrada obrir calaixos i fer tria de papers i objectes inútils que vaig acumulant. Sóc escrupulosament endreçada, i tot allò que ja no em cal, o que de fet, mai he necessitat, ho llenço, reciclo o regalo. Tinc poc espai i m'agrada viure amb poc.
Però el "dissabte " que vaig fer va ser virtual. Vaig endreçar, eliminar, reubicar documents, carpetes, powerpoints.... Vaja, que el meu pendrive s'ha actualitzat per ser més eficaç, i sobretot, per fer lloc a nous arxius. I el que més em va sorprendre, vet aquí el tema d'aquest escrit, és que vaig eliminar una carpeta que es deia: "molt important". Sí, vaig traslladar alguns documents, però molts altres, van anar a la paperera. I ara em pregunto: és que allò tan important ja no ho és? és que passen els anys i el que ens semblava imprescindible deixa de ser-ho? Amb algunes excepcions, crec que la resposta és afirmativa. De la mateixa manera que amb els anys oblidem les cabòries d'adolescent, les angoixes de la selectivitat, els nervis del primer dia de feina. I si ho sabem, perquè no ens ho creiem?
Teresa

2 comentaris:

Txaro ha dit...

És curiós com fer neteja exterior (o en aquest cas virtual) ens ajuda també a fer-ne d'interior,... organitzar el caos o adonar-nos de quines "carpetes" ja podem llençar a les escombreries! Felicitats per la neteja! ;)

Anònim ha dit...

Sí, tens raó, però no siguem tan relativistes. Amb els anys moments que ens van semblar culminants ens semblen en l'actualitat de menys pes, però és perquè han estat substituïts per uns altres.

Això és, han estat superats, les nostres vides han entrat en altres etapes i tenim altres maldecaps i altres reptes. Si no els superes, et pots quedar travat. Vaig conèixer una senyora, que es deia Carmen, al cel sia, que havia suspès un examen de matemàtiques quan tenia dotze anys i que per raons d'un excès de nerviosisme -angoixes, plors, obsessions, etc.- el metge va recomanar als pares que abandonés els estudis. I els va abandonar. Sempre va arrossegar la recança de no haver estudiat i se sentia inferior als altres (sobretot, a la seva germana, professora de matemàtiques), per aquest fet.

Perquè una mirada extrema del que tu planteges seria 'Res en realitat no té gaire importància'. En això no hi puc estar d'acord.

Una abraçada,

Enric