dilluns, 14 d’abril de 2008

HOSTES VINGUEREN

Si procures viure atenta al que t'envolta, hi ha temes d'actualitat que es van succeint, que es repeteixen i van formant part de la pròpia vida. Crec que si avui vivim amb els ulls i el cor ben oberts, la immigració deixa de ser una notícia de més o menys actualitat per passar a ser una història de persones normals, reals, humanes.
En els darrers dies, per diverses bandes, aquesta realitat se m'ha fet propera.
A l'escola, perquè els vaig passar un reportatge del "30 minuts" sobre els africans que arriben en pastera a Fuerteventura. Alguns sortien de l'aula en silenci, altres parlant del proper cap de setmana... Real com la vida mateixa. Indiferència, passivitat i preocupació, tot alhora, tot barrejat, tot justificat.
Al diari, perquè van trobar 54 birmans morts a dins d'un camió. Explotació, pobresa, somnis desfets. Cada somni al preu de 160 dòlars.
A casa, perquè em van deixar una pel·lícula sobre la immigració mexicana il·legal als EEUU. Es diu "Padre nuestro" i va guanyar el Premi del Jurat del Festival de Sundance. La van estrenar aquí a la tardor, i a mi se'm va passar. Bona pel·lícula, dura i incòmoda com la realitat que reflexa.
M'agrada el títol, perque enganya. Sembla que vagis a empassar-te una història religiosa, i la religió no hi apareix per enlloc. Més aviat és una història de pobres que no deixaran mai de ser pobres, de dissortats que s'aprofitaran de la dissort d'altres com ells. D'angoixa, d'alcohol, d'un pervindre que mai arriba.
Davant d'aquests impactes, se'm barreja la compassió i el realisme. Crec que aquest món és de tots i tots hi cabem. Crec que fer-ho possible és tasca nostra i també feina meva: la meva paraula, les meves converses, la meva mirada són decisives. Com rebo, com ajudo, com em posiciono.
Jo vaig viure cinc mesos a Chicago i vaig conèixer força immigrants mexicans. Tot i tenir una casa, una comunitat, un visat, en més d'un moment em vaig sentir estrangera, incomunicada. No vull oblidar mai aquella experiència.
Teresa