dimarts, 29 d’abril de 2008

MILLOR CALLAR

A vegades no sé què dir, i llavors sé que és millor callar. Acompanyar en el silenci, però sabent estar al costat, sense defugir el tràngol d'aguantar la mirada encara que s'escapi la llàgrima. A vegades amb un gest, perquè sovint el tacte és més càlid que una paraula. És difícil llavors encertar el dir i el fer, sobretot quan la vida de l'altre és especialment feixuga, quan el moment compartit condensa la complexitat del perquè, per què no hi ha un perquè senzill ni escaient, ni que satisfagui la ferida de l'ànima.
En aquestes ocasions, com en moltes d'altres, miro Jesús. El Jesús que plora l'amic mort i que abraça la germana, però també el Jesús que es mira Pere quan sap que el negarà, i el Jesús que segueix compartint el pa amb Judes, abans de la traïció. El Jesús que calla.
A tots en toca d'acompanyar la mort de persones properes i fins d'acceptar les pròpies, perquè hi ha molts tipus de morts al llarg de la vida, perquè la mort és també història de fracàs, història d'incomprensió, història de traïció. Aquests dies em toca d'acompanyar una mort de l'ànima. Millor callar.
màngels

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Diu un autor que "la soletat es pot suportar quan un se sap en companyia." M'agradaria que et sentissis acompanyada tu tambéAcompanyada en el patiment i en el silenci. M.R.S.

Anònim ha dit...

¡Todo es a la vez; "DON Y RETO"!
El SI profundo a lo que es, al mundo como nos ha sido dado, a los acontecimientos, a las personas, a la vida, a la muerte es el único medio que tenemos para ROMPER el círculo vicioso del ego y ABRIRNOS a la compasión.
Abrirnos a la ARMONIA que fluye entre "el Creador y sus criaturas".
Armonia que fluye como AMOR CREADOR entre todo lo que es.
Atrevemos a ser vulnerables, sin defensas.
Atrevemos a ser transparentes.
Jacqueline
jacqueline

Anònim ha dit...

Malgo... Quin escrit mes precios !!!

Es tan cert que sovint... "millor callar".

Quan no hi han paraules, i ens queden els gestos, les mirades, el somriure i les llàgrimes....i sobretot en el silenci..SENTIR-SE ACOMPANYAT.

Un megapetonas ACOMPANYANT!!!

Saida

Anònim ha dit...

El tacto es el sentido del amor, llega un momento en el que el acompañamento de un ser querido en la muerte de alma o de cuerpo solo se puede vivir en el silencio de la mirada que nos reconoce junto a el y en el tacto que es el sentido mas cercano al amor que profesamos a esa persona que solo espera de nosotros una caricia de presencia callada.