dimecres, 2 d’abril de 2008

PASQUA-PRIMAVERA

Recordo que, ara fa uns anys, a Roma, vàrem celebrar una eucaristia amb un capellà jove que venia de Filipines a estudiar a la “ciutat eterna”. Era el temps de Pasqua. En el comentari de l’Evangeli, el jove filipí ens va dir que mai fins arribar a Italia havia entès tan bé la resurrecció.
Si heu estat a Roma per la primavera recordareu l’esclat de brots, flors, branques fulles i vida que apareix a cada cantonada de la ciutat, a cada balcó, a cada parc, pati o racó de jardí.
Aquell noi ens explicava que, a la seva terra, sempre hi ha flors i que els arbres no perden les fulles. Allò que li havia sobtat era aquest canvi, que uns arbres secs que semblen morts, s’esberlin en un esplet de flors i fulles noves, que d’una terra erma brollin plantes no se sap com. Una vida nova que apareix en els recons més humils, una força misteriosa que esclata a cada cantonada. El misteri d’un canvi sobtat: la mort aparent que es torna vida exultant. Per a aquell jove capellà, la primavera mediterrània havia estat el simbol més clar de la resurrecció, i afegia: “ara em sembla normal que Jesús resucités a la primavera”.
A la nostra terra, potser ja estem acostumats a aquest miracle, pero a mi cada any em sorprèn. Puc passar-me estones contemplant els arbres i les flors. Com és posible que lo mort produeixi tanta vida? Com es posible que la força de la Natura sigui més poderosa que la mort? Em sorprèn cada any que l’hivern, tan trist, tan fred, tan semblant a la mort, porti a dintre tantes llavors de vida.
I aixó em fa pregunta-me: em crec de debò que la mort, qualsevol mort, pot ser origen de nova vida? Fins a quin punt em crec el misteri de la Pasqua? Em crec que, malgrat tot, portem ja en el nostre interior la llavor de la resurrecció.? Ma.R.S.