dijous, 29 de maig de 2008

RENOVAR-SE O MORIR

Vet aquí un lema dels nostres temps: renovar-se o morir! Renovar el fons d'armari a les rebaixes, la cuina a Ikea, el pentinat a Llongueras, l'epidermis a un spa, la nevera a una botiga de delicatessen... Fer nou i donar-li un to actual a allò que forma part de nosaltres o marca la nostra manera d'anar pel món. Renovar-se per no caure en la monotonia, per sentir que els dies són diferents, per experimentar que la vida llisca pel calendari deixant-hi la seva petjada.
Encara que pugui semblar extrany, les monges també ens renovem. Ens hem apuntat a les noves teconologies com la resta de mortals, sobrevivim com tothom al món de la immediatesa i el neguit, ens adaptem als governs d'un color o un altre i als capricis de la política...
Però hi ha un dia en que, a més de tota aquesta gimnàstica quotidiana, les monges del Sagrat Cor renovem el que és el pilar de la nostra vida: fem nou el nostre compromís de seguir a Jesús en la Societat. Cada any, en un dia com el de demà (Sagrat Cor, sempre en divendres!), renovem els nostres vots i ho fem juntes, perquè compartida és la nostra vocació en aquesta família.
Confiades en Aquell que tot ho fa nou, demà, als cinc continents, més de tres mil dones ens unirem en un agraïment comú i un sol desig: ser a la terra el cor de Déu.

Teresa

dimarts, 27 de maig de 2008

EL MEU LLOC EN EL MÓN

Una de les meves pel·lícules preferides és l'argentina Un lugar en el mundo, d'Aristarain. En un moment determinat, el personatge que interpreta Federico Luppi diu que li sembla que ha decobert en el seu lloc en el món quan sent que d'allí ja no se'n pot anar. I em surt el record d'aquesta escena de la pel·lícula perquè just avui fa un any que vaig fer la Professió o Vots Perpetus, a Roma.
Tots anem buscant el nostre lloc en el món. Però ara que m'ho miro amb certa perspectiva, penso que aquest lloc metafòric, de fet, no cal buscar-lo, perquè ens és donat, hi som conduïts per les casualitats-causalitats de la vida, per l'experiència d'un foc que crema al cor, per aquest al·lè de bogeria que els savis desxifren com Esperit. El nostre lloc en el món és des d'on ens situem per afrontar la vida amb sentit de plenitud, però també és des d'on som acollits, on sentim que hi tenim reconeixement i missió.
El meu lloc en el món? crec que l'he trobat: viure per, amb i en Jesús. I viure per, amb i en Jesús vol dir, viure per, amb i en la seva causa, que és el projecte del Regne. Vol dir optar per, amb i en el qui més ho necessiten, els més desvalguts, els més petits. El meu lloc en el món és la Societat del Sagrat Cor. Avui faig un any de la Professió...
màngels

dilluns, 26 de maig de 2008

NECESSITEM HEROIS

L'expectació per l'estrena de la quarta entrega de les aventures de l'arqueòleg més famós sobre la terra, m'han fet pensar sobre la nostra necessitat humana de tenir herois, referents al límit de la realitat que ens permetin creure que, fins i tot allò que sembla impossible, està al nostre abast.
¿Qui no recorda aquella extraordinària fugida d'Indiana Jones en una vagoneta per un túnel d'una antiga mina?. Qualsevol de nosaltres no hagués superat el segon obstacle. Ell sí ho fa, un entrebanc darrera l'altre, i encara té esma d'intercalar-hi petits tocs d'humor que el fan plenament humà dins el seu paper d'heroi de pel·lícula.
El nostre temps necessita persones humanes, corrents, del carrer, capaces d'assumir una valentia i un lideratge no tan comú. Persones amb valors, persones íntegres, generoses, que avantposin els interessos dels altres als propis. Necessitem herois de la quotidianitat que ens facin mirar més enllà, i descobrir que aquell horitzó no és un miratge. En paraules de Martí i Pol, que ens facin creure que tot està per fer i tot és possible.

Teresa


dijous, 22 de maig de 2008

ESTEM DE FESTA

La família del Sagrat Cor estem de festa grossa… Aquest diumenge, com cada 25 de maig, celebrem Santa Magdalena Sofia, aquella dona de finals del XVIII que va intuir una manera diferent de descobrir i manifestar l’amor del cor de Jesús: una manera propera, compassiva, arrelada en la relació amb Ell com la sarment s’empelta en el cep…
Estem de celebració perquè Magdalena Sofia és un testimoni per a nosaltres, per a l’Església i per al món, i el seu exemple avui segueix viu en tants i tants alumnes i exalumnes, laics, religioses, obres pròpies, espais de col.laboració amb altres…
Una mostra de la seva actualitat la trobem en un sentit educador que no passa, i que en un altre context, dos segles després, segueix plenament vigent.
Del Pla d’Estudis de 1923, n’extrec algunes frases prou significatives:
La nostra obra serà gran si, al finalitzar l’educació, hem format persones autèntiques, la fortalesa de les quals és capaç d’afrontar tota mena de dificultats i que saben escollir lliurement, una vida entregada, amb senzillesa, als altres.
Ella, d'una manera inexplicable però real, acompanya d'aprop el que va començar, i davant de qualsevol ensopec ens recorda el que tantes vegades va suggerir a les seves primeres companyes: valor i confiança!! Sempre, a tota hora.

Teresa

dilluns, 19 de maig de 2008

MODIGLIANI

Acabo d'arribar de Madrid, on he gaudit de tres dies a mig camí entre la devoció i l'obligació, tot i que puc dir que en molts casos les obligacions de la meva vida tenen molt de devoció i les "compleixo" de bon grat. Tenia reunió de la pàgina web de les províncies d'Espanya (http://www.religiosagradocorazon.org), però em vaig organitzar per prèviament gaudir de l'oferta cultural sempre interessant de Madrid.
Podria parlar de la temporal de Goya a El Prado o del nou Caixaforum Madrid, però parlaré de Modigiliani, potser perquè és el que més m'ha impactat.
Jo no coneixia quasi bé res de l'obra tan personal d'aquest autor, però entre l'obra i la seva vida he descobert un artista complexe, amb una vida dura i exigent, bohèmia i frustrada alhora. Donat a l'alcohol i les drogues, amb només una exposició de la seva obra en vida, i gaudint d'un cert reconeixement un any abans de morir, el final per malatia de la seva vida va dur al suïcidi poc després de la seva dona, embarassada. Potser fruit de tot això són els seus retrats: melacòlics, absents, perduda la mirada... no despertaven en mi cap sensació més enllà del silenci i del respecte a l'altre. Potser la duresa de la seva vida el feia veure així la realitat. Potser la duresa del nostre món m'han fet sentir la seva obra tan actual, a mig camí entre la tristesa i la melangia.
Teresa

divendres, 16 de maig de 2008

VBC

Rebo la informació de que aquest dissabte es farà una celebració per concloure la campanya Volem Bisbes Cristians. Han estat uns mesos durant els quals han rebut més d'un miler d'adhesions, han sortit en diferents medis de comunicació, ens han convocat a diferents actes de reflexió i diàleg, i he pogut veure les seves enganxines en llocs ben diferents i fins i tot inverossímils. Personalment, he de dir que en porto una a l'agenda que utilitzo a l'escola, i això ha provocat unes quantes discusions amb els meus alumnes: Què vol dir? que els bisbes no són cristians? que hi ha bisbes en altres religions? que els cristians voleu més bisbes? Crec que els he sabut explicar que el que hi ha al darrera és la petició d'una església de comunió que sigui més oberta, més dialogant, més plural i més horitzontal. Una església on l'autoritat es visqui des del servei i on tots ens en sentim corresponsables. Una església poble de Déu, cada cop més cristiana. Tasca dels bisbes i tasca nostra.
Certament el lema de la campanya és provocador, i suposo que això ha pogut provocar el refús per part de persones que d'entrada estarien d'acord amb aquest missatge d'alerta, però que en canvi no senten que la provocació sigui la manera. Però un lema té precisament l'objectiu de cridar l'atenció, i Volem Bisbes Cristians, ho aconsegueix.
Ara decideixen que ja n'hi ha prou, que és bò que les campanyes tinguin un inici i un final. Per aquest motiu ens convoquen dissabte a les 20 hores a la Parròquia de Sant Francesc d’Assís al Poble Nou (C/Ramon Turró 130, Barcelona – metro Llacuna).
Ens hi veiem!
màngels

dijous, 15 de maig de 2008

EN EL COR DE LA BARBÀRIE

Dilluns passat va morir Irena Sandler. Només feia unes setmanes que coneixia la història d'aquesta dona, dona gran en tots els aspectes: a la vora dels cents anys, des d'una residència geriàtrica, no feia massa que s'havia fet pública la seva gesta. Als anys 40, en el guetto de Varsòvia durant l'ocupació nazi, Irena va esmerçar totes les seves forces i possibilitats per salvar 2.500 nens jueus d'una mort segura. Els ensenyava el parenostre i els donava en adopció a famílies catòliques i a convents, però en guardava la referència per tal que, en un futur millor que aquell present, aquells nens poguessin recuperar la seva identitat. Detinguda i torturada per la Gestapo, va estar a punt de ser executada. Un suborn la va salvar. I la seva història callada va quedar en l'oblit durant molts anys. El 2007 va ser candidata al premi Nobel de la Pau, que finalment s'endugué Al Gore.
Irena és una d'aquestes persones que em reconcilien amb la humanitat, perquè són el contrapunt a l'horror i la barbàrie. Com Oskar Shindler, Paul Rusesabagina, Maximilià Kolbe i tants d'altres, coneguts i anònims, homes i dones que no mesuren el propi risc i treuen el coratge d'on ningú es pensava.
Diuen que Irena, lluny de sentir-se cofoia, es lamentava de que encara podia haver salvat a més nens... i no ho va fer. Aquesta deu ser la diferència entre les bones persones i les extraordinàries.
Teresa

dimarts, 13 de maig de 2008

AMB ESPERIT O SENSE ESPERIT

La Pentecosta ens ha portat uns dies de festa passats per aigua. Una pluja que ha estat ben acollida gairebé per tothom, potser perquè ens han avisat tant de la sequera, que a la fi han aconseguit convèncer-nos que l'aigua és realment un bé preciós, i sembla que comencem a fer-nos conscients de la importància de fer-ne un bon ús.
M'ha fet pensar en la sequera espiritual que també ens amenaça el nostre temps, tan mancat de creativitat i de veritables profetes que ens treguin d'aquest estat mig conformista i mig adormit, però sobretot mancat d'utopia i de passió.
Des de l'experiència d'Emmaús de la Pasqua d'enguany, sento que el topos del deixeble de Jesús és un cor abrusat, perquè sense l'escalfor del cor, el seguiment pot quedar en un ritual buit o en un idealisme d'ong. I mantenir aquest cor apassionat és un do de l'Esperit, però responsabilitat de cadascú el tenir cura que no manquin les condicions que l'afavoreixin.
Amb Esperit Sant o sense Esperit Sant? la vida en color o en blanc i negre!
màngels
Sense l'Esperit Sant, Déu queda molt llunyà; el Crist és una figura del passat; l'Evangeli és lletra morta; l'Església, una mera organització; l'Autoritat, un poder; la missió, una propaganda; el Culte, una evocació; i l'obrar cristià, una moral d'esclaus.
Però, amb l'Esperit Sant, tot l'univers resuscita i gemega amb els dolors d'infantament del Regne; el Crist ressuscitat s'hi fa present; l'Evangeli és una força que dóna vida; l'Església realitza la comunió trinitària; l'Autoritat és un servei alliberador; la Missió, una Pentecosta; la Litúrgia, un memorial i una anticipació; i l'obrar humà, cada vegada més diví.
Metropolità Ignatios de Latakaia

diumenge, 11 de maig de 2008

PAU A VOSALTRES

L'evangeli de Pentecosta ens ho diu ben clar: l'aparició de Jesús enmig de la comunitat cristiana és presència de pau, de fraternitat, de missió. Esporuguits com estaven, els fa el do de la seva persona, del seu missatge, dels seus gestos que no necessitaven paraules. La seva memòria romandrà com a eix vivent de la nova església.
El Déu-amb-nosaltres es manifesta com a Déu-que-es-comunica. La trascendència es fa immanència en Jesús, el Verb, la Paraula. I l'Esperit possibilita aquesta comunicació fins a la fi dels temps.
La seva paraula i el seu alè ens duran on no pensàvem, i fins i tot més enllà. Perquè no hi ha límits per a qui gosa confiar la seva vida en Aquell que és la Vida.
Teresa

divendres, 9 de maig de 2008

EL SEGON VIATGE

Tren de Barcelona a València després d'uns dies acompanyant a la meva mare en la seva segona operació de cataractes (prova superada!!). No és gaire normal en mi, però he dormit fins a Tarragona. Ho debia necessitar. Passada la petroquímica ens han posat una pel·ícula. Res de l'altre món i vista fa poc, que és el que passa quan viatges molt amb la RENFE. A Castelló m'he decidit a agafar un llibre que em van deixar ja fa temps, i que pensava que no anava amb mi. És "El segundo viaje", de Gerald O'Collins (ed. Desclée de Brower). No va de trens ni d'escapades de cap de setmana. Tracta de la vida i de les diverses etapes a les que ens enfrontem: el primer viatge acaba amb l'inici de la joventut, les opcions assumides....; el tercer viatge és el de la vellesa i la preparació al moment de la mort. I el segon? Doncs resulta que és el meu d'ara mateix: en paraules de l'autor "és un viatge d'autoexploració que pot ajudar a la gent a descobrir-se veritablement a sí mateixa a la meitat de la vida".
No em considero en la crisi del 40 ni conec encara l'anomenat demoni meridià. Si ha d'arribar, aquí em té, però sí que crec alguna cosa canvia dintre teu quan et trobes a la meitat... Molts processos requereixen un esforç extra just en aquest punt: el curs escolar, les colònies amb nanos, un treball d'investigació.... S'ha esvaït l'impuls inicial i ha madurat la il.lusió dels primers temps. Certs desitjos s'han fet realitat, i saps que d'altres mai s'assoliran. No és moment de mirar enrera ni de lamentar-se. Com quan avances un camió en una carretera: encara que amb prudència, cal agafar fort el volant, trepitjar l'accelerador i mirar només endavant.
La meitat de la vida és el moment de l'acceptació (que no de resignació) de la pròpia realitat per reprendre el viatge amb un nou impuls, més madur, més conscient, més adult.
Teresa

dimecres, 7 de maig de 2008

30.000 ENTRADES... GRÀCIES!!

30 dies de vacances, 5 peces de fruita i verdura al dia, 1 mica de xocolata després de dinar, un mínim de 8 hores de son, 3 bons amics per anar de viatge, una dotzena de bones idees, 1.000 i 1 nits contemplant la lluna, la volta al món en menys de 80 dies, 25 anys (o millor 50) de compromís... Números que ens parlen del bo que ens dóna la vida, del que ens és favorable, del que n'estem agraïts. Xifres que van més enllà de les seves formes rodones o planes, que amaguen un munt d'il·lusions, de plans en comú, de ganes de viure.
30.000 entrades al nostre (i vostre) cafezoombloc també és una xifra per aturar-se i recordar els primers moments, quan l'Eugènia va suggerir-me aquesta aventura, quan ens hi vam posar, quan vèiem crèixer la criatura, quan s'hi va afegir la M. Àngels... Després d'un any i escaig m'he acostumat a aquest espai modest per reflexionar, per compartir, en el que cadascú hi pugui dir la seva.
Gràcies als que ens visiteu, als que ens deixeu un comentari, a tots els que valoreu aquesta petita finestra de les religioses del Sagrat Cor en el planisferi virtual. Sense vosaltres aquesta iniciativa seria estèril. Amb vosaltres guanya tot el sentit i es fa merèixer l'esforç.
Teresa

dimarts, 6 de maig de 2008

FESTA DEL TREBALL O FESTA DELS DRETS DELS TREBALLADORS?


Com deia la Teresa en el seu post d'ahir, els quatre dies d'aquest pont meravellós m'ajuden a encarar el final del curs amb un major optimisme, però el toc d'humor no treu que s'imposi el realisme quan es tracta de mirar com funciona el món. A la classe de religió hem parlat amb els alumnes de batxillerat sobre l'actualitat de la festivitat de l'1 de maig, fent una anàlisi crítica a la premsa. Diaris amunt i diaris avall, hem trobat articles sobre el nou equip femení del govern de Zapatero, i sobre l'equip del Barça que té els dies comptats. Hem constatat que les eleccions del EEUU les guanyaran els republicans o l'Obama, perquè allí la Clinton no aporta prou el tarannà femení. El transvassament sí que és notícia, perquè amb l'aigua no s'hi juga, i menys quan el nostre futur econòmic depèn de les inversions turístiques, encara que sigui a preu d'insaciables -inassedegables, en aquest cas- camps de golf. La notícia morbosa, que seguirà portant cua, és la de l'austríac que durant més de 20 anys ha mantingut una doble vida. Una notícia escabrosa de la que cada dia surten nous detalls i amb la que la premsa àvida de sensacionalisme gasta tinta i nosaltres el temps. A les pàgines d'economia es parla de crisi, però sense concretar massa per on ens vindrà i més aviat en un tò positiu, per no espantar, o per relativitzar, o per...
Hem acabat aquí l'anàlisi de la premsa. Els he explicat els orígens de la festa de l'1 de maig i els he llegit alguns paràgrafs de la Doctrina Social de l'Església. Us deixo el contacte d'una revista en format digital, 21RS, una revista que tracta sobre el gran projecte del Regne, d'aquest somni d'un món millor per a tots. M'ajuda saber que malgrat tots els punts foscos que tingui l'església, aquesta radicalitat de l'evangeli se l'ha plantejat inexcusablement com a radicalitat de vida, des de fa molts anys!
He d'afegir que els meus alumnes m'han dit que això de ser tan radical només porta problemes, que de fons, els diners són els que poden canviar el món, i que en realitat sent tan extremista l'únic que aconsegueixo és guanyar-me fama d'intolerant i de fanàtica. Són les noves generacions...
màngels

dilluns, 5 de maig de 2008

EL REPTE XINÈS


La ressaca del pont exigeix començar la setmana amb un toc d'humor, un somriure que no vol oblidar que la majoria de la població mundial no ha pogut passar quatre dies de vacances, perquè ni tan sols en saben el contingut de la paraula.
Avui necessito recórrer a la Mafalda i la seva mirada profètica sobre la política internacional, les virtuds i els defectes humans, els anhels i les mancances d'una generació. A més de la seva aversió a la sopa, la Mafalda ens va deixar ben clar que una potència emergia del comunisme i ara tot just descobrim que el seu desvetllar toca la nostra economia, els nostres recursos escassos, la nostra suposada pau neocapitalista, perque estem descobrint que si 1.3000 milions de persones volguessin viure com nosaltres, el nostre planeta seria del tot insostenible. I si a cada xinès se li ocorre deixar la bicicleta i comprar-se un cotxe? I si a més d'arròs, prou dificil en aquest mateix moment, li ve de gust menjar-se un tros de carn? Unes pautes de consum com aquestes farien absolutament inviable el nostre món benestant. Deu ser que nosaltres vam començar això de la revolució industrial i ens aferrem a aquest dret de conquesta mercantilista. Vivim en un món de recursos limitats i mal distribuïts i en el taulell de la història les peces sempre estan en moviment. L'oportunitat es pot convertir en amenaça. Els mateixos romans es van creure indestructibles i ara, dos mil anys després, la vella Europa admira el Colisseu amb certa enyorança.
Teresa