dilluns, 30 de juny de 2008

DESCONNECTAR

Sovint, en aquestes fases del curs, expressem amb convenciment alguna cosa així com necessito desconnectar. Deu ser com el meu ordinador, que amb l'estona s'escalfa i sembla que necessiti reposar. Sí, això deu ser el que em passa... Desconnectar és una paraula que té a veure amb la nostra fal·lera de viure en constant dependència. Ai si m'oblido el carregador de qualsevol aparell! Perquè encara que ens sembli el paradís, viure desconnectada sovint no és tan fàcil... Reconec que no m'és senzill viure sense el ritme de les classes, encara que agraeixo no haver de matinar tant. Reconec que no acabo de tallar, perquè el meu sisè sentit pedagògic no em deixa així com així. Reconec que no descanso del tot perquè la recerca acadèmica em manté amb els ulls ben oberts, mirant el món com un adolescent, delerós per comprendre'l...
Així visc les vacances. Fent altres coses, gaudint de l'estiu, però amb una llumeta connectada, no fos cas que alguna idea genial per aplicar a classe se m'escapés...
Teresa

dijous, 26 de juny de 2008

I QUE TROBIS EL QUE T'HA MANCAT AQUÍ

Una Congregació religiosa és un grup al que una s'apropa en una edat de prendre decisions vitals importants. De bon començament, t'hi sents extranya. La majoria són més grans que tu, tenen la seva pròpia història, formes i llenguatges... T'has ficat en un hàbitat extrany i ho saps. Amb el temps, començar a tenir història comuna, compartir un determinat sentit de la vida, establir vincles... aconsegueixen el que al principi semblava impossible: sentir aquell grup com una nova família. La identificació amb la Congregació no és immediata. Necessita temps i predisposició. Però arriba.
Quan aquesta família perd algún dels seus membres, que en marxen per voluntat pròpia, alguna cosa es trenca. Se't fa difícil imaginar el cada dia sense aquella persona, et fas preguntes, et dol. Però som dones adultes i es pressuposa la maduresa i la llibertat. Toca acompanyar i deixar fer.
Aquest final de curs no està sent fàcil. La densitat del moment em qüestiona. Perquè ella no i jo sí? No són temps de fermes conviccions, sinó de petites intuicions. De saber-me en el meu lloc i romandre-hi.
Teresa

dilluns, 23 de juny de 2008

REALITY SHOW

Jo sóc una dels milions de persones que ahir va anar a dormir una mica més tard enganxada a la televisió. M'agrada el futbol i gaudeixo dels bons partits. La selecció espanyola no em desperta gaire passió, però en tot cas, el partit era d'allò més interessant.
Mig país pendent d'una pilota i oblidant la quota de les hipoteques i el preu desorbitat de la llet i la benzina. Mig país arrossegat per una eufòria passatgera com el fum, i que, al cap i a la fi, no ens resoldrà res important.
I aprofitant el desenllaç, els esperats penalts, una seixantena de subsaharians van intentar creuar la frontera i entrar a Melilla. Ja no poden saltar la tanca, perquè l'hem sofisticada i ara fa sis metres, així que ara l'estratègia és entrar en grup, com un allau, pel control duaner.
Mentre els policies seguien l'hora de la veritat, quan un jugador es col·loca sol davant el porter, tothom pendent d'ell i amb un sol objectiu al cap, en aquell mateix moment, la realitat del nostre món es feia pal·lesa un cop més: vencedors i vençuts, lliures i esclaus, afortunats i pobrets desgraciats.
Diuen que els penalts no acostumen a fer justícia. La vida real, tampoc.
Teresa

dijous, 19 de juny de 2008

CIUTADANIA

Després d'uns dies d'incertesa, ja sé quines seran les matèries que impartiré l'any que ve. Religió a 2n i 4rt d'ESO i 1er de Batxillerat i Educació per a la ciutadania. Les religions, encara que la 2n serà nova per a mi, les tinc força apamades. Em va per formació (vaig estudiar Teologia) i per devoció. La que em ve més de nou, però no tant, és l'Educació per a la ciutadania, que tantes portades de diaris i comentaris ha merescut.
Fullejo el llibre (triant-ne amb cura l'editorial) i crec que, malgrat que només mereix una hora setmanal, en una edat d'hormones en ebullició, tinc per davant unes 35 hores impagables per desenvolupar aspectes tan fonamentals de la vida en comú com la convivència, la democràcia, els drets humans... Crec que és una assignatura feta a mida pels inquiets en qüestions socials i encara més, pels que estem preocupats per l'individualisme aclaparador que ens arrossega sense adonar-nos-en. Fa poc llegia en un document redactat per les rscj del Congo: "Som, ergo sóc". Què lluny estem d'aquest sentit comunitari, en el que l'existència del grup és el que em configura com a persona!!
Ja hi haurà temps per explicar si me'n surto. Però el que es porta a la sang s'acaba transmetent, i , tant de bo, encomanant.
Teresa

dimarts, 17 de juny de 2008

SALVAVIDES

En aquests finals de curs, atrafegats, tensos, calurosos... a vegades necessitem un salvavides, una mena de planxa que suri enmig de l'aigua a la que poguem recòrrer en cas de necessitat. Avui jo necessitava un salvavides per sobreviure a la darrera classe del dia. Sabia que si entrava per la porta dient-los que podien estudiar per l'examen de religió de demà, m'exposava a acabar la classe amb més d'un alumne al passadís (sempre el darrer recurs), jo de mal humor, ells enfastiguejats... Per a aquesta ocasió calia un pla B implacable.
Un ratolí cuiner, un mini xef parisenc, ha estat el meu aliat per passar aquest tràngol. Ratatouille ha estat l'excusa per dur-los al saló d'actes i descansar tots plegats una mica, que també ens ho mereixem. En acabar la selecció d'escenes prevista, un d'ells em preguntava: entra per l'examen? Ai... sembla que l'examen és la mida de totes les coses... i potser nosaltres mateixos ho afavorim, no ho sé. Se'm fa difícil relacionar evangelis apòcrifs amb Walt Disney, però coses més difícils s'han vist.
Per l'examen de demà no entra, però pel de la vida... crec que acceptar l'ajuda del qui sembla menys indicat, assumir les pròpies limitacions i aprendre a treballar en equip més enllà de les aparences, sí els pot ser tot un aprenentatge.
No heu vist la pel·lícula? No us la perdeu!! Val la pena!!
Teresa

dilluns, 16 de juny de 2008

COMPTE ENRERA

Avui començo un compte enrera particular... i no té res a veure amb els 15 dies que ens queden d'escola (mare meva... ja ha passat un altre curs!) ni amb els partits de l'Eurocopa ni els Jocs Olímpics. El meu compte enrera té a veure amb la meva principal activitat d'aquest estiu: el Capítol General de la Societat del Sagrat Cor que tindrà lloc a Lima, Perú. Just d'aquí a un mes, el 16 de juliol, inaugurarem cinc setmanes de reunions, assamblees, elecció de la nova Superiora General... tot sota un tema central cohesionador: l'espiritualitat.
A mesura que passen els mesos em faig conscient del que suposa participar en aquesta reunió: rscj dels cinc continents hi aportarem la vida de les províncies, les nostres inquietuds, els reptes del món que també són els nostres... i tot amb el desig de buscar allò que l'Esperit ens diu ara i aquí.
Sovint em pregunten: ja t'estàs preparant pel Capítol? I crec que puc respondre que si més no, ho intento: estic llegint els informes de les Províncies, del Consell General, tinc un sisè sentit per fixar-me en tot allò que té a veure amb Perú, i sobretot, vaig preparant el cor per acollir a germanes de tots els racons del món, a percebre la riquesa de la diversitat, a retorbar-me amb gent coneguda i estimada amb la que no sabia si mai tornaria a coincidir. També crec que tinc un repte personal: saber sortir de mi mateixa i atansar-me a les altres. No sempre em resulta fàcil moure'm en un grup gran, i aquest ho serà, a més de plural en llengües, races, edats... Un repte a convertir en oportunitat, personal i grupal.
Els nostres Capítols són cada vuit anys. El que allà es parla o es decideix marca la direcció de quasi bé tres mil dones arreu del món, i de milers més amb qui col·laborem. Una comunió (un cor unum) difícil d'explicar però real com la Societat mateixa.

Teresa

dijous, 12 de juny de 2008

14 Kilómetros

A la comunitat acabem de veure una pel·lícula, 14 Kilómetros. Aquesta és la distància que separa el sud del nord, la pobresa material de la suposada abundància, el subdesenvolupament del progrés. És a dir, els 14 km que separen Àfrica d'Europa.
Per a mi ha estat un exercici de contemplació: magnífics paisatges, una estètica tractada amb molta cura, un desert immens sota el sol... i també un exercici de reconèixer històries properes: les nigerianes del meu barri, els immigrants de l'autobús, alguns africans que he conegut...
Homes i dones que, empesos per un futur que no els ofereix possibilitats, arrisquen el que tenen i el que són a la recerca d'una vida digna. Com deia un d'ells: "Hem tingut la mala sort de néixer al país més pobre del món". Potser la seva dissort es pot arribar a transformar en alguna cosa millor, si els que ens ho mirem des de l'altra riba som capaços de posar-nos en la pell de qui ho ha deixat tot sense saber què trobarà.
Sense ingenuïtat, amb realisme i responsabilitat, podem rescatar el que aquest moment ens ofereix d'oportunitat, i no només pel que ve de fora. Com diu el final d'un conte: "Bona sort, mala sort, qui ho sap"
Teresa

dilluns, 9 de juny de 2008

APRENDRE A GUANYAR

Sembla que un dels grans aprenentatges de la vida és aprendre a perdre. Acceptar la derrota i fer-ho amb elegància. Reconèixer que l'altre ho ha fet millor i assumir que he quedat segona, o tercera, o que no he arribat o acabat el que m'havia proposat.
Però qui sap si més difícil que encaixar la derrota, sigui donar exemple en la victòria. Ni mals gestos, ni crítiques, ni celebracions ofensives. Més aviat, avui he guanyat jo, però el meu contrincant és un gran esportista i un exemple com a persona... Sí, he estat gaudint amb la final de Roland Garros, i més encara amb el moment en que, acabat el partit, Nadal i Federer s'han intercanviat unes paraules de mutu reconeixement. Es pot ser el millor del món i que no se't pugi al cap. Es pot estar al capdemunt i tocar de peus a terra. Tot un mèrit del seu entorn i una lliçó per a nosaltres.

Teresa

diumenge, 8 de juny de 2008

QUARANTA ANYS

Ahir vaig fer quaranta anys. El número quaranta, tan simbòlic a la Bíblia: quaranta anys el poble d'Israel, caminant pel desert vers la terra promesa. Quaranta dies estigué Jesús en el seu desert particular, suportant les temptacions purificadores, abans del baptisme al Jordà. Quaranta anys era l'esperança de vida en aquella època. Avui en canvi, pel nostre món occidental-benestant s'ha convertit en la meitat de la vida, el punt d'arribada a la maduresa.
Arribo als quaranta anys amb aquesta sensació de plenitud, de començar a trepitjar terra promesa. Però alhora amb prou inquietud i capacitat de somni, com per sentir que necessito seguir mirant l'horitzó per esbrinar camins desconeguts, per seguir creixent i esdevenir fecunda. Arribo als quaranta anys amb la gratitud immensa de saber-me prou acompanyada i per tant, lliure; molt estimada i per això, responsable. Arribo als quaranta anys i miro al cel. Cada nit sé que hi ha un estel que em fa l'ullet. Sempre tinc present, però en aquesta data més, que el regal de la vida me l'ha donat la mare que m'hi espera, i cada any me'n sé més a prop.
màngels

divendres, 6 de juny de 2008

CHAMBAO

Heu sentit mai a parlar de Chambao? Chambao és el nom que se li dóna a una tenda de campanya improvitzada per protegir-se del vent i la sorra, sobretot la nit de Sant Joan. Però Chambao també és un grup del que s'anomena flamenc chill, originari de Màlaga, i que té en la seva cantant, la Mari, a tota una líder més enllà de la música.
Jo, mai és tard!, els he descobert fa uns dies, quan m'ha tocat preparar el recés de comunitat... Chambao? Recés? Estem parlant del mateix? Doncs sí... M'han sorprès les seves lletres, la seva profuditat i el seu compromís. He sentit algunes cançons i n'he incorporat una a les pregàries que he preparat. Per sort, la meva comunitat està curada d'espants.
Sovint parlem del nou llenguatge pastoral, mostrant la nostra inseguretat a l'hora d'encertar amb les formes més addients avui. Crec que aquest grup és tota una aposta i una troballa. Si algú en té més... que no se les guardi!!
Com a mostra... podeu escolar la cançó: "Pokito a poko", i d'aperitiu, una estrofa:
Andaba perdia de camino pa la casa
cavilando en lo que soy y en lo que siento
pokito a poko entendiendo
que no vale la pena andar por andar
que es mejor caminá pa ir creciendo
Teresa

dijous, 5 de juny de 2008

OLORS

A la vida, qui més qui menys, tots tenim presents certes olors característiques. Em vénen al cap la dels matins d'estiu i la rosada sobre la gespa, amb aquell sol que trenca la boirina, la de la nocilla sobre el pa (o millor a cullerades), la de la roba neta i planxada dins d'aquell armari gran i vell. Moments de la vida que deixen petjada, fites en el camí.
Aquests dies em sento recordant velles olors, velles experiències. Potser no les percebo pel nas, però sé que em transporten a altres èpoques, temps enllà, quan la ingenuïtat em feia pensar que tot seria més fàcil. La vida adulta és complicada i complexa. T'has de mostrar competent, fer bé les coses, treballar en equip, programar, avaluar. No la canvio per res, però a vegades, per un moment, m'agradaria que tot fos més senzill. I és aleshores que em torna amb intensitat aquell flaire de la infantesa... Llàstima que la nocilla fa anys que me l'he prohibida!!
Teresa

dimarts, 3 de juny de 2008

SAVIESA ASIÀTICA

En motiu de la Festa del Sagrat Cor, Clare Pratt, la nostra superiora general, escriu tots els anys una carta per ajudar-nos a reflexionar sobre el carisma. Sempre és una oportunitat per aprofundir en algun aspecte de la nostra espiritualitat i sobre les intuïcions i les crides que el futur ens obre com a Congregació. Enguany la motivació ens arriba en un temps especial, de preparació pel Capítol General, que tindrà lloc durant els propers mesos d'estiu, al Perú. S'escau també aquest any, el centenari de la nostra presència al continent asiàtic, i tot plegat em porta a la reflexió sobre la nostra dimensió internacional en aquest món cada vegada més interconnectat i més globalitzat.
En la carta d'enguany, la Clare ens convida a valorar amb agraïment alguns dels valors de la saviesa de l'Àsia, ben addients amb la nostra espiritualitat i que ens poden obrir la consciència i la novetat del cor. No me'n puc estar de transcriure'n un fragment, a manera de sentències, d'aquells valors que volem viure:

El silenci o la interioritat, com a part integral del nostre ser; valorant el ser i la presència més que l'activitat.

Un sentit d'interconnexió amb tots els éssers, que és el que promou l'harmonia més que no pas la competitivitat; comunitat i solidaritat més que individualisme.

Una visió holística de la persona més que la separació de cos/esperit. Una forta conciència ambiental que reverencia la sacralitat de tota la naturalesa i la responsabilitat d'estimar, reparar i tenir cura del nostre planeta.

“Prestar atenció", estant atentes al do del moment present, en particular en aquelles situacions on buscar l'èxit condueix a una vida apresurada, tensa i massa activa.

Habilitat per a descubrir “pous d'espiritualitat” en la pobresa i en la vida dels més pobres. Una “pobresa alliberadora” en el sentit de no estar enganxats a béns materials.

Un compromís amb la pau, la cordialitat i la no-violència; ser constructores de pau. Als països on estem coneixem la colonització i la conquesta, ja sigui des de dins com a causa dels poders extranjers. Les cicatrius de la guerra són moltes a l'Àsia, i hi ha ferides obertes també avui en dia, com és la divisió entre Corea del nord i Corea del sud.

Capacitat de viure còmodament i pacíficament amb religions diferents a la nostra. Excepte a Filipines, totes les nostres germanes asiàtiques viuen com a minoria religiosa al seu país. Per aquelles que viuen en països majoritàriament cristians o catòlics, el desafiament no és tant el d'aconseguir una harmonia interreligiosa, sino més aviat la crida diària a acceptar, acollir, i asseure's a taula amb els qui són diferents.

Espero que us hagi semblat tan suggerent com a mi.

màngels

dilluns, 2 de juny de 2008

PROJECTE BANTABÁ

Gràcies a un comentari deixat pel Xavi divendres passat, vaig assabentar-me que un grup de joves de Catalunya han pres el relleu d'una iniciativa d'estiu que portaven fins l'any passat les joves del Sagrat Cor, en col.laboració amb altres grups. Aquesta activitat era el Camp de treball d'Almeria, en concret, de Las Norias de Daza, un poble del municipi de El Ejido, enmig d'un mar de plàstics, hivernacles d'explotació intensiva que requereixen molta mà d'obra extrangera.
Fa anys que, empeses per la urgència de la situació, la nostra presència ha volgut ser un pont per a la integració d'aquest nombrós col·lectiu. L'any 2000 es va crear el Projecte Bantabá: les classes de castellà i l'ajuda en els tràmits oficials han estat, des d'aleshores, dos pilar de la missió de la nostra comunitat. Però els nens que neixien allà també necessitaven una atenció específica. I així van sorgir activitats per a infants durant el curs, i dues setmanes de colònies a l'estiu.
Les que el van iniciar i les que l'impulsen avui, saben millor que ningú la urgència d'establir vincles entre col·lectius aparentment diversos, però veïns i cridats a conviure. Saben que darrera de cada immigrant hi ha una família, una història i un projecte per realitzar. Saben que certes mesures polítiques no aconsegueixen res més que augmentar el patiment i la mort. I que en un món globalitzat, les fronteres aparentment estables queden diluïdes i perden part del seu sentit tradicional. Només cal agafar el metro, passejar pel centre d'una ciutat o certs pobles, o arribar amb autobús al meu barri... de cada cinc passatgers, dos o tres són subsaharians o llatinoamericans.
Us deixo amb el manifest fundacional de Bantabá, tota una declaració d'intencions i un somni per realitzar. Cadascú allà on sigui.
"Dice mi amigo Muhtar, que en su tierra, Gambia, hay un lugar que sirve de reposo a las aves migratorias, junto a las fronteras de Senegal: este lugar se llama Bantabá.
Bantabá también es una plaza, un espacio abierto que, en cada pueblo y en cada ciudad, sirve de punto de encuentro para los habitantes.
Después del almuerzo, hombres y mujeres, niños y niñas, mayores, musulmanes y cristianos, se reúnen para hablar de sus problemas, de sus alegrías, de sus sueños.... en diferentes lenguas".
Teresa