dilluns, 9 de juny de 2008

APRENDRE A GUANYAR

Sembla que un dels grans aprenentatges de la vida és aprendre a perdre. Acceptar la derrota i fer-ho amb elegància. Reconèixer que l'altre ho ha fet millor i assumir que he quedat segona, o tercera, o que no he arribat o acabat el que m'havia proposat.
Però qui sap si més difícil que encaixar la derrota, sigui donar exemple en la victòria. Ni mals gestos, ni crítiques, ni celebracions ofensives. Més aviat, avui he guanyat jo, però el meu contrincant és un gran esportista i un exemple com a persona... Sí, he estat gaudint amb la final de Roland Garros, i més encara amb el moment en que, acabat el partit, Nadal i Federer s'han intercanviat unes paraules de mutu reconeixement. Es pot ser el millor del món i que no se't pugi al cap. Es pot estar al capdemunt i tocar de peus a terra. Tot un mèrit del seu entorn i una lliçó per a nosaltres.

Teresa

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Teresa,
Ahir ens van donar una lliçó d´eduació i respecte als altres en el mon de l´esport a la que, desgraciadament ja no estem acostumats.

A veure si tothom ens contegiem una miqueta....

Maite

kendaumin ha dit...

De vegades em dóna la impressió de que la competència compulsiva pot corrompre el mateix joc.

El cas que comentes és molt alliçonador, com molt bé dius.

Recordo haver admirat un altre esportista de semblants característiques: en Miguel Indurain. El recordes?

Crec que en Miguel tampoc va mostrar mai cap menyspreu cap els seus rivals, tot i la seva superioritat.

A banda del concepte que cadascú tingui de la competència, el comportament exemplar és una mena de predicació involuntària insuperable. Mitjançant l'actitud de les persones esmentades, d'altres adopten valors positius sense haver de rebre cap missatge concret.

Pot ser, quan algú treballa per créixer sense la voluntat d'influir en els altres, aquestos també creixent d'alguna manera.


Una abraçada i enhorabona pel bloc!