dilluns, 23 de juny de 2008

REALITY SHOW

Jo sóc una dels milions de persones que ahir va anar a dormir una mica més tard enganxada a la televisió. M'agrada el futbol i gaudeixo dels bons partits. La selecció espanyola no em desperta gaire passió, però en tot cas, el partit era d'allò més interessant.
Mig país pendent d'una pilota i oblidant la quota de les hipoteques i el preu desorbitat de la llet i la benzina. Mig país arrossegat per una eufòria passatgera com el fum, i que, al cap i a la fi, no ens resoldrà res important.
I aprofitant el desenllaç, els esperats penalts, una seixantena de subsaharians van intentar creuar la frontera i entrar a Melilla. Ja no poden saltar la tanca, perquè l'hem sofisticada i ara fa sis metres, així que ara l'estratègia és entrar en grup, com un allau, pel control duaner.
Mentre els policies seguien l'hora de la veritat, quan un jugador es col·loca sol davant el porter, tothom pendent d'ell i amb un sol objectiu al cap, en aquell mateix moment, la realitat del nostre món es feia pal·lesa un cop més: vencedors i vençuts, lliures i esclaus, afortunats i pobrets desgraciats.
Diuen que els penalts no acostumen a fer justícia. La vida real, tampoc.
Teresa

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Para variar (¡¡nótese la ironía!!9 genial el post, super bien traída el paralelismo entre ese no ser justo que se suele acompañar a una victoria por penalties con la realidad de millones de hermanos/as en el mundo lejano y cercano, a un cruce de frontera de nosotros y nuestras efímeras euforías. Yo si mi emociono con la victoria de la roja y con el buen futbol... Broma, ¡¡una no puede ser perfecta!!, sonrisa enorme, volvoreta casi terminados los exámenes. abrazote

Anònim ha dit...

Teresa. T'Arriba el comentari?
Montse