dijous, 31 de juliol de 2008

JUGAR NET

En el mes de juliol m’agrada, els dies que puc, seguir el Tour de França. Ho he fet des de petita. Aquesta setmana la notícia d’aquesta tradicional prova ha estat els casos de dopatge d’uns quanta ciclistes destacats. Tot això em porta a una reflexió : el valor de jugar net a la vida es té o no es té. En qualsevol àmbit o situació podem convertir la recerca de l’èxit o comoditat personal en valor absolut o dominant. Per a aquesta fita els mitjans utilitzats no acostumen a ser excessivament “legals”. He de confessar que quan he intentat circular per aquestes carreteres he acabat sentint-me buida i insatisfeta. Quan el valor absolut o dominant és el sortir de mi mateixa i anar a l’encontre de l’altre, els mitjans utilitzats són ben diferents, m’impulsen a jugar net, a ser “legal”. Els sentiments són ben nítids i clars : plenitud i satisfacció. El jugar net ( amb tota l’ascesi i esforç que suposa ) és tot un “tour” d’encontre amb els valors més profunds.
Pilar

dilluns, 28 de juliol de 2008

DE CEPS, PODES I FRUITS

El dilluns l'hem començat amb un matí de recés, abans no ens posem a enfilar l'agulla amb els "centres d'interès". Treballem amb una dinàmica en espiral, i ara ja toca anar centrant-se. Hem deixat que Magdalena Sofia acompanyés la nostra pregària, a través dels ceps, la poda i els fruits, tot contextualitzat en la seva Borgonya natal.
Un text, inspirat en Isaïes 5, introduïa el conjunt del recés. Va ser escrit per Matilde Mª Moreno, rscj que ja fa anys és a Haití. Us el transcric en la seva llengua original. Espero que us agradi. (Teresa)

Mi amiga tenía una viña en un fértil colina.
La regó, la abonó y recolectó sus frutos año tras año.
Mi amiga creció en las viñas y allí aprendió
el ciclo del tiempo
el temor de las heladas
la paciencia de la espera
la dureza de la poda
la necesidad del agua, del sol, del aire,
la necesidad de muchas manos trabajando en la cosecha.

Mi amiga esuchó un día:
"Yo soy la vida verdadera y mi Padre el viñador.
El corta todos los sarmientos
que no dan racimos
y poda los que dan fruto
para que den más...
El que permanece unido a mí
ese da mucho fruto..."

Mi amiga dejó que estas palabras
le creciesen por dentro
hasta ser un sarmiento
joven y robusto, unido y conformado con la Vid.
Entonces buscó manos con corazón, como las suyas,
que supiesen estar cerca,
que supiesen escuchar, curar,
que supiesen confiar, animar, aprender, enseñar
y... sobre todo, que supiesen adorar.

Mi amiga es a la vez
Maestra, Compañera y Amiga.

Sube con ella a la viña
y deja que te enseñe
lo que ella ha aprendido ahí...

Matilde Mª Moreno, rscj

diumenge, 27 de juliol de 2008

SENDERISMO

El dia d'ahir va ser de descans, just i necessari en un ritme intens de reunions i reflexions com el que portem. Es van oferir oportunitats diverses, algunes de les quals de tipus turístic. Jo volia conèixer Lima, i fer-ho una mica al meu aire, sense dependre del moviment col·lectiu habitual. Així, al matí vaig anar amb altres al Museo de la Nación i després, pel meu compte, al centre de Lima. No us podeu imaginar l'aventura que va ser moure's per aquesta ciutat amb autobús! Un trànsit que me'n ric del de Barcelona o València, un jugar-se la vida a cada moment per a tots, vehicles i vianants. A més, em vaig trobar la policia antiavalots que no em deixava continuar el meu camí. Aleshores, una senyora va intercedir per mi, el policia va somriure, i va retirar el seu escut perquè continués la meva marxa. Entre altres curiositats, vaig descobrir un restaurant (Eau vive) regentat per unes monges carmelites, que a mig dinar i sopar, entonen l'Ave Maria. Si m'ho expliquen no m'ho crec, però ho vaig veure amb els meus pròpis ulls!
Però, anècdotes a banda, el que realment em va tocar va ser una exposició que hi havia al Museu sobre Sendero Luminoso i els seus 20 anys d'activitat terrorista. Milers de morts, nombroses fosses comunes... un conjunt de despropòsits que van tocar els sectors més pobres de Perú, doncs el 75% de les víctimes eren de l'interior i parlaven quetxua. El poble, en plena confusió de morts i segrestos, va optar per donar suport a l'exèrcit, un mal menor enmig d'aquell desgavell. Com es va acabar el conflicte? Quan van actuar a la capital, al barri de Miraflores, provocant la mort entre la classe benestant. Al cap de dos mesos, Abimael Guzmán, el líder del moviment, va ser detingut. Sendero havia rebut un cop definitiu que acabaria provocant la seva desaparició.
Vaig veure aquesta exposició amb algunes companyes d'Argentina, Xile, Polònia... que també saben, el que és sobreviure a la violència, a la mort i el segrest, al terrorisme d'Estat o el popular, sempre una mala solució, vingui d'on vingui.
Teresa

divendres, 25 de juliol de 2008

FIESTAS PATRIAS

Tot aquest mes de Juliol estem vivint, aquí a Lima, les celebracions de las fiestas patrias, dies en que se celebra la independència de Perú i la definitiva desvinculació d'Espanya després de més de 300 anys de dominació. Em sorprèn veure tantes banderes pal carrer, a les cases, als cotxes. Em recorda la darrera Eurocopa i l'allau de banderes espanyoles pels carrers que vam viure. Aleshores em va produir una sensació extranya, i aquí també em ve de nou.
Fa uns dies, a les 8 del matí, durant la nostra eucaristia, podiem sentir els altaveus de l'escola del costat i com invitaven els alumnes, congregats al pati, a "sentirse orugullosos de ser peruanos". A mi aquestes afirmacions em transporten a altres temps, que voleu que us digui, però comprenc que cada país té el seu moment i la seva història.
Perú és una país d'una gran diversitat: unes importants minories (aimares, quetxues...), amb les seves pròpies llengües, que són les que més van patir les conseqüències de la lluita del grup maoista Sendero Luminoso, que actuava l'interior del país, en el seu territori. Fins fa poc més de trenta anys eren persones de segona o tercera categoria, sense dret a vot. No deu ser fàcil aconseguir que aquestes ètnies se sentin part d'un tot que fins ara els ha donat l'esquena. Imagino que tots aquests dies dedicats al sentiment patriòtic també tenen una finalitat cohesionadora. Però se'm fa difícil arribar a pensar que sigui real en algún moment, quan els únics que van en bons cotxes, vesteixen americana i corbata i porten una cartera la mà són alts com un sant pau, blancs de pell i amb un perfecte castellà. La resta, van amuntegats dins de les combis de tornada a casa, mal vestits, amb el gest vençut per la llarga jornada laboral.
Teresa

dimarts, 22 de juliol de 2008

LA SOLIDARITAT, DE VACANCES?

En aquests àpats multiculturals tinc l'oportunitat de conèixer molta gent, gent tant diversa com us pogueu imaginar. Fa uns dies dinava amb una rscj d'Indonèsia. Comentàvem el que van viure fa uns anys amb el Tsunami i ella em preguntava: vau fer alguna cosa a l'escola quan vam patir les inundacions? I la meva resposta encara ara em té incòmoda: estàvem de vacances. Recordo que el tsunami va tenir lloc per Sant Esteve, l'any 2004... i no vam tornar a l'escola fins després de Reis. Ja feia més de 10 dies. Ja no era notícia... malgrat els més de 250.000 morts. Quan de fet, fins avui, les tasques de reconstrucció continuen.
Crec que necessitem fer vacances, de fet, el cos ens ho demana. Però hi ha aconteixements que no ens haurien de deixar descansar la consciència.

Teresa

diumenge, 20 de juliol de 2008

LA VOLTA AL MÓN EN 36 HORES

Durant un dia i mig hem estat escoltant els informes de les diverses províncies, que és el mateix que dir que hem fet la volta al món en 36 hores, perquè hem viatjat de Taiwán a Xile, i d'Egipte a Canadà en un tres i no res. De cada província hem pogut captar algun dels seus trets característics i ens hem fet una mica a la idea de la realitat del país i de la tasca concreta de la Societat allà. La prioritat del treball entre els joves a moltes províncies, l'educació popular com a opció a Amèrica Llatina, la vitalitat en la disminució d'altres... són signes de vida i expressen el desig palpable de donar fruit, "en qualsevol circumstància de la nostra vida".
L'experiència d'establir ponts entre elles per tal de complementar-se i el fet de fer-ho amb senzillesa i sentit de cos, em fan pensar en el Cor Unum, en aquell esperit de família que tant va desitjar Magdalena Sofia i que ahir vaig poder viure de nou.
Teresa

dijous, 17 de juliol de 2008

I NOSALTRES, QUÈ?

Aquests dies hi ha imatges que em deixen sense paraules i em qüestionen molt de fons : els infants morts en els cayucos en un intent desesperat de les seves mares d’una possibilitat llunyana d’una vida millor, una extensió de la fam que sembla deixar en paper mullat els Objectius del Mil.leni, els grups de romanesos que mal viuen remanant per les escombraries a menys de 500 metres de la nostra comunitat…Aquestes són les grans vícitmes d’una crisi. Una crisi que els grans mandataris no estan massa disposats a solucionar de manera digna per a la gran majoria de la família humana.
Nosaltres què? De braços creuats? Pensant i vivint com si res no poguessim fer?. No em vull resignar que així sigui. Unes quantes receptes i consells que em dono a mi mateixa :
-Puc viure (a nivell personal i comunitari) amb menys perquè altres (propers o llunyans ) tinguin allò que necessiten per una vida més digna.
-Puc signar manifestos i peticions de diferents ONG que reclamen més justicia i igualtat.
-Com educadora puc “acompanyar” a descobrir que val més ser que tenir, que és possible trencar el cercle de l’estil de vida consumista, que petits gestos de lluita per la justicia i de viure cap els altres ens fan feliços.
- Ja que sóc una privilegiada crec que tot allò que porto entre mans es mereix per la meva part de la màxima serietat i esforç.
Enmig d’un món globalitzat immers en la crisi, de xifres macroeconòmiques,…aquesta imatge és un cant a la tendresa, que no la perdem mai de vista.
Pilar

dimecres, 16 de juliol de 2008

UN CAPITOL PER TREURE'S EL BARRET

Vet aquí que les coses aparentment més complexes es poden representar amb elements ben quotidians, que expressen molt d'un país, d'una província. A l'obertura del Capítol General, abans del discurs més formal de la Clare Pratt, hem format la imatge d'un cor obert amb els barrets que cada província havia portat. Un símbol senzill i a l'abast de qualsevol que vol portar la gent i el món a les nostres trobades i reunions. El Capítol ha de tenir sempre la mirada posada en el món en el que estem i que volem convertir en un lloc més just i habitable. Si no fos així, la nostra tasca seria del tot inútil. Som dones cridades per Déu per a una missió. Les persones concretes i el cada dia de tanta gent són les que donen sentit a les nostres recerques i disceriments.
Teresa

dimarts, 15 de juliol de 2008

MÉS LLUNY, MÉS ENLLÀ

Ahir un grupet vam anar a sopar a la casa de les monges grans, que també és escola, casa d'espiritualitat, despatxos provincials... tot un "holding" del Sagrado Corazón aquí a Lima, en un lloc absolutament meravellós, sobre el Pacífic, obert al mar, al vent, al sol... al barri de Chorrillos.
El viatge també va ser del tot espectacular: més de 12 persones en una mini furgoneta que aquí anomenen combi, com les que van pel carrer recollint passatgers al crit de "campito", és a dir, anunciant que encara hi ha lloc... tot i que sembla que no hi càpiga ni una agulla.
La vetllada va ser molt agradable i, com la furgoneta, el menjador es va eixamplar per fer lloc a tothom qui volgués sopar. Abans i després vam poder contemplar la vista del Pacífic, una mirada oberta a l'oceà i a la vida, horitzons oberts al món i a una vida religiosa que fuig de recluir-se en ella mateixa i busca sempre mirar més lluny i més enllà.
Teresa

diumenge, 13 de juliol de 2008

LA PRIMERA IMPRESSIÓ ÉS EL QUE COMPTA

Hola a tots. Sí, ja sóc al Perú. Ni jo m'ho crec. Després de 12 hores de vol, he aterrat a la costa del Pacífic, ben lluny de casa. Crec que la vegada que més lluny he estat, perquè quan vaig ser a Chicago van ser menys hores d'avió.
Ja hi haurà temps per parlar del que viuré aquest mes i mig, però ara només una primera impressió: l'extraordinària amabilitat dels peruans. T'ajuden en tot, t'acompanyen als llocs que els preguntes, es prenen temps per resoldre els teus dubtes. Em pregunten d'on sóc i fins i tot un home m'ha preguntat, de motu propi, si jo parlava català. Coneixia un mallorquí i sabia que a Barcelona parlàvem diferent... Tota una sorpresa!
Per una forània, superant el jet lag, són una ajuda de primera. Ja m'agradaria que les nostres presses i urgències ens permetessin la meitat de la seva amabilitat i cortesia. Primera lliçó rebuda.
Teresa

dimarts, 8 de juliol de 2008

PROPERA ESTACIÓ: PERÚ

El darrer post va ser tota una autèntica premonició. He desconnectat de moltes coses, inclòs el bloc. Amunt i avall per Barcelona i amb certes dificultats d'accedir a internet que han acabat provocant aquest silenci. És cert que m'agrada estar atenta, actualitzar-lo, penjar els comentaris... però quan no es pot, ho accepto i no m'hi poso pedres al fetge. També la M. Àngels està portant un camp de treball i tampoc ha pogut fer-s'hi present. Però en breu, en la mesura de les possibilitats reals dels nostres estius, seguirem compartint algunes reflexions sobre allò que vivim o el que viu el nostre món.
Sóc per Barcelona ultimant els darrers detalls del meu viatge a Perú. Marxo dissabte, amb una maleta carregada de roba d'hivern, amb il.lusions i algunes inquietuds. Com ja havia comentat, participo al Capítol General de la meva congregació. Una cita important, amb unes 90 delegades vingudes de tot el món. Segur que viurem moltes novetats i algunes sorpreses durant els 40 dies que estarem reunides. Seran 40 dies de desert, de temptació, de prova? El desert, a més d'això, també és el lloc de la relació amb el Déu de la promesa i la llibertat . El Déu del Sinaí i del manà. El que acompanya en la dificultat i es manté en els moments de desconfiança. Tant de bo el Déu de la fidelitat sigui el protagonista d'aquest Capítol General, un nou pas important en la nostra història.
Teresa