dimarts, 30 de setembre de 2008

DE TOT COR


40.000 entrades
40.000 clics d'il·lusió, interès, curiositat
40.000 maneres de comunicar-se
40.000 punts de vista sobre un mateix fet
40.000 reaccions diferents
40.000 oportunitats d'aprendre, de rectificar
40.000 vincles
40.000 visites que agraïm de tot cor

dilluns, 29 de setembre de 2008

EVADIR-SE DE LA CRISI?

Sortim de la feina i volem evadir-nos dels problemes laborals; acabem un curs o un trimestre i necessitem treure'ns de sobre l'estrès i la pressió acumulada; portem massa temps trepitjant asfalt i el cos ens demana redescobrir el blau del cel, el verd del bosc... Em sento vivint en un món dual: la realitat quotidiana massa sovint ens és un pes i necessitem evadir-nos, sentir el buit, recuperar el nostre espai.
Avui em pregunto si és possible també evadir-se del moment que estem vivint a nivell mundial. Una crisi que no afluixa i que els meus coneixements bàsics d'economia no em permeten acabar de copsar. Però en el cada dia veig que augmenta l'atur, que el "maó" ja no és rendible i que al seu darrera moltes empreses (i més treballadors) toquen fons, que la important indústria automobilística es reestructura... i que darrera d'aquesta cadena, milers i milers de famílies han de retallar despeses i replantejar-se les necessitats reals.
Avui a la meva comunitat farem el pressupost de l'any. Compartim els béns i ho vivim com un signe d'un compartir més gran que també abarca la vida. Creiem que és possible viure altres models de convivència que poden arribar a ser un signe d'un món inclusiu i compassiu.
Aniríem molt errades si la realitat de la que formem part no fos present en les nostres opcions, si visquéssim alienes al moment que ens toca viure.
És possible evadir-se de la cirisi? Jo, personalment, ni puc ni me'n vull desentendre.
Teresa

dijous, 25 de setembre de 2008

ASSAJOS D'EDUCAR EN LA INTERIORITAT

Heu intentat mai parlar de la interioritat a xiquets de dotze anys? Era el primer tema del meu llibre de religió, i tenia molts plans, que passaven per, fin i tot, una sessió de tai-txi al bosc de l'escola (sí, a Godella som uns privilegiats: tenim un bosc i no el valorem prou...).
Un cop els vaig tenir al davant, les meditacions d'origen oriental van passar a la llista d'activitats descartades per un grup de trenta. Però en un moment de lucidesa se'm va ocòrrer treballar-ho a partir d'una imatge plàstica ben suggerent: una nina russa. Sí, ja les coneixeu: aquelles nines de fusta que comences a obrir, i sempre n'hi ha una altra a dins, amagada, a l'aguait de veure la claror. Fins que, tot i que ells esperen que sempre n'hi haurà una altra, la darrera ja és del tot compacta: hem arribat a l'essència de la nostra persona, allò tan meu que només pot ser per a mi.
Que dificil parlar de les coses imperceptibles en un món com el nostre, contaminat de sorolls i d'imatges arreu! Que dificil treballar les condicions per arribar a aquest centre de la nostra persona! Però alhora, que bonic descobrir en les seves mirades que, oh sorpresa!, alguna cosa seva els pertany només a ells.
Teresa

dimecres, 24 de setembre de 2008

COMPETÈNCIES VITALS BÀSIQUES

Estic passant una setmana al límit de les meves forces, tant físiques com anímiques. El dilluns, una decepció molt gran amb la convocatòria de Confirmació. D'un any per l'altre, un daltabaix que no arribo a entendre ni m'acabo de creure. Dimarts absolutament exhausta, i tota la tarda de curset sobre les famoses competències bàsiques. Avui dimecres, eucaristia d'inici de curs, equip directiu, de nou curset... (encara bo que aquesta nit de la Mercè el Barça ens ha donat una alegria. )
Crec que del que porto de setmana he après dues lliçons: cal enfrontar el derrotisme posant distància, i apostant per la creativitat... ¿per què no iniciar el procés de confirmació amb una etapa prèvia, a 4rt de l'ESO? A més, aprofitaria que tinc dues alumnes en aquesta edat que volen fer la primera comunió... Potser iniciant l'oferta a Batxillerat fem tard... El que és segur, és que no hi ha receptes. Que el que ens valia fa pocs anys... ja ha caducat. En això de la pastoral, no s'hi val a badar!! Cal estar molt en forma!!
I també he après que les competències bàsiques, que encara em semblen tan complexes, són eines pel que realment els serà important: saber recòrrer el camí de la vida per ells mateixos. Entre aquestes eines, caldrà que aprenguin a viure els fracassos com a oportunitat. No atorgar-se la culpa de totes les desgràcies, i no defallir. Com jo intento fer-ho ara.
Teresa

diumenge, 21 de setembre de 2008

CASAMENTS


Tradicionalment la primavera i la tardor són les estacions preferides per als casaments. Sembla ser el temps propici per poder celebrar, assegurant encara un bon temps, i fugint de les calors, de les vacances i del fred. Ahir vaig estar al casament d'un bon amic i company de feina, i escric avui, sense haver dormit massa, però contenta i amb la sensació d'haver-ho passat molt i molt bé. Per desgràcia, aquesta és l'excepcionalitat! Per què la veritat és que em costa de passar-m'ho bé en aquest tipus de celebracions, on el que s'acostuma a veure és la rigidesa d'un protocol de festa: gairebé sempre el mateix patró esteriotipat de vestits-disfressa, programa clàssic de música meravellosa per a gent meravellosa, nens mudats de prínceps portant els anells, i fins i tot les lectures triades acostumen a ser les mateixes. El protocol segueix encara més exacte si cal, en el posteriori de la celebració religiosa, durant un banquet que s'allarga fins que la veu queda rovellada en intentar de mantenir una conversa amable amb la gent de la taula, interrompuda constantment per la música alta, el fotògraf i els cambrers que són els qui actuen com a veritables dansaires invisibles. Després l'entrega dels detalls a les mares i àvies, als futurs nuvis, als futurs pares, als nens, als qui fan anys, ... Segueix el protocol amb el pastís nupcial i la famosa foto amb l'espasa. Després encara falta inaugurar el ball amb el vals, i a partir d'aqui ja s'obre la veda per a que els convidats es llencin al descontrol sobre la pista, amb permís de la barra lliure, per descomptat.
Si es repeteix el model una i altra vegada, és perquè a la gent li agrada així o per falta de creativitat? Per pressió social? Tampoc no entraré en el tema econòmic, que em sembla un veritable escàndol, i sobretot quan es tracta d'una celebració cristiana. Però per sort, assisteixo de tant en tant a casaments on el que es prioritza és el sentit del sagrament i no de l'espectacle. I per mi el sagrat del casament és l'expressió de l'amor de la parella i el seu compromís de fidelitat, una expressió feta pública davant de la comunitat que actua com a testimoni d'aquest desig de viure en l'amor. Per això m'agrada quan els nuvis prenen la paraula, actuant com a veritables sacerdots, i quan els gestos no són ritus sinó expressió simbòlica d'allò que realment signifiquen, i tots els entenem i celebrem.
Ahir vaig passar-ho molt bé. Felicitats, Xavi i Sílvia!
Màngels

dimecres, 17 de setembre de 2008

INCRÈDULA

Encara no m'ho acabo de creure. De fet, a estones em pregunto si no ho haurà dit per donar-me una alegria. I això que als alumnes que em coneixen sovint els dic que mai contestin per fer-me feliç. Que diguin el que realment pensen, que ho podré superar.
Aquest matí, al passar llista a un dels 4rts de l'ESO, he detectat una alumna nova. Al cap d'una estona, quan estaven treballant sobre la seva història familiar, m'hi he atansat. Li he preguntat la raó de venir al "Sagrado" (és el nom popular de la meva escola... què hi farem...) i m'ha dit: "És que volia fer religió i on anava abans no en feien". Li he demanat que m'ho repetís.
No estic acostumada a una resposta d'aquesta mena. De fet, una de les meves obsessions d'inici de curs és que no em vinguin alumnes a dir-me que no volen fer aquesta assignatura. La llei els empara, però a mi em sap molt greu perquè crec es perden uns continguts bàsics per anar per la vida. Per ara només en tenim algún cas excepecional (d'un total de 1.500 alumnes). De fet, mantenir-se en aquest nivell és tot un repte pel Centre.
Avui necessito fixar-me en l'ampolla mig plena. En els alumnes que gaudeixen a classe de Religió. En els que reconeixen que d'alguna cosa els serveix. En els que la triarien si fos optativa.
I si mai descobreixo que aquesta noia no va ser del tot sincera, també us ho faré saber.
Teresa

dilluns, 15 de setembre de 2008

LOURDES, SUPERMERCAT DE LA FE?

Acabo de llegir una notícia d' El País sobre la visita del Papa a Lourdes, i al títol mateix anomenaven aquest santuari com a supermercat de la fe. Sóc molt conscient que els diaris defensen la seva pròpia ideologia i també tenen posicions clares en temes eclesials. Per això no m'acaba de sorprendre aquesta denominació tan mercantilista del lloc on, suposadament, la Mare de Déu es va aparèixer en diverses ocasions a Bernardette Soubirous.
Només hi he estat una vegada i és cert que no tinc massa fal·lera per aquesta mena de llocs on es concentra la multitud, on pot semblar que només es va a demanar miracles. Segur que alguns ho fan, i això em costa o li costa a la meva racionalitat i a la creença en un Déu que en tot moment sap el que necessitem. Però conec a moltes persones, la meva mare entre elles, que troben a Lourdes un espai privilegiat d'encontre amb Déu i amb la fe de milers i milers de persones que, com ella, necessiten descobrir que la seva existència té sentit més enllà del mercat neocapitalista en que han convertit les nostres vides.
Teresa

diumenge, 14 de setembre de 2008

DEPENDÈNCIA

Algunes vegades ja he comentat que el meu pare està malalt. Una malaltia degenerativa que ens fa estar pendents. Pendents del seu estat anímic, pendents d'un nou brot, pendents de cites amb metges, infermeria i sessions de rehabilitació, pendents de la logística familiar i de la llar. Sempre pendents de.
Fa uns mesos -abans de la crisi- va sortir amb gran esclat mediàtic, l'aprovació i posada en marxa de l'anomenada Llei de Dependència. Una mena de cursa d'obstacles en forma de tràmits ens posà finalment en la llista d'espera. Es veu que algunes persones ja s'han beneficiat dels recursos (això diu la premsa, però jo no conec a ningú...). Nosaltres seguim pendents de.
He passat les darreres setmanes a casa del pare, mentre fèiem les gestions per trobar una nova persona que pugui atendre'l. I durant aquests dies he reflexionat una mica més sobre la de-pendència:
- He après que estar pendent de l'altre m'ajuda a créixer, perquè em descentra del meu malic i m'humanitza.
- He de cuidar que la de-pendència no sigui mai unilateral, perquè llavors esdevé una relació que pot anul·lar, infantilitzar o materialitzar l'altre.
- Ja ho sabia, però em confirmo en que la de-pendència sana és l'amor. Viure l'atenció a l'altre des de l'aprenentatge de l'amor, que suposa cuidar els detalls, la mirada, el gest, avançar-se, preveure, donar confiança, respectar el silenci, acompanyar el dolor, saber fer festa i trobar la novetat de cada dia.
- La milor de-pendència és la inter-dependència. Perquè és donant quan rebem, i perquè en realitat tots ens necessitem.
Jo també sóc dependent!
màngels

dimarts, 9 de setembre de 2008

PASSEJANT EL CAPÍTOL

Quan, ara fa un any, durant el nostre Capítol provincial, vaig sortir escollida per anar al Capítol General a Lima, molta gent em va felicitar i em va desitjar una bona experiència. Tenia un any per anar paint el que allò suposava, i un mes i mig per viure-ho, per disfrutar-ho. Del que ningú em va avisar, el que ningú no em va recordar, era que a la tornada del Perú el meu setembre es convertiria en el mes del "passi del Capítol". Com que posar en marxa el que té a veure amb l'escola no deu ser prou entretingut, tinc preparats un munt de bitllets amb rumb a Bilbao, Pamplona, Saragossa, Barcelona i Mallorca, a més de València, és clar. Cal passar per les zones i explicar el que hem viscut, els documents que hem aprovat, les decisions preses. Cal compartir allò que ha de marcar els propers vuit anys com a Societat del Sagrat Cor. I tots aquestes visites... concentrades en tres caps de setmana!!
Avui he començat a preparar el que em toca dir. Voldria transmetre molt més que les paraules escrites. Però no trobo la manera d'explicar el gust del menjar peruà, els detalls de les comunitats d'allà, les visites a les diverses institucions i barris, els balls tradicionals, els símbols, les músiques i les dances que van acompanyar la litúrgia, les nostres festes, els rostres que m'anaven omplint el cor... Tant de bo que, entre tants documents, allò que també va ser vida del Capítol, tenyeixi els mots i les paraules concretes.
Teresa

dilluns, 8 de setembre de 2008

RETROBADES

El mes de setembre es caracteritza per les retrobades. A cada moment sorgeix la pregunta: Com han anat les vacances? i com a resposta, alguna cosa així com: Molt bé, però curtes... encara no hagin anat bé a tothom ni se'ns hagin fet realment curtes. Et retrobes amb la comunitat, els companys de feina, contactes amb els amics, esperes l'arribada dels alumnes... Uns dies necessaris per reubicar-se en el cada dia, en la quotidianitat.
Entre aquests retrobaments, un de meu molt especial té a veure amb la televisió, i amb un conjunt d'històries que segueixo des de ja fa anys. Hi ha alguna cosa millor per després de dinar, que relaxar-se amb vides alienes, però tant properes que semblen de la família? Ho heu endevinat: El cor de la ciutat és el meu petit plaer a l'hora de la migdiada. Vaig començar quan vivia a Barcelona, el vaig interrompre l'any que vaig ser a l'estranger, i l'he reprès aquí a València (mentre el senyor Camps no em tanqui el repetidor per intrusisme forani).
El Peris, la Cinta, la Montse, el Max, la Clara... formen part del meu imaginari televisiu. Personatges planers, propers a molts de nosaltres: el de la botiga, el bar, l'estudiant, l'immigrant, la dona que viu sola. El que mor, el que neix, aquell a qui tots enganyen, el que s'arruina, el que acaba malament, que molts ja ho vèiem. Res a veure amb els serials sudamericans, extremats en els seus arguments, polaritzats en la realitat social que reflexen.
No m'imagineu totes les tardes davant la televisió. Tot just un dia a la setmana, si hi ha sort. Els horaris del cole no respecten les aficions particulars.
El proper 11 de setembre, El cor de la ciutat celebra vuit anys i 1628 capítols. Enhorabona i ben retrobats!
Teresa

divendres, 5 de setembre de 2008

CINEMA DE DESCOMPRESSIÓ

Aquest estiu no he tingut massa temps per anar al cinema. Ho he trobat a faltar, però tampoc penso ara recuperar el temps perdut. Sempre quedaran bones pel·lícules en aquella llista memoritzada però mai escrita. I a vegades la mateixa vida em sorprendrà amb històries noves i dignes d'una recomanació a amics i coneguts.
Una amiga em va invitar a veure un dvd. La pel·lícula era sueca, nominada a l'Oscar l'any 2005. El seu títol: "As it is in heaven" ("Tierra de ángeles"). Llarga i de direcció acurada, vaig anar entrant en la trama: un músic retorna al seu poble fugint de l'espiral de la fama. El seu cos i la seva ànima li reclamen una vida més humana, propera als altres, a les petites històries. Un cop al poble, dirigirà el cor de la parròquia i en aquesta interacció, la vida dels cantaires s'anirà transformant, i amb la d'ells, la seva pròpia existència.
Hi ha qui, com el meu germà, hi veu una actualització de la vida de Jesús. Algú que va passar per la vida fent el bé i capgirant la vida d'aquells que se li acostaven. Algú capaç d'oblidar-se d'ell mateix. A mi, aquest paral·lel, ja m'agrada. Perquè em parla de valors universals, d'una necessitat d'humanitzar-nos que no passa. Si teniu ocasió de veure-la, no us la perdeu.
Ara bé, si necessiteu una cosa més lleugera per superar el primer cap de setmana post-vacances, si voleu rejovenir-vos per una estona, si us agrada el que els adolescents d'avui en diuen "música clàssica"... sempre ens quedaran les cançons d'Abba i "Mamma mia". Només per persones àvides de nostalgia.
Teresa

dimecres, 3 de setembre de 2008

LLEI DE MURPHY

Primer dia de feina. Llevar-se d'hora en una habitació per reendreçar, imprimir els examens dels recuperadors, fer-se a l'ànim del nou curs, sortir de casa, obrir el cotxe, posar la clau, girar-la... i res de res. Cap senyal de vida en un cotxe que ha fet dos mesos de vacances, i que, com les persones quan no fan exercici, s'ha rovellat. En el seu cas, el diagnòstic apuntava a unes bateries velles i mandroses.
Canvi ràpid de plans: autobús a València, metro a Godella, passeig pel poble fins arribar al col·legi... una hora i quart de trasllat.
I a les 12h, alumnes que no es presenten, altres que vénen només a passar l'estona, examens fets en col·laboració amb la professora. Qui ha dit que les rebaixes acabaven el 31 d'Agost?
Tarda de grua, mecànic, carregar bateries per l'autovia del Saler amunt i avall... i dinar a les sis de la tarda.
Ja en tinc prou de primer dia de feina. Si us plau, que arribi el segon, el tercer, i el quart... per intentar derogar la meva llei de Murphy particular: "Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament".
Teresa

dimarts, 2 de setembre de 2008

MANDRA

Reconec que el primer dia de tornar a l'escola, m'ha fet mandra. Ja m'ho anunciava la Catimar, en el seu comentari al meu post de recollida de les vacances. Tornar a ciutat, al soroll, a la pressa, a l'agenda... Per això avui, reivindico el dret a la mandra! Deixeu-me que em queixi i que protesti. Demà ja em posaré a la feina amb la meva actitud més positiva, però avui necessito fer la rabieta.
Apa, bon inici de curs a tots.

màngels