diumenge, 21 de setembre de 2008

CASAMENTS


Tradicionalment la primavera i la tardor són les estacions preferides per als casaments. Sembla ser el temps propici per poder celebrar, assegurant encara un bon temps, i fugint de les calors, de les vacances i del fred. Ahir vaig estar al casament d'un bon amic i company de feina, i escric avui, sense haver dormit massa, però contenta i amb la sensació d'haver-ho passat molt i molt bé. Per desgràcia, aquesta és l'excepcionalitat! Per què la veritat és que em costa de passar-m'ho bé en aquest tipus de celebracions, on el que s'acostuma a veure és la rigidesa d'un protocol de festa: gairebé sempre el mateix patró esteriotipat de vestits-disfressa, programa clàssic de música meravellosa per a gent meravellosa, nens mudats de prínceps portant els anells, i fins i tot les lectures triades acostumen a ser les mateixes. El protocol segueix encara més exacte si cal, en el posteriori de la celebració religiosa, durant un banquet que s'allarga fins que la veu queda rovellada en intentar de mantenir una conversa amable amb la gent de la taula, interrompuda constantment per la música alta, el fotògraf i els cambrers que són els qui actuen com a veritables dansaires invisibles. Després l'entrega dels detalls a les mares i àvies, als futurs nuvis, als futurs pares, als nens, als qui fan anys, ... Segueix el protocol amb el pastís nupcial i la famosa foto amb l'espasa. Després encara falta inaugurar el ball amb el vals, i a partir d'aqui ja s'obre la veda per a que els convidats es llencin al descontrol sobre la pista, amb permís de la barra lliure, per descomptat.
Si es repeteix el model una i altra vegada, és perquè a la gent li agrada així o per falta de creativitat? Per pressió social? Tampoc no entraré en el tema econòmic, que em sembla un veritable escàndol, i sobretot quan es tracta d'una celebració cristiana. Però per sort, assisteixo de tant en tant a casaments on el que es prioritza és el sentit del sagrament i no de l'espectacle. I per mi el sagrat del casament és l'expressió de l'amor de la parella i el seu compromís de fidelitat, una expressió feta pública davant de la comunitat que actua com a testimoni d'aquest desig de viure en l'amor. Per això m'agrada quan els nuvis prenen la paraula, actuant com a veritables sacerdots, i quan els gestos no són ritus sinó expressió simbòlica d'allò que realment signifiquen, i tots els entenem i celebrem.
Ahir vaig passar-ho molt bé. Felicitats, Xavi i Sílvia!
Màngels