dilluns, 15 de setembre de 2008

LOURDES, SUPERMERCAT DE LA FE?

Acabo de llegir una notícia d' El País sobre la visita del Papa a Lourdes, i al títol mateix anomenaven aquest santuari com a supermercat de la fe. Sóc molt conscient que els diaris defensen la seva pròpia ideologia i també tenen posicions clares en temes eclesials. Per això no m'acaba de sorprendre aquesta denominació tan mercantilista del lloc on, suposadament, la Mare de Déu es va aparèixer en diverses ocasions a Bernardette Soubirous.
Només hi he estat una vegada i és cert que no tinc massa fal·lera per aquesta mena de llocs on es concentra la multitud, on pot semblar que només es va a demanar miracles. Segur que alguns ho fan, i això em costa o li costa a la meva racionalitat i a la creença en un Déu que en tot moment sap el que necessitem. Però conec a moltes persones, la meva mare entre elles, que troben a Lourdes un espai privilegiat d'encontre amb Déu i amb la fe de milers i milers de persones que, com ella, necessiten descobrir que la seva existència té sentit més enllà del mercat neocapitalista en que han convertit les nostres vides.
Teresa

3 comentaris:

jordi_morrós ha dit...

Lourdes potser és un supermercat per a certes sensibilitats religioses (que em mereixen tot el respecte del món) però el sincretisme pijoprogre que a vegades s'estila (com no a El Pais també)a nivell religiós és el més semblant que conec a un veritable supermercat de tastaolletes de la fe.

El mosquit i el camell ha dit...

A mi m'agrada molt Lourdes, per això mateix que dius tu i, bàsicament, perquè deu ser dels pocs espais on els malalts són realment els protagonistes. Si el món estigués organitzat com el santuari, hi guanyaríem força.
Això que dius jo ho he observat en el tractament televisiu, a les úniques dues cadenes en què he vist la notícia. TV3 va presentar el costat més "miracler" pocasolta (per què els deu agradar tant el "freakiesme" religiós?) a TV1, em va semblar més plural en la presentació del santuari. A part de Lourdes, em posa negre que sempre que surt el sant Pare, les imatges siguin de monges disfressades i cridant com si veiessin en Brad Pitt, i perdoneu. I em posa negre que el que es transmeti és aquesta mena d'idolatria papal. Potser també és el que volen les autoritats eclesiàstiques, no ho sé. Però a mi em fa mal, perquè em sembla molt superficial i allunyat de l'Evangeli, tot plegat.
Mercè

Anònim ha dit...

Teresa, Efectivament la teva mare no va mai a Lourdes a "demanar". Vaig a sentir en el silenci de la gruta (en la que ni afirmo ni nego el que passà. Això és el de menys)el silenci del món i la trobada amb el Transcendent.
Crec que tu ho has captat.
Montse.