dijous, 30 d’octubre de 2008

HALLOWEEN O PANELLETS?

En el darrers anys, els amants de les tradicions estem obervant com la festa del Halloween s'està estenent per les nostres terres. Una tradició nouvinguda, que ens és extranya, i de la que només en sabem la seva manifestació més externa: unes carbasses, unes disfresses, una nit de por. El Halloween és una festa d'origen celta que, com tantes altres festes paganes, es va adaptar al calendari cristià i va passar com a All Hallow's Eve (vigília de Tots Sants). Així es va anar extenent pel món anglosaxó i de la mà de la cultura nordamericana, ha arribat amb força a casa nostra.
Per a alguns, la seva implantació suposa un perjudici per a la pròpia cultura. Per a d'altres és una sort poder acollir nous costums i obrir-se a altres maneres de fer. Per a molts, Halloween i panellets, carabasses i Tots Sants semblen festes enfrontades, en disputa.
Jo crec que totes les tradicions extenen les seves arrels més enllà del que imaginem. Vas pel món i, en molts casos, ensopegues amb pràctiques similars a les de casa (festes amb foc, processons, cançons, dolços...) però amb un aire diferent: el propi de cada terra, de cada lloc. La nit de Sant Joan no té res a veure a València o a Catalunya, però l'element essencial que comparteixen és el foc. La muixeranga i els castellers enfilen homes i dones a tocar el cel. Algunes nadales es canten a tot el món només canviant a lletra. Per això són menys nostres?
La meva principal objecció al Halloween té a veure amb la seva comercialització: on se celebra? A parcs temàtics, a discoteques, a locals amb entrada de pagament... Per què? Perque ho hem vist a les pel·lícules i ens ho recorda la televisió. Amb quin sentit? El desconeixem...
Precisament els catalans sabem que la nostra cultura és fruit d'un intens intercanvi al llarg dels anys. O potser els panellets no ens recorden la rebosteria nordafricana, rica en ametlles i dolça que empalaga?
M'agraden les meves festes. Formen part dels meus records i de la meva vida. Però no em vull tancar a la novetat, excepte si m'obliga a passar prèviament per caixa.
Teresa

dilluns, 27 d’octubre de 2008

EL DIA QUE JO VAIG NÉIXER

Amb aquest títol no puc estar-me de recordar aquell entranyable monòleg de Gila que començava: "El día que yo nací mi madre no estaba en casa, y me dijo que sea la última vez que naces solo". D'aquell 19 de juliol en sé que era un dia de molta calor, i que algunes visites a la nova criatura quasi buscaven més l'aire condicionat que veure a qui s'assemblava, si al pare o a la mare. Després d'aquests records sentits explicar, ja quasi bé passo als primers records relacionats amb l'escola, l'estiu, i aquella vegada que em van haver de fer un rentat d'estómac, tan contenta que vaig entrar de la mà del metge... i com en vaig sortir amb abundants llàgrimes!!
Fa dos dies vaig sentir que el diari La Vanguardia oferia la possibilitat de consultar tota la seva hemeroteca de franc. I vaig tenir una curiositat: quina era l'actualitat el dia que jo vaig nèixer? Què deien els diaris? Qui s'emportava la primera plana?
Ha estat una exercici ben interessant, tot i que, en ple franquisme, el 19 de juliol estava marcat per les celebracions pròpies de l'alzamiento. També m'ha fet recordar els termes VHF i UHF, el Sàhara espanyol, Fraga com a ministre d'interior, un accident mortal d'un 600, unes televisions amb l'antena de regal i el consultorio para la mujer a les 19h 30 a Ràdio Barcelona.
Intento imaginar-me aquella vida, la seva estètica, els seus costums. Tot em sembla molt llunyà, però tot forma part de la meva història. Encara que em sembli que no hi tinc cap punt de connexió, la meva existència va començar en aquell context.
Els contextos ens configuren. També l'actual i el que ni tan sols gosem imaginar. El món canvia molt depressa i la nostra vida a cavall del temps. Més val això que quedar-se estancat o encara pitjor, creure'ns que per nosaltres no passa el temps.
Teresa

diumenge, 26 d’octubre de 2008

CONFIRMACIONS I BISBES

Fa poques setmanes ens va deixar el bisbe Joan Carrera. Vaig tenir l'ocasió de conèixer-lo en una entrevista breu, quan vaig estar treballant en la pastoral de la salut. M'impressionà el seu tarannà proper i humil. I aquests darrers dies hem tingut la celebració de la Confirmació amb els grups de joves que s'han estat preparant al Casal Loiola. Va presidir les celebracions el bisbe Joan Godayol, amb qui vam tenir l'oportunitat d'una bona estona de xerrada els dies abans de les Confirmacions. El bisbe Joan ens va explicar la seva trajectòria, durant molts anys bisbe al Perú i ara a Barcelona, per motius de salut. Li vam poder fer tota mena de preguntes, sobretot aquelles que els joves tenen sempre al cap quan es parla de l'església, i amb tota franquesa i senzillesa el bisbe Joan ens va explicar el seu punt de vista sobre els matrimonis divorciats, l'homosexualitat, els capellans pederastes, les riqueses del Vaticà, la jerarquia catòlica espanyola... I després ens va posar "deures", va animar als joves a que siguin ells els qui prenguin la torxa de l'evangelització i dels canvis en l'església, que siguin ells els qui transmetin als companys, més amb els fets que amb les paraules, més amb el gest que donant lliçons, que un altre món és possible i necessari, i que el missatge de Jesús és camí de felicitat i de sentit.
Gràcies bisbe Joan. Gràcies a bisbes com vosté i com el bisbe Joan Carrera, que han entès que el pastor no és més important que els altres sinó el qui se sap posar al seu servei. No és qui més sap i fa discursos, sinó el qui sap escoltar, acollir amb tendresa, animar i donar consol. El pastor es pot equivocar perquè és humà, però precisament aquesta humanitat és la que permet que actui la Gràcia quan es viu des de la fragilitat que sempre necessita ser perdonada, i no des de la prepotència de l'orgull.
Bisbes així són els qui ens ajuden als catequistes a transmetre als joves l'església en la que creiem. I a continuació us transcric la reflexió que ens deixava el bisbe Joan Carrera, precisament arrel de les Confirmacions. Ens serveixin les seves paraules, d'homenatge.
Màngels

I DESPRÉS DE LA CONFIRMACIÓ, QUÈ?
Escrit per: Bisbe Carrera
Hem acabat la temporada forta de les confirmacions... si bé no tan forta, dissortadament, com les que vivíem fa quinze i més anys. De l'actual devallada del nombre de joves que demanen de ser confirmats ja en vam parlar fa un parell de mesos ( Catalunya Cristiana , núm. 1.497). Ara voldria referir-me, sobretot, al futur. Com asumiesen, les postres comunitats, el compromís contret amb tots aquells que acaben de rebre el signe del do de l'Esperit Sant?
Insistim, habitualment, en el compromís dels confirmats...I fem bé. Però, i el nostre? No serà fácil la vida cristiana dels adolescents d'avui. El silenciament de Déu s'anirà fent cada dia més dens en la societat on viuran...La immediatesa serà el seu horitzó habitual i la força abassegadora de les sensacions continuarà guanyant terreny a la reflexió i a la percepció del gust espiritual. La vida de l'Església els caurà lluny... Comptaran, segur, amb l'Esperit Sant defensor, però necessitaran la comunitat que acull la seva veu, convida a escoltar-la, l'actualitza. No els podem deixar, un cop que els hem ungit.
Quines possibilitats reals té avui un jove a les nostres ciutats de trobar suports a la seva fe cristiana, asequibles i atractius?
Temps era temps, alguns moviments de joves cristians oferien als confirmats camins de creixement. Però tot això ha anat minvant fins a esdevenir inexistent a la majoria de parròquies. Tampoc ja no són tants els capellans joves que es dediquen a la joventut i en són pal de paller.
En alguns arxiprestats, tanmateix, s'ha aconseguit d'unir esforços i d'oferir, entre tots, espais de trobada dels joves. És el camí. Un camí prioritari. Cal, això sí, que aquests espais es facin visibles: avui la visibilitat dels creients enmig de la infinitat d'ofertes de models contradictoris de vida és una condició indispensable. La sensació, soviet hàbilment fomentada, que ja ningú no té, mina la moral.
I cal, igualment, que comptin amb treballadors pastorals, de sensibilitat juvenil, que s'hi dediquen plenament. Molts enyoren avui l'època dels vicaris joves... Ara en tenim pocs, és veritat. Però, i els laics? Guantes parròquies o arxiprestats han preparat un responsable seglar de la joventut i li atorguen confianza i autonomia? I suport econòmic... perquè puguin desposar de temps. Això últim a molts els sembla ja pura utopia... Reconeguem que no és fácil. Soviet, tanmateix- i per posar només un parell d'exemples-, t'arriben notícies d'estrenes d'orgues i de noves instal•lacions d'aire condicionat... Què és més important?
També hi ha els religiosos i les religioses. Malgrat els avenços en la col•laboració, no s'acaba de fer un front comú pastoral amb ells. I poden aportar tant! En general els fundadors de congregacions docents es proposaven un objectiu i escollien un mitjà per realitzar-lo. L'objectiu era promoure infants i joves cristians. El mitjà, la creació d'escoles. Ara que el mitjà s'ha fet tan complex i, sovint, ambigu... no caldria aprofundir més en l'objectiu?

dijous, 23 d’octubre de 2008

UN ATREVIMENT

Fa dos dies vaig dir que sí a una proposta força agosarada: m'han demanat que escrigui una petita biografia de Santa Magdalena Sofia Barat. Acceptar aquesta proposta, que ja us aniré explicant, m'ha resultat un acte de gran atreviment per la meva banda. A la comunitat tenim llibres extensísims sobre la seva vida, obra i miracles. Algún, fins i tot, és de bon llegir per una lectora del segle XXI, perquè en això de les vides dels sants es nota que els anys (i els segles) passen. Recordo que recent fets els vots, vaig voler llegir-ne un que dia rera dia, se'm queia de les mans. No debia ser el moment oportú, em vaig quedar en pau i el vaig tornar al seu lloc. Fa pocs anys, una rscj irlandesa va escriure'n una biografia molt interessant, adaptada als nostres temps en el llenguatge i en els punts d'interès en que incidia. Aquest volum de més de 700 pàgines va fer-me companyia durant la provació, la preparació a la professió perpètua. El vaig gaudir com cap altre.
Què té d'atrevida l'escriptura (que tant m'agrada) i explicar als altres la vida de la "meva fundadora"? Doncs he descobert que quan t'acostumes a la comunicació virtual, a les paraules perdudes enmig de la xarxa, el paper concret i tangible, de cop i volta, impressiona.
I sobre Magdalena Sofia Barat, crec que és tot un repte saber explicar, en poques paraules, una vida i una obra com la seva, sobretot, defugint els tòpics.
Tot plegat, una oportunitat i una aventura. Ja us l'explicaré!

Teresa

dimarts, 21 d’octubre de 2008

REFERENTS (i II)

Després d'escriure el post d'ahir em vaig quedar pensat si el que realment admirem de les persones són els mèrits socials (èxit, fama, diners...) o allò que ens transmeten de la seva persona, del seu fons, de la seva interioritat, valors, manera de viure.
Massa vegades el que ens atrau és el primer, perquè és el que els fa sortir a la portada de la revista, al programa de la televisió, a la conversa a casa o amb els amics. Has vist què ha fet? És el millor!, podriem dir d'alguns esportistes, cuiners, cantants, etc... que són els que avui s'emporten la fama, les càmeres i els diners. Això és el que ens crida l'atenció, el que fa que, d'entrada els admirem.
Un cop presentats i coneguts, comencem a conèixer-los, i anem descobrint noves facetes: com parlen dels companys, dels contrincants, com assumeixen les victòries, les derrotes, com s'involucren en la societat que els toca viure... i anem completant l'opinió que començàvem a tenir d'ells.
Unint ambudes cares de la moneda, ens fem una idea més completa (justa o injusta, qui sap) de la persona. En alguns casos encara els farà més grans. En altres, el reconeixement públic es limitarà a la seva activitat concreta, però no ens serà un model en altres àmbits.
La funció dels primers és molt important per als nostres nens, adolescents i joves. Sense pretendre-ho, són un mirall per a les noves generacions. L'esforç, el treball constant, tenir objectius clars en la vida és un reflexe en el que mirar-se. Ens serviran d'exemple en moltes classes. Només cal anomenar-los per, de sobte, captar l'atenció de la classe.
Algú em va explicar que en una escola, el 2006-07, el primer dia de classe van penjar dos grans posters de la selecció de bàsquet i la de futbol espanyoles. I una frase deia: a qui et vols assemblar? El futbol en aquell temps feia pena (vestidor dividit, enveges ...) mentre que el bàsquet eren un grup de companys que amb un gran treball en equip i amb molta il·lusió havien guanyat el campionat mundial. La resposta era clara. I la intencionalitat de la pregunta, també.
Teresa

dilluns, 20 d’octubre de 2008

REFERENTS

De joves, tots hem tingut uns referents. Sovint omplíem l'habitació d'aquestes persones: futbolistes, cantants, actors i actrius... Uns models, unes persones (i uns valors que se'n desprenien) que ens han acompanyat i ens influeixen encara avui. Durant molt de temps van ser els sants: Ignasi, Francesc, Clara o els fundadors i patrons de torn, amb vides del tot extraordinàries. Amb els anys hem anat rebaixant el nivell i la secularització ha anat guanyant protagonisme. Dels sants s'ha passat a persones molt més properes i contemporànies, algunes de les quals només tenen el mèrit de tenir bona veu, una cara bonica o saber recòrrer una passarel·la amb cara de pocs amics.
Acabem de tenir la reunió setmanal de confirmació. Un dels temes era compartir aquelles persones que ens provoquen un sentiment d'admiració. Molts han parlat de la família (pares, avis, oncles...), altres d'algun inventor. Un ha dit: la bondat i la generositat. Qualsevol resposta era del tot acceptable, però aquesta ens ha endinsat en un nivell superior, el de qui més enllà de les persones concretes admira un valor, una actitud, una manera d'anar per la vida, fent el bé i mirant més enllà d'ell mateix. Totes són respectables, però aquesta m'ha resultat admirable de veritat.
Teresa

divendres, 17 d’octubre de 2008

CITIZENSHIP

Es fa difícil d'explicar el que s'està vivint al País Valencià en relació amb l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania. És complicat perquè s'ha volgut fer complicat. I això acostuma a passar quan hi ha forts interessos amagats, en aquest cas, polítics.
Per una Ordre de la Conselleria d'Educació, les classes (una hora a la setmana) s'han impartir en anglès. Les raons? Fer passes cap al trilingüsime. Els resultats? No hi ha prou mestres capacitats, els alumnes no tenen prou coneixements d'anglès per seguir la matèria amb fluïdesa, s'ha expedientat a professors de la pública que s'hi han oposat... Les conseqüències? Desvirtuar una matèria cabdal en el procés de fer-se persones en una societat concreta i aconseguir desprestigiar-la.
Jo entro a classe amb una professora d'anglès. Cada 20 minuts aturo l'explicació i ella els copia vocabulari en anglès a la pissara. Aquesta ha estat la solució a la majoria de centres. La solució a la imposició i a un extrany afany lingüístic que, menystenint el valencià, es disfressa d'universalista.
Teresa

dijous, 16 d’octubre de 2008

LA CRISI QUE NO ÉS NOTÍCIA

La Clara, una amiga de Mèxic, m'acaba d'enviar un powerpoint. Amb unes imatges que no t'acabes de creure, és una denúncia a la situació d'Haití, on la crisi és permanent i endèmica, i com a tal, no surt a cap diari ni encapçala els informatius de cap cadena.
La conseqüència de l'augment dels preus del aliments es concreta en aquest país en que moltes persones mengen unes galetes que són una barreja de fang, sucre i mantega vegetal. Aquesta barreja pot portar paràsits mortífers o toxines industrials. El seu consum habitual comporta un alt risc de desnutrició. L'esperança de vida d'Haití és de 57 anys, i el 50% és analfabeta.
Transcric aquestes dades després d'haver dormit plàcidament, d'un bon esmorzar, d'agafar un cotxe i venir a treballar, d'una classe a Batxillerat amb alumnes amb unes condicions de vida semblants a les meves... i la visió d'imatges com les que us adjunto m'ha resultat una bufetada de bon matí.
La meva amiga Clara es preguntava què es podia fer amb situacions com aquesta. Jo, per començar, us la comparteixo. També agraeixo la presència d'una comunitat del Sagrat Cor que fa anys que dóna la seva vida en aquest país, per estar al costat dels més pobres. La resta, el que tinc a l'abast, serà seguir educant en la justícia i la pau de la millor manera que pugui.
Teresa

dimarts, 14 d’octubre de 2008

ELS MEUS DIMARTS

Per a la majoria dels mortals, els dilluns és el dia fatídic de la setmana. No sortiré ara dient que per a mi no ho sigui, però mirant el meu horari, no és el pitjor. A priori, el meu dia pitjor és el dimarts. Tinc cinc hores de classe, una hora de permanència i a vegades alguna reunió, però el que el fa realment complicat no són les classes en sí, sinó que aquest any m'estreno amb el 2n de l'ESO (els dimarts hi tinc tres hores), i aquesta experiència m'ha obert a tot un món nou. Res a veure ni amb el Batxillerat (una delícia) ni amb 4rt de l'ESO (menys delícia, però interessant). Perquè el 2n és una mena de ni carn ni peix, ni blanc ni negre, ni nens ni adolescents. Cadascú en la seva fase de la pre-adolescència, i tots els altres, al seu voltant, fent el que podem.
Quan surto de l'escola, i arribo a casa, sento que la setmana ja fa baixada. No és divendres però ja ha passat el dimarts. I a tornar a idear, crear, inventar noves propostes per a fer-nos mútuament fructíferes aquestes hores.
Potser avui sóc capaç d'escriure-ho perquè n'estic prou contenta. Hem fet un joc sobre les grans religions i hem acabat veient el vídeo d'aquell home que balla frenèticament per tots els racons del món (post del 4 d'octubre). No em pregunteu l'enllaç que he fet amb els dos recursos, que sense dubte el té. Ells han marxat contents i jo també.
Teresa

divendres, 10 d’octubre de 2008

HUMOR ANGLÈS

Sempre m'ha agradat l'humor anglès. La seva elegància, mesura, ironia, subtilitat em tenen captivada des de ben jove. Recordo sèries inoblidables i ben entranyables com "Sí, ministre" i la seva continuació natural amb "Sí, primer ministre". També el "N'hi ha que neixen estrellats", "Els Roper", "Hostes vingueren que de casa ens tragueren","Hotel Fawlty" (amb el Manuel, el cambrer de Barcelona que aquí vam batejar com si fos mexicà... necessitats de l'autoestima catalana!).
Una manera de provocar el riure mesurada però constant, sense xavacaneria, sense paraules gruixudes, apta per a tothom que no necessiti una gala tipus "Noche de fiesta" o uns "Morancos" per passar-s'ho bé.
Em deixo pel final "Els joves", perque trenca els patrons de l'humor britànic estàndard, però de la que en guardo un gran record, i una certa enyorança, excepte de la seva dieta a base de les llenties del Neil i els patriòtics Corn Flakes.
Per aquells que no sàpiguen de què els parlo, ja sé que m'acabo de retratar i no em dol dir-ho: sí, sóc de la dècada dels 80!
Aquest revival sobre l'humor només era l'excusa per presentar aquest vídeo. Dos humoristes anglesos analitzant la crisi. Fa dos mesos que és a la xarxa, i la seva visió es compleix dia a dia. Tota una troballa!


Teresa

dijous, 9 d’octubre de 2008

LA MARE DE LA CIÈNCIA

Avui, 9 d'octubre, festa al País Valencià, em recordo a mi mateixa la necessitat de prendre'm la vida amb certa calma. Llevar-se dues hores més tard d'allò habitual no em converteix en mandrosa de mena: potser fins i tot el cos i l'ànima ho reclamen. Quedar-me pacientment a casa tot esperant l'anunciada gota freda no li treu res a la meva capacitat de risc: sé que ara fa un any no podiem creuar el carrer de la inundació que vam patir. Anar a la capella sense rellotge no significa perdre mig matí: només em prepara per viure l'altra meitat amb més sentit.
Ser pacient i aprendre a relativitzar les coses és un dels aprenentatges que suaument adquireixo amb els anys. Com aquella figuera que no donava fruit. La podien haver tallat, però Jesús intercedeix: "Espereu un any més, sino, la tallareu".
Paciència que m'incorpora a un ritme més humà, a uns sentiments més compassius, a una mirada més profunda. Paciència amb el que visc, el que escullo i el que se'm presenta, amb els altres, els de cada dia i els nouvinguts, però sobretot, amb mi mateixa i les meves manies, urgències i necessitats, que potser no ho són tant.
Teresa

dilluns, 6 d’octubre de 2008

EL MÉS PREUAT, QUANT VAL?

Aquest cap de setmana hem tingut convivència de Confirmació. El tema era ben senzill: les persones, tenim preu? Hem partit d'una notícia d'un home d'austràlia (aquesta mena de coses només passen a l'altra punta del món) que va posar la seva vida a subhasta a través del portal eBay. La sorpresa va ser majúscula tot llegint la notícia: ho venia tot, inclosos mitja dotzena d'acudits i la relació amb l'ex-nòvia. Realment no tenim preu o només és qüestió d'afegir zeros a una xifra?
A continuació vam aterrar ben aprop de casa: la publicitat és un món on la compravenda és constant, i la majoria de vegades ni ens n'adonem. És perspicaç, ens crea necessitats, ens uniformitza fent-nos sentir diferents. Vaja, tot un art.
Qui no s'ha deixat portar per un anunci, un eslògan, una cançó? Qui no ha comprat alguna cosa totalment inútil només perquè era molt econòmica, tota una ganga!, dèiem.
A la web de Siro López hi podeu trobar exemples molt interessants de contrapublicitat per a les vostres classes, grups....
I a la vida real... bona sort per esquivar les temptacions, els 3X2 prescindibles i les infinites últimes ofertes que, subtilment, posen preu a la nostra vida.
Teresa

dissabte, 4 d’octubre de 2008

CARA DE BADOC !!

En temps de crisi, ara que som a la tardor, que els dies s'escurcen, quan ja hem oblidat les vacances... una proposta per arrancar-vos un petit somriure.
Què fa un home cabal per recuperar la il·lusió de viure? Senzillament: ballar!!
Que passeu un bon cap de setmana i .... no us perdeu de cap manera aquest video!!

(feu clic a la imatge)


Teresa

divendres, 3 d’octubre de 2008

LA PASTORAL ATACA DE NOU

Com els vells rockers que mai moren, ahir vam tenir la primera reunió del Departament de Pastoral de l'escola. Crec que amb aquesta reunió acaba un cicle: el de l'inici de curs, amb les primeres reunions, les primeres classes, els primers assajos, primers èxits i fracassos...
Crec que el Departament de Pastoral és l'ens que ha de vetllar per mantenir l'ànima de l'escola. Potser sóc massa idealista i la realitat concreta és molt més humil, però en abstracte així ho penso. El que sí que crec és que algú ha de tenir cura de que l'escola no es converteixi en una empresa expenedora de títols, sinò que complint aquesta funció tan necessària, amb el certificat sota el braç els nois i noies s'emportin també una personalitat més o menys estructurada, uns valors irrenunciables, un esperit que afavoreixi la convivència i la justícia. I en això, tota la comunitat educativa (no només els mal anomenats "pastors") hi té un bocinet de responsabilitat: a la porteria, als passadissos, a l'aula, a la sala de professors. Si no és així, acadèmicament haurem acomplert els nostres objectius però humanament haurem suspès.


Teresa