diumenge, 26 d’octubre de 2008

CONFIRMACIONS I BISBES

Fa poques setmanes ens va deixar el bisbe Joan Carrera. Vaig tenir l'ocasió de conèixer-lo en una entrevista breu, quan vaig estar treballant en la pastoral de la salut. M'impressionà el seu tarannà proper i humil. I aquests darrers dies hem tingut la celebració de la Confirmació amb els grups de joves que s'han estat preparant al Casal Loiola. Va presidir les celebracions el bisbe Joan Godayol, amb qui vam tenir l'oportunitat d'una bona estona de xerrada els dies abans de les Confirmacions. El bisbe Joan ens va explicar la seva trajectòria, durant molts anys bisbe al Perú i ara a Barcelona, per motius de salut. Li vam poder fer tota mena de preguntes, sobretot aquelles que els joves tenen sempre al cap quan es parla de l'església, i amb tota franquesa i senzillesa el bisbe Joan ens va explicar el seu punt de vista sobre els matrimonis divorciats, l'homosexualitat, els capellans pederastes, les riqueses del Vaticà, la jerarquia catòlica espanyola... I després ens va posar "deures", va animar als joves a que siguin ells els qui prenguin la torxa de l'evangelització i dels canvis en l'església, que siguin ells els qui transmetin als companys, més amb els fets que amb les paraules, més amb el gest que donant lliçons, que un altre món és possible i necessari, i que el missatge de Jesús és camí de felicitat i de sentit.
Gràcies bisbe Joan. Gràcies a bisbes com vosté i com el bisbe Joan Carrera, que han entès que el pastor no és més important que els altres sinó el qui se sap posar al seu servei. No és qui més sap i fa discursos, sinó el qui sap escoltar, acollir amb tendresa, animar i donar consol. El pastor es pot equivocar perquè és humà, però precisament aquesta humanitat és la que permet que actui la Gràcia quan es viu des de la fragilitat que sempre necessita ser perdonada, i no des de la prepotència de l'orgull.
Bisbes així són els qui ens ajuden als catequistes a transmetre als joves l'església en la que creiem. I a continuació us transcric la reflexió que ens deixava el bisbe Joan Carrera, precisament arrel de les Confirmacions. Ens serveixin les seves paraules, d'homenatge.
Màngels

I DESPRÉS DE LA CONFIRMACIÓ, QUÈ?
Escrit per: Bisbe Carrera
Hem acabat la temporada forta de les confirmacions... si bé no tan forta, dissortadament, com les que vivíem fa quinze i més anys. De l'actual devallada del nombre de joves que demanen de ser confirmats ja en vam parlar fa un parell de mesos ( Catalunya Cristiana , núm. 1.497). Ara voldria referir-me, sobretot, al futur. Com asumiesen, les postres comunitats, el compromís contret amb tots aquells que acaben de rebre el signe del do de l'Esperit Sant?
Insistim, habitualment, en el compromís dels confirmats...I fem bé. Però, i el nostre? No serà fácil la vida cristiana dels adolescents d'avui. El silenciament de Déu s'anirà fent cada dia més dens en la societat on viuran...La immediatesa serà el seu horitzó habitual i la força abassegadora de les sensacions continuarà guanyant terreny a la reflexió i a la percepció del gust espiritual. La vida de l'Església els caurà lluny... Comptaran, segur, amb l'Esperit Sant defensor, però necessitaran la comunitat que acull la seva veu, convida a escoltar-la, l'actualitza. No els podem deixar, un cop que els hem ungit.
Quines possibilitats reals té avui un jove a les nostres ciutats de trobar suports a la seva fe cristiana, asequibles i atractius?
Temps era temps, alguns moviments de joves cristians oferien als confirmats camins de creixement. Però tot això ha anat minvant fins a esdevenir inexistent a la majoria de parròquies. Tampoc ja no són tants els capellans joves que es dediquen a la joventut i en són pal de paller.
En alguns arxiprestats, tanmateix, s'ha aconseguit d'unir esforços i d'oferir, entre tots, espais de trobada dels joves. És el camí. Un camí prioritari. Cal, això sí, que aquests espais es facin visibles: avui la visibilitat dels creients enmig de la infinitat d'ofertes de models contradictoris de vida és una condició indispensable. La sensació, soviet hàbilment fomentada, que ja ningú no té, mina la moral.
I cal, igualment, que comptin amb treballadors pastorals, de sensibilitat juvenil, que s'hi dediquen plenament. Molts enyoren avui l'època dels vicaris joves... Ara en tenim pocs, és veritat. Però, i els laics? Guantes parròquies o arxiprestats han preparat un responsable seglar de la joventut i li atorguen confianza i autonomia? I suport econòmic... perquè puguin desposar de temps. Això últim a molts els sembla ja pura utopia... Reconeguem que no és fácil. Soviet, tanmateix- i per posar només un parell d'exemples-, t'arriben notícies d'estrenes d'orgues i de noves instal•lacions d'aire condicionat... Què és més important?
També hi ha els religiosos i les religioses. Malgrat els avenços en la col•laboració, no s'acaba de fer un front comú pastoral amb ells. I poden aportar tant! En general els fundadors de congregacions docents es proposaven un objectiu i escollien un mitjà per realitzar-lo. L'objectiu era promoure infants i joves cristians. El mitjà, la creació d'escoles. Ara que el mitjà s'ha fet tan complex i, sovint, ambigu... no caldria aprofundir més en l'objectiu?

1 comentari:

Anònim ha dit...

molt intiresno, gracies