dilluns, 27 d’octubre de 2008

EL DIA QUE JO VAIG NÉIXER

Amb aquest títol no puc estar-me de recordar aquell entranyable monòleg de Gila que començava: "El día que yo nací mi madre no estaba en casa, y me dijo que sea la última vez que naces solo". D'aquell 19 de juliol en sé que era un dia de molta calor, i que algunes visites a la nova criatura quasi buscaven més l'aire condicionat que veure a qui s'assemblava, si al pare o a la mare. Després d'aquests records sentits explicar, ja quasi bé passo als primers records relacionats amb l'escola, l'estiu, i aquella vegada que em van haver de fer un rentat d'estómac, tan contenta que vaig entrar de la mà del metge... i com en vaig sortir amb abundants llàgrimes!!
Fa dos dies vaig sentir que el diari La Vanguardia oferia la possibilitat de consultar tota la seva hemeroteca de franc. I vaig tenir una curiositat: quina era l'actualitat el dia que jo vaig nèixer? Què deien els diaris? Qui s'emportava la primera plana?
Ha estat una exercici ben interessant, tot i que, en ple franquisme, el 19 de juliol estava marcat per les celebracions pròpies de l'alzamiento. També m'ha fet recordar els termes VHF i UHF, el Sàhara espanyol, Fraga com a ministre d'interior, un accident mortal d'un 600, unes televisions amb l'antena de regal i el consultorio para la mujer a les 19h 30 a Ràdio Barcelona.
Intento imaginar-me aquella vida, la seva estètica, els seus costums. Tot em sembla molt llunyà, però tot forma part de la meva història. Encara que em sembli que no hi tinc cap punt de connexió, la meva existència va començar en aquell context.
Els contextos ens configuren. També l'actual i el que ni tan sols gosem imaginar. El món canvia molt depressa i la nostra vida a cavall del temps. Més val això que quedar-se estancat o encara pitjor, creure'ns que per nosaltres no passa el temps.
Teresa

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina idea tan bona! He fet lo mateix i m'he trobat a Joan XXIII a la primera pàgina del diari del dia del meu naiximent, amb Pau VI, aleshores arquebisbe a Milà, visitant l'institut del Sagrat Cor... i m'agradat. És curiós perquè una cosa que porto al cor amb agraïment és haver coincidit amb el papa Joan uns pocs mesos de la meva vida.

Catimar.

Anònim ha dit...

Jo me'n recordo dels primers dies, de desconcert per un nano de quatre anys -jo- que fins llavors havia estat sol -no diré el rei de la casa, perquè no és cert-.

Ara que, si et poses a recordar, et sortiran els gorrets que et posava ta mare el dia del palmó, el xavo i la tovallola xopa de colònia per rentar-te les orelles -que no sé si és gaire recomanable-.

El Pedrito i el David, on són? Com és que no els cites?

Enric