dimarts, 14 d’octubre de 2008

ELS MEUS DIMARTS

Per a la majoria dels mortals, els dilluns és el dia fatídic de la setmana. No sortiré ara dient que per a mi no ho sigui, però mirant el meu horari, no és el pitjor. A priori, el meu dia pitjor és el dimarts. Tinc cinc hores de classe, una hora de permanència i a vegades alguna reunió, però el que el fa realment complicat no són les classes en sí, sinó que aquest any m'estreno amb el 2n de l'ESO (els dimarts hi tinc tres hores), i aquesta experiència m'ha obert a tot un món nou. Res a veure ni amb el Batxillerat (una delícia) ni amb 4rt de l'ESO (menys delícia, però interessant). Perquè el 2n és una mena de ni carn ni peix, ni blanc ni negre, ni nens ni adolescents. Cadascú en la seva fase de la pre-adolescència, i tots els altres, al seu voltant, fent el que podem.
Quan surto de l'escola, i arribo a casa, sento que la setmana ja fa baixada. No és divendres però ja ha passat el dimarts. I a tornar a idear, crear, inventar noves propostes per a fer-nos mútuament fructíferes aquestes hores.
Potser avui sóc capaç d'escriure-ho perquè n'estic prou contenta. Hem fet un joc sobre les grans religions i hem acabat veient el vídeo d'aquell home que balla frenèticament per tots els racons del món (post del 4 d'octubre). No em pregunteu l'enllaç que he fet amb els dos recursos, que sense dubte el té. Ells han marxat contents i jo també.
Teresa

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Aixó és el que importa. Al final de tot, la satisfacció teva i la d'ell. Jo, a la de 2n d'ESO, la tinc a casa i prec per que persones com tu estiguin al seu costat.

Molts d'anys, Teresa, per avui!
Catimar.

Anònim ha dit...

Querida Teresa, te estoy escribiendo para desearte feliz santo, pero no se... mis mails no te llegan. Asi que utilizo este medio.
Un abrazo grande
volvoreta

teresa i m.àngels ha dit...

Gràcies a totes dues.
Catimar, fins i tot el teu nebot m'ha felicitat!
Volvoreta, no sé qué le pasa a mi email que no lleguen tus correos. Gracias por buscar un medio alternativo.
He pasado un día maratoniano... pero también es bonito vivir entregada a la misión y convencida de lo que se hace. abrazo, Teresa

Anònim ha dit...

Teresa, d'una banda et diria que et consolares pensant en aquells que viuen tota la seua jornada, tots els dies de la setmana, entre primer i segon d'ESO... D'altra, reconéixer que la vitalitat i les experiències que tenen aquests alumnes, generalment no les fan tan paleses els altres. Parlar amb ells, si ho aconsegueixes, en definitiva és com estudiar un nou idioma. Els mal de caps passen, i tots són moments d'aprenentatge de la realitat que ens envolta. Tot i això, tots desitjaríem poder gaudir de l'oasis que suposen els cursos superiors.
Milers de gràcies pel vostre bloc! Assumpta