dijous, 9 d’octubre de 2008

LA MARE DE LA CIÈNCIA

Avui, 9 d'octubre, festa al País Valencià, em recordo a mi mateixa la necessitat de prendre'm la vida amb certa calma. Llevar-se dues hores més tard d'allò habitual no em converteix en mandrosa de mena: potser fins i tot el cos i l'ànima ho reclamen. Quedar-me pacientment a casa tot esperant l'anunciada gota freda no li treu res a la meva capacitat de risc: sé que ara fa un any no podiem creuar el carrer de la inundació que vam patir. Anar a la capella sense rellotge no significa perdre mig matí: només em prepara per viure l'altra meitat amb més sentit.
Ser pacient i aprendre a relativitzar les coses és un dels aprenentatges que suaument adquireixo amb els anys. Com aquella figuera que no donava fruit. La podien haver tallat, però Jesús intercedeix: "Espereu un any més, sino, la tallareu".
Paciència que m'incorpora a un ritme més humà, a uns sentiments més compassius, a una mirada més profunda. Paciència amb el que visc, el que escullo i el que se'm presenta, amb els altres, els de cada dia i els nouvinguts, però sobretot, amb mi mateixa i les meves manies, urgències i necessitats, que potser no ho són tant.
Teresa

1 comentari:

Aina ha dit...

Hola!
Molt adequat avui aquest post. Que ens és difícil la paciència i la Serenitat. Apendre que tot té un moment i un temps.... que tot , per molt que ho volem no ho podem controlar tot! Hem d'aprendre a viure!.
Em sembla que jo estic en un periode d'aquest aprenentatge apendre Serenitat!! que meravellós i que difícil alhora.!!!
Si et be de gust i vols trobaras un petit espai a real utopia on podràs relaxar-te meditar.... amb música de fons! sempre va be poder desconectar....