dijous, 27 de novembre de 2008

AMB L' AI AL COR

Ahir vaig viure uns moments d'esglai, un ai al cor que em fa anar més enllà del fet en sí i em suggereix una petita reflexió compartida.
Arribava de l'escola i la litúrgia de la tarda és obligada: saludar, deixar la cartera, engegar l'ordinador. Aquesta vegada, no sé perquè, m'hi vaig asseure mentre es posava en marxa. Quasi bé no ho faig mai, perquè aprofito per anar feinejant. Però asseguda com estava, atenta als diferents sorollets, em va donar la sensació que el fons negre de la pantalla durava més del compte, que no passava a la següent fase, i vaig notar el neguit, el nerviosisme, la por a una avaria, un entrebanc tècnic potser de difícil solució.
Cadascú se sap què l'inquieta. Està clar que per a mi el portàtil ja és company habitual: l'escola i la tasca pastoral (les classes, noves dinàmiques i iniciatives, la competència digital...), la comunicació (a través dels correus, els messengers...), l'intercanvi d'idees i experiències (aquest bloc i d'altres, els diaris...) necessiten un suport molt concret. Durant uns segons em vaig veure privada d'aquesta eina i impossibilitada per a aquestes feines i els segons em van semblar hores. Com quan no trobes el pendrive o t'has deixat el mòbil a casa.
I aquesta desagradable sensació m'ha fet recordar una petita experiència: en un vol als Estats Units vaig perdre una maleta. Un aparent desastre em va servir de lliçó, un daltabaix convertit en oportunitat per relativitzar les pèrdues. I si no, com em va ensenyar una amiga meva, en moments com aquests, pregunteu-vos: què és el pitjor que em pot passar? Ho veureu tot molt més clar.
Teresa

dilluns, 24 de novembre de 2008

EL CAÇADOR D'ESTELS

Per una vegada, crec que una pel·lícula fa honor al llibre en que està basada. Potser aquesta percepció és fruit d'haver invertit l'ordre habitual i haver anat abans al cinema que gaudir-ne la lectura. Potser per això, a cada pàgina hi reconec els rostres, les cases, els sentiments. Tant se val. El fet és que vaig veure "Cometas en el cielo" i em va captivar. He llegit "El caçador d'estels" (traducció al català a Amsterdam llibres) i a cada plana m'he sentit arrossegada per la humanitat de la història, el realisme dels fets, l'honestedat que se'n desprèn.
Què hi tenen a veure els estels a l'argument? Justament la trama agafa ritme amb una competició molt seguida a l'Afganistan abans de l'arribada dels talibans: un concurs d'estels. Els nois de Kabul competien entre ells no a fer volar estels, sino a talllar-ne la corda que els subjectava del carret. Un cop de canell, sec, ràpid, precís, i l'estel es precipitava a terra. Aleshores calia caçar-lo. Aquesta fita era motiu d'orgull i de gran celebració.
Aquest dia, amb l'estel guanyador, es precipiten els esdeveniments. Amb la corda trencada, es malmet una amistat, una relació fraterna, dues vides. De la mà dels aconteixements coneixerem l'Afganistan d'abans i després dels talibans, els afganesos forçats a fugir, les relacions entre ells, el sentit de l'honor i la família, i les esperances abandonades darrera d'una porta tancada de manera precipitada.
De totes totes, en el format que volgueu, una història "per tornar a ser bones persones"
Teresa

dimecres, 19 de novembre de 2008

NO ÉS PER SER UN POBLE NOMBRÓS QUE US HE ESCOLLIT

Fa dos dies us explicava que aquest darrer cap de setmana havia estat a Madrid. Hi vaig anar per participar en un trobada de professes joves del Sagrat Cor. Qui som les professes joves? Les que hem fet els vots perpetus, com a màxim, fa deu anys.
Faig un petit aclariment: en això de la vida religiosa, la nomenclatura és un apartat a revisar. Emprem termes dels que només nosaltres en sabem el contingut: candidates (a què?), novícies (perdó?), joves professes (però que no han professat...), professes joves (que passen dels 40...). Un enrenou que el meu cercle més proper ja té controlat, però que tot sovint he d'explicar als nouvinguts.
Aquesta trobada que fem un parell de cops a l'any és d'aquells "espais verds" que ens alimenten el cor i ens ajuden a viure. De fet, vam passar tot el dissabte compartint el nostre moment: il·lusions, dificultats, ajudes... fent-ne un paral·lel amb la vivència dels quaranta anys d'Israel en el desert: la presència de Déu en el núvol, el sustent en forma de manà, els alls i les cebes com la temptació de desconfiança, la promesa de la terra que els feia caminar dia a dia...
Espais com aquests ens ajuden a formular el que vivim, el que volem i el que no volem, ens apropen en la nostra dispersió geogràfica, ens cohesionen com a generació.
Jo els agraeixo i no me'n perdo ni un. Em fan sentir normal, m'ajuden a relativitzar, em renoven les forces per continuar el camí amb esperança.
Teresa

dilluns, 17 de novembre de 2008

¿DE MADRID AL CIELO?

Aquest cap de setmana sóc a Madrid. Una reunió, de la que us en parlaré més endavant, m'ha portat a la "capital", una ciutat que des de fa uns anys no m'és extranya. En el nostre procés biprovincial, el fet tenir trobades i reunions en aquest ciutat, s'ha convertit en una cosa habitual.
Per a mi l'expectació no és la mateixa que quan viatjo a Barcelona, no ens enganyem, però intento treure'n el màxim profit.
Sempre hi ha coses que m'han cridat l'atenció d'aquesta ciutat:
  1. ja fa anys que em cridava l'atenció els molts immigrants, sobretot sudamericans, que trobava al metro. I els diumenges al migdia, quan a corre-cuita anava cap al tren, de nou el metro ple de gent extrangera, i l'estació d'Atocha com a punt de trobada. Altres hàbits dominicals, altres costums, altres races. La meva ruta habitual de València, en aquells moments, era molt més homogènia a nivell cultural.
  2. també em resulta molt interessant l'àmplia oferta cultural (teatre, musicals, museus, exposicions vàries). Jo mateixa, en aquesta ocasió, he gaudit amb la mostra a la seu del BBVA sobre els tresors de Montserrat. El bo i millor de nostre museu a l'abast dels madrilenys i de qui vulgui acostar-s´hi, durant dos mesos. Us asseguro que la selecció és impressionant. I la resposta de la gent, també. Fins el 7 de desembre.
  3. també em resulta nou el panorama radiofònic. Potser a casa tendeixo a escoltar Catalunya Ràdio i em passejo poc pel dial. Arribo aquí i inicio un recerca que em porta per la Cope, Intereconomía, la Ser... i descobreixo que el meu és un altre país, que aquest també és diferent, escolto idees que em regiren l'estòmac... Benvinguts a la pluralitat española!!
  4. i perquè no dir-ho... el bocadillo de calamares és de les coses que més gràcia em fan en aquesta ciutat, el monolingüisme oficial, el brou del Lardy, les àmplies avingudes, els edificis ministerials, els caramels de La Violeta...
Un munt d'experiències i records, de cares i idees. Una oportunitat de conèixer, d'intentar comprendre, de compartir, de de sortir de mi mateixa. Ara que... la millor experiència ha estat aquell Madrid 0 -Barça 3 de fa un parell d'anys en que ens van aplaudir i tot. Jo era a un bar, envoltada de merengues, camuflada per tal de sobreviure... Aquell dia sí que vaig poder dir... ¡De Madrid al cielo!
Teresa

dijous, 13 de novembre de 2008

DRETS I DEURES

Fa uns dies comentava en una sobretaula la importància d'exercir el dret a la queixa, no una queixa gratuita o capritxosa, sinó una queixa raonada i amparada per la llei. La denúncia ciutadana, per retards, seveis deficients, males gestions... de la que no ens n'hauriem de desentendre. I és que els llibres de reclamacions o els telèfons d'atenció als clients moltes vegades acaben sent un pou sense sortida, un túnel sense llum al seu final, un autèntic cul de sac, i per això massa vegades abans d'inciar-ne el periple, ens ho pensem dues vegades i ens preguntem: realment val la pena? No em comportarà massa mals de caps pel que en treuré?
Fins ahir tenia dues vies de denúncia: una doble reclamació a la Renfe i una altra a Sanitas. Anava darrera d'elles des de feia més de tres mesos. No per això he deixat d'insistir, fins a fer-me pesada. Perquè el dret m'empara i el sentit de la justícia també.
Ahir em va arribar una carta de la Renfe. Desestimaven una de les meves sol·licituds, però es fiaven del meu testimoni en l'altra, i de manera excepcional, em tornaven més de 15 Euros. Encara espero que Sanitas em retorni 3 Euros per uns serveis que mai m'han donat. I que l'empresa de transport públic de València ciutat faci alguna cosa amb el conductors que fumen, que parlen pel mòbil o que van amb els auriculars posats mentre condueixen.
Suposo que molts teniu històries similars, algunes de les quals deuen ser autèntics culebrons. Amb paciència, constància, sentit ciutadà, una gran dosi d'optimisme i la col·laboració de tots, algún dia aconseguirem rebre el servei que ens pertoca.
Teresa

dimecres, 12 de novembre de 2008

EL POVERELLO D'ASSÍS

Tinc una amiga a Roma, preparant-se per a la professió perpètua. Una de les "gràcies" d'aquest temps és la possibilitat de conèixer Assís, passar tres dies a la pàtria d'aquell jove que va trencar amb tots els formalismes socials de la seva època per viure com un poverello.
De la visita, la meva amiga m'ha fet arribar aquesta imatge que la té captivada: Francesc abraçant i besant els peus de Jesús crucificat.
Quan l'he vista me n'he adonat de la força de la seva expressió. La desproporció dels dos personatges, l'impacte del gest, la tendresa que se'n desprèn, la centralitat de la creu... Francesc d'Assís va ser un boig al segle XIII i ho segueix sent avui. Perquè només un boig pot preferir apropar-se al dolor i abandonar al benestar, només un boig pot deixar-ho tot per abraçar la germana pobresa. Només algú com ell va fer-ho amb absoluta alegria i descentrat dels seus propis desitjos.
Beneïda pobresa, beneïda alegria, beneïts homes i dones de Déu que ens han precedit!
Teresa

dilluns, 10 de novembre de 2008

UN DISSABTE AL MATÍ

Aquest matí m’he llevat aviat i he sortit al mercat a comprar. M’he topat amb dues realitats del tot diferents que són expressió del nostre món en un petit raconet de València.
Per una banda un munt d’infants i adolescents (molts alumnes de l’escola Santa Magdalena Sofia) contents i il.lusionats perquè marxaven d’acampada amb el grup scout de la Parròquia…M’han explica on anaven, què farien, que si el dilluns tindrien son a escola, que si ja havien fet els deures… Uns infants i adolescents, que gràcies al treball i entrega desinteressada d’un grup de joves, van experimentant que és possible una manera alternativa de viure el temps del lliure…que és possible experimentar els valors de la solidaritat i la gratuïtat.
Ni a 100 metres de la cridòria dels infants…tres immigrants subsaharians que havien passat la nit al carrer…fa pocs dies que han arribat al barri. L’altre dia vaig saber que, en els darrers dies, n’estan arribant molts que no han aconseguit feina en les collites de la fruita de la tardor… Així és la crisi : els últims la pateixen en silenci i resignació.
El patiment i l’esperança caminen plegats en el nostre món. Un desig que em surt del cor aquest matí de dissabte : QUE ELS ÚLTIMS TAMBÉ TINGUIN DRET A L’ESPERANÇA!!!

Pilar

dijous, 6 de novembre de 2008

I UN MALSON QUE NO S'ACABA

La internacionalitat del Sagrat Cor té avantatges i inconvenients. Coneixes gent de molts racons del món, ì això mateix et fa viure amb més intensitat l'actualitat. Ho he viscut fa ben poc amb les companyes dels EEUU, desbordants d'alegria. Ho revisc ara mateix amb les rscj de la RD del Congo amb les que he conviscut i que em fan arribar informació de primera mà sobre la situació a l'est del país. Quan poses rostre, quan escoltes noms coneguts, la tragèdia es fa més dramàtica.
El que està passant al Congo és només un repunt del que milers de persones estan vivint des de fa més de 10 anys, però que nosaltres no ho veiem o no ho volem mirar.
Transcric alguns fragments d'un text més ampli d'un periodista, Paul Moreira:
Els rebels del general tutsi Laurent Nkunda continuen avançant cap a Goma. La guerra ha revifat al cor de les tenebres. All on les càmeres mai no han entrat. Alla on la nostra ignorància ha permès quasi cinc milions d'homes i dones hagin mort en cinc anys, uns 400.000 d'ells ferits de bala, la resta morts de gana o malalties de la selva, on s'amaguen de les milícies. És el conflicte que més vides humanes ha costat després de la II Guerra Mundial.
N'heu sentit a parlar? En guardeu alguna imatge el cap? La guerra del Congo és un holocaust.
I la guerra continua. "El nivell de morts al Congo, explica Brian Wood d’Amninstia Internacional, és com un 11 de setembre diari".
Teresa

dimecres, 5 de novembre de 2008

UN SOMNI FET REALITAT

Reconec que m'he despertat a les 4 de la matinada i no m'he volgut perdre una dia històric. Sense fer soroll, he engegat la televisió. M'he sentit enmig de la gent a Grant Park, entre el "down town" i el llac Michigan, a Chicago. No hi cabia ni una agulla.
Fa uns minuts ja li han atorgat a Obama 275 compromisaris que el fan virtual president dels Estats Units pels propers 4 anys.
Alguna cosa molt important ha canviat en aquest país, on no fa tants anys els negres no podien estudiar a la Universitat ni ocupar un seient reservat als blancs als espais públics, fins que algú s'hi va atrevir. Alguna cosa ha passat en aquest país que necessita recuperar l'orgull de sentir-se nordamericà més enllà de les seves fronteres, sense avergonyir-se de la pròpia història. Alguna cosa s'ha esdevingut des de que algú com Martin Luther King, assassinat per la força de les seves idees, pronunciés aquests paraules on reclamava que l'essència de l'ésser humà es troba en la seva ànima, i en això, no hi ha distincions:
--------------------------------------------
JO HE SOMIAT
Jo he somiat
que els homes, un dia, s'aixecaran i comprendran d'una ve­gada
que han estat fets per viure junts com a germans.
Jo he somiat aquest matí
que, un dia, cada negre d'aquest país,
cada home de color de qualsevol lloc del món,
serà jutjat per la seva vàlua personal
i no pel color de la seva pell,
i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.
Jo he somiat també
que, un dia, els ventres buits es podran omplir,
que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final de la pregària,
que serà el tema principal de l'ordre del dia dels governs.
Jo he somiat encara
que, un dia, la justícia brollarà com l'aigua
i l'honradesa com el gran torrent.
Jo he somiat també avui
que en totes les altes esferes de l'Estat i en tots els municipis
hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia,
estimaran la pietat
i caminaran humilment pels camins de llur Déu.
Jo he somiat també
que, un dia, no hi haurà més guerra,
que els homes, de les espases en faran relles
i de les llances falçs,
que les nacions no s'aixecaran més l'una contra l'altra
i que deixaran de fer-se la guerra.
Jo he somiat també
que, un dia, jauran junts l'anyell i el lleó,
que els homes podran descansar sota la parra i la figuera,
i que ningú no tornarà a tenir mai més por.
Jo he somiat també avui
que s'alçaran les fondalades
i s'abaixaran les muntanyes i els turons,
i el terreny escabrós serà una vall,
que Déu es deixarà veure,
que tots els homes, aplegats, el veuran...
Jo he somiat també
que, gràcies a aquesta fe,
vencerem les temptacions de desesper
i encendrem una llum nova damunt de les tenebres del pessi­misme.
Martin Luther King
-----------------------------------------------------------------------
Alguna cosa s'ha començat a fer realitat....
Teresa

dilluns, 3 de novembre de 2008

EL 4 DE NOVEMBRE, PER FI!

Aquesta frenètica i maratoniana cursa cap a la Casa Blanca arribarà al final d'aquí a poques hores. El bo i millor del periodisme ja es troba a Washington i sembla que tots els racons del planeta miraran cap als Estats Units aquella nit (o dia, o matinada, o...) perquè el món sencer sap que s'hi juga molt en aquesta data tan decisiva.
Totes les simpaties europees s'han desfermat cap a Obama. Només cal obrir els diaris o escoltar les ràdios. Si algú gosés oferir el seu suport a McCain, generaria sorpresa i incomprensió. Obama és el candidat del pluralisme, de les minories, dels que volen un canvi, dels que necessiten que alguna cosa es mogui al país, ara com ara, que lidera l'estratègia econòmica mundial.
Em va agradar saber que Obama havia començat la seva feina a Chicago, ciutat on vaig viure sis mesos ja fa un temps. Durant tres anys va fer d'organitzador comunitari dels serveis socials d'un barri anomenat altgeld gardens, un projecte ambiciós que amb els anys va degenerar i ara es troba ocupat en un 97% per població afroamericana, i on la droga, l'atur i la inseguretat en són els amos. Conec aquesta mena de barris. Jo també vivia al south side i col·laborava amb una parròquia hispana, i com que els distàncies són tan grans, hi havia d'anar amb alguna mena de transport. Al principi hi vaig anar amb autobús i després havia de travessar a peu un d'aquests barris. Al cap d'uns dies em vaig animar a agafar el cotxe i practicar el canvi de marxes automàtic. No em feia gràcia caminar sola, estrangera i blanca per uns carrers com aquells. Són autèntics guetos de pobresa i delinqüència.
Quan penso en el dimarts, m'imagino aquella gent que per primera vegada en molts anys senten que tenen un canditat a president, algú que es va fer proper, que els va escoltar, que estava de part seva. I com ells, tantes minories desenganyades i desencantades d'un sistema que els manté sempre al marge. Però en la distància, no sóc ingènua i sé el que costarà mantenir les expectatives dels que dipositaran en ell les seves esperances. Quasi bé més que guanyar demà dimarts.
Teresa

dissabte, 1 de novembre de 2008

20 ANYS PER NO CELEBRAR

Avui fa 20 anys de l'arribada dels primers immigrants morts durant un trajecte amb pastera. Va ser a la platja de Tarifa. En van morir 18. Des d'aleshores diuen que n'han mort uns 15.000. Però això no ho sap ningú: sabem els que arriben, els cadàvers que es recuperen del mar... però els que el mar engoleix com un peix afamat, aquests no els coneix ningú.
Habitualment els aniversaris se celebren. Hi posem tota la il·lusió, ens hi preparem, ens agrada sentir l'escalfor de la gent que estimem, saber-nos amb vida. Aquest aniversari d'avui és només un signe de que el sistema falla, que el desequilibri mundial porta a la mort, que la societat del benestar fa aigües. Un drama que ens ha de fer pensar, un aniversari per oblidar.
Teresa