dijous, 27 de novembre de 2008

AMB L' AI AL COR

Ahir vaig viure uns moments d'esglai, un ai al cor que em fa anar més enllà del fet en sí i em suggereix una petita reflexió compartida.
Arribava de l'escola i la litúrgia de la tarda és obligada: saludar, deixar la cartera, engegar l'ordinador. Aquesta vegada, no sé perquè, m'hi vaig asseure mentre es posava en marxa. Quasi bé no ho faig mai, perquè aprofito per anar feinejant. Però asseguda com estava, atenta als diferents sorollets, em va donar la sensació que el fons negre de la pantalla durava més del compte, que no passava a la següent fase, i vaig notar el neguit, el nerviosisme, la por a una avaria, un entrebanc tècnic potser de difícil solució.
Cadascú se sap què l'inquieta. Està clar que per a mi el portàtil ja és company habitual: l'escola i la tasca pastoral (les classes, noves dinàmiques i iniciatives, la competència digital...), la comunicació (a través dels correus, els messengers...), l'intercanvi d'idees i experiències (aquest bloc i d'altres, els diaris...) necessiten un suport molt concret. Durant uns segons em vaig veure privada d'aquesta eina i impossibilitada per a aquestes feines i els segons em van semblar hores. Com quan no trobes el pendrive o t'has deixat el mòbil a casa.
I aquesta desagradable sensació m'ha fet recordar una petita experiència: en un vol als Estats Units vaig perdre una maleta. Un aparent desastre em va servir de lliçó, un daltabaix convertit en oportunitat per relativitzar les pèrdues. I si no, com em va ensenyar una amiga meva, en moments com aquests, pregunteu-vos: què és el pitjor que em pot passar? Ho veureu tot molt més clar.
Teresa

4 comentaris:

Laia ha dit...

Certament va ser un esglai..!Això vol dir que les tecnologies estan inmerses, o almenys ho van fent, en la nostra vida quotidiana, que per una banda està molt bé perquè no les veiem com a extranyes sinó com a eines que ens poden ajudar en el dia a dia. Però és clar, per una altra, quanta més inmersió sembla que tinguem més dependència a elles, potser almenys en un primer moment. És bo parar-se i intentar reflexionar, com has dit. Respirem, vem néixer sense ordinadors ni mòbils. Així que l'únic que necessitem de debó som nosaltres mateixos. A partir d'aquí busquem solucions.

volvoreta ha dit...

¡¡Qué reflejada me siento con tu post Teresa!! y con tu reflexión final también... El poco tiempo del que dispongo estas fechas me lleva a leer y actualizar menos... aún así os sigo y me apetece seguir sabiendo de vosotras, aunqu solo sea via blog ;-) Un abrazo

Anònim ha dit...

Cuando hace unos días nos quedamos sin luz en Mallorca durante bastantes horas (y no es la primera vez, esto es cíclico, me parece, y cada x años nos pasa)decidí que no cambiaría mis fogones a gas por la vitrocerámica... y en el trabajo llevamos un registro manual sencillo de lo que en el ordenador se introduce "por si las moscas".

No sé si es que las tecnologías, al fin y al cabo, no son como una misma, o que nos guíamos por el famoso "más vale prevenir". Bueno y que una es práctica... que luego vamos corriendo y no tenemos tiempo ni para "apagones"(Volvoreta creo que tendrá algo que decir al respecto, si a ella también se le apaga el ordenador... no quiero ni pensarlo).

Catimar.

Anònim ha dit...

Estimada Teresa,
Avi he llegit els blocs en el nou ordinador.Que bé si tot funciona! Però visc encara amb un ai! al cor per si em falla. Tens raó. Hem de saber relativitzar la impotància de les coses. Jo he arribat a la conclusió que el que em toca és fer ben fet el que faig i el resultat ja no és meu.
Una abraçada , Montse.