dimecres, 31 de desembre de 2008

AGENDA NOVA, ANY NOU

Quasi com si res, estem a punt de dir adéu al 2008, ara que començàvem a agafar-li confiança. Amb els anys passa això: no et deixen agafar-li afecte, perquè quan sembla que ja els hi tens la mida presa, arriba el mes de desembre i ja comences a preparar el traspàs...
Un dels signes evidents d'un any que s'acaba és quan compres el recanvi de l'agenda. Jo ho he fet aquest matí i sempre em fa una certa impressió: t'entreguen el que serà el nou any embolicat amb paper de regal. Pàgines i pàgines en blanc on anotaràs reunions, viatges, trobades, més reunions, més viatges, més... i que poc a poc es convertirà en una mena de dietari de la teva vida durant dotze mesos. I si no, agafeu l'agenda que avui fineix, i, abans de llençar-la, repasseu-la. Veureu com d'intens ha estat aquest 2008, tantes coses que heu arribat a fer, tantes coses que us queden pendents!
Sempre penso que el nou any ens regala una nova oportunitat: de fer, de ser, de recuperar, de convertir-se. Tenim un any per estrenar. Fer-lo nou és la nostra tasca. Bon any 2009 a tots!
Teresa

dimarts, 30 de desembre de 2008

S'HA ACABAT EL NADAL

Per a mi, d'alguna manera, s'ha acabat el Nadal. I no s'ha acabat perquè les botigues no insisteixin a fer-nos comprar el que necessitem i el que ens és superflu. Ni perquè els llums hagin deixat d'il·luminar carrers i places. Ni perquè els pessebres ja no ocupin un lloc destacat a moltes cases. S'ha acabat perquè algú és capaç d'ordenar matar més de 300 persones mentre són a casa seva, al carrer o a l'escola i de justificar la matança en bé de la seguretat dels seus ciutadans. Perquè l'ONU s'omple la boca de bones paraules, però la seva eficàcia està lligada de mans i peus. Perquè Déu s'ha fet home però els homes i dones, en aquest i molt altres aspectes, li hem girat l'esquena i hem menyspreat aquell arc entre els núvols, signe de la seva aliança i de la seva promesa de que les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú.
Teresa

dissabte, 27 de desembre de 2008

REFLEXIONS NADALENQUES

Passats aquests primers dies de festes, la "ressaca" nadalenca em porta a la reflexió: què celebro jo, per Nadal? Resposta primera: la humanitat! M'hi extenc:
Crec que el Nadal no és tan creure en Déu fet home, sinó viure des d'aquesta certesa: la humanitat és en Déu. El Nadal és dir SI a Déu, com Maria, i deixar que això et compliqui la vida, com li passa a Maria.
El Nadal no és un acte de fe, sinó un acte d'amor. No es tracta de creure en Déu sinó de viure des de Déu, i deixar que això et canvii totes les perspectives. Perquè quan vius des de Déu entens que el miracle no és un Déu totpoderós, sinó un Déu que es fa petit, infant, que accepta una humanitat limitada i necessitada. Quan vius des de Déu, veus que els primers en entendre la salvació no són els rics i poderosos del món, perquè aquests només necessiten salvar-se d'ells mateixos. Quan vius des de Déu, pots arribar a copsar el misteri d'una virginitat fecunda per al món. Quan vius des de Déu t'atreveixes a seguir una estrella perquè el camí de les utopies sempre necessita d'uns referents que siguin llum i guia. Quan vius des de Déu, no tens altra llar ni altre escalfor, que el del món amb tota la creació, que canta i dansa: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes!!!
màngels

(la foto és de les meves nebodes besones, i dels nens i nenes del grup de parelles dels meus germans: un autèntic Nadal, oi?)

dijous, 25 de desembre de 2008

UN BON NADAL A TOTS!

Fa poca estona, tot just llevar-me, repassava aquelles persones a les quals volia tenir presents i dir alguna cosa en aquesta vigília de NADAL. M’he trobat pensant en el blog (quina sorpresa! ) i dit i fet.
Primer de tot Teresa, iniciadora i continuadora incansable del blog : molt Bon Nadal i que els detalls de cada dia et revelin el Jesús infant senzill i portador de vida i promesa. També Bon Nadal a la Mª Angels i Eugènia que vàreu estar impulsadores de la idea : que la tendresa de Déu us sorprengui en el cada dia.
Un molt Bon Nadal a tots aquells que he anat coneixent a través dels comentaris : a la fidel i propera Montse, a la sensible i detallista Catimar, a la inquieta i compromesa Volvoreta, al crític i creatiu Enric, a la saviesa de la M.Rosa, a la perla que m’ha suposat trobar-me amb el Mosquit i el Camell,…a tots els que de manera encertada heu col.laborat amb els vostres comentaris que sempre ajuden i m’aporten algun detall de la vida que jo no havia copsat. També molt Bon Nada als anònims lectors...que d’alguna manera animen amb comentaris orals i entrades al blog.
Per a tots : que un nou Nadal ens descobreixi el millor de nosaltres mateixos i de tots els qui ens envolten. I que aquests dies tinguem especialment presents tots aquells que viuen diferents experiències de la fragilitat de l’infant Jesús.

Pilar

dilluns, 22 de desembre de 2008

EN DUES PARAULES...

Recordeu aquella frase del Jesulín? En dos palabras im-presionante... Si aquest és el nivell lingüístic dels toreros, alguna cosa falla. Vull pensar que és una raresa personal i no ficar-los tots al mateix sac. O fins i tot que va ser una relliscada puntual. Del que em serveix aquesta frase memorable és per dir un parell de coses (o potser només una) sobre la capacitat de síntesi... una qualitat que no tothom té (que a vegades m'exaspera una mica) i que posa a prova la capacitat de transmetre un mateix contingut emprant el mínim nombre de paraules. ¿No us heu trobat mai la típica persona que no només et narra fil per randa allò que ha succeït, sinó que a més a més te'n repeteix els diàlegs sencers? Potser jo estic a l'altra banda i ambdos extrems són dolents, però el que sí penso és que saber resumir una idea, una història, un aconteixement, és signe d'haver-ne captat allò essencial i trobar les paraules justes per transmetre-ho.
Ara que estem nadalencs... què deu ser allò essencial del Nadal, allò que el fa diferent a qualsevol altra festa? Com l'explicariem a algú que no congués res de Jesús ni del cristianisme? Crec que em quedaria amb aquella frase de Joan: "Tant va estimar Déu el món que va enviar el seu fill unigènit perquè tot el qui cregui en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna" (3, 16). En una paraula, impressionant.
Teresa

dissabte, 20 de desembre de 2008

CADA OVELLA... A QUIN CORRAL?

Dissabte, vuit del matí. Ressaca considerable del final de trimestre: dinar (ací només podia ser una paella!) i sopar amb amic invisible. Arribava a casa passades de dues de la matinada, un ritme que va contra la meva pròpia natura, però que també necessita les seves pròpies excepcions.
Alegria per deixar enrera uns alumnes pre-nadalanecs passats de voltes i optimisme pels dies que tenim per endavant. Ganes de descansar, dormir, fer altres coses i intercanvis multidireccionals de bons desitjos: supose que a aniràs pronte a casa, no? I d' una pregunta en sorgeix una altra ben simple: quin és el meu corral?; vull dir: quina és casa meva? Perquè si es tracta de passar el Nadal a casa, on el passo jo? Amb la seva pregunta em fan adonar que hi ha alguna cosa de la vida comunitària que no sabem transmetre o que no sabem viure bé, perquè la transmissió moltes vegades és natural. És clar que casa la meva mare sempre serà casa meva... però, visc de rellogada, comparteixo pis o Natzaret també és ma casa i la meva comunitat m'és una nova forma de família?
Al Noviciat se'm va recordar moltes vegades que la comunitat és casa meva. I així la sento: hi tinc les meves coses, uns vincles humans i un sentit que va més molt més enllà de compartir un sostre. De fet, tinc dues famílies i amb una passo el Nadal i amb l'altra Sant Esteve. Tot repartit i tots contents. Com deia una vella cançó del Paul Young: allà on deixo el meu barret, allà és casa meva.
Teresa

dijous, 18 de desembre de 2008

ADOJOVES

Acabo de llegir la secció de La Contra de La Vanguardia d'avui dijous. Quan parlen de temes esotèrics o de sincretisme religiós, no li faig massa cas. Però avui parlaven dels adolescents, i aquest tema inesgotable sempre em crida l'atenció, potser per això, perquè tot en ells és mutable i sorprenent. I perquè els que estem al seu voltant hem de sobreviure a aquesta idiosincràsia.
L'entrevistat, Jordi Royo, afirma que l'adolescència comença el primer dia de l'ESO (als 12 anys amb la nova etapa, nou Institut, noves reivindicacions i normes) i acaba als 30 anys (!!) amb el que ell denomina l'adojove, un jove que segueix sent adolescent, que no s'ha esforçat en deixar de ser-ho.
Està clar que el pas de deixar d'adolescència cada cop és más tardà i en cap cas es pot confondre amb el fet de posar un peu en una Universitat, ni tan sols de viure fora de casa o treballar. Aquests fenòmens que de per sí suposen una certa maduresa, no acaben de ser-ho en la mesura que no trenquen el cordó umbilical, ja sigui en forma d'un farcell de roba portat a rentar a casa els pares, d'una carmanyola que va i ve amb menjar de la mare o d'alguns pares que acompanyen els fills universitaris a parlar amb els professors. Els adojoves volen mantenir tots els privilegis de l'adolescent (que en són un munt!) i els avantatges de ser jove. Amb un peu a cada banda, no acaben de fer el pas cap a allò que s'anomena ser adult, quan no et queda altre remei que agafar la pròpia vida entre les mans i, assumint-ne tots els seus aspectes, fer-te amiga seva.
Teresa

dimarts, 16 de desembre de 2008

TRES MESOS A CLASSE... SENSE FER RES!

Aquesta va ser la resposta d'un dels meus alumnes de Batxillerat quan comentàvem què entrava per l'examen de Religió. I no puc descriure la cara que se'm va posar de sentir-lo ni el riure de la resta dels alumnes amb aquella resposta tan espontània. Pot ser que no haguem fet grans treballs, ni investigacions, ni haguem anat al laboratori... ni que la noti compti per a la mitjana del Batxillerat (molts ho voldrien perquè amb els anys em vaig tornant més generosa amb les qualificacions). Però hem parlat molt, i escrit una mica, sobre les seves pors, els seus anhels, les seves ganes de viure i els seus valors. Hem vist dues pel·lícules: "El club de los poetas muertos" (no us penseu que tots l'han vista... són tan joves que no la coneixien!) i "El sabor de las cerezas" (interessant pel·lícula iraní sobre la manca de sentit). Fins i tot existeix la possibilitat de que algú se n'hagi anat a casa amb un farcell de preguntes al cap per ordenar.
Perquè per sobre de tot, el meu desig és que la classe de Religió de Batxillerat sigui un espai diferent, en el que la programació sigui l'excusa per trobar-nos. I on tot comenant el futbol del cap de setmana, ens poguem preguntar si Nietzche tenia raó.
Un regal per a qualsevol que gaudeixi d'aquesta professió i estimi els seus alumnes.
Teresa

dilluns, 15 de desembre de 2008

LA SUBTIL LÍNIA DE LA FELICITAT

Acabo d'arribar de Madrid. És tard i em sento cansada, però no puc estar-me'n de dir alguna cosa del que hem viscut cap de setmana... i de tenir en compte que viure-ho a la "capital" té encara més morbo. Els diaris del dissabte n'anaven plens i els del diumenge de nou omplien pàgines i pàgines i pàgines amb els herois, els defenestrats, els que ho van intentar, els que les veien quadrades...
Imagino la cara de satisfacció que demà farem tots plegats a la feina. Tots sabem que en un dilluns com aquest es rendeix més i la productivitat laboral va en augment. Gaire partits com el d'aquest cap de setmana i potser treiem el país de la crisi d'una manera del tot inexplicable.
Jo vaig viure les quasi dues hores de patiment i l'apoteosi final envoltada d'un ambient dividit: algunes pro-madrid i altres culés de tota la vida. Tensió, crits, alguns abandonaments abans del final i el premi per les que vam saber superar els nervis i la son.
Ser del Barça (com ser de tant equips) és un aspecte de la personalitat que diuen que es fixa durant l'adolescència. I que un cop presa la decisió, quasi bé sempre inconscient, ja es porta a la sang per sempre. Patiment, orgull i satisfacció t'acompanyaran tota la vida.
El meu fillol, per part de pare, ve de família de l'Espanyol. Encara no té els quatre anys i sé que no tot està perdut. Però aquest Nadal caldrà fer un pressing implacable. Potser quan sigui adolescent encara pugui cantar els gols del Messi i anar el dilluns a l'Institut amb un somriure d'absoluta felicitat.
Teresa

divendres, 12 de desembre de 2008

ESTRENEM CONSELL GENERAL !

Ja ho diu la dita: "Per Nadal, qui res no estrena, res no val". I nosaltres, les religioses del Sagrat Cor, seguint la tradició, aquest Nadal estrenem nou Consell General. Qui són? Cinc religioses de diferents part del món escollides al Capítol d'aquest estiu a Lima. Què fan? Dinamitzen i tenen cura de la unitat i l'impuls de la Societat a tot el món. Tenen per davant el repte de seguir les intuïcions del conjunt de la Societat, intuïcions que neixen de les necessitats que anem sentit al nostre voltant. I entre elles, la urgència de països com el Txad, Haití, Cuba, Indonèsia, el Congo...
Gràcies Clare, Marisa, Mariado, Son i Jane: la vostra feina ens ha estat un referent els darrers vuit anys.
Gràcies Cathy, Nancy, Carmen Margarita i Cath: la vostra disponibilitat per a fer aquest servei m'és un exemple i m'omple d'alegria. Heu assumit aquesta nova responsabilitat el mateix dia de l'aniversari de Magdalena Sofia. Ella us serà companya en aquest camí , compartint les alegries i sostenent en les dificultats. El meu desig? Com li deien a Magdalena Sofia quan de ben jove va haver d'assumir grans responsabilitats... valor i confiança !!
Teresa

dijous, 11 de desembre de 2008

FACEBOOK

Fa uns dies, d'una manera espontània i potser ingènua, em vaig donar d'alta en aquesta xarxa social anomenada Facebook (per als neòfits, pensant en la meva mare, diré que és una xarxa a través d'internet per comunicar-te amb amics i amics dels teus amics... com una gran teranyina mundial que es va extenent sense límits). N'havia sentit a parlar i com que m'agrada saber què es cou en el món dels joves, doncs m'hi vaig apuntar.
Des d'aleshores, no paro de rebre correus en els que em volen connectar amb gent coneguda o desconeguda, i em demanen em meu permís per tal que constin com a amics meus. Cada vegada que rebo aquests correus, em fa la sensació que em prenen temps, i que en la majoria dels casos és gent amb la que no tinc necessitat d'estar connectada a través d'aquesta xarxa. Cada vegada que els rebo, em vénen unes ganes irrefrenables de donar-me'n de baixa... perquè què voleu que us digui: a mi m'agrada relacionar-me amb la gent que jo vull i no amb qui disposi aquest servei. M'agrada mesurar els meus cercles de relació, i no que l'avidesa acabi per convertir les meves amistats en relacions superficials. Vaja, que no m'agrada viure en constant expansió afectiva ni banalitzar el sentit de l'amistat.
Par ara ho visc així. Si algún dia canvio d'opinió, també us ho faré saber.
Teresa

dimarts, 9 de desembre de 2008

ES NECESSITA ALGÚ COM TU

Es necessita algú que cregui en la força del gest, d'una acció potser aïllada però efectiva. Algú que cregui que és possible canviar la història i l'esdevenir de les persones, dels éssers vius, d'un planeta que gemega en plena agonia.
Necessitem que algú, un bon dia, es llevi amb una determinació al cap i que aquesta idea sigui en benefici de tots. Algú que vulgui ajudar els seus veïns, que senti la necessitat de reconciliar-se, que tingui el desig deixar un món més verd, més blau, més net. Que no necessiti que el mirin, ni que l'admirin, ni que li rendeixin honors. Que actui amb la força de la convicció, amb el poder de saber allò és just.
Potser algú com Rosa Parks, que el 1955 no va voler cedir el seu seient en un autobús a un home blanc. Ella va anar a la presó, però una espurna contra la segregació s'havia encès... i ja ningú no l'apagaria. O algú com Iqbal Masih, el nen que va lluitar contra l'esclavitud dels nens treballadors i que li va costar la vida. O...
¿Quina proposició podem fer-nos ara que celebrem els 60è aniversari de la Declaració dels Drets Humans? Amb quina entitat podem col·laborar? A favor de qui podem alçar la veu? Quines converses podem propiciar o quins punts de vista podem oferir?
Teresa

dimecres, 3 de desembre de 2008

ANAR AL MERCAT

M'agrada anar al mercat. Des de que era joveneta (i ha plogut bastant des d'aleshores) m'ha agradat l'ambient de les parades, poder comprar el que vull i en la quantitat que vull. A més, sé que en bona part són productes de la terra, en tots els sentits.
M'agrada el brogit de bon matí, els cafès que van i vénen, els carretons plens de gènere esquivant els compradors. Les veïnes s'hi troben, xerren... i ara, a més, ens donen números per la rifa de Nadal.
El meu mercat de tota la vida és el del Ninot, a l'eixample de Barcelona. Aquí a València és extraordinari el Mercat Central, però l'estona que em suposa anar i tornar i no saber què fer amb el cotxe, m'ha obert la possibilitat de descobrir el del Cabanyal. Ubicat en un barri de gran personalitat, ben aprop del mar i amenaçat per un pla urbanístic de l'alcaldessa, és un mercat ple de vida. Anar-hi és sinònim de bon dinar, de productes de temporada, de deixar-se portar pels colors, les olors, les formes. Al Cabanyal hi tinc una parada fixa on hi compro cebes tendres. La pagesa m'explica que ha plogut massa i el gènere ho ha patit. Que l'oratage no acompanya, vés per on.
Del mercat m'agrada tot: la humanitat, la cordialitat, el que veig i el que m'imagino a la cassola fent xup xup. Perquè la bona cuina, com les persones, necessitem que ens mirin amb bons ulls, que ens tractin sense presses i que ens donin temps per madurar.
Teresa

dilluns, 1 de desembre de 2008

NINGÚ NEIX ENSENYAT

Massa vegades, en el món de l'educació, sento dir: "avui en dia no saben res!". Segur que moltes vegades m'he apuntat al comentari. Perquè és veritat que acadèmicament es van rebaixant els nivells, l'exigència, els mínims de disciplina... i així i tot alguna cosa falla. L'educació no remonta i el seu prestigi continua a la baixa.
En temes religiosos, quan constato que realment no saben res m'ajuda fer-me la següent reflexió: "és cert que vénen verds... però, és que algú els ho ha explica mai?". Constato, any rera any, que en molts casos cal partir de zero, i fer-ho sense escàndol. Ningú els ho ha explicat i és normal que no ho sàpiguen. Potser mai han anat amb la seva família a una eucaristia. No saben què és la missa del gall. Mai han participat en un via crucis. La litúrgia, la Bíblia, la pregària... els ve totalment de nou.
Avui tindrem la reunió de Confirmació a la capella de la Residència de religioses que hi ha al costat de l'escola. En un espai diferent, acollidor, agradable, intentaré fer pedagogia simbòlica: el sagrari, la corona d'advent, les imatges. Caldrà partir de zero i que l'Esperit faci la resta!
Teresa
(PD: després d'aquesta pregària de confirmació puc concloure que partir de zero és una afirmació del tot optimista, doncs per començar ha calgut aclarir que no estàvem en temps de quaresma...)