divendres, 8 de febrer de 2008

POLÍTICA I RELIGIÓ

Darrerament, cada cop que entro a la classe de religió, sigui amb els de la ESO com amb els més grans de batxillerat, cada setmana els meus alumnes em reben amb una nova polèmica sobre l'església. De debò m'estic plantejant de fer arribar alguna nota de premsa als diaris demandant als nostres bisbes i a la Conferència Episcopal, per la feinada extra que ens estan donant. Tot i que també em podeu dir, que tot plegat pot tenir el seu cantó positiu: cada setmana tinc una ocasió per a plantejar les classes de reli des d'un punt de vista ben actualitzat. Els puc fer una mica d'història de l'església per veure d'on surt que el Vaticà sigui un Estat, amb un representant amb caràcter d'ambaixador, que és el nunci. Els puc parlar de l'època del nacional-catolicisme, quan no fa gaires anys tothom era catòlic en aquest país, i les conseqüències polítiques encara fan avui el seu ressò. Però si he de ser sincera, cada vegada n'estic més farta de tot aquest discurs. Em sento intentant de justificar una guerra que no sento gens meva. Em fa mal, em molesta, perquè sento que en realitat el que estem fent és deixar de banda i fins embrutant, el que és més important i autèntic: el missatge de l'evangeli, la Bona Notícia.
El meu cristianisme no porta banderes però no és apolític, perquè qualsevol actuació amb dimensió social és política. El Jesús dels evangelis és un Jesús que opta clarament: en contra del poder i la llei que esclavitza, a favor dels més necessitats i dels qui pateixen. No condemnant el pecador però si denunciant les estructures del pecat. Prendre la mateixa postura que Jesús comporta buscar una opció política que de cap manera no pot ser neutra: qui són els febles avui? són els immigrants, són els malalts, són els vells, són les dones,...
Trobo a faltar polítics que deixin de banda tanta moralina que fa olor de ranci i es posin de debò a fer una autèntica política social. La classe de religió ja la farem els professors a l'aula!
màngels