dissabte, 8 de març de 2008

DÉU DE L'ALIANÇA, ORA PRO NOBIS

Jo crec en el Déu de la vida, el que salva a Israel d'Egipte, del desert i de Babilònia, el que beneeix amb una llarga vida i amb cabdills que assumeixen el seu lideratge entre el poble. Jo crec en el Déu que deixa triar, que perdona sentanta vegades set, és a dir, sempre. Jo crec que sota diferents noms i imatges, una realitat ens agermana i uneix els nostres destins com a humans i ens fa corresponsables els uns dels altres per sempre.
Però sembla que n'hi ha d'altres que tenen un déu molt diferent, que no té res a veure amb el de l'entesa i la pau. N'hi ha que es creuen amb permís per a la mort, la por i el plany. Les seves creences s'emparen en un objectiu que trascendeix a les raons, i que converteix aquest país en un escenari en blanc i negre des de fa més de quaranta anys.
Recordo les concentracions en silenci a la Universitat de Deusto després de cada atemptat, de cada mort, d'uns i d'altres, perquè tota mort deliberada roman a les nostres consciències.
El problema és que els anys han passat, s'han perdut ocasions històriques per redreçar aquest imperi de la por, i la vida segueix valent ben poca cosa. Cap idea, per molt legítima que sigui, justifica haver convertit la nostra societat en una vall de llàgrimes.
Aquest és el signe de l'Aliança que jo estableixo entre jo i vosaltres i tots els éssers vivents que són amb vosaltres: poso el meu arc en els núvols i esdevindrà un senyal d'aliança entre jo i la terra.
Fins quan, Déu meu, haurem d'esperar la teva promesa?

Teresa